Category: Blog

Marcus Grönholm es mostrava ferm en la lluita dins de Peugeot i guanyava el primer ral·li de la temporada.

El diumenge 3 de febrer de 2002 Karlstad tornava a ser l’epicentre del mundial de ral·lis en celebrar-s’hi la cerimònia de clausura del 51è Ral·li de Suècia. El ral·li, que s’iniciava el divendres 1 de febrer a la mateixa ciutat, comptava amb un total de 85 equips en la seva llista oficial d’inscrits, dels que 75 baixarien des de la rampa de sortida i farien front a un recorregut programat de 381,96 km de distància repartits al llarg de 16 trams cronometrats. 51 equips van completar la prova sueca, que era puntuable per als campionats de pilots, marques i el remodelat campionat de producció.

Mantenint un fort pols amb els seus companys d’equip en els primers compassos, Rovanperä-Pietiläinen no van poder repetir la victòria aconseguida un any abans.

Els organitzadors programaven un total 5 proves especials cronometrades de 124,05 km de distància per a la primera etapa del ral·li, unes especials en les que els participants només hi passarien en una ocasió en aquesta primera jornada, si bé aquestes es tornarien a repetir en les dues següents etapes de la cita. 

L’esdeveniment arrancava amb una baixa, doncs l’estonià Markko Märtin i el britànic Michael Park no podien sortir del parc tancat després d’haver colisionat violentament amb un ren en el tram de proves celebrat la jornada anterior, deixant tan malmès el seu Ford Focus RS WRC’02 que els seus mecànics no el van poder reparar.

Sobre la pista hi havia neu fresca, caiguda la nit anterior, quelcom que perjudicava enormement als primers pilots en prendre la sortida; l’ordre s’establia en funció de la classificació de la provisional del campionat de pilots, així Tommi Mäkinen i Kaj Lindström, guanyadors del Ral·li Monte-Carlo, eren els primers, mentre que els guanyadors de les dues darreres edicions de la ronda sueca, els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, i Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, dels darrers. 

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen eren els primers líders en imposar-se en l’especial cronometrada de Sagen, l’encarregada de donar el tret de sortida a l’edició, seguits de Thomas Rådström i Denis Giraudet i els seus companys d’equip Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, mentre que Tommi Mäkinen i Kaj Lindström perdien 21,2 segons amb problemes de pneumàtics

Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen guanyaven la segona especial cronometrada del matí, aprofitant una mala elecció de pneumàtics dels seus companys, i restaven a 2,5 segons de la seva posició, mentre que en la resta de participants els problemes creixien, sobretot entre els Citroën, Thomas Rådström i Denis Giraudet patien una sortida de pista i hi cedien 40 segons, mentre que els seus companys, Sébastien Loeb i Daniel Elena, s’hi envirollaven i havien d’esperar a l’ajut dels espectadors per a poder retornar el seu Xsara WRC a la pista amb tres minuts de retard.

La cronometrada solitària del migdia tornaria a donar com a guanyadors parcials a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, els qui ara si accedirien al liderat provisional, mentre que Thomas Rådström i Denis Giraudet sumarien la seva segona sortida de pista consecutiva deixant-s’hi la definitiva quantitat de 7 minuts en l’incident.

Després d’una segona parada a Hagfors per a la posada a punt dels cotxes, els participants es disposaven a afrontar el bucle de la tarda. La parella formada per Tommi Mäkinen i Kaj Lindström patia una sortida de pista en la quarta especial cronometrada del dia, i la neu que s’acumulava en el frontal del seu Subaru Impreza S7 WRC, impedia el flux d’aire cap al radiador, provocant així un sobre-escalfament del seu motor bòxer que s’acabaria trencant.

En positiu, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen començarien a retallar distàncies amb els seus companys de formació amb el segon millor temps per darrera del Citroën de Thomas Rådström i Denis Giraudet, una retallada que es completaria en la cinquena i última especial cronometrada de l’etapa, situant als ex-campions del món al capdavant de la provisional per 9 dècimes de segon de marge vers Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen.

Per darrera de les dues parelles de Peugeot hi entraven en tercera posició provisional els britànics Colin McRae i Nicky Grist, autors a la seva vegada del darrer escratx del dia, a 41,5 segons dels líders provisionals. Mentre que les condicions poc favorables per a la majoria de caps de fila dels equips punters, facilitava que el divendres al vespre a l’arribada al parc tancat de Karlstad hi figuressin noms poc habituals en les posicions altes com els de Jani Paasonen i Arto Kapanen, o els Hyundai Accent WRC2 de Freddy Loix i Sven Smeets i de Juha Kankkunen i Juha Repo, quarts, cinquens i sisens respectivament, sent Carlos Sainz i Luis Moya els setens classificats a 1 minut i 9,2 segons dels líders.

La segona jornada de la prova guardava certes similituds amb la primera, doncs les tres primeres especials cronometrades no eren altra cosa que una segona passada per les tres darreres del divendres, a les que per la tarda se l’hi afegirien tres noves especials més per les que novament només s’hi passaria en una ocasió fins assolir els 129,09 km competitius totals de l’etapa, esdevenint així en la jornada més llarga del programa.

La principal diferència entre la primera i segona etapa romania en la temperatura ambiental, aquesta s’havia incrementat vers la jornada anterior i les precipitacions que ara es produien, ho feien en forma de pluja, el que facilitava l’aparició de plaques de terra enmig de la pista, complicant així el pilotatge als participants, que ara havien de vetllar per la integritat dels claus de les seves rodes per quan el gel tornés a imperar a la pista del mateix tram o el següent.

Colin McRae i Nicky Grist iniciaven l’etapa com acabaven l’anterior, marcant el millor registre, mentre que els seus companys de formació, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, guanyaven dues posicions per situar-se en cinquena posició a 4,5 segons del Hyundai Accent WRC2 de Freddy Loix i Sven Smeets.

A Colin McRae i Nicky Grist el somriure els hi va marxar ben d’hora, doncs en la segona prova especial sabatina, els britànics es menjaven una pedra amagada sota la neu i trencaven una llanda; la parella en haver de parar per canviar la roda, s’hi deixava en l’inicident una mica més de 3 minuts i queia fins la catorzena posició provisional, mentre que el forat que ells deixaven en el podi el passaven a ocupar Carlos Sainz i Luis Moya. Però els de Ford no serien els únics en ensopegar amb la pedra, Jani Paasonen i Arto Kapanen també la tocaven amb idèntiques conseqüències i el mateix temps perdut que els britànics, amb el que els finlandesos de Mitsubishi desapareixien definitivament de les posicions capdaventeres.

D’altra banda l’esperat duel entre els dos companys d’equip de Peugeot no va existir, només en el 206 WRC de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen s’hi introduia un nou element de control de les suspensions a mode de prova, mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen volaven sobre les pistes i aturaven el cronòmetre en la primera especial sabatina amb el segon millor registre per darrera de Colin McRae i Nicky Grist, per ja en les 5 següents proves especials programades, anotar-hi el millor temps, amb el que la parella seria al retorn a Karlstad encara més líder amb 50,1 segons de marge vers Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen. Carlos Sainz i Luis Moya eren tercers a 2 minuts i 21,5 segons dels primers classificats i amb un marge de 30,7 i 31,2 segons amb Freddy Loix i Sven Smeets i els campions mundials en vigència, Richard Burns i Robert Reid, respectivament.

Si bé la jornada dominical tenia la respectable xifra de 128,82 km cronometrats al llarg de 5 proves especials programades, sent les dues primeres les dues que iniciaven l’edició de la ronda sueca, la distància que separava Marcus Grönholm i Timo Rautiainen dels seus companys Harri Rovanperä i Risto Petiläinen era important, molt més si la perspectiva s’agafava des de la tercera posició de Carlos Sainz i Luis Moya; pel que la tercera i última etapa havia de ser un tràmit per als dos primers classificats.

Per contra el pilot madrileny de Ford i el seu copilot gallec havien de controlar a Richard Burns i Robert Reid, els britànics es trobaven cada cop més adaptats al seu Peugeot 206 WRC i de cara al mundial de constructors no s’hi jugaven res en estar els seus dos companys de formació ocupant les dues primeres posicions provisionals, poguent-se permetre un atac a ultrança del tercer calaix del podi.

Els organitzadors es veien en l’obligació de cancelar la segona cronometrada dominical per manca de neu, mentre que Richard Burns i Robert Reid feien bons els pronòstics imposant-se en la primera i tercera especial per situar-se a 24,7 segons de la tercera posició de podi. Si bé Colin McRae i Nicky Grist privaven dels honors als seus compatriotes en la penúltima especial programada, si que aquests marcaven el segon millor registre per restar a 12,5 segons del seu objectiu i amb els 39,85 km cronometrats del tram de Hagfors per davant. Richard Burns i Robert Reid s’entregaven al 100% per imposar-se al tram, però Carlos Sainz i Luis Moya en aturar el cronòmetre a 4,4 segons dels britànics, els de Ford conservaven la darrera posició de podi.

Així doncs amb els pilots de nou al parc tancat de Karlstad el diumenge al migdia, el 51è Ral·li de Suècia es donava oficialment per conclòs amb la victòria de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, qui completaven els 358,80 km cronometrats celebrats amb un temps final de 3 hores 7 minuts i 28,6 segons. A 1 minut i 24,5 segons del seu registre es classificaven els seus companys i compatriotes Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, assegurant així el primer doblet per a la casa del lleó de la temporada, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya eren tercers a 2 minuts i 25,8 segons dels guanyadors.

Amb una millor posició de sortida, Sainz-Moya van pujar fins a posicions de podi en la segona jornada.

El 51è Ral·li de Suècia era tanmateix la primera prova en el calendari del nou mundial de producció, un campionat que seguia mantenint els cotxes amb homologació de Grup N com els de referència, però que estava reservat a aquells pilots que prèviament hi formulitzaven la seva inscripció i que per tant assolien el compromís de competir al llarg de 6 proves de les 8 del calendari.

Toshi Arai i Tony Sircombe es feien amb el liderat de la classe al terme de la primera especial del ral·li, però uns problemes matiners amb les suspensions van endarrerir a la parella que ràpidament va ser superada pels finlandesos Kristian Sohlberg i Jukka Aho, qui completarien la primera jornada amb 18,5 segons de marge vers la parella oriental després d’aconseguir 3 victòries parcials de les 5 possibles.

Dissabte els herois de la classe foren uns altres finlandesos, concretament Marko Ipatti i Kari Kajula, mentre que Kristian Sohlberg i Jukka Aho aconseguien doblar el gap amb Toshi Arai i Tony Sircombe sense fer massa rebombori.

La jornada final dominical no va ser altra cosa que una continuació de l’etapa anterior en quan a resultats es refereix, pel que Kristian Sohlberg i Jukka Aho aconseguien finalment imposar-se en la categoria i passar a liderar la provisional amb 10 punts, 4 més que un dels principals favorits, el nipò Toshi Arai.

Marcus Grönholm combinava el seu cinquè lloc del Monte-Carlo inaugural amb la victòria que obtenia a Karlstad per passar a liderar la provisional del campionat de pilots per dos punts de marge, els obtinguts als Alps Marítims francesos al mes de gener, vers el seu compatriota Tommi Mäkinen. Carlos Sainz sumava el seu segon tercer lloc consecutiu de la temporada i mantenia la posició a la provisional.

Pilot	Punts
Marcus Grönholm	12
Tommi Mäkinen	10
Carlos Sainz	8

En el campionat de marques Peugeot obtenia la màxima puntuació possible, 16 punts, gràcies al doblet de les seves dues parelles finlandeses, amb el que els francesos escalaven dues places en la general i es situaven líders de la provisional. Ford per la seva banda es mantenia en la segona plaça, gràcies també a que Subaru no sumava ni un sol punt al ral·li en produir-se l’abandonament dels seus dos integrants de l’equip per problemes de motor, fent el viatge invers dels de lleó de la primera fins la tercera posició.

Constructor	Punts
Peugeot	20
Ford	16
Subaru	12

Alén-Kilvimäki no van tenir rival en el comiat oficial del Lancia Delta HF 4WD.

El dissabte 6 de febrer de 1988, Karlstad tornava a ser l’epicentre del món dels esports de motor i el motiu no podia ser un altre que per la cerimònia de clausura d’una edició del Ral·li de Suècia, concretament la 38ena. La ronda sueca tenia en la seva llista d’inscrits un total de 158 equips, sent tots ells presents a la línia de sortida del primer tram, disputat el dijous 4 de febrer de 1988. 67 dels equips participants van aconseguir completar el recorregut que els organitzadors havien disposat en el programa, el qual estava format per un total de 36 especials cronometrades de 498,96 km de distància. Tanmateix la cita escandinava otorgava punts en els certàmens de pilots, constructors i producció.

El set vegades guanyador del ral·li poc va poder fer amb un Sierra XR4 privat vers el potent Lancia oficial.

De les tres etapes que tenia el 38è Ral·li de Suècia, la primera, celebrada íntegrament en dijous 4 de febrer, era la més llarga de totes amb 203,48 km cronometrats al llarg de 14 proves especials. Si bé en el moment de donar-se el tret de sortida al ral·li, els núvols carregats de neu es van deixar veure en el cel, el cert és que la nevada va ser més aviat minsa, el que acompanyat d’unes jornades prèvies amb unes temperatures relativament suaus per a la latitud, van convertir les pistes per les que discorria l’esdeveniment en una mescla de fang i gel que no donava cap opció als vehicles de dues rodes motrius.

Els suecs Mikael Ericsson i Claes Billstam, amb el Lancia Delta HF 4WD oficial número 2, patien una sortida de pista en el tram inaugural, tirant així per la borda tot el treball de reconeixement previ que havien fet, arribant a passar fins a 22 vegades per cada especial, i s’hi deixaven uns respectables 4 minuts, els justos i necessaris per retornar a pista just per davant dels seus companys d’equip, Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que pilotaven el Lancia amb dorsal 4. Malgrat que els finlandesos havien d’alçar el peu de l’accelerador lleugerament en el moment que els seus companys retornaven a pista, aquests s’imposaven en la primera especial cronometrada del programa i per tant passaven a liderar així el ral·li.

Els finlandesos de Lancia però, afrontaven les cronometrades sense el seu habitual “Maximum Attack”, doncs les condicions de la pista eren molt delicades i el seu coneixement del comportament dels seus Michelin no era molt vast, el que donava certa volada als Mazda 323 oficials presents. Timo Salonen i Seppo Harjanne guanyaven la següent prova cronometrada i rellevaven així als seus compatriotes en la primera plaça de la provisional, però el seu liderat no seria massa llarg. En la quarta especial cronometrada del ral·li el seu escapament va començar a emetre un suspitós vapor d’aigua, indici que la seva junta de culata havia dit prou, i els ex-campions mundials amb prou feines van poder completar l’especial per tal d’abandonar l’esdeveniment; el mateix que un any abans havien aconseguit guanyar amb idèntic model.

Uns altres finlandesos, Mikael Sundström i Voitto Silander, als comandaments d’un Mazda 323 amb caixa de sis velocitats i amb el suport de l’importador suec de la marca nipona, prenien llavors el relleu en la primera posició, però la manca de fiabilitat del cotxe tornaria a ser clau, doncs una averia en el seu diferencial en la setena especial cronometrada, els feia perdre de l’ordre de mig minut, situant així a Markku Alén i Ilkka Kivimäki  de nou en el liderat, una posició que els homes de Lancia ja no perdrien fins al final. Per a més despropòsit, el canvi de la transmissió va agafar desprovistos als seus mecànics, que en tardar una mica més del temps establert per a les assistències, obligaven a penalitzar a la parella que assistien.

Mikael Sundström i Voitto Silander afrontavwn les següents especials cronometrades enfurismats i a fons, el que provocaria el seu accident, i en conseqüència abandonament de la prova, en la dotzè tram del dia. Una cronometrada abans, l’onzena, Hannu Mikkola i Christian Geistdörfer, amb el segon dels Mazda 323 4WD oficials, i quan aquests s’anaven acostant al Ford Sierra XR 4×4 privat dels suecs Stig Blomqvist i Benny Melander en la lluita per la segona posició, també causarien baixa al ral·li per culpa de la junta de culata, amb el que la formació nipona es quedava sense caps de files a les primeres de canvi.

Quan restava una especial cronometrada per completar la primera jornada del ral·li, Mikael Ericsson i Claes Billstam, que intentaven netejar la imatge oferta en l’especial inaugural imposant-se en 6 de les cronometrades celebrades fins llavors, eren també víctimes de la seva mecànica, una conducció del circuit refrigerant es trencava en el seu Lancia Delta HF 4WD i aquest quedava estacionat al voral de la cronometrada amb el rellotge de temperatura en la zona vermella.

Així doncs, l’entrada al parc tancat de Karlstad es feia dijous a la nit a partir de les 11 menys cinc minuts, amb els finlandesos de Lancia Markku Alén i Ilkka Kivimäki al capdavant de la provisional per gairebé 2 minuts de marge vers els locals Stig Blomqvist i Benny Melander. Tercers eren els veterans suecs Bror Danielsson i Anders Eklind a bord d’un Audi Coupé Quattro, grans beneficiats per la gran quantitat de baixes i incidents entre els pilots oficials i de renom.

Divendres al matí la presència de núvols carregats de neu tornava a ser important a les muntanyes, però en les valls per les que les especials discorrien, no hi queia ni un sol floc de neu, i la pluja que tímidament queia, complicava encara més l’estat de les pistes. En aquesta segona etapa, l’organització programava un total de 14 proves especials cronometrades de 185,92 km de distància, a les que els 95 equips participants arribats al parc tancat de Karlstad, hi començarien a fer front a partir de les 8 del matí.

Stig Blomqvist i Benny Melander intentaven llimar distàncies amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki imposant-se en 4 de les 5 primeres especials celebrades, assumint alhora un gran nombre de riscos, doncs el seu Ford Sierra XR 4×4 tenia un dèficit d’uns 40 CV de potència vers el Lancia Dleta HF 4WD de la parella líder.

La sisena especial de l’etapa, l’habitual cronometrada sobre el llac glaçat de Torsby, era cancelada degut a les altes temperatures que es registraven i per tant manca d’integritat del gel, el que suposava un alt en el complex camí que tenia la parella aspirant. A partir de la setena, s’iniciava el domini de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, i/o l’acceptació de la comfortable segona plaça que ocupaven Stig Blomqvist i Benny Melander; sigui com sigui la parella finlandesa de Lancia aconseguia la victòria parcial en 7 de les 8 proves especials que restaven a l’etapa i retornaven al parc tancat de Karlstad encara més líder.

Per darrera dels dos principals protagonistes del dia, també hi feien entrada quan faltaven 5 minuts per a les 10 de la nit, 68 equips més, sent el primer classificat d’ells el composat per a Bror Danielsson i Anders Eklind amb el seu Audi Coupé Quattro, si bé aquests ja començaven a sentir la pressió que els hi exercien els seus compatriotes, Lars-Erik Torph i Christina Thörner, amb idèntica montura, i que a més a més es venien recuperant d’una penalització rebuda per avançament en un control horari en el transcurs de la primera jornada i que els havia fet baixar incialment fins a la tretzena posició.

Quan eren les 9.45 del matí del dissabte, els participants tornaven a sortir de Karlstad per afrontar la tercera i última jornada del ral·li, la qual només tenia 8 proves especials en el seu programa de 109,56 km cronometrats.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki mantenien la inèrcia de les acaballes de la jornada anterior, imposant-se en les dues primeres especials cronometrades de l’etapa, mentre que en 5 de les 6 restants, els honors se’ls van repartir pilots de segona fila, sent Stig Blomqvist i Benny Melander qui tancaven l’edició amb un millor registre en l’última especial.

D’altra banda, el duel entre els Audi Coupé Quattro es resolia ben d’hora, doncs Lars-Erik Torph i Christina Thörner superaven a les primeres de canvi a Bror Danielsson i Anders Eklind; un duel vist per sentència en quan els segons patien una sortida de pista una mica més endavant.

Amb el retorn al parc tancat de Karlstad a les 18.20 del mateix dissabte, es donava oficialment per finalitzat el 38è Ral·li de Suècia amb la victòria de Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Els finlandesos s’acomiadaven del Delta HF 4WD cobrint els 491,96 km cronometrats que finalment es disputaven, amb un temps de 5 hores 2 minuts i 31 segons, o el que és el mateix, en 1 minut i 37 segons menys que Stig Blomqvist i Benny Melander, segons classificats. Uns altres locals, Lars-Erik Torph i Christina Thörner, tancaven el podi a 7 minuts i 32 segons dels guanyadors.

En un ral·li amb nombrosos abandonaments, Torph-Thörner aconseguien tancar el podi.

En la categoria de producció la victòria anava a parar a un altre Lancia Delta HF 4WD, concretament al pilotat per Soren Nilsson i Per-Ove Persson, els suecs, que habitualment pilotaven cotxes de major volada, en aquesta ocasió van haver de baixar les seves pretensions en no disposar de suficient pressupost, amb el que la victòria en la classe va ser fàcil, tal i com ho demostren els gairebé 20 minuts de marge amb els que els suecs van guanyar la prova per davant dels seus compatriotes, amb idèntica montura, Hans Avelin i Johnny Gustavsson.

Nilsson-Persson baixaven un graó per manca de pressupost i aconseguien una victòria fàcil.

Molts dels pilots que van pendre part a la cita inaugural del calendari, el Ral·li Monte-Carlo, no van competir en la prova sueca, pel que en haver diferents inquilins en les posicions de podi en les dues proves, es donava un empat en totes i cadascuna de les posicions en la general provisional del campionat per a pilots.

Pilot	Punts
Bruno Saby Markku Alén	20 20
Alessandro Fiorio Stig Blomqvist	15 15
Jean-Pierre Ballet Lars-Erik Torph	12 12

En el campionat de constructors, Lancia aconseguia la segona vicòria consecutiva en la temporada, sent a més a més en l’únic esdeveniment en el calendari en el que Mazda podia comprometre la seva supremàcia, marca que tanmateix . Audi, gràcies al tercer lloc dels privats Torph-Thorner pujaven fins la segona posició provisional, mentre que Ford sumava els primers punts de la temporada i es situava en tercera posició.

Constructor	Punts
Lancia	40
Audi	21
Ford	17

Afavorits per la posició de sortida del divendres i els accidents dels seus rivals, Mäkinen-Mannisenmäki conseguien la primera victòria de la temporada

Amb 42 equips participants presents a la cerimònia de clausura, el diumenge 8 de febrer de 1998 finalitzava el 47è Ral·li de Suècia a Karlstad, segona cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La ronda hivernal escandinava comptava amb 19 proves especials cronometrades en el seu programa repartides al llarg de tres etapes, les quals suposaven una distància total competitiva de 381,34 km, a les que els 78 equips inscrits i participants, hi començaven a fer front a partir del divendres 6 de febrer. Així mateix, el ral·li otorgava punts en els campionats de pilots, constructors, producció i FIA 2-L.

Remontant sempre condicions adverses, Sainz-Moya aconseguien acabar per tercera vegada consecutiva en segona posició al ral·li suec.

Vuit proves especials de 147,28 km cronometrats, per les que els participants només hi passarien en una ocasió, suposaven el primer escull de l’edició. La principal preocupació dels primers participants que sortien de Karlstad a partir de les 8.30 del divendres al matí, era la presència de neu fresca a la pista caiguda en el transcurs de la nit, doncs aquesta els hi donava un rol de lleva-neus o d’escombriaires.

Els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, guanyadors del Ral·li Monte-Carlo i per tant líders de la provisional, eren els primers en sortir a pista, però malgrat tenir una posició de sortida tan poc favorable, la quantitat de neu fresca no era massa important en la primera especial cronometrada i els de Toyota aconseguien imposar-se en aquesta prova per mig segon d’avantatge vers els seus companys de formació, els locals Thomas Rådström i Lars Bäckman.

Ja en la segona prova cronometrada la situació es normalitzava, i la parella sueca de Toyota, que sortia a pista en vuitena posició, accedia al liderat en marcar el millor registre per davant de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, que eren sisens en pista, i totes dues parelles arribaven a les dues primeres posicions de la general provisional per davant de Carlos Sainz i Luis Moya.

Thomas Rådström i Lars Bäckman confirmaven la seva posició de líders en imposar-se en la tercera especial, i si bé Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki trencaven la tendència de la parella imposant-se en la quarta cronometrada del dia, aquesta era una curta especial espectacle de 4 km de distància en la que els pilots finlandesos de Mitsubishi només podien retallar 1,2 segons als locals.

L’etapa es tancava amb 4 escratxs consecutius de Thomas Rådström i Lars Bäckman, els quals retornaven a Karlstad amb un marge de 24,6 segons vers Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Per darrera de les dues primeres parelles es va establir una autèntica lluita pel darrer calaix del podi, Didier Auriol i Denis Giraudet superaven a Carlos Sainz i Luis Moya al terme de l’especial espectacle de Vassjon, però els francesos de Toyota patien un conat d’incendi en l’enllaç cap a la sisena especial cronometrada i en arribar 2 minuts tard, els pilots rebien 20 segons de penalització i cedien la seva plaça al Toyota Celica GT-Four de Grup A dels finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Carlos Sainz i Luis Moya recuperaven la tercera posició en ser el millor dels altres pilots en la setena cronometrada, si bé en la vuitena i última aquest rol el reclamaven Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que entraven al parc tancat a només 7 dècimes de segon de la parella oficial espanyola, mentre que el pilot madrileny i el seu copilot gallec ho feien a 1 minut i 10,5 segons dels seus companys líders. Colin McRae i Nicky Grist, perjudicats pel baix rendiment de les seves suspensions així com de les seves Pirelli, eren cinquens a 15,7 segons del podi, i amb Juha Kankkunen i Juha Repo i Didier Auriol i Denis Giraudet a 5,4 i 6,1 segons del seu temps respectivament.

La temperatura ambiental va pujar uns graus més en la segona etapa, amb el que la neu que s’esperava al llarg dels 139,82 km cronometrats, esdevenien una mena de sopa que tampoc afavoria massa aquells que sortien en posicions més endarrerides. Tanmateix, aquesta distància es distribuia al llarg de 6 trams pels que només s’hi passava en una ocasió i que a l’organització li servia per desplaçar els participants fins al parc tancat de Borlange.

Malgrat aquestes condicions, els britànics de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, 31ens classificats a més de 10 minuts del cap de cursa, s’imposaven en els dos primers trams matinals, si bé aquests escratxs no van surgir cap efecte en les primeres posicions, mentre que al migdia Juha Kankkunen i Juha Repo s’imposaven en la tercera especial cronometrada, per tal de recuperar el temps que havien cedit en l’especial anterior aprofitant una errada en la munta de pneumàtics de Thomas Rådström i Lars Bäckman i de Carlos Sainz i Luis Moya.

Jutbo era la quarta especial cronometrada de la jornada i la més llarga de tot el programa amb 47,65 km competitius, i va ser l’especial que va començar a decidir la classificació final del ral·li. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki hi marcaven el millor temps, mentre que Thomas Rådström i Lars Bäckman hi patien una sortida de pista, malgrat que la parella sueca de Toyota aconseguia retornar a la via, els pilots ho feien amb el radiador del seu Corolla WRC trencat, amb el que el seu abandonament era obligat. D’altra banda, Carlos Sainz i Luis Moya s’hi envirollaven amb la sisena velocitat engranada en una secció no massa ràpida, per desgràcia seva, el canvi es va quedar blocat en aquell instant i per tant els espanyols van haver de recuperar la traçada de manera molt precaria amb una marxa tan alta.

Però el de Thomas Rådström i Lars Bäckman no seria l’únic abandonament de la cronometrada, el sistema elèctric del Subaru Impreza S3 WRC de Colin McRae i Nicky Grist va fallar i amb el seu motor boxer mut, els britànics quedaven fora de la competició. Tots aquests incidents permetien a Juha Kankkunen i Juha Repo, autors del segon millor temps a Jutbo, grimpar fins a la segona posició provisional a 1 minut i 20,7 segons dels seus compatriotes de Mitsubishi i amb 12 segons de marge vers els espanyols de Toyota.

En les dues especials que restaven a l’etapa, els 3 equips inquilins de les posicions provisionals de podi, completaven la cronometrada amb la mateixa posició que ocupaven, pel que la classificació no feia més que confirmar-se a l’entrada al parc tancat de Borlange. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki ho feien en primera posició amb 1 minut i 23,1 segons de marge vers Juha Kankkunen i Juha Repo, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya restaven a 1 minut i 38,4 segons dels líders, és a dir, a 15,3 segons del seu objectiu més factible, la parella finlandesa de Ford; i gaudint alhora d’un marge de 27,2 segons en relació als locals Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, guanyadors de la darrera edició de la ronda sueca, però que a tenor del comportament dels seus Pirelli, no suposaven cap amenaça tret d’errada per part dels de Toyota.

5 proves especials al llarg de 4 trams i de 94,24 km de distància cronometrada, servien per tancar l’edició en jornada dominical. La temperatura ambiental seguia pujant, arribant a registrar-se màximes de 8 ºC, amb el que la neu de les pistes pràcticament desapareixia.

Carlos Sainz i Luis Moya guanyaven la primera prova especial del dia, si bé Juha Kankkunen i Juha Repo, en aturar el cronòmetre just darrera seu, els espanyols només hi guanyaven un parell de segons, d’altra banda, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander patien problemes amb el canvi, i en deixar-s’hi una desena de segons, passaven de poder pressionar al Corolla WRC que els precedia, a ser pressionats pel compacte nipó que els perseguia, el de Didier Auriol i Denis Giraudet.

Una fallada elèctrica en la segona especial dominical, deixava al Toyota de Didier Auriol i Denis Giraudet aturat en plena especial durant més de 2 minuts, amb el que els francesos s’acomiadaven de la lluita per la quarta plaça. Richard Burns i Robert Reid s’hi imposava per davant de Carlos Sainz i Luis Moya i de Juha Kankkunen i Juha Repo, si bé l’esforç dels britànics els deixava sense claus a les rodes, mentre que la lluita pel segon lloc s’estrenyia en un segon més.

Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a imposar-se en la segona passada per l’especial inaugural de la jornada, Rammen, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo en patir una lleugera sortida de pista, es deixaven 10 segons amb la parella espanyola de Toyota i conservaven la plaça per només 1,5 segons. En estat de gràcia, Carlos Sainz i Luis Moya repetien autoria d’escratx en les dues últimes cronometrades del programa, aconseguint la segona posició en la primera d’elles i confirmant-la en la darrera.

Completats els 381,34 km cronometrats del programa, i amb els cotxes dins el parc tancat de Karlstad, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki certificaven la seva victòria al 47è Ral·li de Suècia després de discórrer al llarg de l’etapa dominical amb cautela, amb un temps de 3 hores 32 minuts i 51,6 segons. Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien el segon millor temps final a 51,6 segons dels finlandesos de Mitsubishi, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo s’havien de conformar amb el tercer calaix del podi a 58,8 segons dels guanyadors.

Juha Kankkunen no va poder fer front a l’empempta de Carlos Sainz en la darrera jornada de competició.

En la categoria de producció el domini va ser totalment local, més quan, i si bé a priori no entraven a les travesses, Gustavo Trelles i Jorge del Buono abandonaven en el transcurs de la segona especial cronometrada del ral·li per averia de motor, tal i com també feien Luis Climent i Alex Romaní per problemes amb la suspensió arran d’haver trencat una roda. 

Kenneth Bäcklund i Tord Andersson s’imposaven en l’especial inaugural de l’edició, però dos escratxs consecutius dels seus companys de formació, Stig-Olov Walfridsson i Benny Melander, situava aquests al capdavant de la classificació de forma provisional, doncs Kenneth Bäcklund i Tord Andersson responien amb dues victòries parcials i es tornaven a situar líders. La lluita distava molt d’estar resolta, doncs un altre escratx de Stig-Olov Walfridsson i Benny Melander, enviava als per llavors líders a la segona posició, unes posicions que es mantindrien a l’entrada al parc tancat de Karlstad, doncs malgrat que Kenneth Bäcklund i Tord Andersson marcaven el registre més baix en les dues especials que restaven a l’etapa, els suecs rebien una penalització de 10 segons.

Al llarg del dissabte, la lluita interna entre les dues parelles de l’equip seguia focalitzant tot l’interés, amb 4 victòries parcials de Stig-Olov Walfridsson i Benny Melander, per dues de Kenneth Bäcklund i Tord Andersson, el que permetia als primers obrir tímidament un cert gap amb els seus companys i entrar al parc tancat de Borlange amb 20,4 segons de coixí.

La jornada dominical va ser més del mateix, en dues ocasions Kenneth Bäcklund i Tord Andersson aconseguien marcar el millor registre i situar-se a menys de 10 segons del liderat, però la resposta d’Stig-Olov Walfridsson i Benny Melander era immediata, ja que aquests aconseguien imposar-se en les altres 4 proves especials de l’etapa i retornaven a Kalrstad com a guanyadors de la categoria amb 20,0 segons de diferència.

A efectes de campionat, tots aquells que havien puntuat al Ral·li Monte-Carlo al mes de gener, no ho feien a Suècia al febrer, pel que es donava un empat entre Manfred Stohl i Stig-Olov Walfridsson al capdavant de la classificació, com de Luis Climent i Kenneth Bäcklund en la segona posició provisional.

Walfridson-Melander guanyaven el ral·li de casa en producció.

En la Copa FIA 2-L, Harri Rovanperä i Voitto Silander feien bons els pronòstics en imposar-se en la primera especial del programa, però els seus companys d’equip ocasionals, els locals Jörgen Jonasson i Pecka Svensson, els enviaven a la segona posició, en quan aquests s’imposaven en la segona cronometrada de l’etapa.  Alister McRae i David Senior es volien afegir a la lluita imposant-se en la tercera i quarta prova especial del dia, però els dos SEAT Ibiza KitCar es mantingueren al capdavant de la classificació amb els suecs per davant dels finlandesos.

Jörgen Jonasson i Pecka Svensson guanyaven en tres de les quatre proves especials que restaven a la jornada, sent Alister McRae i David Senior qui els privava del ple, mentre que Harri Rovanperä i Voitto Silander es veien obligats a abandonar el ral·li per una averia de motor en la sisena prova especial.

Alister McRae i David Senior ho van seguir provant al llarg de dissabte, però els 40 segons de retard amb els que sortien de Karlstad era un escull complex de superar, més quan a Jutbo el motor del seu Volkswagen Golf KitCar va dir prou. A partir de llavors, i amb 8 minuts de marge al capdavant de la classificació, Jörgen Jonasson i Pecka Svensson es varen dedicar a administrar l’avantatge per tal d’anotar-se la victòria final.

En clau de campionat, SEAT aconseguia la primera victòria de l’any i es situava 2 punts per darrera del liderat de Peugeot.

En el campionat de pilots, la segona posició que aconseguia Carlos Sainz a la ronda sueca, permetia al pilot madrileny seguir extenent el seu liderat a la provisional del campionat de pilots una ronda més, mentre que per darrera seu es produia un empat a 10 punts entre els finlandesos Juha Kankkunen, segon i tercer a les dues primeres cites del calendari, i Tommi Mäkinen, guanyador a Suècia. Colin McRae, tercer al Monte-Carlo, mantenia el seu tercer lloc a 12 punts de Carlos Sainz.

Pilot	Punts
Carlos Sainz	16
Juha Kankkunen Tommi Mäkinen	10 10
Colin McRae	4

En el campionat de marques, cap constructor aconseguia que els seus dos equips sumessin punts, pel que, tal i com passava en el campionat de pilots, Toyota es mantenia al capdavant de la taula amb 16 punts, tots ells aportats per Carlos Sainz i Luis Moya. 4 punts per sota s’hi classificava Mitsubishi, que feia una pujada forta des de la quarta fins la segona posició gràcies a la victòria de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, mentre que Ford perdia una plaça per 1 punt amb els dels tres diamants vermells.

Constructor	Punts
Toyota	16
Mitsubishi	12
Ford	11

Sébastien Loeb i Daniel Elena trencaven l’hegemónia nórdica al ral·li de Suècia

Segona prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 53è Ral·li de Suècia finalitzava el diumenge 8 de febrer de 2004 en el seu lloc natural, Karlstad. La prova que era puntuable per als campionats de pilots, marques i producció atreia l’interés de fins a 70 equips a formalitzar la seva inscripció, dels que 69 eren presents a la cerimònia de sortida celebrada a la mateixa ciutat el dijous 5 de febrer. El recorregut, composat per 19 especials cronometrades de 394,80 km de distància, era completat per 49 dels equips participants.

Una averia en la direcció assistida esgarrava bona part de les opcions a victòria de Grönholm-Rautiainen.

La prova arrancava el divendres al matí amb la celebració de cinc especials cronometrades de 145,80 km de distància total, en les que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen esdevenien els primers líders de la prova en marcar el millor registre en l’especial inicial seguits de Carlos Sainz i Marc Martí que marcarien el millor registre en la segona especial cronometrada sense desbancar als pilots de Peugeot de la seva posició de privilegi.

Després arribaria una doble passada a l’especial llarga del ral·li, Granberget de 52,57 km, on una averia en la direcció assistida del Peugeot 307 WRC dels líders provisionals en els darrers 20 km de l’especial els feien cedir aproximadament 1 minut, aquesta incidència combinada amb l’escratx dels pilots de Ford Markko Märtin i Michael Park, situaven al Focus RS WRC 03 número 7 en primera posició provisional. Els líders ratificaven la seva posició amb el millor temps en la segona passada pel tram deixant als seus rivals, Sébastien Loeb i Daniel Elena i Petter Solberg i Phil Mills a gairebé mig minut d’ells, mentre que Carlos Sainz i Marc Martí perdien opcions en aquesta quarta cronometrada a causa d’una mala elecció dels claus de les rodes.

L’especial espectacle de Hagfors Sprint tancava la jornada sense que la disputa de la mateixa dongués canvis d’importància en la provisional donada la distància tan curta de la mateixa.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que començaven la segona etapa en cinquena posició provisional a gairebé 1 minut dels líders provisionals, s’adjudicaven les tres primeres especials cronometrades del dissabte, el que permetia a la parella finlandesa entrar de nou en posicions de podi just per darrera de Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals trencarien momentàniament la ratxa dels de Peugeot en la quarta especial del dia per permetre de nou que aquests marquessin un altre escratx en la cinquena especial del dia.

Tot i aixó Markko Märtin i Michael Park estaven gestionant molt bé el ral·li, ja que amb prou feines havien cedit uns pocs segons vers els seus més immediats perseguidors, fins que en la sisena especial cronometrada es topaven amb una pedra oculta en un banc de neu que els deixava la roda posterior esquerra doblegada, perdent 6 minuts i el liderat que ara era per a Sébastien Loeb i Daniel Elena, els quals marcarien el darrer escratx en el darrer tram genuí per elevar les distàncies vers els homes de Peugeot dels 26 segons fins als 40.

L’altra cara de la moneda en l’equip Citroën eren Carlos Sainz i Marc Martí, primer quan els espanyols es veien obligats a fer un recte per evitar topar amb el Subaru Impreza WRC de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen que reemprenia la marxa, i després una especial més tard, veure’s obligats a aturar-se per treure la neu acumulada en apoiar-se massa als bancs de neu i que taponava el seu radiador provocant que la temperatura del motor s’elevés. Amb tot els de Citroën es trobaven en disposició de lluitar per la quarta plaça en la etapa final de diumenge amb el Ford Focus RS WRC de Janne Tuohino i Jukka Aho que per aquesta cita havien reemplaçat a François Duval i Stéphane Prévot.

Diumenge al matí Marcus Grönholm i Timo Rautiainen van sortir disposats a escurçar distàncies vers els líders provisionals, peró ja en la primera especial cronometrada una virolla a 180 km/h provocava una lleugera sortida de pista dels pilots de Peugeot, el que convidava als campions del món de 2000 i 2002 a prendre una actitud menys arriscada. Per part del pilot francès Sébastien Loeb i el seu copilot monegasc Daniel Elena, en veure les marques que els de Peugeot havien deixat a la pista van començar a veure les coses més clares.

El protagonisme de la jornada se’l van endur en gran mesura la lluita per la quarta plaça que estaven mantenint Janne Tuohino i Jukka Aho amb Carlos Sainz i Marc Martí, els de Citroën s’adjudicaven la primera especial cronometrada del dia i la plaça al que els de Ford replicaven amb el millor temps i recuperant posició en la següent especial disputada. En la darrera especial cronometrada del bucle matinal, els espanyols feien el segon temps escratx per situar-se a només dues décimes de segon dels finlandesos de Ford. Ja en la quarta especial cronometrada tots dos empataven a l’escratx pel que les possibilitats es reduien a dues especials on el motor del Xsara WRC va començar a fallar per acabar treballant a tres cilindres el que va obligar a dessisitir als pilots d’intentar aspirar a posicions més avançades.

Tot i els tres escratxs que aconseguien Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en la última jornada, els de Peugeot cedien gairebé 6 segons vers Sébastien Loeb i Daniel Elena que finalment acabarien aconseguint trencar el domini nórdic al ral·li de Suècia completant el recorregut en 3 hores 26 minuts i 17,7 segons. 46,4 segons per darrera d’ells s’hi trobaven els finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, mentre que els campions del món Petter Solberg i Phil Mills aconseguien pujar al darrer calaix del podi si bé el dissabte al matí semblava dificil.

Sense fer massa soroll, Solberg-Mills tancaven el podi.

En el campionat de producció, els finlandesos Jani Paasonen i Sirkka Rautiainen van dominar de principi a final la prova, permetent-se fins i tot rodar a un ritme tranquil en certs moments. Per la seva banda Dani Solà i Xavier Amigò van haver de recuperar-se d’una caiguda de potència en el propulsor del seu Mitsubishi Lancer Evo VII per acabar completant el recorregut en tercera posició final just per darrera dels britànics de Subaru Alister McRae i David Senior. En tractar-se de la ronda inaugural del campionat de producció, el podi suec es veia reflexat en el podi del certàmen.

Paasonen-Rautiainen dominaven de cap a peus el ral·li.

Amb aquesta Sébastien Loeb aconseguia la seva segona victòria de dues possibles, el que permetia al pilot alsacià començar-se a distanciar dels seus rivals en la lluita pel títol. Marcus Grönholm gràcies a la segona plaça aconseguida escalava fins aquesta posició en el campionat a 7 punts del líder, mentre que Markko Märtin, que aconseguia acabar en setena posició la prova de la neu i el gel, perdia una posició i ara era tercer a 10 punts del francès.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	20
Marcus Grönholm	13
Markko Märtin	10

En l’apartat de constructors Citroën afegia als 20 punts aconseguits per Sébastien Loeb i Daniel Elena en les dues primeres proves, els 4 punts que aconseguia ara Carlos Sainz i Marc Martí gràcies a completar el recorregut en cinquena posició, el que permetia a la marca dels dos galons passar a liderar la general per només 2 punts d’avantatge vers Ford que perdien una posició. Peugeot seguia conservant la tercera posició del campionat tot i només sumar els 8 punts de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Constructor	Punts
Citroën	24
Ford	22
Peugeot	17

Latvala-Anttila guanyaven el ral·li i es situaven líders al mundial.

El 62è Ral·li de Suècia era la segona prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, i Karlstad no fallava en la seva habitual cita amb l’especialitat. La cita escandinava, que era puntuable pels campionats de pilots, marques, WRC-2 i WRC-3, s’iniciava el dimecres 5 de febrer amb la protocolària cerimònia sortida en la que s’hi donaven cita 39 dels 44 equips inscrits, així com l’habitual especial espectacle de Karlstad, per al cap de tres dies, el dissabte 8 de febrer de 2014 un cop superades les 24 proves especials programades de 323,54 km de distància, donar per finalitzada la prova amb 30 equips participants presents.

Mikkelsen-Markkula debutaven en el podi del mundial amb mèrits.

Preocupava i molt entre els participants la manca de neu sobre les pistes per les que discorria la prova, amb el que les clapes de fang eren cada cop més visibles i la durabilitat dels claus quedava entredita. Per aquest motiu en el tram de proves molts es van limitar a fer una sola passada i sense expremer al màxim l’accelerador del seu cotxe, mentre que Citroën hi coneixia les dues cares de la competició en quan Mads Østberg i Jonas Andersson marcaven el millor temps del tram, mentre que Kris Meeke i Paul Nagle s’hi accidentaven.

L’especial espectacle de Karlstad, celebrada el mateix dimecres al vespre, obria com era habitual a la cita sueca les hostilitats entre els participants, en la que el norueg Andreas Mikkelsen i el seu copilot finlandès Mikko Markkula amb un Volkswagen Polo R WRC, aconseguien marcar el millor registre i anar-se’n a dormir com a líders del ral·li per 8 dècimes de segon vers els seus companys d’equip i campions mundials, els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

L’activitat es reemprenia l’endemà dijous al matí, amb 3 trams que es celebraven a doble passada, dos dels quals es trobaven en sòl norueg, i que suposaven un total de 6 proves especials cronometrades d’una corda de 62,02 km que completaven la primera etapa i que es celebraven sense assistències intermitges. Ja en la primera especial cronometrada del dijous, celebrada encara en territori suec, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia rellevaven de la primera posició als seus companys d’equip nòrdics en aconseguir el seu primer escratx.

Endinsats a Noruega, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es refermaven en la seva posició amb un segon temps escratx consecutiu, mentre que el Volkswagen Polo R WRC de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila desplaçava del tercer lloc al Ford Fiesta RS WRC dels estonis Ott Tänak i Raigo Mölder, tenint així un podi provisional ple de cotxes de la firma de Wolfsburg. Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula tancaven el bucle matinal amb un temps escratx si bé no es produien canvis en les posicions.

El bucle de la tarda s’iniciava repetint primer les dues especials noruegues per acabar la jornada celebrant la sueca, en la primera d’elles els estonis Ott Tänak i Raigo Mölder de l’equip privat de Michelin, trencaven el domini Volkswagen en aconseguir el seu primer escratx i desplaçar tanmateix a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila fora de les places de podi, si bé aquesta classificació va ser efímera doncs Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula repetien l’escratx en la segona especial noruega i passaven a liderar la general per 2 dècimes de segon, mentre que els seus companys d’equip finlandesos recuperaven el tercer calaix del podi.

En la última especial de la jornada, ja de nou en territori suec, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tornaven a recuperar la posició de líders malgrat haver d’obrir pista, desplaçant als seus companys Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula al segon calaix del podi fent entrada al parc tancat de Karlstad a 5,8 segons dels seus companys provençals. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila conservaven la tercera posició a 12,2 segons dels líders si bé el seu marge sobre Ott Tänak i Raigo Mölder era de tan sols 2,6 segons.

La segona jornada del ral·li, programada pel divendres 7 de febrer, comptava amb 4 trams cronometrats que es celebraven a doble passada, el que generava un total de 8 proves especials al que se’ls hi unia una segona passada per l’especial espectacle inaugural de Karlstad, elevant la distància cronometrada total de la jornada fins als 117,46 km.

S’esperava que Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, un cop lliures de la tasca feixuga d’obrir pista, poguessin treure una important avantatge al capdavant de la taula, peró ans al contrari els líders cometien una errada i cedien 4 minuts i mig en una sortida de pista, el que situava de nou al capdavant de la provisional als seus companys Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula seguits per tan sols 6 dècimes de segon per Jari-Matti Latvala i Miiikka Anttila, autors del millor registre en aquesta primera especial.

Paral·lelament la parella de Citroën formada pel pilot norueg Mads Østberg i el seu copilot suec Jonas Andersson, es situaven en posicions de podi en superar de cop els Ford Fiesta RS WRC de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i d’Ott Tänak i Raigo Mölder.

Els campions mundials no eren els únics en començar la jornada amb mal peu, doncs els belgues de Hyundai Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul trencaven una botja del seu i20 WRC en colisionar contra una roca, veient-se obligats a acollir-se al superally amb la conseqüent sanció de 5 minuts per cada tram no disputat.

Sébastien Ogier i Julien Ingrassia iniciaven llavors la dificil missió de recuperar quantes més posicions els hi fos possible i amb dos escratxs consecutius i un segon temps escratx en l’especial de Hagfors Sprint, els francesos tancaven el bucle matinal en tretzena posició provisional. En la part alta de la taula, un segon millor temps per Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula perllongava una mica més el seu liderat, mentre que en la tercera prova especial del dia, el segon temps escratx era per a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila que els permetia passar a comandar la taula de temps.

En sortir de les assistències es repetia un guió similar al del matí peró sense l’errada de Sébstien Ogier i Julien Ingrassia, els quals aconseguien l’autoria dels quatre escratxs en els quatre trams programats, mentre que en la primera especial del bucle, cinquena de la jornada, Hyundai perdia l’altre dels seus efectius, l’i20 WRC que pilotaven pels finlandesos Juho Hänninen i Tomi Tuominen quan aquests malmetien la roda frontal per una errada de pilotatge. D’altra banda també es repetia el pols entre Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila amb Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula per la primera posició, i si bé els finlandesos aconseguien posar segons entre els dos Volkswagen Polo R WRC en les tres primeres proves del bucle, la parella noruego-finlandesa recuperava terreny en les dues especials espectacle per tancar la jornada a 3,6 segons del liderat. Mads Østberg i Jonas Andersson, acomodats en la tercera posició provisional, feien entrada al parc tancat de Karlstad a 43 segons del líders.

Jost Capito, cap de files a Volkswagen Motorsport, decidia no imposar ordres d’equip, amb el que els dos Volkswagen Polo R WRC tenien carta blanca per atacar-se al llarg de les 8 proves especials cronometrades de la tercera i última etapa les quals tenien una corda de 142,16 km de distància, resultant ser doncs aquesta l’etapa més llarga del ral·li.

Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila no van voler deixar lloc a les sorpreses i amb els quatre escratxs possibles en les quatre primeres passades per les especials cronometrades, els finlandesos començaven a deixar el ral·li decidit, més quan a la segona prova del dia, Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula patien una lleugera sortida de pista que els feia perdre 25 segons i que permetia als seus companys gaudir d’un marge de comfort proper al mig minut.

Ja en el bucle de la tarda, l’endarreriment acumulat per l’inici de la última prova cronometrada del matí, va portar als organitzadors a suspendre la segona passada per la primera especial, amb el que el bucle es reduia a 3 trams. Els pilots de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson aconseguien el seu primer escratx al ral·li en la sisena especial del programa, mentre que en la següent els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia aconseguien el seu desè millor registre que els permetia pujar fins la sisena posició provisional.

En el Power Stage que tancava el recorregut, Mads Østberg i Jonas Andersson repetien com autors d’un temps escratx, per davant dels finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen; el que suposava a la parella de Citroën sumar 3 punts extra en el campionat de pilots.

Celebrades 23 de les 24 proves especials programades, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila feien entrada al parc tancat de Karlstad com a vencedors del ral·li per tercera vegada en la seva carrera. La parella finlandesa de Volkswagen aturava el cronòmetre en un temps total de 3 hores i 31,1 segons, acumulant un avantatge de 53,6 segons vers els seus companys d’equip Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula que tanmateix debutaven en un podi del mundial. Una altra parella nòrdica, la de Citroën formada per Mads Østberg i Jonas Andersson, tancava el podi suec a 59,5 segons dels primers classificats.

Sempre fora dels temps dels líders, Østberg-Andersson tenien el consol de guanyar el Power Stage.

En categoria WRC-2 el pilot saudí Yazeed Al-Rahji i el seu copilot britànic Michael Orr sortien victoriosos del pols que mantingueren en les dues especials inicials amb els finlandesos Jari Ketomaa i Kaj Lindström gràcies a disposar una major entrega de potència per part del seu Ford Fiesta RRC per contra del Fiesta R5 dels seus rivals. En la segona meitat de la segona jornada del ral·li els líders van aconseguir incrementar la diferència vers els seus més immediats perseguidors fins establir-la en 1 minut i mig.

A manca de tres proves cronometrades per completar el ral·li, tot semblava indicar que Yazeed Al-Rahji i Michael Orr aconseguirien la victòria, peró la situació feia un gir insospitat en quan els pilots patien una virolla i quedaven clavats en un banc de neu, el que facilitava que Jari Ketomaa i Kaj Lindström tornessin a ocupar la primera plaça de la categoria. Peró per desgràcia dels nous líders, un problema els va fer enlentir molt el seu ritme en la última especial cronometrada, on cedien 21 segons vers els estonis Karl Kruuda i Martin Järveoja que completaven el recorregut com a guanyadors.

En la classificació del campionat, el cinquè lloc que aconseguien els pilots ucrainesos Yuriy Protasov i Pavlo Cherepin els permetia perllongar el seu liderat aconseguit arrel de la victòria al Monte-Carlo, mentre que per darrera seu s’hi mantenia l’italià Lorenzo Bertelli amb un punt d’avantatge vers l’estoni Karl Kruuda i amb 9 de demèrit vers el líder.

Kruuda-Jarveoja aconseguien la victòria en el darrer suspir.

E

n el campionat de pilots, el finalndès Jari-Matti Latvala passava a liderar la provisional del certamen gràcies a combinar un cinquè lloc amb una victòria, per contra d’una victòria i un sisè lloc per part del seu company d’equip i vigent campió mundial, el provençal Sébastien Ogier. El norueg Mads Østberg guanyava una posició gràcies al seu primer podi amb Citroën i es situava en tercera posició al campionat.

Pilot	Punts
Jari-Matti Latvala	40
Sébastien Ogier	35
Mads Østberg	30

En l’apartat de constructors, Volkswagen sempre guanyava i amb dues victòries de dues possibles començava a escapar-se al capdavant de la taula del campionat amb 16 punts d’avantatge vers Citroën. D’altra banda el segon equip de Volkswagen, que comptava només amb la presència d’Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula, superava a M-Sport per quatre punts i reemplaçava als preparadors britànics del seu tercer lloc.

Constructor	Punts
Volkswagen	72
Citroën	56
Volkswagen II	26

Grönholm-Rautiainen conseguien el pòquer de victòries per a Peugeot a Suècia.

El 52è Ral·li de Suècia vivia la seva tercera i última jornada de competició el diumenge 9 de febrer de 2003, posant així punt i final a 355,25 km, dels prèviament 386,91 km programats, de competició al llarg de 17 especials cronometrades. A la sortida, celebrada el divendres 7 de febrer a Karlstad s’hi varen donar cita 75 equips dels 83 inscrits, aconseguint superar la prova 53 d’ells. El ral·li que era la segona cita del calendari mundial de l’especialitat era també puntuable per als campionats de pilots, marques i producció.

Tommi Mäkinen reapareixia en escena al ral·li suec.

La cita sueca arrancava divendres al matí amb 6 trams cronometrats en el programa d’una distància total competitiva de 125,79 km, unes especials per les que els participants només hi passarien en una ocasió al llarg del dia. Pels integrants de l’equip Citroën aquest fet els hi suposava un handicap afegit, doncs els tres equips integrants de la formació francesa venien de monopolitzar les places de podi en la ronda inaugural alpina, i per tant amb un ordre de sortida establert segons la classificació general provisional, els Xsara WRC serien els encarregats de netejar pista, més quan hi havia neu fresca de la nit anterior.

Malgrat això, Sébastien Loeb i Daniel Elena sorprenien a propis i aliens en obrir el compte de guanyadors de cronometrades de l’edició, si bé el seu resultat no va ser més que un miratge, doncs a partir de la següent prova especial la lògica va començar a imperar. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, que sortien en desena posició a pista, hi aconseguien el registre més baix i de retruc passaven a liderar la taula de temps per davant dels seus companys, els britànics Richard Burns i Robert Reid i els finlandesos Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’imposaven en les dues proves següents programades per davant dels seus compatriotes Tommi Mäkinen i Kaj Lindström, qui gràcies als seus bons cronòmetres, trencaven el triplet dels del lleó pujant fins la segona plaça provisional. En el cinquè tram, François Duval i Jean-Marc Fortin trencaven la suspensió arran d’un cop, i en blocar la pista durant uns minuts, impedint el pas de diversos participants que venien darrera seu, els organitzadors decidien cancelar la darrera especial forestal de l’etapa.

La jornada es tancava però amb l’habitual especial espectacle de Hagfors a quarts de cinc de la tarda, on els britànics de Peugeot Richard Burns i Robert Reid hi aconseguien un anecdòtic millor temps per tal de fer entrada al parc tancat de Karlstad en la tercera plaça provisional a 30,8 segons dels seus companys d’equip i líders indiscutibles Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, mentre que la distància en relació a Tommi Mäkinen i Kaj Lindström era de 3,8 segons. Quarts eren Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen amb el tercer Peugeot a 5,4 segons dels britànics i amb un coixí de 23,1 segons vers el Peugeot 206 WRC privat dels també finlandesos Juuso Pykälistö i Eksi Mertsalmi.

Cara a la jornada sabatina els organitzadors repetien la formula del dia anterior, és a dir, 5 proves especials forestals més una passada per l’especial espectacle de Hagfors per posar punt i final a les hostilitats vers el cronòmetre, el que suposava afegir 140,37 km competitius al compte de l’edició.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen iniciaven la jornada amb cert mal peu, doncs en la primera especial del dia, els finlandesos donaven un cop al seu Peugeot 206 WRC, malgrat tot, l’ensurt només els suposava perdre 4,1 segons en l’incident vers els seus companys Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, els més ràpids a la cronometrada, i 1,5 segons en relació al seu rival més immediat, el Subaru Impreza S9 WRC de Tommi Mäkinen i Kaj Lindström.

Però per ensurt el de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen en la següent prova programada, la vuitena en el còmput global del ral·li. Els finlandesos sortien a pista per darrera dels seus compatriotes Jusso Pykälistö i Eksi Mertsalmi, els quals perdien el control del seu Peugeot 206 WRC i feien una llarga excursió per un camp densament innivat. En retornar a pista amb molta demora, aquests colisionaven lateralment amb el Peugeot 206 WRC oficial que justament hi passava en aquell instant, deixant tots dos cotxes enmig de la traçada i havent d’evacuar ambdues tripulacions fins a l’hospital més proper, el que va provocar la neutralització del tram. Per tal de no perjudicar els tres equips que fins llavors ocupaven places de podi, es va fer una excepció en el reglament i se’ls hi va assignar el temps de Carlos Sainz i Marc Martí, mentre que als restants participants els hi va tocar rebre el temps del participant més lent que havia aconseguit completar l’especial, és a dir el del Hyundai Accent WRC3 d’Armin Schwarz i Manfred Hiemer.

Amb la represa de l’activitat als trams cronometrats, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, així com Tommi Mäkinen i Kaj Lindström no feien més que confirmar les posicions assolides, doncs els finlandesos de Peugeot guanyaven les 3 proves veres que restaven en el programa, mentre que els de Subaru hi aconseguien 2 millors segons temps i un tercer millor registre per darrera, també de, Sébastien Loeb i Daniel Elena.

Precisament els pilots de la Constel·lació de les Plèiades tancaven l’activitat de l’etapa imposant-se en l’especial espectacle de Hagfors per tal de retornar a Karlstad a 38,8 segons de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i amb un marge de 22,1 segons en relació als britànics Richard Burns i Robert Reid. Markko Märtin i Michael Park s’aprofitaven dels incidents ocorreguts així com d’un pilotatge prou ressolutiu per tal d’arribar fins a la quarta posició provisional, si bé ho feien a 1 minut i 46 segons dels líders i amb la incomoditat de tenir el Citroën Xsara WRC dels escocesos Colin McRae i Derek Ringer a 16,5 segons de la seva posició.

5 proves especials programades de 120,75 km cronometrats eren les encarregades de tancar l’edició el diumenge . Tommi Mäkinen i Kaj Lindström aconseguien la victòria parcial en el primer tram dominical, esperonant a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen que en la següent especial recuperaven el segon i escaig cedit. En les tres següents especials de la jornada, les autories dels millors temps se les anotaren tres parelles diferents i de diferents formacions, però Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en aconseguir-hi dos segons millors registres no feien més que certificar la seva posició.

Completats doncs els 355,25 km que finalment s’acabaven celebrant, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen esdevenien guanyadors del 52è Ral·li de Suècia amb un temps final de 3 hores 3 minuts i 28,1 segons, o el que és el mateix, 50,8 segons menys que els seus compatriotes de Subaru Tommi Mäkinen i Kaj Lindström i 1 minut i 17,9 segons menys que els seus companys d’equip, els britànics Richard Burns i Robert Reid.

Richard Burns i Robert Reid situaven un segon Peugeot 206 WRC en el podi.

En la categoria de producció, Toshi Arai i Tony Sircombe iniciaven el seu concurs a la ronda escandinava guanyant les tres primeres especials cronometrades del divendres, mentre que Stig Blomqvist i Ana Goñi, que corrien amb idèntica montura que la parella líder, ho feien en les dues següents que s’acabaven celebrant per tal de fer entrada al parc tancat de Hagfors a 33,2 segons de la primera posició, mentre que per darrera pressionaven en grup Karamjit Singh i Allen Oh, Janusz Kulig i Jaroslaw Baran, i Krzysztof Holowczyc i Lukasz Kurzeja.

Els líders, Toshi Arai i Tony Sircombe, esdevenien es refermaven en la seva posició en imposar-se en 4 de les 5 proves especials disputades, mentre que per una banda Krzysztof Holowczyc i Lukasz Kurzeja queien de la lluita per les posicions d’honor i d’una altra Janusz Kulig i Jaroslaw Baran amb un escratx i dos segons millors temps, estrenyien el cèrcol sobre la segona posició que mantenien Stig Blomqvist i Ana Goñi.

Diumenge les posicions semblaven estar ben establertes fins que en la penúltima prova especial, una averia de motor deixava fora de combat a Toshi Arai i Tony Sircombe, el que deixava com a primers classificats a Stig Blomqvist i Ana Goñi per 2,5 segons de marge sobre Janusz Kulig i Jaroslaw Baran. Els polonesos guanyaven la darrera prova especial programada per 5,8 segons i s’erigien com a guanyadors de la categoria, però en les verificacions posteriors es va trobar que el volant motor del seu Mitsubishi Lancer Evo VI no estava acord amb la fitxa tècnina, motiu pel qual la parella va ser exclosa i la victòria corresponia finalment al local Stig Blomqvist i la veneçolana Ana Goñi.

En clau de campionat, la ronda sueca era la primera del calendari, pel que Stig Blomqvist iniciava la temporada encapçalant la taula provisional del campionat per davant de Karamjit Singh i Martin Rowe.

Blomqvist-Goñi guanyaven administrativament el ral·li.

En el campionat de pilots, com a norma més o menys estaberta, aquells pilots que venien d’obtenir un bon resultat al Monte-Carlo inagurual, aconseguien un resultat fluix a Suècia, i a la inversa pels que obtenien un bon resultat a la ronda sueca. Una situació que facilitava que es produissin diversos empats en les diferents posicions de la taula; Colin McRae i Sébastien Loeb empataven en la primera posició amb 12 punts, mentre que a 2 punts dels dos pilots de Citroën s’hi trobaven Richard Burns, Markko Märtin i Marcus Grönholm. Tommi Mäkinen, amb els 8 punts que sumava a Suècia tancava el podi provisional.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb Colin McRae	12 12
Richard Burns Markko Märtin Marcus Grönholm	10 10 10
Tommi Mäkinen	8

Situació paral·lela a la del campionat de pilots es produia en el de constructors, Citroën només podia afegir 6 punts al doblet sumat al Monte-Carlo, amb el que els dels dos galons conservaven la primera posició per només 2 punts de marge vers els seus socis de grup automobilístic, Peugeot. L’accident que patien François Duval i Jean-Marc Fortin en la cinquena cronometrada, deixava a Ford curt de recursos, que veia com els dos equips del PSA se li escapaven i alhora Subaru es classificava a tan sols 4 punts de la seva posició.

Constructor	Punts
Citroën	24
Peugeot	22
Ford	15

Pràcticament sempre al capdavant de la prova però amb un marge estret, Mäkinen-Harjanne guanyaven el seu segon ral·li mundial.

A Karlstad el divendres 9 de febrer de 1996 s’iniciava el 35è Ral·li de Suècia, i amb l’edició, una nova temporada del mundial de l’especialitat. Amb un calendari reduït de només 9 ral·lis, tots els principals actors del certamen participaven a la ronda sueca, el que permetia als organitzadors de l’esdeveniment presentar una llista d’inscrits amb 95 equips, dels que 6 havien estat campions mundials. Tanmateix els organitzadors posaven sobre el programa un recorregut conformat per 25 proves especials de 490,64 km cronometrats, una distància que 49 equips aconseguirien superar el diumenge 11 de febrer.

Sorprenent propis i aliens, l’equip espanyol acabava en una magnífica segona plaça.

La primera etapa del ral·li, era la més llarga de tot el programa i aquesta conduïa als equips participants des de Karlstad fins a Falun, citutat situada una mica més al nord de la provincia del Värmland, mitjançant 9 proves especials de 195,67 km cronometrats, entre les que hi destacava la presència de Jutbo en vuitena posició, la cronometrada reina de l’edició amb 44,59 kms competitius.

Quan passaven pocs minuts de les 8 del matí del divendres 9 de febrer, es celebrava la primera especial cronometrada del programa, en la que Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne així com Juha Kankkunen i Nicky Grist hi empataven a l’escratx. Una igualada que es desfeia en la següent prova especial per només 1 segon a favor dels pilots finlandesos de Mitsubishi.

Juha Kankkunen i Nicky Grist, que corrien sota el segell de Toyota Suècia per tal d’eludir la sanció imposada a Toyota arran del “Cas Turbo” detectat al passat Ral·li Catalunya-Costa Brava 1995, s’imposaven en la tercera prova especial del programa, i en superar per 2 segons a Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, la parella finlandeso-britànica passava a liderar efimerament la provisional.

Per la seva banda, Carlos Sainz i Luis Moya que s’estrenaven amb el Ford Escort RS Cosworth i que només havien cedit 6 segons en les dues primeres especials, sentien un soroll sospitós en la part posterior del seu cotxe poc després d’iniciar la tercera prova especial, per evitar mals majors, el pilot madrileny aixecava una mica el peu de l’accelerador cedint-hi una desena de segons. Sense possibilitat d’assistències, però si amb els mecànics donant’hi un cop d’ull, es va poder comprovar que només es tractava d’uns cargols fluixos al diferencial posterior, amb el que la parella espanyola podia seguir progressant sense cap més impediment.

Thomas Rådström i Lars Bäckman, locals i companys d’equip a Toyota Suècia dels segons classificats Juha Kankkunen i Nicky Grist, s’anotaven la quarta prova especial, mentre que els líders, amb el segon millor registre, aconseguien afegir 3 segons més al seu marge amb els segons. La mateixa situació es produïa en la següent prova especial, els campions mundials en vigència, els escocesos Colin McRae i Derek Ringer, completaven la cronometrada amb el millor temps, mentre que en la part més alta de la classificació, la distància s’obria en 3 segons més. Carlos Sainz i Luis Moya hi sumaven el seu segon incident de cursa en trencar un radi de la seva llanda després de colpejar contra una pedra amagada al voral, sense que això els suposès cap punxada.

Els líders provisionals, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, es tornarien a imposar en la sisena i setena prova especial, mentre que la parella britànica de Subaru formada per Colin McRae i Derek Ringer, en quedar-se sense claus al terme de la sisena prova especial, hagueren d’afrontar la setena sense aquest element vital, si bé afortunadament aquesta prova només tenia 6,75 km de distància, els de la Constelació de les Plèiades hi cedien una important quantitat de segons en patir sortides de pista.

Jutbo, vuitena i penúltima prova especial del dia i el tram més llarg de tot el programa, era feu de Carlos Sainz i Luis Moya. Els espanyols hi aconseguien una important retallada de segons amb la parella líder que no només els confirmava en les posicions de podi, sino que a més a més els donava opcions a victòria. 

Juha Kankkunen i Nicky Grist tancaven l’etapa amb una nova victòria parcial, amb el que els pilots de Toyota Suècia entraven al parc tancat de Falun a 6 segons del temps de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne i quan faltaven pocs minuts per a dos quarts d’onze de la nit. Carlos Sainz i Luis Moya tancaven les posicions de podi a 14 segons de la parella de Mitsubishi, mentre que Ari Vatanen i Fabrizia Pons, amb un altre Ford Escort RS Cosworth, restaven en la quarta posició a 1 minut i 15 segons dels líders, precedint a Colin McRae i Derek Ringer en 20 segons.

El dissabte 10 de febrer a les 7 del matí, els 73 equips supervivents de l’etapa anterior sortien del parc tancat de Falun per tal de fer el camí de retorn a Karlstad a través de 13 proves especials cronometrades de 181,27 km competitius. En la matinada prèvia a la jornada queia neu fresca sobre la pista, el que facilitava molt la labor als participants que sortien en posicions més endarrerides, així Colin McRae i Derek Ringer esdevenien els homes més ràpids a final de tram en la segona, sisena, novena, desena, onzena i dotzena prova especial de l’etapa, si bé part de la seva remuntada se n’anava en orris quan en la cinquena prova especial es quedaven novament sense claus.

Altres convidats a la llista de guanyadors parcials, donades les circumstàncies en les que es disputava l’etapa, eren els italians de Subaru Piero Liatti i Mario Ferfoglia i els francesos de Ford François Delecour i Daniel Grataloup. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne així com Juha Kankkunen i Nicky Grist amb dues victòries parcials més per a cadascun tancaven el còmput del dia, si bé els de Mitsubishi les aconseguien en iniciar-se l’etapa i els de Toyota en acabar-la. Unes victòries parcials que servien a la parella finlandeso-britànica per corregir la gran quantitat de segons perduts vers els seus rivals més directes en els primers compassos de l’etapa, moment en el que la manca de motricitat es va fer molt més notoria en el seu Celica GT-Four.

Disputades totes les especials sabatines i quan passaven pocs minuts de dos quarts de deu de la nit, es feia entrada al parc tancat de Karlstad amb Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne conservant la primera posició, si bé ara els finlandesos ho feien per davant de Carlos Sainz i Luis Moya i per 15 segons de marge, és a dir, la parella espanyola de Ford només havia cedit 1 segon en tots els km competitius celebrats al llarg del dia. Juha Kankkunen i Nicky Grist perdien una plaça vers la jornada anterior, i ara tancaven el podi a 36 segons dels líders, alhora que precedien en 40 segons a Colin McRae i Derek Ringer.

De cara a l’etapa final dominical, els organitzadors programaven un bucle amb sortida i arribada a Karlstad de 5 proves especials cronometrades de 113,70 km de distància, un bucle al que els 58 equips arribats a la capital del Värmland començarien a fer front a partir de les 6 del matí. Tanmateix la darrera jornada del programa es veuria pràcticament sentenciada amb la disputa de la primera especial cronometrada del dia, de 40,59 km de distància, a la que els primers participants a més a més havien d’afrontar amb neu verge sobre la traçada.

Colin McRae i Derek Ringer hi aconseguien el millor temps i retallaven notablement les distàncies amb els inquilins de les posicions de podi. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne hi cedien 12 segons amb la parella escocesa de Subaru, en aconseguir-hi el tercer millor temps, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya s’havien de conformar amb el 4t millor registre en quedar-se-ls-hi una vàlvula del diferencial central bloquejada i aquest perdre eficiencia en tenir menys pressió. Però molt pitjor els hi anava a Juha Kankkunen i Nicky Grist, els de Toyota Suècia s’envirollaven i patien una sortida de pista en l’especial, permetent als campions mundials somiar amb la dutxa de champagne en acabar l’etapa.

Els locals Thomas Rådström i Lars Bäckman i Stig Blomqvist i Benny Melander, amb Toyota i Ford respectivament, reivindicaven la seva quota de protagonisme en les dues següents proves especials, mentre que Ari Vatanen i Fabrizia Pons, en el seu intent de mantenir la quarta posició vers l’Impreza de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, s’havien de retirar de la competició en patir un accident en la segona especial cronometrada del dia. No seria l’únic incident de la primera meitat de l’etapa, doncs en la tercera especial, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne patien una lleugera sortida de pista que els feia perdre 7 segons vers Carlos Sainz i Luis Moya, amb el que els de l’oval s’acostaven a 14 segons dels líders de manera provisional i quan només restaven dues proves especials per celebar-se.

Així doncs, totes dues parelles amb opcions a victòria s’esforçaven de valent en la penúltima prova especial de la jornada, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne hi aconseguien el millor temps, incrementant en 2 segons el coixí que tenien vers Carlos Sainz i Luis Moya així com Colin McRae i Derek Ringer, amb 16 segons a retallar en els 19,44 km cronometrats de la darrera prova especial, els de Ford es conformaven amb el segon lloc, però per si de cas, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne encara serien a temps de tancar el seu concurs al ral·li amb un altre escratx, el desè en total, amb el que la parella de Mitsubishi aconseguia la victòria de la que havia estat privada un any abans en completar els 490,64 km programats amb un temps total de 4 hores 37 minuts i 10 segons.

Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda, entraven al parc tancat de Karlstad a 23 segons del temps dels guanyadors i ocupant la segona posició final, mentre que els campions mundials en vigència, Colin McRae i Derek Ringer, tancaven el podi de la ronda a 1 minut i 5 segons de la parella finlandesa dels tres diamants vermells i després d’haver superat netament el Toyota Celica GT-Four de Juha Kankkunen i Nicky Grist, un cotxe que es va mostrar menys àgil que el dels seus rivals en les especials més envirollades del dia.

Recomposant-se d’un problema amb els claus dels seus pneumàtics, Colin McRae i Derek Ringer van aconseguir una plaça de podi a la darrera jornada.

En la categoria de producció, el domini de la classificació va ser total per part dels locals Kenneth Bäcklund i Tord Andersson, la parella de Mitsubishi va prendre la primera posició al terme de la segona prova especial cronometrada del divendres i no la va deixar escapar fins a la conclusió de l’esdeveniment. Per darrera d’ells, Uwe Nittel i Christina Thörner tragueren partit d’una mala elecció de pneumàtics per part d’Stig-Olov Walfridsson i Gunnar Barth en els compassos inicials del recorregut, però poc a poc la parella sueca va anar esgarrapant segons fins assolir la segona plaça i fer entrada al parc tancat de Karlstad el diumenge a primera hora de la tarda ocupant aquesta posició.

Bäcklund-Andersson exercien un control ferri de la classificació del Grup N.

El 45è Ral·li de Suècia era la primera ronda del calendari mundial, per tant el podi que es celebrava a Karlstad, es reflexava de forma directa en el podi de la provisional del campionat reservat a pilots. Així Tommi Mäkinen liderava per primera vegada en la seva carrera aquesta classificació per davant de dos campions mundials com eren Carlos Sainz i Colin McRae per 5 i 8 punts de marge respectivament.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	20
Carlos Sainz	15
Colin McRae	12

En quan a marques, Subaru tot i sumar els punts que li otorgaven el tercer lloc de Colin McRae i el cinquè de Kenneth Eriksson, es va quedar a 4 punts de l’altre constructor japonés, Mitsubishi, que als punts aconseguits per la victòria de Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, sumava també els del catorzè lloc final de Kenneth Bäcklund i Tord Andersson, inscrits també com a pilots de la marca. Ford per la seva banda, veia com François Delecour i Daniel Grataloup no s’acabaven de desenvolupar del tot bé al ral·li, i eren el veterans Stig Blomqvist i Benny Melander qui contribuien amb el seu vuitè lloc, als punts que obtenien Carlos Sainz i Luis Moya a la prova, quedant-se així com a tercera marca en discòrdia.

Constructor	Punts
Mitsubishi	47
Subaru	43
Ford	40

Especificacions tècniques
Motor	4 cilindres en línia de 1995 centímetres cúbics (84,00 mm de diàmetre – 90,00 mm de carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència	300 CV a 5300 rpm
Canvi	Seqüencial de 6 velocitats
Transmissió	A les 4 rodes
Longitud	4200 mm
Amplada	1770 mm
Alçada	1332 mm
Distància entre eixos	2440 mm
Pes mínim	1230 kg

Fruit de l’experiència acumulada en el FIA 2-L, Hyundai decidia donar el salt a la categoria reina del mundial de ral·lis tal i com havien fet prèviament Škoda o la catalana SEAT, si bé la marca coreana no havia aconseguit sumar cap títol en els seus anys a la classe, només victòries parcials. Com en el cas del Hyundai Coupé Evo, el desenvolupament del cotxe el va portar a terme el preparador britànic MSD, si bé aquests no tenien massa experiència amb les 4 rodes motrius, mentre que la preparació del motor va tenir lloc a Mountune.

L’estrena del nou cotxe es va produir el divendres 11 de febrer de 2000, coincidint amb la celebració de la cronometrada de Sagen que marcava l’inici del 49è Ral·li de Suècia, i els pilots als qui se’ls hi encarregava la labor de fer-lo debutar eren els experimentats suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i els britànics Alister McRae i David Senior. Si bé el cotxe presentava solucions més avançades que no pas el SEAT Córdoba WRC, els seus resultats no van ser ni de bon troç millors, completant la ronda ivernal en 13ena i 14ena posició respectivament a més de 8 minuts del guanyador de la prova.

Ja en el Ral·li Catalunya-Costa Brava, tercera participació en competició dels compactes coreans, s’hi van instal·lar uns motors de nova generació i a mesura que avançava la temporada s’anava treballant en la suspensió, però la discreció en els resultats va continuar sent la nota predominant en el seu recorregut com a cotxe de competició, aconseguint només Kenneth Eriksson i Staffan Parmander introduir-se en les 5 primeres posicions en les 2 rondes australs, 5è a Nova Zelanda i 4t a Austràlia. Després d’una mica més d’un any en actiu, al març de 2001, el Hyundai Accent WRC va ser substituit per l’evolució anomenada Accent WRC2, sense que aquest hagués pogut aconseguir cap plaça de podi en les 13 cites per les quals va baixar per la rampa de sortida.

Rovanperä-Pietiläinen guanyaven finalment el seu primer ral·li mundial.

La ciutat de Karlstad era un any més l’escenari de la cerimònia de clausura del Ral·li de Suècia, llur 50ena edició finalitzava el diumenge 11 de febrer de 2001. El ral·li, que comptava amb puntuabilitat per al mundial de pilots, marques i producció, era la segona prova en el calendari del campionat mundial i atreia fins a 83 equips a formalitzar la seva inscripció. D’aquests, 78 van ser presents a la rampa de sortida el dijous 8 de febrer per tal de fer cap a un recorregut composat per 17 especials cronometrades de 379,87 km de distància que 41 equips van aconseguir completar.

Rådström-Thörner es van reivindicar com especialistes sobre neu amb el tercer podi de tres aconseguits a Suècia.

La primera etapa del ral·li, composada per sis especials cronometrades de 148,56 km de distància, tenia una neu ferma en el terreny sobre la que els claus traccionaven molt bé, i en quantitat suficient que permetia la presència de bancs de neu, una arma de doble fil que tan pot permetre apoiar el cotxe i traçar millor el revolt, com atrapar-lo per una bona estona. L’etapa va estar protagonitzada pels cops d’efecte que van afectar en bona part el resultat final. Els pilots campions del món Marcus Grönholm i Timo Rautiainen esdevenien els més ràpids en la primera especial cronometrada, el que els va permetre ser els primers liders de la ronda sueca. Ràpidament peró, en la segona cronometrada, el seus compatriotes i companys d’equip Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen marcaven l’escratx i els hi treien l’honor de liderar la prova.

Precisament en aquesta segona cronometrada es va produir el primer incident destacable, quan el Subaru Impreza S7 WRC dels britànics Richard Burns i Robert Reid tenia una sortida de pista i els pilots s’hi deixaven uns 13 minuts en tornar a fer córrer el seu cotxe per la pista. Els britànics en la següent especial van posar-se mans a la feina marcant el millor temps mentre que els seus compatriotes de Ford Colin McRae i Nicky Grist es deixaven 5 minuts i mig pel mateix motiu que ells una especial abans, sortida de pista.

També en aquesta tercera especial cronometrada els líders de la prova patien problemes amb els seus frens, el que feia cedir la seva posició als suecs de Mitsubishi Thomas Rådström i Tina Thörner mentre que Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es veien obligats a abandonar quan una averia en la seva bomba d’aigua provocava un sobreescalfament del seu motor que deixava la junta de culata feta malbé.

En les tres darreres especials cronometrades del primer dia, Colin McRae i Nicky Grist van experimentar la mateixa resposta que la de Richard Burns i Robert Reid després de la seva sortida en esdevenir els homes més ràpids a la pista, mentre que els seus companys d’equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, es mantenien constants marcant temps baixos, el que permetia als pilots arribar a la neutralització de la primera etapa al capdavant de la general provisional de la prova amb 13,2 segons d’avantatge vers el Peugeot 206 WRC de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen sense que els espanyols no haguessin marcat ni un sol escratx.

Carlos Sainz i Luis Moya van tenir la feixuga tasca d’obrir pista, el que per una banda els feia netejar la traçada de neu solta i per una altra corrien el risc de trobar-se públic mal ubicat, els quals amb prou feines sentien el rugir dels motors arribar, el que en més d’una ocasió va obligar als pilots a alçar el peu de l’accelerador. Els espanyols peró es van mantenir al capdavant de la provisional fins arribar a l’equador de la jornada, quan en les dues especials llargues del dia els de Ford cedien uns 50 segons, el que permetia a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen tornar a liderar la prova mentre que ells queien fins la quarta plaça, just per darrera dels dos Mitsubishi Lancer Evo VI oficials dels finlandesos Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, que ara que no obrien pista podien marcar millors cronos, i els suecs Thomas Rådström i Tina Thörner.

Per a més desgràcia de Carlos Sainz i Luis Moya, els pilots calaven el motor del seu Focus RS WRC en la sortida d’un revolt molt pronunciat el que els feia perdre uns 10 segons més, tot i aixó la general provisional en la neutralització del segon dia estava molt ajustada amb Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen per davant amb 7,3 segons d’avantatge vers Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, 12,4 segons vers Thomas Rådström i Tina Thörner i 28,5 segons vers Carlos Sainz i Luis Moya.

Les distàncies tan curtes enregistrades al terme del segon dia van animar a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, guanyadors del Monte-Carlo inaugural, a jugar-s’ho al tot o res, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen van ser capaços de situar en tres de les quatre especials disputades en diumenge el seu Peugeot 206 WRC per davant del Lancer Evo VI dels seus compatriotes, fins que en la darrera especial cronometrada de la prova els dels tres diamants vermells patien una sortida i es veien obligats a l’abandonament.

D’aquesta manera Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen guanyaven el seu primer ral·li del campionat mundial amb un temps total per cobrir el recorregut de 3 hores 27minuts i 1,1 segons, per darrera d’ells i guanyant una plaça per l’error dels seus companys d’equip s’hi situaven els suecs Thomas Rådström i Tina Thörner a 27,9 segons dels guanyadors i tancant el podi Carlos Sainz i Luis Moya completaven el recorregut a 37 segons del millor temps.

75è podi el que aconseguien de retruc Sainz-Moya a Suècia.

En l’apartat de cotxes de producció, la lluita per la victòria va ser cosa de pilots suecs, especialment entre Stig-Olov Walfridsson i Lars Bäckman i Kenneth Bäcklund i Tord Andersson, fins que en la segona especial del segon dia, aquests cedien de cop 1 minut i 43 segons vers els líders el que aplanava molt el camí del Mitsubishi Lancer Evo VI de Stig-Olov Walfridson i Lars Bäckman cap a la seva victòria local que remataven la labor amb una tercera jornada impecable. Amb aquesta victòria el pilot suec empatava al capdavant de la provisional amb el suís Olivier Gillet, vencedor al Monte-Carlo.

Sempre líders, Walfridson-Bäckman guanyaven a casa.

L’abandonament de Tommi Mäkinen en la darrera especial cronometrada, la primera victòria de Harri Rovanperä en el mundial i el segon podi consecutiu de Carlos Sainz en el present campionat, donava un triple empat a 10 punts al capdavant de la taula general provisional del campionat de pilots. D’altra banda la segona posició que aconseguia Thomas Rådström donava un nou empat en la segona posició provisional amb el francès François Delecour, cinquè a Suècia. Toni Gardemeister, amb un Peugeot 206 WRC tancava el podi provisional.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen Carlos Sainz Harri Rovanperä	10 10 10
François Delecour Thomas Rådström	6 6
Toni Gardemeister	5

En quan a marques, Peugeot no havia nominat a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen pel que els del lleó es seguien mantenint a zero, cosa que si havia fet Mitsubishi amb Thomas Rådström i Tina Thörner en detriment de Freddy Loix i Sven Smeets, pel que el segon lloc dels suecs es tornava en victòria per als dels tres diamants vermells, que d’aquesta manera seguien extenent el seu liderat provisional. Ford es mantenia com a segona marca del campionat en combinar el segon lloc de Carlos Sainz i Luis Moya amb el cinquè de Colin McRae i Nicky Grist. Škoda per la seva banda, tancava la taula amb 6 punts, 1 més que Hyundai i 2 més que Subaru.

Constructor	Punts
Mitsubishi	23
Ford	14
Škoda	6

Grönholm-Rautiainen guanyaven per cinquena vegada la ronda sueca amb autoritat.

Figurant com la segona cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el diumenge 11 de febrer de 2007 finalitzava a Karlstad el 56è Ral·li de Suècia. La prova hivernal per excelència era puntuable pels certamens reservats a pilots, marques i producció, el que atreia fins a 64 equips a formalitzar la seva inscripció oficial, d’aquests, 58 es disposaven des de la rampa de sortida, ubicada a la mateixa ciutat de Karlstad, a afrontar un recorregut programat de 342,09 km cronometrats al llarg de 20 proves especials que s’iniciaven el dijous 8 de febrer. Dels 58 equips participants, 43 aconseguien completar la prova.

Una munta de pneumàtics errònia en l’equador de la prova va ser el punt d’inflexió negatiu per a Loeb-Elena.

Com venia sent habitual en les darreres temporades, una especial espectacle celebrada a Karlstad el dijous al vespre donava el tret de sortida a la competició, en la que els finlandesos Toni Gardemeister i Jakke Honkanen amb un Mitsubishi Lancer WRC donaven la sorpresa en adjudicar-se el millor temps per davant del Ford Focus RS WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen o del Subaru Impreza S12 WRC de Petter Solberg i Phil Mills. La sorpresa en sentit negatiu la protagonitzaven els campions mundials en vigència, el francès Sébastien Loeb i el seu copilot monegasc Daniel Elena, quan aquests perdien 4 segons en calar el seu C4 WRC sobre la línia de sortida.

La competició propiament dita s’inicava l’endemà divendres, amb tres especials forestals que es celebraven en dues ocasions cadascuna així com una especial espectacle a Hagfors que posava punt i final a l’acció de la primera jornada, jornada que assolia un total 113,81 km de distància tenint en compte l’especial espectacle inaugural de Karlstad.

La neu en pols present a les pistes en les seves primeres passades per les especials, va facilitar un inici de ral·li un tan agitat, i així doncs els pilots de Subaru Petter Solberg i Phil Mills marcaven el millor temps en la primera cronometrada per davant dels italians Gigi Galli i Giovanni Bernacchini, per tal de passar a liderar la prova mentre que els transalpins es situaven en tercera posició. A continuació arribaria el torn dels italians, que amb el seu escratx en la segona especial, prenien la segona plaça al Mitsubishi Lancer WRC de Toni Gardemeister i Jakke Honkanen.

A partir de la tercera prova cronometrada la situació es va començar a normalitzar amb un escratx de Sébastien Loeb i Daniel Elena per davant de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen. Amb aquests cronos, els finlandesos de Ford entraven al reagrupament de Hagfors en segona posició, mentre la parella de Citroën ho feia en quarta posició a 1 segon de Toni Gardemeister i Jakke Honkanen que seguien ressistint-se a perdre una posició al podi. Gigi Galli i Giovanni Bernacchini, amb un Citroën Xsara WRC privat, baixaven fins la cinquena posició.

La represa de la competició suposava tornar a passar per les mateixes especials cronometrades del matí, on Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’adjudicaven consecutivament els dos primers escratxs, el primer dels quals permetia als de l’oval passar a liderar el ral·li desplaçant a Petter Solberg i Phil Mills del primer lloc. Tanmateix en aquesta quarta prova cronometrada, cinquena en el comput global del ral·li, Sébastien Loeb i Daniel Elena es lamentaven que un helicòpter que volava massa baix, els va alçar una cortina de neu que els va deixar sense visibilitat en un revolt molt tancat, el que els va fer reduir més del que haguessin volgut el ritme i fent-los perdre a final de tram 12,1 segons vers els nous líders.

Precisament la parella de Citroën posava remei a l’incident guanyant l’última especial forestal, el que valia als campions mundials per superar a Petter Solberg i Phil Mills en la general i situar-se en segona posició provisional. En l’especial espectacle de Hagfors que tancava l’etapa, els tres primers classificats es classificaven en el mateix ordre al tram, amb el que l’entrada al parc tancat es feia amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en primera posició, seguits de Sébastien Loeb i Daniel Elena a 11,1 segons i de Petter Solberg i Phil Mills a 22,6 segons. Els noruegs Henning Solberg i Cato Menkerud amb un Ford Focus RS WRC de l’equip Stobart, eren quarts a 27,9 segons dels líders i suposaven el nexe comú entre els primers classificats amb el grup de perseguidors, en els que també s’hi trobaven els finlandesos Toni Gardemeister i Jakke Honkanen, i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen.

La disputa de la segona etapa del ral·li suposava afegir 141,96 km cronometrats al programa, els quals es trobaven repartits al llarg de sis trams de caire més tradicional, més una segona passada per l’especial espectacle de Hagfors, que de nou tancava la jornada.

Els dos primers classificats es repartien a parts iguals les dues primeres especials cronometrades del dissabte, amb un balanç favorable de 6 dècimes de segon per als pilots de Citroën. Mentre que en la segona prova especial, Petter Solberg i Phil Mills queien de la lluita per les posicions de podi en perdre 15 minuts a causa d’una sortida de pista, deixant el seu lloc en el podi al germà del pilot, Henning Solberg, i al seu copilot Cato Menkerud.

En el següent bucle, format també per dues proves cronometrades Sébastien Loeb i Daniel Elena reconeixien haver errat en la munta de pneumàtics, el que coinicidint amb dos escratxs consecutius de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen permetia als líders escapar-se en pràcticament mig minut a la general provisional. D’altra banda els companys d’equip dels líders, els finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, eixugaven les tres dècimes de segon que els separaven de Henning Solberg i Cato Menkerud al reagrupament, amb el que els noruegs de l’equip Stobart deixaven el seu lloc al podi a la segona parella oficial de Ford.

Malgrat que Sébastien Loeb i Daniel Elena van poder solucionar la munta errònia de gomes en les assistències, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es tornaven a imposar en les dues especials forestals que restaven per celebrar-se, mentre que en l’especial espectacle de Hagfors, última cronometrada del dia, el millor temps era pels noruegs Mads Østberg i Ole-Kristian Unnerud al volant d’un Subaru Impeza S10 WRC privat.

La fantàstica segona jornada realitzada pels líders, permetia a la parella de Ford entrar al parc tancat amb 38,4 segons de marge vers Sébastien Loeb i Daniel Elena, mentre que els seus companys d’equip s’afermaven en la tercera plaça a 1 minut 13,4 segons d’ells.

La jornada final dominical es podia pràcticament considerar com un tràmit, doncs aquesta estava formada per només 2 trams que es celebraven en dues ocasions cadascun més una segona passada per l’especial espectacle inaugural de Karlstad. Un tràmit que s’iniciava amb un sorprenent escratx dels australians de Subaru Chris Atkinson i Glenn MacNeall, i al que li seguia un altre dels noruegs de Stobart Henning Solberg i Cato Menkerud. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen tancaven la jornada i el seu concurs al ral·li amb tres escratxs consecutius, amb el que la seva victòria era inqüestionable en classificar-se sempre per davant dels seus més immediats perseguidors.

Amb l’entrada al parc tancat de Karlstad es donava per finalitzada la 56ena edició del ral·li amb la victòria per a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, qui aturaven el cronòmetre en 3 hores 8 minuts i 40,7 segons. Per als finlandesos aquesta era la seva cinquena victòria a la prova, amb el que els pilots empataven amb Björn Waldegård en el palmarès del ral·li i es quedaven a dues del récord del també suec Stig Blomqvist. Sébastien Loeb i Daniel Elena invertien 53,8 segons més que els guanyadors i pujaven al segon calaix del podi, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen tancaven les places amb dret a Champagne a 1 minut i 41,5 segons dels seus companys d’equip.

No va ser fins l’equador del ral·li que Hirvonen-Lehtinen van reivindicar un lloc al podi.

En el campionat de producció, els finlandesos Kristian Sohlberg i Risto Pietiläinen es feien amb el liderat de la classe en els primers compassos de la prova a bord d’un Subaru Impreza N12 STi, mentre que en les segones passades per les especials, els seus compatriotes amb Mitsubishi Lancer Evo IX, Juho Hänninen i Mikko Markkula, van anar llimant distàncies fins arribar al final de jornada separats per 5,7 segons. Els dos equips finlandesos mantenien el seu frec a frec fins la penúltima especial cronometrada del dissabte, quan finalment els dotats amb un Mitsubishi Lancer Evo IX aconseguien superar als seus rivals del Subaru Impreza STi.

Una punxada en la primera cronometrada dominical posava punt i final a la intensa lluita per la victòria, enviant a Kristian Sohlberg i Risto Pietiläinen fora de les places de podi de la categoria i dotant d’un bon coixí de segons als líders vers els seus nous perseguidors. Tot i tenir-ho de cara per poder-se dedicar a administrar l’avantatge acumulat, Juho Hänninen i Mikko Markkula van seguir imprimint un ritme fort per guanyar les 3 últimes proves cronometrades i així ampliar el seu marge al capdavant de la taula de temps. Malgrat tot, en les verificacions posteriors es va veure que el seu Mitsubishi Lancer Evo IX estava dotat amb 3 bombes de benzina, quelcom prohibit pel reglament i que els suposava l’exclusió de la prova i la cessió de la victòria als locals Oscar Svedlund i Björn Nilsson.

Tractant-se de la primera cita del campionat de producció, les posicions finals assolides a la prova, eren alhora les posicions que els pilots passaven a ocupar en el certamen, així doncs el suec Oscar Svedlund esdevenia el primer líder per davant del finlandès Anton Alén, fill del mític pilot Markku.

Svedlund-Nilsson guanyaven la prova administravament.

En el campionat reservat a pilots, la combinació d’una victòria i un segon lloc de Sébastien Loeb per un tercer lloc i una victòria per part de Marcus Grönholm, mantenia al pilot alsacià al capdavant de la taula provisional amb 2 punts de marge vers el seu màxim oponent finlandès. D’altra banda, l’escuder de Ford, Mikko Hirvonen, superava l’escuder de Citroën, el càntabre Dani Sordo, el qual es veia fora del podi per 2 punts en sortir amb les mans buides de la seva visita a Suècia.

Pilot	Punts
Sébastien Loeb	18
Marcus Grönholm	16
Mikko Hirvonen	10

En l’apartat de constructors, la baixa contribució de Dani Sordo i Marc Martí a la marca dels dos galons en la ronda sueca, permetia que les distàncies amb Ford s’estrenyissin fins a 1 sol punt, encara favorable als de Versalles. Per darrera, Subaru perdia terreny vers els seus rivals a les primeres de canvi i conservava el seu tercer lloc per 1 únic punt vers l’equip OMV-Citroën.

Constructor	Punts
Citroën	27
Ford	26
Subaru	10

Per quarta vegada, el binomi Blomqvist Saab funcionava a la perfecció a casa.

Karlstad acollia un any més el Ral·li de Suècia, i el diumenge 13 de febrer de 1977 s’hi celebrava la clausura de la seva 27ena edició. La cita nòrdica tenia un total de 35 proves especials cronometrades en el seu programa, si bé una especial espectacle, celebrada sobre un llac glaçat, no computava en la taula de temps, pel que la distància total competitiva esdevenia de 472 km. Tanmateix la ronda hivernal otorgava punts en el campionat del món de marques, figurant en aquest calendari en el seu segon lloc, i en la Copa FIA de pilots, sent la tercera cita d’aquest campionat, el que portava a 90 equips a inscriure’s a l’esdeveniment. Tots ells van ser presents a la sortida del ral·li celebrava el divendres 11 de febrer a Karlstad també, mentre que només 47 van aconseguir superar tot el recorregut.

Danielsson-Sundberg feien bona l’elecció d’Opel de portar-hi els Grup 2 finalitzant el ral·li en segon lloc.

La principal novetat de l’edició era que el seu recorregut deixava de ser secret, amb el que els pilots podien fer reconeixements previs i fins i tot entrenar de cara a l’esdeveniment, si bé la manca de precipitacions en forma de neu, modificava lleugerament l’escenari.

La primera etapa del ral·li era un bucle de 18 proves especials amb arribada i sortida a Karlstad, si bé una d’elles en no computar en la taula de temps, la seva distància total cronometrada esdevenia de 236 km. En ella realment hi prenien la sortida 173 formacions, doncs 83 equips participants ho feien en categoria nacional i que per tant només participaven al llarg de la primera jornada.

Per Eklund i Björn Cederberg, guanyadors de la darrera edició de la ronda sueca, sortien a l’atac per intentar repetir resultat, una opció que també escollien pels finlandesos de FIAT Markku Alén i Ilkka Kivimäki, i que desencadenava en l’escratx ex-aequo de les dues formacions que compartien així liderat. Per darrera d’ells, a 4 segons, s’hi classificaven Stig Blomqvist i Hans Sylvan, companys d’equip dels primers, i en tercer lloc s’hi trobava el Toyota Celica de Pentti Airikkala i Risto Virtanen.

La segona prova especial del programa, d’uns 30 km cronometrats, esdevenia una mica més selectiva que l’anterior, i situava en el liderat en solitari a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, qui repetien en l’autoria del millor temps i a més a més aconseguien distanciar-se en 9 segons vers Per Eklund i Björn Cederberg. Stig Blomqvist i Björn Cederberg i Pentti Airikkala i Risto Virtanen es mantenien en les seves posicions de perseguidors, si bé aquests es trobaven ja a 20 segons i 1 minut respectivament.

En la quarta prova especial, el ral·li viuria un gir de guió molt important, doncs les dues llebres del ral·li hi tenien problemes. Per una banda Per Eklund i Björn Cederberg patien problemes de motor en el seu Saab 99 EMS i pràcticament completaven l’especial al ralentí, perdent 3 minuts vers els seus companys Stig Blomqvist i Hans Sylvan; però molt pitjor va ser el cas de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, un fusible va començar a fallar en el seu FIAT 131 Abarth, el que deixava als finlandesos sense llum i aquests acabaven impactant contra un mur de neu en patir una sortida de pista. Retornar el cotxe a la traçada els va suposar perdre uns 20 minuts, un temps al que posteriorment se l’hi afegirien uns 30 minuts més en les assistències per tal de reparar el seu cotxe, amb el que els finlandesos s’enfonsaven en la part més baixa de la taula, si bé continuaven competint.

Stig Blomqvist i Hans Sylvan es trobaven així amb la primera posició en la provisional per una mica més d’un minut de marge vers Pentti Airikkala i Risto Virtanen i el FIAT 131 Abarth pilotat per Timo Mäkinen i Henry Liddon. I si bé Per Eklund i Björn Cederberg figuraven per llavors en la quarta posició en la taula provisional, els suecs no podien anar massa més enllà en la competició amb el seu motor inoperatiu.

Hannu Mikkola i Arne Hertz engruixaven la llista d’abandonaments a causa d’un curt-circuit en el seu Toyota Corolla Levin, amb el que la lluita per la segona posició quedava ben d’hora resolt en un assumpte de dos equips, el Toyota Celica de Pentti Airikkala i Risto Virtanen, i el FIAT 131 Abarth de Timo Mäkinen i Henry Liddon. Mentre que per darrera d’ells els Opel Kadett GT/E Grup 2 d’Anders Kulläng i Bruno Berglund i de Bror Danielsson i Ulf Sundberg formaven un grup molt compacte amb el FIAT 131 Abarth de Simo Lampinen i Solve Andearsson un parell de minuts més endarrera de l’última plaça de podi.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki per la seva banda sortien a partir de llavors a atacar cada viratge, i els finlandesos esdevenien assíduament els homes més ràpids en pista, mentre que els líders anaven de mica en mica distanciant-se dels seus més immediats perseguidors. Tanmateix la lluita tancada per la segona posició quedaria resolta amb la disputa de la tretzena prova especial cronometrada, moment en que el Toyota Celica de Pentti Airikkala i Risto Virtanen començaria a patir problemes amb la bomba injectora i feia retrocedir als pilots fins a la sisena posició provisional.

Els líders Stig Blomqvist i Hans Sylvan, tenien un ensurt en la recta final de l’etapa quan aquests patien una petita sortida de pista que els hi danyava l’eix posterior del seu Saab 99 EMS. Si bé els pilots no perdien la primera posició, si que el seu coixí de segons es reduia fins als 52 que aquests gaudien vers Timo Mäkinen i Henry Liddon a l’entrada al parc tancat de Karlstad el dissabte. Anders Kulläng i Bruno Berglund eren tercers a 3 minuts i 23 segons dels primers classificats i els seus companys de formació, Bror Danielsson i Ulf Sundberg, quarts a 3 minuts i 57 segons, precedint a la seva vegada al FIAT 131 Abarth de Simo Lampinen i Solve Andearsson en 23 segons.

La segona etapa del ral·li no era més que una repetició de l’etapa anterior però sense l’especial espectacle i no computable en la taula de temps del llac glaçat, pel que el número de proves especials baixava irrisòriament fins a 17, però la distància total cronometrada romania inalterada en els 236 km.

Després de descansar per un període de 8 hores a la capital del Värmland, Stig Blomqvist i Hans Sylvan atacaven fort en les primeres especials de la jornada per tal de recuperar els segons perduts a les acaballes del dia anterior, i així els líders s’imposaven consecutivament en les 4 primeres especials cronometrades que els hi otorgaven un marge proper als 4 minuts.

Pentti Airikkala i Risto Virtanen havien d’abandonar la competició amb la bomba injectora del seu Toyota Celica trencada, mentre que una punxada soferta per Anders Kulläng i Bruno Berglund, feia baixar a la parella sueca d’Opel una posició en la taula general, classificant-se just per darrera dels seus companys Bror Danielsson i Ulf Sundberg. 

Veient com estava la taula de temps i com els Opel Kadett GT/E de Grup 2 dificilment els hi podien plantejar problemes, si bé aquests cotxes eren molt més fiables que no pas els de Grup 4, aquests entregaven menys potència, Timo Mäkinen i Henry Liddon decidien llavors pilotar per assegurar la segona plaça. Un fet que no va ser possible, doncs a manca de quatre cronometrades per completar el recorregut, el rotor del distribuidor del seu cotxe es trencava i el FIAT 131 Abarth que pilotaven es quedava aturat en el voral. No seria l’únic abandonament per a FIAT, doncs contemporàniament un conat d’incendi en el motor, obligava a retirar-se a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, qui havien aconseguit remuntar fins la 26ena posició provisional després d’haver acumulat un total de 15 millors temps.

Sense marge per a gaire cosa més, els 37 equips participants que restaven en actiu feien entrada a Karlstad el diumenge 13 de febrer, lloc i moment en el que Stig Blomqvist i Hans Sylvan es proclamaven guanyadors del 27è Ral·li de Suècia amb un temps final de 8 hores 2 minuts i 17 segons. Per darrera d’ells s’hi trobaven els dos Opel Kadett GT/E dels seus compatriotes Bror Danielsson i Ulf Sundberg i d’Anders Kulläng i Bruno Berglund, qui invertien 6 minuts i 2 segons i 6 minuts i 24 segons més respectivament que els guanyadors de l’edició en recórrer els 472 km cronometrats del programa.

En els últims compassos del ral·li Kulläng-Berglund es van veure avançats pels seus companys d’equip.

En la Copa FIA per a pilots, cap dels participants en les 3 primeres rondes sumava punts en més d’una d’elles, entre el Monte-Carlo inaugural i la present ronda sueca, s’hi havia celebrat l’Arctic finlandès, pel que es produien triples empats en totes tres primeres posicions.

Pilot	Punts
Sandro Munari Ari Vatanen Stig Blomqvist	9 9 9
Jean-Claude Andruet Tapio Rainio Bror Danielsson	6 6 6
Antonio Zanini Jari Vilkas Anders Kulläng	4 4 4

Tot i no haver aconseguit la victòria per segon ral·li consecutiu, FIAT encara feia bo el quart lloc final de Simo Lampinen i Solve Andreasson, doncs la formació de Torí passava a liderar el campionat de marques en solitari. Opel que havia sabut plantejar bé el ral·li i en optar per la fiabilitat enlloc de la potència, molt menys important en un esdeveniment com el suec, pujava fins la segona plaça gràcies al segon lloc de Bor Danielsson i Ulf Sundberg, Saab i Lancia acumulaven una absència i una victòria, amb el que les dues marques empataven a 18 punts en el tercer lloc del mundial de constructors.

Constructor	Punts
FIAT	30
Opel	26
Lancia Saab	18 18

Agraïments a Carles Bosch per la cessió de material gràfic. Agraïments a Fer Velilla per la cessió de documentació escrita.

Mikkola-Hertz treien renda a la major potència del seu Quattro.

El diumenge 13 de febrer de 1983 finalitzava a Karlstad, escenari habitual de la prova, el 33è Ral·li de Suècia, segona prova del campionat del món de ral·lis i quarta en el campionat europeu de l’especialitat que a més a més gaudia de coeficient màxim, quatre. La prova, que només era puntuable per al campionat de pilots i no de marques, es dividia en 3 etapes i 25 especials cronometrades de 476,10 km de distància que 67 equips dels 137 participants aconseguien superar amb éxit.

Blomqvist-Cederberg feien debutar el petit 80 Quattro amb un podi.

L’escenari era l’habitual de sempre, la provincia de Värmland amb la ciutat de Karlstad com epicentre, peró en les setmanes prèvies a l’inici de la prova, el rutómetre es va redirigir més cap a una regió septentrional, on la neu pogués estar en més quantitat que no pas en l’àrea propera a la ciutat. Tot i aixó les temperatures diurnes eren sovint per sobre dels 0 ºC, i de nit no baixaven molt més, pel que la capa de neu era molt fina en determinades especials cronometrades i amb el pas d’uns pocs cotxes quedava totalment deteriorada com ja es va poder veure en els entrenaments previs, generant problemes d’integritat dels claus.

Tot i que la llista d’inscrits era notable donada la coincidència dels calendaris europeu i mundial, en no ser puntuable pel certamen de constructors, moltes marques no hi van fer acte de presència, només Audi hi desplaçava dos Quattro A1, un per a Hannu Mikkola i Arne Hertz i un altre per a Michèle Mouton i Fabrizia Pons, així com el debutant 80 Quattro confiat a la parella local Stig Blomqvist i Björn Cederberg, a mode de promoció per a futures comandes de campionats nacionals, i Opel, que es presentava a la prova amb un Ascona 400 per a Ari Vatanen i Terry Harryman, donada la pressió que aquests exercien sobre el seu esponsor principal per a concórrer a la prova, deixant la resta d’inscrits en mans d’equips privats, molts dels quals ho feien amb cotxes de Grup A pel canvi de normativa en el Campionat Nacional Suec de Ral·lis.

La primera etapa tenia un total de 8 proves especials en el seu programa d’una distància total cronometrada de 112,70 km, els quals després de fer un bucle cap al nord fins a Torsby, reconduïa la caravana del ral·li fins a la localitat veïna de Torsby. Des d’un bon inici Hannu Mikkola i Arne Hertz començaven a marcar les distàncies i amb 5 escratxs consecutius de 5 possibles en les primeres especials cronometrades, els pilots nòrdics es llauraven un liderat que en cap moment els hi va ser pres. Precisament en aquesta cinquena especial cronometrada, la primera que tenia una distància prou llarga com per a que la integritat dels claus es veiès compromesa, es van produir els primers incidents remarcables.

L’Opel Ascona 400 d’Ari Vatanen i Terry Harryman patia una sortida de pista en aquesta especial, quedant el seu cotxe clavat a la neu, pel que va ser necessari treure la pala per tal de retornar el cotxe a la traçada, l’operació va fer perdre uns cinc minuts a la parella que veia com a les primeres de canvi, les seves opcions dipositades en una manca de neu s’esbaien. Mentre que l’altre incident remarcable va estar protagonitzat per Michèle Mouton i Fabrizia Pons, les pilots d’Audi, que havien mostrat un nivell molt proper al dels seus caps de files en les anteriors proves especials, veien com el cable de l’accelerador del seu Quattro A1 es trencava, havent de fer alguna mena d’artilugi per tal d’accionar l’accelerador des de l’interior del seu cotxe, amb el que la parella franco-italiana es deixava de l’ordre de 5 minuts en l’incident i queia fins la 25ena posició provisional.

Donada la situació, el ral·li perdia el poc interès que tenia en les primeres de canvi i el paper de màxim oponent de Hannu Mikkola i Arne Hertz el prenien els locals i guanyadors de l’anterior edició Stig Blomqvist i Björn Cederberg, els quals tot i tenir només 200 CV sota el seu capó vers els 320 que per llavors entregava el Quattro A1, estaven traient petroli de la major maniobrabilitat del seu 80 Quattro per tal de mantenir-se a prop dels líders alhora de marcar les distàncies vers l’altre Quattro A1 present a la prova, el privat de Sutton Cars, que estava sent pilotat pels finlandesos Lasse Lampi i Pentti Kuukkala.

La segona etapa del ral·li era la més llarga de tot el programa i aquesta dibuixava un bucle sobre el mapa que se n’anava una mica més cap al nord que no pas en la jornada prèvia. Amb arribada i sortida d’Alster el mateix dissabte 12 de febrer, la seva disputa suposava 246,60 km competitius pels 107 equips participants que havien aconseguit arribar al parc tancat el vespre anterior.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons així com Ari Vatanen i Terry Harryman seguien remuntant posicions, un guany molt més avançat en el cas de la parella d’Audi, la qual al terme de la segona especial sabatina ja figurava en la setena posició provisional, si bé ho feien a 4 minuts i 11 segons de la darrera posició de podi marcada per Lasse Lampi i Pentti Kuukala. Malgrat aquestes remuntades i la lluita oberta en el Grup A, bàsicament entre els pilots locals, l’interès dels espectadors decreixia a mesura que les especials s’anaven celebrant, molt probablement en quan aquests pogueren comprovar com Stig Blomqvist i Björn Cederberg, malgrat aconseguir victòries parcials, no podien lluitar per la victòria amb Hannu Mikkola i Arne Hertz, el que es va traduir en una disminució notable de l’afluència del públic.

L’etapa dominical, tercera i última de l’esdeveniment, es dibuixava més cap a occident en el mapa de la provincia sueca i tenia 7 proves especials en el seu programa d’una distància total cronometrada de 116,80 km, sent la seva sortida a la 1 de la matinada del diumenge i l’arribada a quarts d’onze del matí del mateix dia, amb el que els pilots i les màquines tot just descansaven 3 hores entre la segona i tercera jornada.

Hannu Mikkola i Arne Hertz, després d’haver aconseguit marcar el millor temps en 9 de les 18 proves especials celebrades fins aquell moment, van dedicar-se a administrar l’avantatge del que gaudien, cedint el protagonisme als altres Audi Quattro presents a la ronda hivernal, principalment els seus companys de formació Stig Blomqvist i Björn Cederberg, i Michèle Mouton i Fabrizia Pons, així com el Quattro A1 privat de Lasse Lampi i Pentti Kuukkala, autors del millor registre en les dues primeres especials del bucle.

Malgrat que les pilots d’Audi aconseguirien sumar 4 millors registres al llarg de la matinada dominical, sis en total al llarg de tot el recorregut programat, a la pilot francesa i a la seva navegant italiana els hi va mancar retallar un minut suplementari i aquestes s’hagueren de conformar en quedar-se a les portes del podi suec a 5 minuts i 9 segons dels seus companys nòrdics i guanyadors de l’esdeveniment.

Així doncs, amb els 67 equips participants que aconseguien superar la tercera i última jornada de competició dins el parc tancat de Karlstad, el 33è Ral·li de Suècia es donava oficialment per conclòs amb la victòria de Hannu Mikkola i Arne Hertz, els quals invertien un total de 4 hores 28 minuts i 47 segons en recórrer els 470,10 km disputats, Stig Bloqmvist i Björn Cederberg els seguien en la classificació a 47 segons, un registre en part enganyós i facilitat per l’alçament del peu dret del pilot finlandès. Tancant el podi s’hi trobaven finalment els finlandesos Lasse Lampi i Pentti Kuukkala, que si bé en l’equador de la segona jornada semblaven tenir a l’abast la segona posició del 80 Quattro, completaven el ral·li a 4 minuts i 4 segons dels guanyadors.

Aprofitant els incidents i la tracció integral, Lampi-Kuukala pujaven a un podi per primer cop.

Si bé en la classificació absoluta el ral·li va estar ràpidament vist per sentència, la del Grup A va ser força interessant, una animació que va estar principalment promocionada per la Federació Sueca d’Automobilisme i la seva prohibició als vehicles de Grup B per al campionat nacional, així com d’aquells motors dotats de 16 vàlvules o turbo. Malgrat això, Per Eklund i Ragnar Spjuth hi concorrien amb un Saab 99 Turbo, i els locals esdevenien els primers líders de la categoria. Tres proves especials més tard, els pilots es veien forçats a abandonar amb el seu cotxe fumejant per averia en la junta de culata.

Kalle Grundel i Rolf Melleroth assolien llavors el liderat de la classe a bord del seu Volkswagen Golf GTi, si bé aquests havien de bregar amb el segon dels Saab 99 Turbo presents a la cita, el dels seus compatriotes Ola Stomberg i Bruno Berglund. Malgrat la major potència del cotxe suec, aquest maltractava més les rodes, pel que aquesta formació només suposava un rival seriós dels líders en les especials més curtes, menys encara quan els problemes de transmissió van començar a fer acte de presència.

Finalment Kalle Grundel i Rolf Melleroth es feien amb la victòria en la classe i el cinquè lloc final en la seva estrena amb el motor de 1800 centímetres cúbics en el Golf GTi per davant del poc manejable Nissn Bluebird Turbo de Sören Nilsson i Anders Olsson i l’Audi Coupé GT de dues rodes motrius de Mikael Ericsson i Bo Thorszelius.

Grundel-Melleroth gaudien per primera vegada dels 1800 cc del seu motor que els conduïen a la victòria.

La victòria que Hannu Mikkola obtenia a la ronda hivernal per excelència, permetia al pilot finlandès passar a liderar la provisional del campionat de pilots amb 30 punts, 3 més que no pas el suec Stig Blomqvist, que sumava el seu segon podi de la temporada, i 10 punts per davant de Walter Röhrl, guanyador del Monte-Carlo inaugural i absent en el ral·li suec.

Pilot	Punts
Hannu Mikkola	30
Stig Blomqvist	27
Walter Röhrl	20

En el campionat de contructors, donat que la cita no otorgava punts en el campionat, la taula es mostrava inalterada vers com s’havia acabat el Ral·li Monte-Carlo a l’espera de l’arribada del Ral·li de Portugal al mes de març.

Constructor	Punts
Lancia	18
Audi	14
Opel	10

Grönholm-Rautiainen aconseguien la seva primera victòria al mundial i la primera per al 206 WRC.

Figurant com la segona prova en el calendari del campionat del món i amb 378,41 km cronometrats al llarg de 20 proves especials, el diumenge 13 de febrer de 2000 finalitzava la 49ena edició del Ral·li de Suècia al seu escenari habitual, Karlstad. La cita, que era puntuable pels campionats de pilots, marques i producció, comptava amb 87 equips inscrits en la seva llista oficial, dels que 78 emprenien des de la rampa de sortida, ubicada a Karlstad també, a partir del dijous 10 de febrer, el cami cap al recorregut programat. Dels equips que finalment participaven a la ronda sueca, 54 aconseguien completar el recorregut programat.

En aquesta ocasió el trinomi d’Ms no va funcionar a la perfecció.

Entre els organitzadors preocupava i molt l’evident manca de neu a les pistes forestals per les quals passaven els trams, si bé no es va haver d’arribar a l’extrem de cancelar el ral·li sencer tal i com havia passat l’any 1990, si que es varen haver d’escurçar algunes cronometrades i se’n va haver de susprendre’n una, la setena de tan sols 2 km. Tanmateix la manca de neu va tornar les pistes sueques en unes especials molt ràpides, on s’assolien mitjanes properes als 120 km/h amb molta facilitat, el que alhora facilitava els errors i les sortides de pista.

La prova arrancava divendres 11 de febrer amb 9 especials cronometrades de 129,29 km en el seu programa, de les que una s’havia de cancelar com ja s’ha comentat anteriorment. Els locals Thomas Rådström i Christina Thörner s’imposaven en la primera especial de la jornada amb un Toyota Corolla WRC privat, el que portava a la parella sueca a liderar la prova per davant dels inquilins del seu cotxe dos mesos abans al RAC britànic, els espanyols, ara a Ford, Carlos Sainz i Luis Moya, i també per davant dels finlandesos de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els quals marcaven el millor temps en la segona cronometrada i rellevaven als locals de la primera posició.

La tercera prova cronometrada de la jornada, la més llarga de totes les que constaven al programa del dia, es va caracteritzar per la sortida de pista que patia Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki en un canvi de rasant, on hi perdien uns segons preciosos que els deixaven fora de les places de podi, permetent als britànics Colin McRae i Nicky Grist ocupar aquesta plaça al podi després de marcar-hi el segon millor temps per darrera dels seus compatriotes de Subaru Richard Burns i Robert Reid.

Acte seguit Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki recuperaven plaça de podi en imposar-se en la quarta prova especial, i si bé en la cinquena trencaven una llanda en esquivar un càmara mal ubicat, els seus més immediats rivals, Colin McRae i Nicky Grist, feien una excursió fora pistes en la cronometrada sense poder treure renda d’aquest incident. Paral·lelament, els líders Marcus Grönholm i Timo Rautiainen aconseguien el seu segon escratx de la jornada, al que hi arribarien dos més consecutius, incrementant el seu bagatge al capdavant de la general.

L’especial coneguda com I2, d’apenes 3,40 km de distància, tancava la jornada, en la que els britànics Colin McRae i Nicky Grist aconseguien marcar el millor temps sense que aixó comportès canvis en la taula, arribant a la neutralització de la primera jornada amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen al capdavant de la general per 15 segons de marge vers els suecs Thomas Rådström i Christina Thörner i 18,1 segons en relació a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Els britànics Colin McRae i Nicky Grist així com Richard Burns i Robert Reid, es trobaven a les portes del podi a 24,3 i 28,4 segons respectivament dels líders.

La segona jornada del ral·li, la més llarga de totes, comptava amb 153,21 cronometrats al llarg de 6 proves especials programades. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen iniciaven la jornada ampliant distàncies al capdavant de la general gràcies a guanyar les dues primeres cronometrades, mentre que per darrera seu els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya es veien obligats a abandonar en completar la primera especial del dia en comprovar que la seva corretja de distribució s’havia trencat.

La cara amable de la competició en el si de l’equip Ford era pels britànics Colin McRae i Nicky Grist, els quals en la primera prova cronometrada del dia aconseguien situar-se en tercera posició superant a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, mentre que en la segona la parella de l’oval aconseguia la segona plaça en superar als suecs Thomas Rådström i Christina Thörner, els quals es lamentaven de sortir darrera els oficials i trobar-se les pistes força deteriorades en relació als seus rivals directes.

Aquesta ratxa va animar al pilot escocès i al seu copilot galès a seguir intentant guanyar posicions i amb dos escratxs consecutius els de Ford escurçaven uns 13 segons els gap que tenien per situar-se a 19,7 segons de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, però les dinàmiques van canviar en la cinquena especial del dia, quan els líders hi marcaven el millor temps, mentre que els britànics perdien pràcticament tot el temps retallat i a més a més la segona plaça en favor de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.

La última cronometrada de la jornada, una mena d’especial espectacle de només 2 km de distància, no va aportar canvis en la taula general en registrar-se el millor temps per a la parella finlandesa de Mitsubishi, que veia reforçada d’aquesta manera la seva segona plaça provisional en 1,3 segons més.

Al parc tancat de Hagfors s’hi entrava amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen mantenint-se al capdavant de la classificació amb 26,8 segons de marge vers els seus compatriotes Tommi Mäkinen i Risto Manninsenmäki, mentre que Colin McRae i Nicky Grist tancaven les places de podi a 29,6 segons de la parella finlandesa de Peugeot. A les portes del podi s’hi trobaven ara els suecs Thomas Rådström i Christina Thörner a 36,4 segons dels líders, després d’haver cedit terreny en afrontar les especials en pitjors condicions que els seus rivals més directes en no ser pilots oficials. Richard Burns i Robert Reid, a 42,9 segons dels líders, seguien tancant el grup capdaventer amb opcions a podi, doncs darrera seu s’hi feia un buit de minut i mig per trobar als seus companys a Subaru Juha Kankkunen i Juha Repo.

La tercera i última etapa estava formada per 5 proves especials de 95,91 km cronometrats de distància, els quals es presentaven com un pols per part de Colin McRae i Nicky Grist i de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, més acostumats a lluitar contra el cronòmetre sota pressió, vers Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, encara verges en quan a victòries mundialistes.

La parella finlandesa de Peugeot però, va optar per la prudència, i malgrat perdre 19,7 segons al llarg de tota la tercera etapa vers Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, autors de 4 segons temps escratx i un tercer temps escratx en la última prova del ral·li, els del lleó completar el recorregut conservant la seva plaça.

D’altra banda Thomas Rådström i Christina Thörner van protagonitzar un estira i arronsa al llarg de la jornada amb Colin McRae i Nicky Grist per la darrera plaça de podi. Els locals s’imposaven en la primera especial per situar-se a només 7 dècimes de segon del tercer calaix del podi, mentre que en la segona cronometrada la parella privada de Toyota cedia segon i mig vers els seus rivals de Ford. En la tercera i quarta cronometrada, la parella sueca tornava a adjudicar-se el millor temps, el que permetia als locals prendre la tercera plaça als britànics de Ford, aquests reaccionaven immediatament en l’ultim cartutx que els hi restava i en vèncer en la cinquena i última cronometrada, Colin McRae i Nicky Grist recuperaven el tercer calaix del podi.

Amb l’entrada de nou a Karlstad, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen certificaven la seva primera victòria al mundial en completar el recorregut en 3 hores 20 minuts i 33,3 segons, 7,1 segons menys que els seus compatriotes de Mitsubishi, i guanyadors de les dues anteriors edicions, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Colin McRae i Nicky Grist tancaven el podi a 13,7 segons dels guanyadors i amb 1,2 segons de marge vers els suecs Thomas Rådström i Christina Thörner.

McRae-Grist van haver de suar la tercera plaça en la recta final .

En el campionat de producció la lluita per la victòria al llarg de la primera etapa, va ser una lluita a quatre bandes, en un primer moment els finlandesos Jani Paasonen i Jakke Honkanen s’erigien com els primers líders de la cita sueca en guanyar les dues primeres cronometrades, peró en la tercera especial del programa, els finlandesos van ser reemplaçats pels seus compatriotes Juuso Pykälistö i Esko Mertsalmi, autors del millor temps en aquella cronometrada. Rodant sempre amb cronos propers a l’escratx o fins i tot aconseguint-ne algún, els locals Stig-Olov Walfridsson i Lars Bäckman i Kenneth Bäcklund i Tord Andersson s’afegien a la festa entrant al parc tancat a 8,6 i 13,3 segons dels liders respectivament. Jani Paasonen i Jakke Honkanen, tot i ser els primers líders de la prova, entraven a Hagfors en quarta posició a 15,3 segons dels seus compatriotes.

Ja en la segona etapa, Jani Paasonen i Jakke Honkanen giraven el curs del ral·li al seu favor en quan els finlandesos van guanyar les 5 primeres proves cronometrades forestals de la jornada, i en la superespecial espectacle que tancava l’acció, als líders des de la tercera prova cronometrada sabatina, se’ls hi escapava el millor temps per 4 dècimes de segon. Diumenge, superat el frec a frec inicial amb Juuso Pykälistö i Esko Mertsalmi amb 1 escratx pels segons classificats i dos pels líders, i només dues cronometrades per endavant, Jani Paasonen i Jakke Honkanen es van limitar a rodar administrant el coixí de segons assolit per tal d’arribar a Karlstad com a guanyadors de la classe.

En clau de campionat, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller completaven la cita en una discreta quarta posició, gràcies a la qual sumaven 3 punts que els permetien mantenir-se com a líders en solitari del campionat per precisament aquests tres punts de marge vers Jani Paasonen.

Paasonen-Honkanen feien una demostració de força dissabte.

En el campionat de pilots, Tommi Mäkinen tot i no tenir un resultat tan excel·lent com en anteriors edicions a la prova sueca, veia reforçada la seva condició de líder en sumar el segon podi de la temporada en dues proves celebrades. D’altra banda, en produir-se l’abandonament del pilot madrileny Carlos Sainz, segon al Monte-Carlo, el rol de principal perseguidor del qúadruple campió mundial el prenia el seu compatriota Marcus Grönholm.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	16
Marcus Grönholm	10
Carlos Sainz	6

En la classificació del campionat de constructors, Mitsubishi seguia liderant la taula gràcies als 6 punts que sumava a la ronda sueca i sobretot al fet que Peugeot no aconseguís cap punt a la cita inaugural dels Alps Marítims francesos. Ford tancava el trio capdavanter en situar un dels seus cotxes en cadascun dels podis celebrats, peró malhauradament pels de l’oval, només puntuava un dels seus cotxes.

Constructor	Punts
Mitsubishi	18
Peugeot	11
Ford	10

Solberg-MIlls tornaven a guanyar en ser els únics supervivents d’una lluita a 3 bandes.

Amb Karlstad com l’habitual escenari de la cerimònia del podi, el diumenge 13 de febrer de 2005 finalitzava el 54è Ral·li de Suècia, segona ronda en el calendari del campionat del món de l’especialitat automóblistica, que amb puntuabilitat pels certàmens de pilots, constructors i producció, portava a 74 equips a formalitzar la seva inscripció oficial a la prova. D’aquests, 69 equips es van personar el dijous 10 de febrer a la rampa de sortida, ubicada també a Karlstad, per des d’allà iniciar un recorregut programat amb 20 proves especials cronometrades d’una distància total de 335,55 km, que 46 equips participants, dues terceres parts dels que sortien des de la rampa, aconseguien completar.

Els demèrits dels altres portaven a Märtin-Park fins al segon graó del podi.

La competició arrancava el divendres 11 de febrer pel matí amb la disputa de 7 especials cronometrades de 106,48 km de distància, repartits al llarg de tres trams celebrats a doble passada, més una especial espectacle a Hagfors, ciutat en la que es neutralitzava l’etapa.

Els pilots de Subaru Petter Solberg i Phil Mills, s’imposaven consecutivament en les dues primeres proves cronometrades del programa, i sempre per davant dels pilots de Citroën Sébastien Loeb i Daniel Elena, el que valia als dos equips classificar-se en les dues primeres posicions i pel mateix ordre que ocupaven en cadascun dels trams. Però en la tercera cronometrada, que tancava el bucle matinal, el Peugeot 307 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’afegia a la festa amb un escratx, el que situava als finlandesos del lleó com a líders amb 1 dècima de segon de marge vers el Xsara WRC de Sébastien Loeb i Daniel Elena i 2 dècimes en relació al Subaru de Petter Solberg i Phil Mills.

En la represa Marcus Grönholm i Timo Rautiainen confirmaven la seva condició de líders en sumar el seu segon escratx consecutiu, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena se sortien rectes en un encreuament i perdien uns 18,1 segons d’or que els enviaven fins la quarta plaça provisional per darrera del Mitsubishi Lancer WRC dels italians Gigi Galli i Guido d’Amore. La parella de Citroën reaccionava ràpid, i amb un escratx en la cinquena especial, els campions mundials es tornaven a situar en posicions de podi, el que tanmateix va esperonar la parella italiana dels tres diamants vermells, que guanyava la última cronometrada forestal. També en aquesta prova cronometrada, el norueg Petter Solberg i el seu copilot britànic Phil Mills, recuperaven la condició de líders, si bé ho feien per 1 dècima de segon vers els finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

L’especial espectacle de Hagfors, guanyada per Sébastien Loeb i Daniel Elena, va suposar que es revertís el canvi de posicions previ entre els dos primers classificats, anant-se a dormir com a líders la parella finlandesa de Peugeot per 2 dècimes de segon vers la parella noruego-britànica de Subaru. Sébastien Loeb i Daniel Elena tancaven el podi provisional a 10,2 segons dels líders.

El programa de la segona jornada del ral·li comptava amb 4 trams cronometrats, dos d’ells celebrats a doble passada, més una nova passada per l’especial espectacle de Hagfors que altre cop posava final a les hostilitats vers el cronòmetre. En total doncs, s’afegien 139,53 km al recorregut al llarg de 7 proves especials.

Sébastien Loeb i Daniel Elena començaven l’etapa atacant, el que els portava a sumar un escratx i un segon millor temps en les dues primeres cronometrades de la jornada, mentre que Petter Solberg i Phil Mills amb el millor registre en la segona especial, tornaven a liderar la taula general de temps. D’altra banda Gigi Galli i Guido d’Amore baixaven fins la cinquena posició per darrera del segon Citroën Xsara WRC oficial, el pilotat pels belgues François Duval i Stéphane Prévot i una mica lluny ja de les posicions de podi.

En el següent bucle de dues proves cronometrades, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen s’adjudicaven tots dos millors registres, amb Petter Solberg i Phil Mills sempre a la seva estela, el que suposava novament un canvi en el liderat entre els pilots de Peugeot i de Subaru i per un estret marge, 1 dècima de segon. Alhora, en aquesta quarta cronometrada, queien de les primeres posicions els belgues François Duval i Stéphane Prévot, quan aquests s’havien d’aturar en plena especial a canviar una roda punxada del seu Xsara WRC el que novament deixava a Gigi Galli i Guido d’Amore en quarta posició si bé es trobaven ja a 1 minut i 32,6 segons dels líders.

Sébastien Loeb i Daniel Elena estrenyien la classificació en imposar-se en la cinquena prova cronometrada, peró un porus que apareixia en la seva junta de culata en la sisena especial, donava un rendiment inferior al seu propulsor amb el que els campions mundials van despenjar-se de la lluita per les dues primeres posicions. Lluita que seguia sent tanmateix molt intensa i que situava de nou a Petter Solberg i Phil Mills com a líders provisionals després de sumar els dos últims escratxs de la jornada.

Els campions mundials no eren els únics amb problemes, doncs els italians de Mitsubishi Gigi Galli i Guido d’Amore es lamentaven de pilotar les dues últimes cronometrades amb un palier trencat, el que els suposava perdre 2 minuts vers els millors registres dels pilots de Subaru i descendre fins la vuitena posició.

Tot plegat deixava a Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en segona posició provisional a 12,6 segons de Petter Solberg i Phil Mills, mentre que Sébastien Loeb i Daniel Elena, amb els dubtes que planaven sobre la durabilitat del seu motor, tancaven les posicions de podi a 34,3 segons. El segon dels Peugeot 307 WRC, el pilotat per Markko Märtin i Michael Park, era qui podia treure benefici dels possibles problemes del Citroën Xsara WRC si bé aquests es trobaven en terra de ningú, a 2 minuts i 5,8 segons dels líders, i amb el Ford Focus RS WRC de Toni Gardemeister i Jakke Honkanen a 1 minut i 12,8 segons de la seva posició.

El ral·li es tancava diumenge amb la disputa de 6 proves especials cronometrades, 3 trams a doble passada, que suposaven afegir els últims 89,54 km al programa. Petter Solberg i Phil Mills guanyaven la primera cronometrada dominical, mentre que en la segona es certificava pràcticament la seva victòria en tan bon punt es coneixia l’abandonament de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen per haver arrancat una roda del seu 307 WRC. L’incident situava als seus companys d’equip en posicions de podi, mentre que els pilots de Ford Toni Gardemeister i Jakke Honkanen aspirava a pujar al podi en el cas de que el motor de Sébastien Loeb i Daniel Elena cedís definitivament. Per aixó tanmateix els de l’òval havien de controlar el Mitsubishi Lancer WRC dels seus ex-companys d’equip a SEAT Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen.

Finalment el motor de Sébastien Loeb i Daniel Elena va cedir en la penúltima especial cronometrada, el que va permetre a la parella finlandesa de Ford guanyar una plaça i situar-se en tercera posició en haver controlat en tot moment els temps de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen.

Sense marge per a més sorpreses, Petter Solberg i Phil Mills tancaven el seu concurs a la ronda sueca com a guanyadors en invertir 3 hores i 52,1 segons per cobrir els 335,49 km programats; 2 minuts i 11,1 segons menys que els segons classificats, els pilots de Peugeot Markko Märtin i Michael Park, que tot i la segona plaça, havien tingut un ral·li força discret. Més discret era el ral·li de Toni Gardemeister i Jakke Honkanen, que tancaven el podi a 3 minuts i 14,7 segons dels guanyadors.

Gardemeister-Honkkanen brindaven amb champagne el ser líders provisionals del mundial.

Si alguns no comptaven en les travesses per la victòria en el campionat de producció, aquests eren el japonès Toshi Arai i el seu copilot neozelandès Tony Sircombe, peró els protegits de Subaru, amb 6 escratxs de 7 possibles en la primera jornada assolien un marge proper al mig minut en el liderat vers els britànics Mark Higgins i Trevor Agnew. En la primera cronometrada del dissabte, la baixa per accident dels segons classificats planava encara més el camí dels líders, que tot i així encara sumaven 5 escratxs més, un d’ells ex-aequo amb els catalans Xevi Pons i Oriol Julià.

Diumenge, més baixes van facilitar encara més les coses a Toshi Arai i Tony Sircombe, que tancaven la seva participació a la ronda sueca amb 4 millors registres més, el que els portava a guanyar el ral·li amb més de 17 minuts de marge vers els segons classificats A efectes de campionat, la cita era la primera del calendari, amb el que el pilot japonès iniciava la temporada de la millor manera possible, amb 10 punts.

Arai-Sircombe van demostrar que també sabien pilotar sobre la neu.

En el campionat de pilots, els dos podis acumulats per Toni Gardemeister en les dues primeres cites del calendari, portava al pilot finlandès a liderar la provisional del campionat amb 1 punt d’avantatge vers l’estoni Markko Märtin. Petter Solberg i Sébastien Loeb tancaven el podi amb una victòria i un abandonament cadascun.

Pilot	Punts
Toni Gardemeister	14
Markko Märtin	13
Petter Solberg Sébastien Loeb	10 10

En el campionat de contructors, Ford era la única marca en situar els seus dos cotxes en la línia de meta i un d’ells en places de podi, el que els valia liderar la taula provisional si bé la victòria encara els hi era esquiva. Tal i com havia passat al Monte-Carlo, Peugeot i Mitsubishi aconseguien el mateix número de punts, amb el que els del lleó i els dels tres diamants vermells mantenien el seu empat en la segona plaça del podi. La punxada de François Duval i Stéphane Prévot i el motor trencat de Sébastien Loeb i Daniel Elena, donava a Citroën 1 sol punt, amb el que els francesos baixaven al tercer lloc.

Constructor	Punts
Ford	20
Mitsubishi Peugeot	17 17
Citroën	11

Després d’un any dolent, Hirvonen-Lehtinen tornaven a assaborir la victòria.

Amb 34 equips presents a la seva cerimònia de clausura, el diumenge 13 de febrer de 2011 finalitzava a Karlstad el 59è Ral·li de Suècia, primera ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova per excel·lència de la neu, que era puntuable pels certàmens de pilots, constructors i mundial de producció, tenia fins a 48 equips inscrits en la seva llista oficial, donant a més a més el tret de sortida a una nova era en el mundial de ral·lis, la dels cotxes amb motor de 1600 centímetres cúbics i turbo. El recorregut de la cita sueca tenia un total de 22 proves especials d’una corda cronometrada de 351 km, a les que 44 equips dels que s’hi havien inscrit hi emprenien el camí a partir del dijous 10 de febrer.

Østberg-Andersson disputaren la victòria fins gairebé al darrer instant.

L’habitual superespecial espectacle del hipòdrom de Karlstad donava el tret de sortida a l’edició el dijous al vespre, en la que els locals Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson, amb un Ford Fiesta RS WRC privat, tenien l’honor de marcar el primer escratx de l’era 1.6T a part de liderar la cita domèstica. Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, amb el Ford oficial, i Petter Solberg i Chris Patterson amb un Citroën DS3 WRC privat, tancaven les posicions de podi a 6 i 9 dècimes de segon respectivament de la parella sueca.

La primera etapa es completava a partir de l’endemà divendres amb la disputa de 6 proves forestals que permetien arribar fins als 131,24 km programats d’aquesta. L’ordre de sortida en el bucle matinal era clau, ja que la neu minvava la tracció dels participants que afrontaven l’especial en les primeres posicions, més quan els seus nous World Rally Car ja no disposaven de controls de tracció electrònics. En aquestes condicions els escandinaus de l’equip satèl·lit de Ford, Mads Østberg i Jonas Andersson, que sortien a pista en novena posició, s’anotaven el millor temps en la primera cronometrada i passaven a liderar la provisional per davant dels Ford Fiesta RS WRC oficials de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen i de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

Els primers líders de la prova, els suecs Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson, es recuperaven parcialment de la punxada soferta en l’especial inaugural a causa d’un impacte amb un banc de neu, amb el millor temps en la segona especial forestal, mentre que els líders tornaven a treure profit de la seva posició a pista per imposar-se en la tercera i última prova especial del bucle matinal.

Sortint de les assistències, Per Gunnar Andersson i Emil Axelsson compartien millor cronòmetre amb Mads Østberg i Jonas Andersson en la quarta especial, mentre que en la cinquena Sébastien Ogier i Julien Ingrassia posaven punt i final al domini dels Ford Fiesta RS WRC amb un escratx que els permetia acostar-se als cinquens classificats, que no eren altres que el noruec Henning Solberg i l’austríaca Ilka Minor.

La jornada es completava amb un millor temps de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, moment per entrar al parc tancat de Karlstad, on Mads Østberg i Jonas Andersson es trobaven al capdavant de la general per 14,8 segons vers Mikko Hirvonen i Jarmo Lethinen. Petter Solberg i Chris Patterson tancaven les places de podi a 57,4 segons dels líders, mentre que per darrera seu s’establia una lluita tancada a tres bandes per la quarta posició, on s’hi trobaven Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, endarrerits en colpejar un banc de neu, els privats Henning Solberg i Ilka Minor i Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els quals al llarg de la jornada s’havien saltat un encreuament. Entre els tres equips no distaven més de 11,6 segons com a molt es trobaven a 1 minut i 10 segons de la parella líder.

La celebració de la segona jornada suposaven 127,50 km cronometrats, els quals es repartien al llarg de vuit proves especials forestals, més una segona passada per l’especial espectacle de Karlstad. Alhora aquestes proves especials programades enmig de la natura sueca, s’agrupaven en un bucle de 4 trams, els quals en celebrar-se pel matí i per la tarda generaven tot el recorregut establert.

Els campions del món, Sébastien Loeb i Daniel Elena, molt endarrerits al llarg de la jornada inaugural pel fet d’haver d’obrir pista, s’imposaven en la primera especial sabatina per tal de guanyar tres posicions de cop, mentre que els pilots de cotxe homòleg, el noruec Petter Solberg i el britànic Chris Patterson feien el mateix en la segona i quarta especial del bucle matinal, cedint els honors de l’autoria de l’escratx en la tercera prova cronometrada als locals Per-Gunnar Andersson i Emil Axelsson.

Per davant Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen van anar escurçant distàncies paulatinament amb Mads Østberg i Jonas Andersson, fins que finalment en la darrera especial del bucle matinal, la parella oficial de Ford aconseguia superar la privada. Una mica més avall en la classificació, Henning Solberg i Ilka Minor es veien forçats a abandonar el ral·li en accidentar el seu Ford Fiesta RS WRC en la primera prova especial del dia.

Per la tarda, amb les segones passades per les especials, els homes de Citroën es deixaven anar més, i així Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien afegir 3 millors temps més en el seu compte particular, mentre que Sébstien Ogier i Julien Ingrassia s’anotaven el seu primer escratx al ral·li. Tanmateix a mesura que avançaven les especials, la classificació s’estrenyia en les 5 primeres posicions i fins i tot Petter Solberg i Chris Patterson perdien i recuperaven la tercera posició amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila.

L’especial de Karlstad, celebrada de cara al jubileu del públic suec que tenia mandra d’anar fins al bosc, a penes deixava canvis rellevants a la provisional donada la poca distància que tenia, i l’entrada al parc tancat es feia amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen en la primera posició per 7,4 segons de marge vers Mads Østberg i Jonas Andersson. Petter Solberg i Chris Patterson, tancaven les places de podi a 8,9 segons dels líders i amb només 2 segons de coixí amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia tancava el grup d’aspirants a podi i fins i tot a victòria a 15,8 segons de la primera parella classificada.

Un bucle de tres trams que es celebrava al matí i al migdia formava la tercera i última etapa del ral·li, llurs 92,26 km de lluita contra el cronòmetre decidirien el guanyador de la 59ena edició així com els altres dos integrants del podi. Les baixes temperatures que es registraven endurien molt el gel, pel que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen no patien les conseqüències d’haver d’obrir pista, fins i tot els núvols de neu pols que s’aixecaven al pas dels participants, els beneficiaven en disposar de major visibilitat. En aquestes condicions els líders aconseguien imposar-se en les tres primeres especials dominicals, i incrementar una mica les distàncies vers Mads Østberg i Jonas Andersson.

D’altra banda Sébastien Ogier i Julien Ingrassia superaven sistemàticament a Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en les tres proves celebrades, amb el que els francesos de Citroën prenien la posició als finlandesos de Ford per tal de situar-se a només 8,7 segons del podi.

Cara les segones passades per les cronometrades, les roderes igualaven el factor pista al capdavant de la taula, amb el que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen no partien amb l’avantatge matutí i les seves prestacions s’igualaven amb les dels seus més immediats perseguidors que aconseguien acostar-s’hi tímidament. Mentrestant Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila retornaven el cop rebut al matí marcant el millor temps en la quarta i cinquena prova especial, en un primer instant els de Ford guanyaven una plaça gràcies als problemes de tracció de Petter Solberg i Chris Patterson que baixaven fins la cinquena plaça, mentre que en un segon moment els de Ford aconseguien introduir-se en les places de podi superant a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia.

Una especial curta i televisada tancava l’edició, la qual a més a més donava punts extra als tres primers equips classificats. Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’hi anotaven el millor temps per davant dels seus companys d’equip, malgrat tot els provençals dels dos galons no aconseguien recuperar plaça amb Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila i per tant pujar al podi. Paral·lelament en aquesta darrera especial es produïa un fet insòlit, Petter Solberg es quedava sense carnet de conduir a causa d’una sanció policial, amb el que el noruec va haver d’exercir de copilot, i el seu copilot, Chris Patterson, posar-se al volant del Citroën DS3 WRC. El britànic aconseguia el pitjor registre i el Citroën privat queia darrera de l’oficial.

Celebrats doncs els 350,08 km cronometrats del recorregut programat al llarg de 22 proves especials, la cita sueca es resolia amb la victòria dels finlandesos Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, els quals aturaven el cronòmetre en un temps final de 3 hores 23 minuts i 56,6 segons, els escandinaus Mads Østberg i Jonas Andersson precisaven de 6,5 segons més que els guanyadors i pujaven al segon calaix del podi, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila el tancaven a 34,0 segons dels seus compatrotes i companys d’equip.

Latvala-Anttila tancaven un podi replet de Ford Fiesta RS WRC.

Entre els cotxes amb homologació de producció, els noruecs Anders Grøndal i Veronica Engan s’imposaven consecutivament en les 4 primeres proves especials cronometrades per llaurar-se un liderat per 1 minut de marge, però en les segones passades per les especials matutines, els locals Patrik Flodin i Göran Bergsten aconseguien retallar distàncies amb 3 escratxs i fer així entrada al parc tancat de Karlstad a 22 segons i escaig del liderat. Moment en que aquests rebien males noticies, doncs els suecs eren exclosos de la prova en haver emprat rodes no reglamentàries.

En aquestes condicions, Anders Grøndal i Veronica Engan s’imposaven en les 4 especials matutines del dissabte per tal d’ampliar les distàncies amb els seus més immediats perseguidors fins als 5 minuts i 40,5 segons; per desgràcia dels noruecs tot se n’anava en orris quan el motor del seu Subaru Impreza STi N16 deia prou en el transcurs de la cinquena cronometrada.

Aquest incident deixava al capdavant de la general de la classe als txecs Martin Semerad i Michal Ernst, els quals no els va ser gaire dificultós anotar-se la victòria sumant 4 escratxs en la recta final donada la poca oposició que restava en competició. Amb aquesta victòria, Martin Semerad iniciava la temporada liderant la general del certamen amb 25, 7 més que l’ucraïnès Yuriy Protasov, segon a la ronda sueca.

Semerad-Ernst van ser els millors dels que van aconseguir acabar el ral·li.

En una taula provisional del campionat reservat a pilots buida per tractar-se de la ronda inicial del calendari, el podi de la ronda sueca es plasmava en el podi del certamen, pel que el finlandès Mikko Hirvonen ocupava el lloc més alt amb 25 punts, 7 més que el noruec Mads Østberg. Un altre finlandès, Jari-Matti Latvala, tancava les places d’honor a 9 punts del seu company d’equip.

Pilot	Punts
Mikko Hirvonen	25
Mads Østberg	18
Jari-Matti Latvala	16

Ford començava la temporada amb un resultat molt bo, si bé no el millor, amb els seus dos cotxes oficials dalt del podi, el que permetia a la marca de l’oval acumular ja 40 punts, 18 més que els seus rivals de Citroën, força desapareguts a la ronda innivada. Stobart, equip satèl·lit dels Ford, només situava un dels seus dos cotxes a la línia de meta, malgrat tot els camioners britànics sumaven 18 punts, 4 menys que els dels dos galons, i tancaven les places de privilegi.

Constructor	Punts
Ford	40
Citroën	22
Stobart	18

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer treien profit de la manca de neu.

La temporada del Campionat del Mòn de Ral·lis començava com no podia ser d’altra manera amb el Ral·li Monte-Carlo, cita que en aquesta ocasió celebrava la seva 51ena edició. El ral·li del principat era puntuable per als campionats de pilots i marques, en el que hi participaven un total de 250 equips, dels 263 que prèviament hi havien formulat la seva inscripció, per tal d’afrontar el recorregut programat de 776,80 km dividit en 31 trams cronometrats. El dissabte 29 de gener de 1983, dia en que va acabar el ral·li, 88 equips van ser els que van poder ser a la cerimònia de clausura.

Marrku Alén, sabedor que sobre asfalt sec poc podia fer vers el seu nou company d’equip va acabar segon.

La prova del Principat de Mònaco era un esdeveniment de tradicions fermes, i aquestes marcaven que el ral·li s’iniciava amb un feixuc recorregut de concentració, sent les úniques variables permeses els diferents punts de sortida i el d’arribada. En l’edició corresponent a l’any 1983, el punt de trobada era Grenoble, mentre que les 7 ciutats europees que acollien una cerimònia de sortida eren Barcelona, Paris, Roma, Monte-Carlo, Dover, Lausana i Bad Hombourg.

A l’arribada a Grenoble el diumenge 23 de gener, tothom es sorprenia en veure com els termòmetres marcaven unes temperatures anormalment elevades degudes a la presència d’un fort anti-ciciló a la zona, i que en conseqüència generava que els primers compassos de la 51ena edició del Ral·li Monte-Carlo se celebressin sense neu, sent l’únic perill de la prova les plaques de gel que els "ouvreurs" haurien d’anar descobrint i advertint als seus corresponents pilots.

El primer escull de la ronda alpina, el recorregut de classificació, anomenat així perque només els 200 primers classificats estarien permessos a continuar amb la competició, tenia sis proves especials en el seu programa d’una distància total cronometrada de 166,70 km, i en el que es donava sortida als participants a partir de dos quarts de vuit del vespre per arribar a Monte-Carlo l’endemà dilluns al matí a partir de les 10 del matí.

Jean-Luc Thérier i Michel Vial sorprenien marcant el primer escratx que lògicament els situaven com a primers líders de la prova, i es que els francesos havien estat arrossegant problemes amb la caixa de canvis al llarg de tot el recorregut de concentració i aquesta va haver de ser canviada a Grenoble abans d’empendre la sortida a les primeres cronometrades. D’altra banda els primers incidents ja començaven a fer acte de presència, Hannu Mikkola i Arne Hertz, així com Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié patien una sortida de pista que els feien perdre 2 i 3 minuts respectivament; mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons veien com el seu debutant Audi Quattro A1 es quedava bloquejat en la segona velocitat i perdien 2 minuts com els seus companys de formació.

Ja en el segon tram es va poder veure per primera vegada un fet insòlit fins al moment en el mundial de ral·lis, canvi de pneumàtics en ple tram, i es que en els primers 4,5 km de l’especial el gel era present, però en els 22 restants el ferm era totalment sec; Lancia, que portava cotxes de propulsió, va optar per sortir amb rodes de claus per després fer un canvi de pneumàtcs enmig del tram, tot i que la operació va sortir bé llevat de que Jean-Claude Andruet i "Biche" van perdre més temps que els seus companys degut a la desconnexió que els va suposar l’aturada, el millor temps va ser per l’Audi de Stig Blomqvist i Björn Cederberg, i amb 40 segons de marge per davant de l’Opel Ascona 400 de Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille, segons classificats a final de tram, amb el que els suecs passaven a situar-se com a líders del ral·li, acte seguit, un segon escratx consecutiu dels pilots els confirmava en la plaça, si bé en aquesta ocasió el coixí de segons obtingut va ser molt més discret.

A partir de llavors, el ferm totalment sec donava opcions als pilots amb cotxes de propulsió com eren els Opel Ascona 400 o els Lancia 037, i per tant aquests intentaven donar caça a la parella líder. Els Lancia, força més lleugers que els cotxes alemanys, marcaven un ritme més elevat, i si primer feien l’escratx els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, després arribaria l’hora dels guanyadors de la darrera edició de la cita, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

La cancel·lació de la sisena prova especial cronometrada per excés de públic, suposava una finalització de la caça al liderat, amb el que l’entrada a Monte-Carlo el dilluns al matí, es feia amb Stig Blomqvist i Björn Cedeberg al capdavant de la taula provisional per 10 segons de marge vers l’Ascona 400 de Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer eren tercers classificats a 16 segons de la parella sueca d’Audi, mentre que els dos altres Lancia 037 oficials, el de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i el de Jean-Claude Andruet i Michèle Petit "Biche", eren quart i cinquè classificats a 59 segons i 1 minut i 16 segons respectivament. En sisena plaça s’hi trobava Hannu Mikkola i Arne Hertz a 2 minuts i 23 segons dels seus companys, i Michèle Mouton i Fabrizia Pons eren setenes a 3 minuts i 3 segons. Sobtada era l’absència d’un Renault 5 Turbo en les primeres posicions, doncs els seus pilots a part d’afrontar el ral·li amb unes suspensions frontals noves que pràcticament no havien pogut assajar, les seves respectives unitats patien constants problemes amb la caixa de canvis.

La segona etapa del ral·li, coneguda amb el nom de recorregut comú, s’iniciava quan passaven poc més de 15 minuts de la mitjanit del dimarts, amb un total de 15 proves especials programades de 361 km cronometrats, i en la que només s’hi autoritzava a prendre la sortida als 200 primers classificats de l’etapa anterior.

El clima anti-ciclònic seguia dominant la zona, arribant-se a registrar temperatures de 15 ºC al migdia, i per tant les condicions se seguien mantenint de ral·li pràcticament sec, les ideals per als Lancia 037. Jean-Claude Andruet i Michèle Petit "Biche" marcaven el primer escratx de l’etapa, mentre que els seus companys, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, assolien finalment el comandament de la classificació provisional, gràcies també a que Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille assumien massa riscs en aquesta primera especial, setena en el comput global del ral·li, i els francesos després d’un canvi de rasant patien una sortida de pista que els suposava perdre 55 segons.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer es comfirmaven en la seva nova posició amb 4 millors registres consecutius, un d’ells ex-aequo amb els seus companys de formació Jean-Claude Andruet i Michèle Petit, mentre que l’única baixa de renom era la de l’Audi Quattro A1 de Michèle Mouton i Fabrizia Pons, les pilots patien una sortida de pista quan havien recorregut 7 quilòmetres de la cinquena especial cronometrada de l’etapa, onzena en el comput global del ral·li, i les pilots es veien obligades un any més a abandonar la cita dels Alps Marítims francesos en deixar la direcció del seu cotxe A1 inoperativa.

Després d’un merescut descans de prop de 4 hores a Val les Bains per recuperar forces, els pilots reemprenien la competició i Markku Alén i Ilkka Kivimäki amb dos escratxs i un segon millor temps escratx per darrera de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, presentaven les seves credencials. Però no tot anava rodó entre els Lancia, doncs al Burzet Jean-Claude Andruet i Michèle Petit patien un problema amb el compressor del seu cotxe, veient-se força endarrerits per aquest contra-temps, que allunyava les opcions de marcar un triplet, alhora que posava la por al cos a la resta d’integrants de l’equip italià.

Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille, tercers classificats per llavors amb gairebé 50 segons de marge vers Stig Blomqvist i Björn Cederberg, decidien arriscar en muntar pneumàtics de sec a Saint Bonnet le Froid, vuitena cronometrada de l’etapa, una decisió que se’ls va girar en contra en quan els francesos d’Opel patien una sortida de pista en la primera corva d’esquerres del recorregut, i malgrat que aconseguien retornar a la carretera gràcies a l’ajuda del públic, aquests veien com el seu marge vers la parella sueca d’Audi es reduia a tan sols 3 segons. D’altra banda, i just després d’aquesta especial, Jean-Claude Andruet i Michèle Petit es veurien en la necessitat de penalitzar 12 minuts en haver de canviar imperiosament el seu compresor.

L’especial de Saint Jean en Royans es veuria anulada quan Walter Röhrl i Christian Geistdörfer acumulaven un altre millor temps per davant dels seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki, a causa de l’accident d’un participant que s’emportaria per endavant diversos espectadors, causant-li a un d’ells una fractura a la cama i precisant dels serveis mèdics. Una especial més tard, la segona passada pel tram de Saint Barthelemy, la sort de Guy Fréquelin i Jean-François Fauchille arribaria al seu punt final, doncs la tercera sortida de pista que patien els pilots francesos d’Opel, es produia en un indret on no hi havia cap espectador que els pogués ajudar retornar a carretera, amb el que el seu abandonament era obligat, si per bé el seu Ascona 400 estava en perfectes condicions.

Stig Blomqvist i Björn Cederberg entraven així en posicions de podi quan restaven 5 proves cronometrades per finalitzar l’etapa, si bé aquests havien de controlar l’Opel Ascona 400 d’Henri Toivonen i Fred Gallagher, els quals començaven a escurçar distàncies amb els d’Audi per tal de fer-se un lloc en les places d’honor. El perill va començar a ser palpable en quan el finlandès i el britànic s’imposaven en la divuitena i dinovena especial cronometrada del ral·li, dotzena i tretzena de l’etapa, però per sort d’uns o infortuni dels altres, Henri Toivonen i Fred Gallagher punxaven en la penúltima especial cronometrada de l’etapa, la catorzena, i s’hi deixaven un total de 8 minuts vers els homes més ràpids a l’especial, caient fins la setena plaça provisional a 17 minuts de les primeres posicions.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tancaven l’etapa amb dos millors registres més, amb el que els alemanys feien entrada dimecres al migdia a Monte-Carlo amb 3 minuts i 25 segons de marge vers els seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki. Stig Blomqvist i Björn Cederberg, que competien per primera vegada a la ronda monegasca, eren tercers a 8 minuts i 22 segons dels líders, gaudint tanmateix d’un marge de 2 minuts i 40 segons vers els seus companys de formació Hannu Mikkola i Arne Hertz. Ari Vatanen i Terry Harryman eren els primers pilots d’Opel trobant-se classificats en la cinquena posició i a 13 minuts i 17 segons de la parella de Lancia. Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié eren sisens a una mica més de mig minut dels seus predecessors més immediats, i es que a part dels problemes tinguts amb la caixa de canvis i el cert desconeixement del comportament de les suspensions frontals noves, a més a més els de Renault havien de batallar amb uns pneumàtics que no acabaven d’agafar la temperatura bona de treball.

Superat aquest segon escull als participants ja només els hi quedava per superar el recorregut final, una etapa reservada per als 100 primers classificats del recorregut comú i la qual estava formada per 10 proves especials de 213 km cronometrats, una etapa que tanmateix es coneixia popularment com la nit dels colls. La sortida de Monte-Carlo tenia lloc dijous a les 5 de la tarda, mentre que als primers participants se’ls esperava al principat de Mònaco a partir de quarts de 9 del matí de l’endemà divendres.

La neu seguia sense fer acte de presència al ral·li, només en alguns quilòmetres de la primera especial cronometrada, on malgrat tot Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tornarien a ser els homes més ràpids al tram. A partir de llavors, Jean-Claude Andruet i Michèle Petit "Biche" es desbocaven i donaven un recital de pilotatge, els francesos guanyaven 6 especials cronometrades, 4 d’elles de forma consecutiva doncs Henri Toivonen i Fred Gallagher trencaven la ratxa dels de Lancia en la sisena prova especial de l’etapa, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki havien de lluitar vers una fuita d’oli en el seu 037.

Ari Vatanen i Terry Harryman i Hannu Mikkola i Arne Hertz, qui marcaven el millor temps juntament amb Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié en la darrera especial cronometrada del programa, tancaven una etapa sense massa història i en la que l’únic incident rellevant era l’enèssim problema amb la caixa de canvis en el Renault 5 Turbo de Bruno Saby i Françoise Sappey, els quals es veien obligats a penalitzar durament en benefici dels catalans Salvador Servià i Jordi Sabater que s’inmiscien així entre els 10 primers classificats alhora que esdevenien guanyadors en l’antiga classe de Grup 4.

Arribats a Monte-Carlo divendres al matí, els participants gaudien d’una jornada de descans per tal de celebrar ja l’endemà dissabte la cerimònia del podi, en la que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer ocuparien el calaix més alt amb un total d’onze escraxs i un temps total de 7 hores 58 minuts i 57 segons per cobrir els 716,80 km que finalment s’acabaven cronometrant, 6 minuts i 52 segons per darrere d’ells s’hi trobaven classificats els seus companys d’equip, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kilvimäki, mentre que els suecs d’Audi Stig Blomqvist i Björn Cederberg tancaven el podi a 11 minuts i 18 segons del temps dels alemanys.

Audi no va poder treure a lluir la seva tracció integral sobre l’asfalt sec perdent ben d’hora tota opció de victòria.

L’entrada de la normativa que regia als vehicles Grup B en el mundial de ral·lis a la temporada 1983, venia acompanyada també d’una altra classe coneguda com a Grup A, reservada per a turimes enlloc dels prototips de la categoria reina. El clima sec que imperava als Alps Maritims francesos van ser clau per a que els francesos Yves Loubet i René Alemany poguessin exprèmer al màxim la potència del seu Alfa Romeo GTV6 i guanyessin la categoria per 5 minuts i 12 segons de marge vers l’Opel Kadett GT/E dels seus compatriotes François Rosseau i Robert Wrege.

Loubet-Alemany treien suc de la major potència del seu Alfa Romeo GTV6.

Tractant-se de la prova inaugural del calendari mundial, com no podia ser d’altra manera, la calissificació del ral·li es reflexava en la taula provisional del mundial, pel que Walter Röhrl començava la temporada com havia acabat l’anterior, comandant la general amb els seus primers 20 punts. Per darrere d’ell s’hi trobava el seu company d’equip Markku Alén i un dels seus màxims rivals, el suec Stig Blomqvist.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	20
Markku Alén	15
Stig Blomqvist	12

Donat que només es retenia el millor resultat d’una marca, Lancia tot i el doblet, només sumava els 18 punts de la victòria, pero impedia sumar més punts a Audi, alhora que aquests, gràcies al 4t lloc de Mikkola, impedien sumar més punts als membres d’Opel, els quals tancaven el podi provisional amb 10 punts aconseguits gràcies al 5è lloc d’Ari Vatanen i Terry Harryman.

Constructor	Punts
Lancia	18
Audi	14
Opel	10

Confiats de si mateixos, Auriol-Occelli van donar el cop de gràcia en la darrera nit.

El dimecres 29 de gener de 1992 finalitzava a Mònaco el 60è Ral·li Monte-Carlo, primera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, que tal i com marcava la farragosa tradició s’iniciava des de diverses ciutats europees, entre elles Barcelona, el dijous 23 de gener. La llista d’inscrits s’elevava fins a 151 equips, dels que 141 realment començarien a afrontar les 26 especials programades amb un recorregut total de 628,29 km cronometrats dels que 76 aconseguirien completar-lo. El ral·li era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció.

Sainz-Moya poc més van poder fer que assegurar un segon lloc.

Abans de començar a celebrar-se els primers trams cronometrats el dissabte 25 de gener, aribaven ja les primeres sancions, quan els finlandesos de Martini-Racing, equip que prenia el relleu de Lancia sota la tutela de Jolly Club, Juha Kankkunen i Juha Piironen, s’endarrerien 1 minut acumulat i rebien una penalització de 30 segons.

Dissabte doncs començaven a disputar-se les primeres especials cronometrades, sis en total d’uns 140 km de distància i que en conjunt formaven l’anomenat recorregut de classificació. Dos dies abans de la celebració del ral·li va caure una intensa nevada en la regió, si bé la calor i el sol que havia imperat en la jornada anterior, havia desfet bona part de la mateixa, quedant només restes de neu i glaç en les zones més baixes de les valls i en les zones on pràcticament no hi tocava el sol, donant una diversitat àmplia al tram. Tot plegat feia que l’elecció de pneumàtics fos un autèntic mal de cap i on els errors es succeïen fàcilment.

El Col de Turini donava el tret de sortida a la prova, on els pilots de Toyota Armin Schwarz i Arne Hertz eren els homes més ràpids alçant-se com els primers líders del ral·li, mentre que els seus companys d’equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, tenien problemes de tracció i cedien 18 segons, si bé en la segona especial de la jornada intentaven posar remei marcant el millor temps juntament amb Didier Auriol i Bernard Occelli.

Els sancionats Juha Kankkunen i Juha Piironen marcaven el millor temps en la tercera cronometrada on ja es va començar a definir un primer grup que podria aspirar a lluitar per la victòria de la prova tot i trobar-nos en els compassos inicials de la prova en el que hi figuraven 2 Lancia Delta HF Integrale, els pilotats per Didier Auriol i Bernard Occelli i Juha Kankkunen i Juha Piironen, 2 Toyota Celica Turbo 4WD en mans d’Armin Schwarz i Arne Hertz i Carlos Sainz i Luis Moya i el Ford Sierra Cosworth 4×4 dels francesos François Delecour i Daniel Grataloup, els quals a base d’assumir riscs estaven en el grup capdavanter.

El premi als riscs arribaria al Col de Perty, on François Delecour i Daniel Grataloup aconseguien el seu primer escratx, mentre que una errada en la munta de pneumàtics endarreria a Carlos Sainz i Luis Moya. Pitjor anaven les coses per als flamants fitxatges de Toyota, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals patien una sortida en l’especial i havien d’abandonar com també ho van haver de fer Kenneth Eriksson i Staffan Parmander pel mateix motiu.

Ja en la sisena i última especial cronometrada de la primera jornada, qui erraven la munta de pneumàtics eren Armin Schwarz i Arne Hertz els quals cedien el liderat als francesos de Lancia Didier Auriol i Bernard Occelli, que entraven a la neutralització de la jornada de classificació amb 17 segons d’avantatge vers els seus compatriotes François Delecour i Daniel Garataloup i 37 segons vers els seus companys Juha Kankkunen i Juha Piironen.

La segona jornada arrancava amb el temible Burzet, on tan Carlos Sainz i Luis Moya com Armin Schwarz i Arne Hertz perdien tots els claus de les seves Pirelli en la fracció seca del tram, resultant menys eficaços els seus pneumàtics en arribar en les fraccions amb neu o gel del tram amb el que els pilots de Toyota cedien de l’ordre de mig minut amb els líders. A Saint Bonnet le Froid, següent especial en celebrar-se, qui erraven la munta de pneumàtics eren els francesos François Delecour i Daniel Grataloup i Didier Auriol i Bernard Occelli amb el que la classificació tornava a estrenye’s tret del cas d’Armin Schwarz i Arne Hertz, els quals patien una sortida de carretera i malmetien la seva suspensió deixant-se 2 minuts en l’especial.

A partir de llavors la parella alemanyo-sueca de Toyota va atacar per tal d’intentar recuperar el temps perdut, el que els portaria a marcar els tres últims escratxs de la jornada mentre que en la penúltima especial del dia François Delecour i Daniel Grataloup es quedaven sense turbo, que es trencava, i cedien 3 minuts. Sisteron tancava la primera jornada de l’etapa comú, on els qui patiren problemes de pneumàtics foren els membres de Martini-Racing, els quals en una porció de port d’1,2 km veien com els seus cotxes no traccionaven cedint de l’ordre de 2 minuts, a més a més, Didier Auriol i Bernard Occelli castigaven el seu embragatge. Els Toyota també tenien problemes de tracció en ascendir, peró el seu equip es va encarregar de pagar a uns espectadors per tal d’empenyer immediatament els seus cotxes, si bé també van empenyer els Lancia per tal de fer neta la carretera d’entrebancs, la operació no es va fer amb tanta celeritat, el que va permetre a Carlos Sainz i Luis Moya passar a liderar la prova en la neutralització amb 49 segons vers Didier Auriol i Bernard Occelli i 1 minut i 16 segons en relació Juha Kankkunen i Juha Piironen. Armin Schwarz i Arne Hertz restaven a només 17 segons de la parella finlandesa de Martini-Racing gràcies a l’esforç fet en les últimes especials.

No es va haver d’esperar massa per veure la reacció de Didier Auriol i Bernard Occelli, i els pilots duien el Lancia Delta HF Integrale com un avió, adjudicant-se quatre de les sis especials cronometrades del dilluns. Si bé en les altres dues especials cronometrades els homes més ràpids eren Carlos Sainz i Luis Moya, els espanyols de Toyota amb prou feines aconseguien distanciar-se 3 segons dels francesos en aquestes dues especials, pel que en el comput global de l’etapa els segons classificats escurçaven 46 segons amb els primers, restant a l’espera de la nit del Turini precisament a només 3 segons de diferencia, els que aconseguien en els seus escratxs.

Bona part de la feina que feien Didier Auriol i Bernard Occelli s’aconseguia en les dues últimes especials cronometrades on els francesos retallaven 34 segons als líders, 22 segons en la penúltima especial i 12 segons al Col de Saint Roch on Toyota coneixia l’abandonament d’Armin Schwarz i Arne Hertz després que els seus pilots colisionessin contra un mur de roca. L’accident deixava en una posició cómode a Juha Kankkunen i Juha Piironen, que veien com no haurien de patir massa per tal de conservar la seva tercera posició aliens ja a la lluita que estaven brindant els dos primers classificats per la victòria.

Dijous al capvespre arrancava la última i decisiva etapa amb una segona passada pel Col du Turini, on Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien marcar el millor registre i incrementar en un pírric segon la distància que els separava dels seus màxims rivals per la victòria Didier Auriol i Bernard Occelli. Ja en la segona especial cronometrada, els de Lancia superaven en 9 segons als de Toyota, recuperaven la primera posició i a partir de llavors començaven a distanciar-se, recordant l’edició de 1990. Uns problemes de frens en la tercera cronometrada i possiblement la resignació dels de Toyota en la quarta, permetien que es tanqués el primer bucle de la jornada amb 34 segons de diferencia favorables als francesos.

La tercera passada pel Col du Turini va haver de ser anulada a causa d’un incendi forestal i al Col de la Couillole, especial que seguia, Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguien el seu onzé i últim escratx on aconseguien treure 26 segons més de diferencia a Carlos Sainz i Luis Moya que semblaven ja conformar-se amb la segona posició pensant en clau de campionat doncs eren l’únic Toyota supervivent dels tres que prenien la sortida al ral·li i Juha Kankkunen i Juha Piironen eren massa lluny com per veure compromesa la seva posició.

François Delecour i Daniel Grataloup tancaven la seixantena edició del ral·li amb els dos últims escratxs que sense més cops de teatre donava com a guanyador a Didier Auriol i Bernard Occelli amb un crono total de 6 hores 54 minuts i 20 segons, Carlos Sainz i Luis Moya completaven el recorregut en segona posició a 2 minuts i 4 segons per darrera d’ells mentre que els companys d’equip dels vencedors, Juha Kankkunen i Juha Piironen, tancaven el podi a 2 minuts i 57 segons.

Impassibles, Kankkunen-Piironen van decidir assegurar el podi al Monte-Carlo.

En la categoria reservada a cotxes de producció, la victòria va anar a parar al Ford Sierra RS Cosowrth 4×4 en mans dels pilots locals Christophe Spiliotis i Isabelle Spiliotis, el que els situava com a primers líders del campionat amb 13 punts. Si bé per als del Principat de Mónaco competir en el mundial no entrava en els seus plans i pensant en clau de campionat aquest resultat podria considerar-se intrascendent.

Spiliotis-Spiliotis guanyaven a casa.

El Monte-Carlo era la ronda inaugural del campionat, pel que el podi que deixava la prova es veia reflexat en el podi del campionat reservat a pilots, en el que el pilot de Montpeller Didier Auriol ocupava el graó més alt amb 20 punts, mentre que el pilot madrileny Carlos Sainz el seguia amb 15. El finlandès Juha Kankkunen tancava la provisional amb 12.

Pilot	Punts
Didier Auriol	20
Carlos Sainz	15
Juha Kankkunen	12

Tot i que Lancia no competia oficialment en el mundial de ral·lis l’any 1992, sino que ho feia amb la representació de Martini-Racing i sota la tutela del Jolly Club, la marca turinesa encapçalava la provisional amb els seus primers 20 punts que els hi donava la victòria de Didier Auriol i Bernard Occelli. Toyota seguia d’aprop amb 17 punts, gràcies a que Carlos Sainz i Luis Moya van optar per pensar en clau de campionat. Ford tancava el podi provisional gràcies al quart lloc de François Delecour i Daniel Grataloup.

Constructor	Punts
Lancia	20
Toyota	17
Ford	12