Category: Blog
Your blog category
-
..:: HdR.cat – 8 març ::..
-
..:: HdR.cat – 9 març ::..
Una averia en el cotxe del seus companys i un ritme fora de l’abast sobre l’asfalt aconseguint així Röhrl-Geistdörfer la seva cinquena victòria.
El diumenge 9 de març de 1980 acabava a Estoril la tercera cita del calendari mundial de ral·lis, el 14è Ral·li de Portugal. La prova, que s’havia iniciat el dimecres 5 de març des de la mateixa ciutat propera a la capital, comptava amb 121 equips inscrits, dels que 101 es varen presentar a la rampa de sortida per fer front als 673,50 km del recorregut cronometrat repartits al llarg de 47 especials. D’aquests només 16 van conseguir acabar la tan dura prova que era puntuable per als campionats de marques i pilots.
Quan tot feia pensar en un duel entre els dos FIAT, una inoportuna averia ho va impedir assegurant això si un fantàstic doblet per a la marca de Torí.
Quan eren les 9 en punt del matí, es donava sortida als participants des del parc tancat d’Estoril per a que aquests afrontessin les primeres 15 proves especials del programa, de les que 6 eren asfaltes i 9 sobre terra, i que suposaven el viatge cap al nord de la nació portuguesa i un total de 170 km cronometrats.
Les 4 primeres proves especials, celebrades a la Serra de Sintra, eren asfaltades i permetien veure a Bernard Darniche i Alain Mahé esprémer al màxim el seu Lancia Stratos HF; els francesos s’imposaven consecutivament en totes 4 cronometrades i aconseguien un marge proper a la vintena de segons vers els alemanys d’Opel Jochi Kleint i Gunter Wagner, els seus primers perseguidors, mentre que els dos FIAT 131 Abarth oficials en mans de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, i de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, es trobaven a poca distància del segon lloc.
Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’imposaven en la primera prova especial celebrada sobre terra, Montejunto, i assolien la segona posició a 15 segons del lideratge. Bernard Darniche i Alain Mahé tornaven a marcar la refrència en la sisena prova cronometrada de l’etapa per tal d’entrar al reagrupament de Figueira da Foz amb 23 segons de marge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki, Jochi Kleint i Gunther Wagner eren tercers a 4 segons dels finlandesos de FIAT, mentre que en quart lloc s’hi trobava el Ford Escort RS1800 d’Ari Vatanen i David Richards a 40 segons del lideratge i precedint en 5 l’empat entre els seus companys Hannu Mikkola i Arne Hertz, i Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.
Al capvespre els pilots sortien del reagrupament de Figueira da Foz per tal d’afrontar les restants 9 proves especials de l’etapa amb caràcter de nocturnitat. Bernard Darniche i Alain Mahé aprofitaven que el terreny sobre el que es desenvolupava la setena prova especial continuava sent l’asfalt per tal de sumar un escratx més en el seu haver. Però la reacció de Markku Alén i Ilkka Kivimäki era immediata, i els pilots amb el registre més baix de la vuitena prova especial, començaven a retallar distàncies amb els francesos líders per situar-les per sota dels 20 segons.
Ari Vatanen i David Richards passaven a l’atac a continuació amb 6 escratxs consecutius, mentre que els pilots finlandesos oficials de FIAT rellevaven en el lideratge a Bernard Darniche i Alain Mahé al terme de la desena prova especial, especial en la que també es registrava la baixa de Jochi Kleint i Gunter Wagner per accident. El lideratge de Markku Alén i Ilkka Kivimäki seria efímer però, un problema d’il·luminació feia perdre 2 minuts als pilots de FIAT, que cedien la primera plaça a Ari Vatanen i David Richards. Posteriorment, els mecànics van haver de canviar l’alternador del seu 131 Abarth, el que endarreria encara en 3 minuts més als pilots en forma de penalització.
Molt pitjor els va anar la segona passada per Lousa, onzena prova especial del programa, a Bernard Darniche i Alain Mahé, els pilots havien d’abandonar la competició amb el seu Stratos HF fumejant per una averia en la junta de culata, mentre que Anders Kulläng i Bruno Berglund es retiraven per accident, amb el que l’equip oficial Opel es quedava sense integrants.
Enmig de tot aquest enrenou, facilitat per la pluja i la boira que hi feien acte de presència, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer ascendien fins a la segona posició, mentre que els seus companys d’equip, els italians Attilio Bettega i Arnaldo Bernacchini, es situaven en l’última plaça de podi, malaraudament pels interessos dels transalpins, una sortida de carretera en l’enllaç vers la darrera cronometrada de l’etapa, els deixava fora de competició. Timo Salonen i Seppo Harjanne també se sortirien de la via en el mateix indret que els pilots de FIAT, si bé el finlandès de Datsun havia de passar unes hores per l’Hospital.
Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’imposaven en la darrera prova especial de l’etapa per superar en la provisional el Toyota Celica 2000 GT dels francesos Jean-Luc Thérier i Michel Vial, mentre que Ari Vatanen i David Richards patien una sortida de pista caient en una rasa profunda; si bé la parella aconseguia retornar a la pista al cap d’uns instants, el seu Ford Escort RS1800 tenia la direcció oberta, el que comportava una llarga assistència mecànica que els va suposar una penalització de 13 minuts i caure fins la dotzena posició provisional.
En un final d’etapa dantesc, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer accedien a liderar la classificació provisional del ral·li per un marge de 3 minuts i 51 segons amb els seus companys Markku Alén i Ilkka Kivimäki, mentre que Jean-Luc Thérier i Michel Vial tancaven les posicions de podi a 4 minuts i 30 segons dels líders. 1 segon per darrera dels francesos de Toyota, s’hi trobaven els francesos de Talbot Guy Fréquelin i Jean Todt, qui malgrat no trobar-se a gust amb el tarat de les seves suspensions, lideraven amb comoditat el Grup 2. Hannu Mikkola i Arne Hertz, afligits per les nombroses punxades, eren cinquens a 5 minuts i 51 segons.
Des de Povoa de Varzim arrancava la segona etapa del ral·li el dijous a les 4 de la tarda, un escull que suposava 137 km de lluita contra el cronòmetre al llarg de 4 trams pels que s’hi passava en dues ocasions, última hora de la tarda i nit, i en els que el vent i la pluja acompanyarien als 47 equips participants que restaven en actiu. Markku Alén i Ilkka Kivimäki continuaven progressant favorablement a l’esdeveniment i malgrat patir un cert retard per un problema amb el diferencial en la darrera prova especial del bucle, els finlandesos retallaven distàncies amb els seus companys d’equip en imposar-se en 5 de les 8 proves especials.
Jean-Luc Thérier i Michel Vial veien com els problemes de frens en el seu Toyota Celica 2000 GT s’agreujaven, i els pilots no podien aturar el progrès de Guy Fréquelin i Jean Todt, que els rellevaven de la darrera posició de podi, tanmateix la parella de la formació nipona no podia completar l’etapa, doncs la transmissió del seu cotxe es trencava mentre aquests afrontaven l’última prova especial de l’etapa.
30 formacions retornaven al parc tancat de Povoa de Varzim quan eren 2 quarts i 5 d’1 de la matinada del divendres, mantenint-se la classificació general provisional comandada per Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Els alemanys veien reduit el seu coixí de segons amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki fins als 2 minuts i 17 segons, mentre que Guy Fréquelin i Jean Todt eren els tercers classificats a 7 minuts i 33 segons del lideratge. Hannu Mikkola i Arne Hertz es trobaven a 13 segons dels francesos de Talbot, mentre que Ari Vatanen i David Richards aconseguien remuntar fins la cinquena posició provisional aprofitant els problemes de carburació del Truipmh TR7 V8 de Per Eklund i Hans Sylvan, la manca de maniobrabilitat del Mercedes-Benz 450 SLC de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, així com de la penalització que s’imposava a Henri Toivonen i Antero Lindqvist arran del canvi de la caixa de velocitats.
La tercera etapa del ral·li era la de més pes de totes, doncs aquesta tenia en el seu programa 300,50 km cronometrats, és a dir, gairebé la meitat de tota la distància competitiva de l’edició, al llarg de 15 proves especials; de les que 2 eren asfaltades, 1 era mixta i les 12 restants de terra. Amb sortida celebrada a Povoa de Varzim a 2 quarts de 10 del matí, l’arribada es programva per a 2 quarts de 12 de l’endemà dissabte a Estoril.
I ja en la primera prova especial de l’etapa, vint-i-quatrena en el còmput global de la cita, es donava fe del seu protagonisme en l’esdevenir del ral·li, doncs a Fafe, Hannu Mikkola i Arne Hertz prenien la tercera plaça provisional a Guy Fréquelin i Jean Todt, però una prova especial més tard, Cabreira, els nòrdics patien una sortida de pista en una corba llarga que en el seu final es tancava. Instants posteriors vindria el drama quan literalment els hi queia a sobre el Ford Escort RS1800 dels seus companys d’equip, Ari Vatanen i David Richards, amb el que la formació es quedava de sobte en blanc. Una altra baixa d’entitat a Cabreira era la d’Henri Toivonen i Antero Lindqvist, els finlandesos es veien obligats a abandonar el ral·li amb el motor del seu Talbot Sunbeam Lotus trencat.
El pinturesc accident dels dos Ford Escort RS1800 a Fafe.
Així Per Eklund i Hans Sylvan heredaven la quarta plaça, però a gairebé 10 minuts de Guy Fréquelin i Jean Todt, que de nou eren els tercers classificats. Però dues cronometrades més enllà, la bomba de carburant del seu Triumph TR7 V8 els obligava a abandonar el ral·li. Els britànics Andy Dawson i Kevin Gormley es trobaven amb el seu Datsun 160J Grup 2 ocupant la quarta poisció, però com si una maledicció hagués caigut en aquest lloc, una prova especial més tard s’accidentaven i passaven a engruixar la llista d’abandonaments.
Tot aquest seguit d’abandonaments no feia més que deixar a Guy Fréquelin i Jean Todt en una cómoda tercera plaça, doncs a l’entrada al reagrupament de Viseu el seu marge sobre el Mercedes-Benz 450 SLC 5.0 de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, que al llarg de tot el ral·li venia arrossegant problemes de frens donat el gran pes del cotxe alemany, era de 15 minuts i 18 segons.
Mentrestant per davant Walter Röhrl i Christian Geistdörfer estaven lliurant un preciós estira i arronsa amb els seus companys d’equip Markku Alén i Ilkka Kivimäki, alternant-se en l’autoria dels millors temps dels trams que s’anaven cel·lebrant mentre feien camí cap al centre del país. De fet, després de l’escratx dels finlandesos a Nostra Senhora de Graça, tercera prova especial de l’etapa, la distància es situava en minut i mig entre els dos FIAT, però finalment les ordres d’equip no van ser necessaries, doncs una averia en el diferencial de Markku Alén i Ilkka Kivimäki en la següent cronometrada programada, Marão, suposava la pèrdua d’uns 4 minuts i una glopada d’aire per a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els quals entraven a descansar a Viseu amb 5 minuts i 39 segons de coixí. Si bé Markku Alén i Ilkka Kivimäki veien com les seves opcions a victòria es reduien dràsticament arran de l’averia, com a contrapartida gaudien d’un marge de 8 minuts i 38 segons vers els darrers inquilins de places de podi.
Amb nocturnitat, els pilots sortien de Viseu per tal d’arribar a Estoril l’endemà dissabte mig matí, la boira acompanyava als pocs equips participants que restaven en actiu i en aquestes condicions van ser quan Walter Röhrl i Christian Geistdörfer donaven el cop definitiu. Amb una precisió métrica en les notes, els alemanys s’imposaven en els 42 km d’Arganil, superant en un 10 % la velocitat mitjana dels seus més immediats perseguidors a l’especial, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius i els seus companys finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki.
De fet els líders només deixaven escapar el millor registre en les dues passades pel tram de Candosa, on el millor registre era pel Toyota Celica 2000 GT d’Ove Andersson i Henry Liddon, amb el que els alemanys entraven al parc tancat d’Estoril amb l’important marge de 13 minuts i 35 segons vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki, mentre que Guy Fréquelin i Jean Todt es trobaven a 26 minuts i 19 segons del lideratge i veient com el seu marge de seguretat s’havia reduit fins als 4 minuts i 52 segons en relació al Mercedes-Benz 450 SLC de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, si bé els homes de Talbot no haurien de patir massa per la seva posició, donada la poca adaptació del cotxe alemany en les proves especials asfaltades que tenien per davant.
La quarta i última etapa del ral·li estava composada per 9 proves especials nocturnes de 66 km cronometrats, els quals provenien d’una triple passada pel bucle de la Serra de Sintra. La sortida es celebrava amb 16 equips participants dins al parc tancat a les 9 del vespre del dissabte, mentre que l’arribada al parc tancat estava programada per diumenge a 1 quart de 3 de la matinada. L’etapa esdevingué un formalisme per a les formacions que restaven en actiu, doncs les distàncies eren massa importants pels quilòmetres que tenien per endavant, així tot, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer encara van ser a temps de sumar 6 millors temps per tal d’aconseguir la respectable xifra de 18 escratxs al llarg de tot l’esdeveniment.
Completades les 47 proves especials programades en el 14è Ral·li de Portugal, la cita es donava oficialment per conclosa amb la victòria de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Els alemanys cobrien els 673,50 km cronometrats del recorregut en un temps de 8 hores 45 minuts i 35 segons i s’emportaven el guardó de guanyadors cap a casa, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki hi invertien 14 minuts i 19 segons més que els seus companys d’equip i s’havien de conformar amb la segona plaça. Guy Fréquelin i Jean Todt s’anotaven el seu primer escratx en la segona passada pel bucle de Sintra i tancaven el podi a 30 minuts i 29 segons dels guanyadors, guanyant tanmateix la categoria reservada als cotxes Grup 2.
Tot i pilotar un petit Grup 2, els problemes i averies d’altres va permetre pujar al podi la parella francesa Fréquelin-Todt .
En la taula general del campionat per a pilots, la segona victòria que aconseguia Walter Röhrl en la temporada, permetia al pilot alemany encapçalar la classificació provisional, mentre que el suec Björn Waldegård, gràcies a puntuar en els tres esdeveniments celebrats fins al moment, superava al seu compatriota i vencedor a Suècia Anders Kulläng.
PilotPunts
Walter Röhrl 40
Björn Waldegård 34
Anders Kulläng 30
En el campionat de marques, FIAT portava dues de dues victòries el que no feia més que refermar la seva condició de líder, mentre que Ford, gràcies a la victòria en Grup 1 i setè lloc final dels locals Carlos Torres i Pina de Morais, sumava uns valiosos 12 punts que els permetia pujar fins la segona posició. Per darrera d’aquests, Lancia i Talbot empataven en tercera posició amb 16 punts.
ConstructorPunts
FIAT36
Ford20
Lancia
Talbot16
16
Agraïments a Carles Bosch per la cessió de material gràfic.
Salonen-Harjanne van passar d’escuders a Peugeot a líders del mundial
Tercera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 19è Ral·li de Portugal finalitzava a Estoril el dissabte 9 de març de 1985. Amb puntuabilitat en els certamens per a pilots, marques i pilots de cotxes de Grup A, tots els 94 equips inscrits van empendre la competició des de la rampa de sortida, ubicada també a Estoril, el dimecres 6 de març, cap a un recorregut endurit vers anteriors edicions amb 47 proves especials de 730,50 km cronometrats, una distància que només van ser coberta per 28 equips participants.
Únic representant de Lancia a Portugal, Biasion-Siviero van arribar a liderar en l’etapa d’asfalt.
Abans d’iniciar-se la prova, aquesta ja tenia baixes ilustres quan l’equip Lancia decidia no anar-hi en vistes de seguir treballant i accelerant el debut del Lancia Delta S4, cotxe de tracció integral que serviria a la marca italiana fer front a la dura competència. D’altra banda Audi va reduir a la meitat els seus efectius, deixant incomprensiblement a casa Michèle Mouton i Fabrizia Pons, guanyadores de l’edició de 1982 i a Hannu Mikkola i Arne Hertz guanyadors de les dues anteriors edicions.
La Serra de Sintra era fidel a la seva cita amb la prova i acollia les primeres especials cronometrades del ral·li amb els tradicionals tres trams que es disputaven per triplicat, generant 9 especials en total. Cap al vespre, els pilots es dirigien mitjançant 8 especials cronometrades i d’asfalt, cap al nord del país, concretament a Povoa de Varzim, on els primers equips hi arribarien quan faltessin 5 minuts per les 6 del matí del dijous després d’haver iniciat l’etapa el dimecres a les 9 del matí; amb el que el primer escull del programa suposava un total de 17 proves cronometrades asfaltades de 186 km competitius.
Els alemanys d’Audi Walter Röhrl i Christian Geistdörfer van ser els autors materials del primer escratx de la prova, esdevenint en bona lógica els primers líders de la prova, peró a continuació, dos escratxs consecutius dels italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero, enrolats dins l’estructura semi-oficial del Jolly Club, els hi suposava el relleu al capdavant de la classificació. Malgrat que els italians aprofitaven les bondats del seu Lancia 037 sobre asfalt guanyant la cinquena i sisena prova especial del bucle de Sintra, el seu lideratge mai va ser ampli, amb distàncies inferiors als 5 segons vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, el que va permetre als pilots d’Audi que recuperar la primera posició en quan els transalpins patien una punxada en la setena especial del ral·li.
Ja de nit, en abandonar la Serra de Sintra i dirigir-se cap a Povoa de Varzim, Miki Biasion i Tiziano Siviero van seguir exprimint al màxim les qualitats del seu Lancia 037 sobre l’asfalt per tal de recuperar el liderat i marcar distàncies vers els seus rivals, deixant a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer en segona posició a 58 segons i Ari Vatanen i Terry Harryman a continuació amb una diferència d’1 minut i 11 segons a la neutralització de la primera etapa.
Dijous a 2 quarts de 3 del migdia s’iniciava la segona etapa, amb 10 especials cronometrades de 166 km de distància, ja de terra per al que restava de ral·li, les quals tindrien el seu punt final a les 12 en punt de la nit del divendres a la mateixa localitat de Povoa de Varzim. En elles Ari Vatanen i Terry Harryman van sortir a per totes i en la primera prova cronometrada que es celebrava els pilots de Peugeot patien una punxada, lluny d’aturar-se a canviar la roda, la parella finlandeso-britànica va decidir continuar sobre la llanda cedint aproximadament mig minut després de pilotar uns 8 km en aquestes condicions. Acte seguit les assistències van reparar els desperfectes ocasionats pel seu pilotatge sota aquestes condicions, peró la suspensió del seu 205 T16 havia patit.
Més endavant, en la quarta especial del dia, una ròtula cedia, provocant que el cotxe anés pràcticament sobre tres rodes, però malgrat això Ari Vatanen i Terry Harryman van seguir imprimint un ritme dur fins que un sensor del electrónic va fallar i la parella que havia guanyat els últims 5 esdeveniments del mundial de ral·lis es veia obligada a abandonar.
Entretant, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer aconseguien superar a Miki Biasion i Tiziano Siviero aprofitant la tracció integral del seu Audi Sport Quattro al terme de la tercera especial cronometrada de la jornada, i després d’haver aconseguit marcar els millors registres en la primera i tercera prova especial de l’etapa. Posteriorment Timo Salonen i Seppo Harjanne, els pilots que en principi estaven cridats a ser els escuders de Peugeot, es començaven a reivindicar com a protagonistes de la prova marcant l’escratx en la quarta i cinquena prova de la jornada, dues de les cronometrades més llargues de l’etapa, els quals permetien als finlandesos escurçar les distàncies vers els alemanys d’Audi per sota del mig minut, alhora que superaven el Lancia del Jolly Club que no podia fer gaire més que no intentar perdre massa temps.
En la recta final de la segona etapa però, Timo Salonen i Seppo Harjanne van començar a experimentar incidents que els van fer perdre el contacte amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, una punxada primer i un palier trencat després, els suposava acabar l’etapa en la tercera posició provisional a gairebé 3 minuts i 55 segons dels líders, i 53 segons per darrera del 037 de Miki Biasion i Tiziano Siviero.
Emplaçats al divendres pel matí arrencava la tercera etapa composada de 12 especials cronometrades de 203 km de distància, les quals estaven en un estat força lamentable a causa de les pluges i que desplaçaven l’activitat del ral·li cap al centre del país, concretament fins a Viseu. Timo Salonen i Seppo Harjanne no tenien un inici massa esperançador quan després de completar la tercera especial del dia, Cabreira, uns problemes de direcció els obligaven a fer una assistència d’emergència. Afortunadament l’helicòpter de l’equip va conduir ràpidament la peça de recanvi i la operació es va fer en tanta celeritat que els pilots no varen incórrer en cap penalització.
Tot i que Timo Salonen i Seppo Harjanne certificaven que el seu Peugeot 205 T16 funcionava correctament amb l’escratx en la següent especial cronometrada, els pilots d’Audi Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, així com uns mermats pels problemes amb el canvi Stig Blomqvist i Björn Cederberg, guanyaven totes les especials que restaven per disputar-se, sent 5 escratxs pels alemanys i 4 pels suecs campions del món, el que deixava als finlandesos de Peugeot a 6 minuts i 22 segons de diferència abans d’afrontar la quarta i última etapa.
Els 56,50 km cronometrats del mític tram d’Arganil, donaven el tret de sortida a l’última jornada de competició el dissabte a trenc d’alba, jornada que portaria als 32 equips que restaven en actiu de nou fins a Estoril. En total l’etapa comptava amb 8 proves especials competitives de 176 km cronometrats, entre les que hi calia comptabilitzar dues passades per Arganil.
I Arganil va estar un any més a l’alçada de les expectatives, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer que venien manifestant un malestar amb la seva caixa de canvis, la qual s’escalfava en les cronometrades llargues i que els enginyers de la formació bavaresa havien trobat una solució d’emergència foradant el protector del càrter, van veure com finalment el seu escalfament en l’especial inuagural els feia perdre 3 minuts i 43 segons. Si bé els alemanys conservaven la primera posició, la seva substitució els va fer incòrrer en una penalització de 5 minuts, amb el que el liderat passava a estar en mans de Timo Salonen i Seppo Harjanne, autors a la seva vegada del millor temps en aquest primer tram del dia, després de que Miki Biasion i Tiziano Siviero haguessin hagut d’enlentir el seu ritme en perdre-hi cargols de les rodes.
Alemanys i finlandesos van tenir un estira i arronsa en les dues següents especials cronometrades abans d’arribar a la segona passada per Arganil, on els 56,50 km de l’especial tornarien a ser decissius. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer patien una punxada i el temps que s’hi deixaven no només els allunyava dels homes de Peugeot sino que els situava per darrera del Lancia 037 dels italians Miki Biasion i Tiziano Siviero. Per sort seva, Stig Blomqvist i Björn Cederberg també patien una punxada, amb el que els suecs no podien comprometre la tercera posició dels seus companys de formació. Tot i que els homes d’Audi van intentar remontar posicions guanyant 3 de les 4 especials que restaven per celebrar-se, aquestes eren massa curtes com per intentar obrar cap canvi en la classificació.
Així doncs, amb l’entrada al parc tancat d’Estoril el dissabte 9 de març de 1985 a 2 quarts d’11 de la nit, el 19è Ral·li de Portugal es donava oficialment per conclòs, on Timo Salonen i Seppo Harjanne certificaven la seva primera victòria amb Peugeot en completar els 730,50 km cronometrats del recorregut en 8 hores 7 minuts i 25 segons. Massimo Biasion i Tiziano Siviero hi invertien 4 minuts i 41 segons més que els finlandesos i pujaven al segon graó del podi, mentre que Walter Röhrl i Christain Geistdörfer que havien liderat bona part del ral·li, el tancaven a 5 minuts i 58 segons dels guanyadors.
Arganil va condemnar a Röhrl-Geistdörfer.
En l’apartat reservat als turismes millorats, o Grup A, els Volkswagen Golf GTi oficials de Franz Wittmann i Ferdinand Hinterleitner, així com de Jochi Kleint i Werner Hohenadel, van dominar els compassos inicials del programa, però tot aquest domini tindria un final sobtat en l’equador de la segona etapa, quan totes dues unitats havien d’abandonar la competició per respectius problemes en la caixa de canvis. Els locals Jorge Ortigão i João Batista a bord d’un Toyota Corolla GT heredaven llavors la primera posició, una plaça que aquests ja no abandonarien fins a la conclusió de l’esdeveniment.
Ortigão-Batista guanyaven el Grup A amb l’abandonament sobtat dels VW oficials.
En el campionat per a pilots, la victòria que aconseguia Timo Salonen en terres luses, permetia al pilot passar de ser l’escuder de la marca del lleó al líder del campionat de pilots amb 44 punts, 4 més que el seu company i compatriota Ari Vatanen. Stig Blomqvist, tot i no quallar un bon ral·li pels constants problemes mecànics, aconseguia acabar la prova en quarta posició i mantenir-se per davant dels seu company Walter Röhrl.
PilotPunts
Timo Salonen 44
Ari Vatanen 40
Stig Blomqvist 35
En el campionat de marques, Peugeot sumava amb aquesta tres de tres, el que permetia als francesos sumar 54 punts, 8 més que Audi, que si bé no aconseguien guanyar cap prova, en totes elles estaven en el podi. Lancia, gràcies al segon lloc de Miki Biasion i Tiziano Siviero, sumava 16 punts i es mantenia en posicions provisionals de podi.
ConstructorPunts
Peugeot54
Audi46
Lancia24
Després de quatre abandonaments a Portugal, Sainz-Moya aconseguien retornar a Estoril i com a guanyadors
El dissabte 9 de març de 1991, els jardins del Casino d’Estoril eren un any més escenari de la cerimònia de clausura del Ral·li de Portugal, en concret la 25ena edició de la cita lusa. El recorregut de la prova comptava amb 38 proves especials cronometrades de superficie mixta asfalt-terra d’una corda de 564,20 km en el seu programa, a les que els 95 equips participants dels 106 que s’hi inscribien havien de començar a fer front a partir del dimarts 5 de març. El ral·li, que era puntuable pels campionats de constructors, pilots i mundial de producció, era completat per 28 participants.
Auriol-Occelli van mantenir el pols fins a les acaballes del recorregut..
Una especial espectacle programada a Jamor el dimarts a primera hora de la tarda, de tan sols 2,30 km de distància, donava el tret de sortida als participants, en la que l’ordre de sortida es revelava clau, doncs les intenses pluges caigudes havien deixat la pista molt enfangada i amb el pas dels participants, aquesta empitjorava.
Els primers en prendre la sortida van ser els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero en virtud de guanyadors de les tres últimes edicions de la cita ibérica, al que els hi va seguir els campions mundials en vigència, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, els quals rebaixaven en 1 segon el registre anterior dels pilots de Lancia. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, poseïdors del récord absolut de victòries a la prova amb 5, eren els tercers en prendre la sortida i a bord del seu Subaru Legacy RS aconseguien marcar el mateix temps que la parella de Toyota, donant-se un liderat ex-aequo entre espanyols i finlandesos. A partir de llavors la traçada es va tornar en unes condicions impossibles per a la resta de participants per tal de millorar els registres anteriors amb el que els pilots de Subaru i Toyota se n’anaven a dormir com a líders.
La primera etapa es completava a partir de l’endemà dimecres amb el seu viatge cap a Provoa de Varzim, situada al nord del país, on s’hi tenia prevista la entrada a la 1 de la matinada del dijous, mitjançant 11 proves especials de 177,30 km cronometrats, de les quals una era mixta, Freita, i la resta sobre asfalt.
La pluja va acompanyar als participants des de que prengueren la sortida als jardins del Casino d’Estoril, tal va ser la intensitat d’aquestes, que van provocar un esllabissament de terra en la primera especial programada del dia, obligant als organitzadors a cancelar-la. Així doncs l’inici de la competició en els trams es desplaçava fins a Montejunto, on un escratx de Carlos Sainz i Luis Moya, situava a la parella campiona del món en primera posició provisional.
En la següent especial cronometrada programada, Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els co-liders recentment destronats, feien el mateix en els 20,50 km del tram de Figueira dos Vinhos, el que permetia als finlandesos recuperar el liderat de la prova en desplaçar-n’hi a la parella espanyola de Toyota. Precisament en aquesta cronometrada, els italians Miki Biasion i Tiziano Siviero patien una punxada i s’endarrerien uns 30 segons vers els primers classificats.
A partir de llavors dos especialistes en asfalt com són François Delecour i Anne-Chantal Pauwels, guanyadors de la quarta prova cronometrada del dia, peró sobretot Armin Schwarz i Arne Hertz, cobraven protagonisme. La parella germano-sueca de Toyota s’imposava consecutivament en les quatre proves especials cronometrades que seguien en el programa, el que permetia al segon equip dels japonesos afincats a Colònia, passar a liderar la general del ral·li a partir de la cinquena especial del dia després d’haver estat en temps propers als líders al llarg de les quatre proves cronometrades anteriors.
Entretant, enmig del domini d’Armin Schwarz i Arne Hertz, Markku Alén i Ilkka Kivimäki erraven la munta de pneumàtics i perdien de cop gairebé 1 minut només a l’especial més llarga del dia, precisament la cinquena en la que es produia el canvi en el liderat, Serra de Lousa. Mentre que en el cas de François Delecour i Anne-Chantal Pauwels, una averia en els intercomunicadors, impedia al pilot francès escoltar correctament les notes que li cantava la seva co-pilot. Per últim, una averia en els eixugaparabrises del Celica GT-4 de Carlos Sainz i Luis Moya, endarreria la parella espanyola, alhora que els hi entrava molta aigua a l’interior.
Un cop ja havia caigut la nit a Portugal i s’havia superat el reagrupament d’Arganil, Miki Biasion i Tiziano Siviero trencaven la ratxa d’Armin Schwarz i Arne Hertz, que ni tan sols figuraven entre els 5 millors equips en perdre 11 segons vers la parella italiana en la novena prova especial de la jornada, desena de l’etapa i del comput global del ral·li, si bé la parella de Toyota es mantenia líder. En la següent especial, una placa de gel va canviar el transcurs del ral·li, doncs tan François Delecour i Anne-Chantal Pauwels com els líders Armin Schwarz i Arne Hertz, la trepitjaven i es veien forçats a abandonar la prova per accident. Miki Biasion i Tiziano Siviero, autors novament del millor registre a l’especial, passaven a liderar la general, condició que confirmarien en obtenir l’últim escratx de la jornada, permetent a la parella italiana entrar al parc tancat de Povoa de Varzim amb 9 segons de marge vers els francesos del Jolly Club Didier Auriol i Bernard Occelli i 25 en relació a Carlos Sainz i Luis Moya. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, quarts classificats, es trobaven ja una mica despenjats vers els inquilins del podi provisional doncs feien entrada a la neutralització de l’etapa a 1 minut i 24 segons dels seus ex-companys d’equip.
A part de les baixes abans esmentades d’Armin Schwarz i Arne Hertz i de François Delecour i Anne-Chantal Pauwels en la desena especial per accident, en la sisena especial del dia, el ral·li perdia simultaniament a Malcolm Wilson i Nicky Grist per sortida de pista i a Alex Fiorio i Luigi Pirollo per averia en el motor, el que significava que Ford es quedava sense representació abans de ni tan sols acabar la primera etapa.
Dijous amb l’arribada de la segona etapa del ral·li, un bucle amb inici i final a Povoa de Varzim, arribava la majoria per a les especials de terra, amb un total de sis cronometrades sobre aquesta superficie més una setena especial sobre terreny mixte a Lousada, i que precisament donava el tret de sortida a la jornada, el que permetien afegir al rutòmetre del programa 85,50 km cronometrats més.
Els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya hi feien debutar els revolucionaris pneumàtics asimètrics de Pirelli, gràcies als quals la parella de Toyota aconseguia imposar-se en totes i cadascuna de les 7 proves cronometrades de la segona etapa. Si bé en les quatre primeres especials cronometrades, d’una corda més curta, els espanyols només feien que escurçar distàncies vers els dos Lancia que els precedien, a Luilhas, cinquena especial del dia, els campions mundials en vigència tornaven a liderar la prova.
A São Lourenço, l’especial més llarga del segon dia de competició amb 26 km de lluita contra el cronòmetre, Markku Alén i Ilkka Kivimäki perdien 1 minut adicional per un problema en el motor del seu Legacy RS mentre que el belga Marc Duez i el seu copilot alemany Klaus Wicha, es veien obligats a abandonar el ral·li per averia elèctrica en el seu Toyota Celica GT-4 semioficial i decorat amb els colors de la petrolera belga Fina.
Carlos Sainz i Luis Moya feien la segona entrada al parc tancat de Povoa de Varzim amb 24 segons de marge vers Didier Auriol i Bernard Occelli, 19 dels quals s’aconseguien en l’escratx de l’última prova especial cronometrada, mentre que Miki Biasion i Tiziano Siviero, que perdien 12 segons vers la parella espanyola en la darrera especial cronometrada, es trobaven a 27 segons dels líders i en tercera posició provisional. El minut que cedien Markku Alén i Ilkka Kivimäki en la penúltima especial cronometrada de la segona jornada, permetia als seus compatriotes de Lancia, Juha Kankkunen i Juha Piironen, pujar fins la quarta posició provisional que aquests abans ocupaven, si bé els dues vegades campions mundials es trobaven a gairebé 2 minuts dels seus companys d’equip italians.
La tercera etapa del ral·li desplaçava als 42 equips participants que restaven en actiu des de Povoa de Varzim fins a Viseu a través de 9 proves cronometrades, 8 de les quals eren sobre terra i 1, Armamar, sobre asfalt, que totalitzaven 124,40 km. El mal estat de la pista peró, va obligar als organitzadors a cancelar la celebració de l’última especial de la jornada, Viseu, la qual era la més temuda entre els participants a part de la més llarga de la jornada i del ral·li.
Didier Auriol i Bernard Occelli van sortir disposats a atacar la posició dels líders, i la parella francesa del Jolly Club s’imposaven en quatre de les cinc primeres especials cronometrades del dia, només un escratx de Carlos Sainz i Luis Moya en el segon tram que es celebrava, impedia el quintet dels pilots de l’altra banda dels Pirineus, que gràcies als 4 millors temps aconseguits, es situaven a només 12 segons dels líders.
En la sisena especial cronometrada del divendres el millor temps era per a Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli empataven amb Carlos Sainz i Luis Moya en l’autoria del segon millor crono a 3 segons de la parella oficial italiana. En les dues especials que tancaven la jornada, sengles escratxs dels pilots espanyols de Toyota, permetia als líders recuperar 3 dels segons perduts fins al moment vers els pilots del Jolly Club i fer la entrada a Viseu amb 15 segons de marge amb ells. Per la seva banda Miki Biasion i Tiziano Siviero seguien perdient terreny malgrat marcar 1 escratx, i es trobaven a 43 segons dels líders, si bé el seu cas era força millor que el de Juha Kankkunen i Juha Piironen, els quals seguien estant perduts en la quarta posició ara ja a 3 minuts i 23 segons de la primera posició.
En quan a l’apartat de baixes, era destacable la que patien el pilot finlandès Hannu Mikkola i el seu copilot suec Johnny Johansson, quan la parella oficial de Mazda que ocupava una còmode sisena posició provisional, veia com una averia de l’alternador del seu 323 GTX, els deixava a l’estacada durant la celebració de la cinquena prova.
La quarta i última jornada del ral·li, composada per 10 proves especials cronometrades, incloia els temuts trams del bucle d’Arganil, alhora que esdevenia l’etapa més llarga del programa amb 177 km que posarien a prova la fiabilitat de les desgastades mecàniques alhora que les forces dels participants.
La sortida de Viseu es donava a les 4 de la matinada, pel que la primera passada per Arganil encara es feia de nit, allà Didier Auriol i Bernard Occelli retallaven un segon a Carlos Sainz i Luis Moya, alhora que tots dos participants deixaven clar que la lluita per la victòria seria cosa de tots dos en quan Miki Biasion i Tiziano Siviero, autors del tercer millor registre, s’hi deixaven 15 segons i la seva diferència vers els líders fregava ja el minut.
En la segona especial cronometrada de la etapa, ara eren Carlos Sainz i Luis Moya els qui s’adjudicaven el millor temps i no només recuperaven el segon perdut, sino que afegien un altre més al gap que separaven tots dos cotxes. Amb la tercera prova especial arribava el trenc d’alba i aquí Didier Auriol i Bernard Occelli s’acostaven bastant als líders en quan els hi retallaven 5 segons amb el seu temps escratx.
En tornar a passar per la primera i segona especial cronometrada, Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien l’efecte contrari en quan els espanyols s’adjudicaven consecutivament els dos trams, alhora que els francesos hi patien respectives sortides de pista, la segona d’elles per tal d’evitar uns aficionats mal situats, que els hi suposaven perdre 13 segons amb els líders. Dos escratxs més consecutius dels pilots de Toyota, suposaven afegir 25 segons més al coixí del liderat i pràcticament posar final a tota especulació que pogués exisitir en la lluita per la primera plaça a manca de tres trams per arribar de nou a Estoril.
Precisament en aquests tres últims trams cronometrats, primer es va poder veure com Carlos Sainz i Luis Moya afluixaven una mica el ritme primer, permetent que Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguissin el seu setè i últim escratx al llarg del ral·li, mentre que en les dues últimes proves especials, francesos i espanyols van optar per cuidar les mecàniques deixant el rol protagonista de la lluita contra el crono als italians Miki Biasion i Tiziano Siviero, que d’aquesta manera escurçaven una mica les distàncies.
Amb l’arribada als jardins del Casino d’Estoril el dissabte a les 20h es donava per conclosa la 25ena edició del Ral·li de Portugal, en la que no només per primera vegada en la seva carrera Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien arribar al final de la prova, sino que a més a més obtenien la victòria en completar el recorregut en un temps de 6 hores 6 minuts i 36 segons, és a dir, en 47 segons menys que Didier Auriol i Bernard Occelli. Miki Biasion i Tiziano Siviero per la seva banda tancaven el podi a 2 minuts i 5 segons dels guanyadors.
A mida que avançava l’event, Biasion-Siviero evidenciaven que no podien seguir el ritme dels dos primers classificats.
En la categoria reservada als vehicles de producció, és a dir els Grup N, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne feien patent el seu domini de la classe en la superespecial espectacle no només superant a la resta de cotxes de la seva categoria, sino que a més a més fent el mateix amb diversos cotxes de Grup A. Peró en el viatge cap al nord de Portugal emprés a partir del dimecres al matí, uns contra-temps amb la caixa de canvis i les suspensions endarrerien la parella finlandesa deixant al capdavant de la categoria al monegasc Christophe Spiliotis i al francès Freddy Delorme.
En el bucle del nord, el belga Grégoire de Mevius i el seu copilot francès Hervé Sauvage prengueren les regnes de la categoria, si bé per darrera venien pressionant fort els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, els quals abans d’arribar a Viseu, ciutat en la que es neutralitzava la tercera jornada, recuperaven la primera plaça aprofitant uns problemes d’embragatge en la parella de Mazda.
La quarta i última etapa del ral·li, la més llarga i dura de totes com si les anteriors no ho haguessin estat prou, es revelaria cruel amb les mecàniques de producció, doncs els finlandesos es veurien privats de la victòria en quan un nou problema aparescut en la seva caixa de canvis, els obligava definitivament a abandonar, servint en safata la primera plaça a Grégoire de Mevius i Hervé Sauvage que aconseguien imposar-se en la classe.
En clau de campionat, l’abandonament de Christophe Spiliotis i Freddy Delorme, deixava un triple empat al capdavant de la taula a 13 punts, entre els que s’hi trobaven el propi pilot monegasc, el belga Grégoire de Mevius i el suec Stig-Olov Walfridsson.
Carlos Sainz iniciava de forma impecable la seva reconquesta del campionat per a pilots amb la segona victòria consecutiva en dues participacions en el calendari. Immediatament per darrera del pilot madrileny, a 13 punts, s’hi situava el vicentí Miki Biasion, que en el seu haver tenia dos podis en les dues mateixes rondes en les que havia participat, superant a la seva vegada al suec Kenneth Eriksson, guanyador del ral·li de Suècia que veia com Markku Alén li empatava la puntuació en completar el recorregut en cinquena posició.
PilotPunts
Carlos Sainz 40
Massimo Biasion 27
Kenneth Eriksson Markku Alén 20
20
En el campionat de marques, la bona marxa de Carlos Sainz i Luis Moya emplaçava a Toyota al capdavant de la taula del campionat, amb 40 punts, mentre que Lancia s’havia de conformar en acumular dues segones posicions que situaven a la marca torinesa en segona posició a 6 punts dels seus principals rivals. Ford, malgrat tenir tots els seus efectius fora del ral·li abans de completar la primera jornada, seguia ocupant la tercera plaça del campionat, si bé ara ja força més despenjada de les dues marques que tenia per endavant.
ConstructorPunts
Toyota40
Lancia34
Ford14
Especificacions tècniques Motor 4 cilindres oposats de 1997 centímetres cúbics (92,01 mm diàmetre – 75,10 mm carrera) amb turbo i brida de 34 mm.
Potència 300 CV a 5500 rpm
Canvi Semi-automàtic de 6 velocitats
Transmissió A les 4 rodes
Longitud 4465 mm
Amplada 1800 mm Alçada 1390 mm Distància entre eixos 2540 mm Pes mínim 1230 kg Amb el desenvolupament portat a terme en les instal·lacions de Prodrive, el divendres 7 de març de 2007 el Subaru Impreza S12b WRC, anomenat així per allò de no fer servir el 13, feia el seu debut oficial en el mundial de ral·lis tot coincidint amb l’inici de la ronda mexicana del calendari.
Els principals canvis portats a terme en aquesta nova versió de la berlina japonesa residien en el sistema de refrigeració, amb un nou radiador i noves entrades d’aire al capó. Tanmateix la roda de recanvi passava a introduir-se dins l’habitacle, el que permetia redissenyar i millorar el sistema d’escapament.
Petter Solberg i Phil Mills van tenir un inici de ral·li prometedor a Mèxic, guanyant els tres primers trams cronometrats del bucle matinal, però una fuita d’oli a l’equador del bucle de la tarda, obligava als ex-campions mundials a abandonar la prova; els seus companys de formació, Chris Atkinson i Glenn MacNeall, hi aconseguien un cinquè lloc final. Per al primer podi no va caldre esperar gaire, doncs aquest arribava just a la ronda següent, el Ral·li de Portugal, mentre que la primera victòria no va arribar mai.
En total la versió del model nipó va estar defensant els colors de la marca al llarg de 18 esdeveniments de nivell mundial, en els que els seus pilots hi aconseguiren acumular fins a 6 places de podi.
Ogier-Ingrassia guanyaven ral·li i Power Stage amb contundència.
Tercera prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 28è Ral·li de Mèxic finalitzava el diumenge 9 de març de 2014 a León, dins l’estat de Guanajuato. La prova, que atorgava punts en els certàmens reservats a pilots i constructors, així com el WRC-2 i WRC-3, tenia un recorregut format per 22 proves especials cronometrades de 399,93 km de corda, a les que els 26 equips que hi participaven dels 29 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció, hi començaven a fer front a partir del dijous 6 de març, només 3 equips cursaven baixa, amb el que l’esdeveniment americà era completat per 23 equips.
Amb una actuació força correcte, Latvala-Anttila donaven un doblet a Volkswagen.
Dins el fantàstic entorn dels carrers i túnels patrimoni de la humanitat de Guanajuato, el ral·li hi arrancava el dijous al vespre amb la celebració d’una breu especial espectacle de 1,01 km de distància en la que els francesos Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’hi anotaven el millor temps per 3 dècimes de segon davant els estonians Ott Tänak i Raigo Molder i 4 dècimes vers els seus companys Andreas Mikkelsen i Mikko Markkula. 2 equips més, el format pels pilots de Citroën de les dues Irlandes Kris Meeke i Paul Nagle així com els seus companys finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es trobaven a menys d’1 segon del liderat.
Després d’aquesta especial espectacle celebrada de cara a la galeria, la primera jornada es completava a partir de l’endemà divendres amb un bucle de 4 trams pels que s’hi competien en dues ocasions i als que se’ls hi afegia una doble passada per una altra especial espectacle albergada als voltants de León. En total la primera etapa arribava fins als 149,63 km cronometrats al llarg d’onze proves especials, en la primera de les quals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia es tornaven a adjudicar l’autoria del millor temps per tal de confirmar el seu liderat.
La segona especial del dia, de 44,03 km competitius, tenia un important pes específic; en ella els escandinaus Mads Østberg i Jonas Andersson, aprofitant que els Volkswagen Polo R WRC els hi netejaven la pista, s’hi entregaven al 100% per tal de marcar el millor registre i amb ell passar a liderar la taula de temps total de forma provisional. La parella de Citroën celebrava el liderat adjudicant-se la tercera especial del dia aprofitant l’avinentesa, si bé el marge que aquests aconseguien no era massa elevat.
El bucle matinal es tancava amb un altre escratx de Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, els quals feien l’entrada al re-agrupament per les assistències a 3,3 segons dels líders de Citroën, mentre que els finlandesos de M-Sport Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen eren tercers superant als seus compatriotes de Volkswagen.
En les segones passades per les cronometrades, l’ordre de sortida perdia importància, i així Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’imposaven consecutivament de la cinquena fins a la setena prova especial del dia, mentre que en la vuitena i última prova genuïna de ral·li, els francesos marcaven el segon millor temps per darrera dels seus companys Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Amb el que la parella campiona mundial de Volkswagen recuperava el liderat just en el tram que l’havien perdut al matí, El Chocolate, amb els seus 44,03 km de distància.
Per darrera, un problema en l’alternador obligava a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a acollir-se al superally en el transcurs de la setena prova especial de la jornada, el que permetia als seus compatriotes Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila entrar en el podi provisional.
La doble celebració de l’especial espectacle de les afores de León deixava un empat tècnic entre els dos principals aspirants a victòria, és a dir entre Mads Østberg i Jonas Andersson i Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, en quan tots dos equips s’hi imposaven en una passada. Tanmateix en la primera passada per l’especial espectacle, els polonesos Robert Kubica i Maciej Sczpaniak, que estaven classificats en una meritosa quarta posició provisional, bolcaven el seu Ford Fiesta RS WRC perdent-hi una mica més de tres minuts i amb ells tota opció a pescar el seu primer podi absolut al mundial.
Des de les afores de León, els participants es dirigien cap al parc tancat on Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi feien entrada en la primera posició provisional per 26,1 segons de marge vers Mads Østberg i Jonas Andersson. Els companys d’equip dels líders, els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, eren tercers classificats a 42,5 segons d’ells, mentre que força més allunyats d’aquesta lluita s’hi trobaven en quarta posició els britànics de M-Sport Elfyn Evans i Daniel Barritt a 2 minuts i 28,7 segons dels francesos i sota la pressió dels belgues Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul que es classificaven a 1,5 segons seu.
La jornada sabatina del ral·li tenia en el seu programa 7 especials cronometrades de 170,08 km de distància, llurs dues últimes es corresponien, com en la jornada anterior, a les passades per l’especial espectacle, trobant-se les 5 restants proves cronometrades distribuïdes al llarg de 4 trams enmig de la serra lleonesa.
Sébastien Ogier i Julien Ingrassia obrien forat al capdavant de la taula imposant-se en tots els trams del dia, mentre que en el segon d’ells Mads Østberg i Jonas Andersson es veien forçats a abandonar el ral·li en trencar-hi la suspensió del seu Citroën DS3 WRC arran d’un impacte. Paral·lelament en aquesta segona especial sabatina, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul aconseguien superar a Elfyn Evans i Daniel Barritt en la taula, pel que la coincidència dels esdeveniments deixava a la parella belga de Hyundai en la darrera plaça de podi a gairebé 4 minuts dels líders. Per la tarda els belgues aconseguien classificar-se sistemàticament per davant de la parella britànica de M-Sport, pel que els pilots del fabricant coreà s’afermaven en la tercera posició del podi.
Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’imposaven en la primera passada per l’especial espectacle, trencant així la ratxa dels seus companys d’equip, mentre que els reenganxats Kris Meeke i Paul Nagle ho feien en la segona, amb el que s’arribava altre cop al parc tancat de León on Sébastien Ogier i Julien Ingrassia hi feien entrada en la primera posició per 1 minut i 3 dècimes de segon de marge vers Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul tancaven les places de podi a 4 minuts i 37 segons del liderat i amb un coixí de 47 segons vers Elfyn Evans i Daniel Barritt.
La tercera i última jornada tenia en el seu programa només 80,22 km cronometrats al llarg de 3 trams i una nova passada per l’especial espectacle. Una distància massa curta per les diferències en segons establertes fins llavors, o dit d’una altra manera, unes distàncies entre els primers classificats massa gran com per a que es poguessin esperar lluites emocionants donada la distància cronometrada que tenien per endavant.
Sébastien Ogier i Julien Ingrassia s’anotaven la cinquena passada per l’especial espectacle, mentre que en els dos trams següents, on la majoria reservaven pneumàtics de cara al Power Stage final, els escandinaus de Citroën Mads Østberg i Jonas Andersson hi aconseguien dos estèrils escratxs consecutius.
Precisament els companys d’equip d’aquests a Citroën, el nord-irlandès Kris Meeke i l’irlandès Paul Nagle, protagonitzaven un incident en el Power Stage quan la parella tornava a trencar les suspensions del cotxe en sortir-se de la traçada. El seu DS3 WRC queda emplaçat en una escapatòria d’un revolt que es gestionava a alta velocitat, el que obligava a suspendre l’especial durant una mitja hora mentre la grua a entrava a l’especial per retirar el vehicle.
Passat l’incident, els pilots l’afrontaven amb normalitat, aconseguint-hi el millor temps els líders Sébastien Ogier i Julien Ingrassia per davant dels seus companys d’equip Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, amb el tercer millor temps en aquesta especial tan especial, eren els últims en rascar algun punt extra de la seva visita mexicana. Tanmateix, un cop completada l’última de les especials programades, Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul coneixien moments tensos que els podien privar del seu primer podi amb Hyundai en quedar-se sense aigua en el circuit de refrigeració, l’anècdota diu que els belgues van reomplir el seu radiador emprant cervesa mexicana, permetent-los fer entrada al parc tancat de León i validar així el seu tercer lloc.
Anècdotes a part, Sébastien Ogier i Julien Ingrassia completaven els 399,93 km del recorregut programat en un temps final de 4 hores 27 minuts i 41,8 segons, 1 minut i 12,6 segons menys que els seus companys d’equip, els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, el que suposava la victòria per a la parella francesa i un doblet per a la marca de Wolfsburg. Thierry Neuville i Nicolas Gilsoul completaven el podi mexicà a 5 minuts i 28,6 segons dels guanyadors, brindant el primer podi mundial a Hyundai.
Amb una mica de cervesa al radiador, Neuville-Gilsoul donaven a Hyundai el primer podi mundial.
En categoria WRC-2 els estonians Ott Tänak i Raigo Molder dominaven els compassos inicials del ral·li, fins i tot la parella es permetia el luxe de marcar un segon temps escratx absolut a l’especial inaugural celebrada pels carrers de Guanajuato, però l’alegria els durava ben poc, doncs la parella accidentava el seu Ford Fiesta R5 en la segona prova especial del divendres, deixant via lliure als ucraïnesos Yuriy Protasov i Pavlo Cherepin i als italians Lorenzo Bertelli i Mitia Dotta per a que s’immergissin en un duel tancat per la victòria.
En la segona passada per l’especial llarga del divendres, on pel matí s’accidentava Ott Tänak i Raigo Molder, el ral·li es posava una mica més de cara per a Yuriy Protasov i Pavlo Cherepin en el moment en el que els transalpins Lorenzo Bertelli i Mitia Dotta s’hi deixaven una mica més de 4 minuts en haver-se d’aturar a canviar una roda punxada.
La jornada sabatina i dominical van servir per veure com el pilotatge d’Ott Tänak i Raigo Molder era molt superior al dels demés participants en quan els estonians s’imposaven en totes i cadascuna de les cronometrades del programa, mentre que Yuriy Protasov i Pavlo Cherepin es limitaven a pilotar amb calma davant els incidents que la resta d’equips anaven patint per assegurar-se finalment la victòria.
En clau de campionat, Yuriy Protasov acumulava ja dues victòries en les tres primeres cites del calendari, amb el que l’ucraïnès es desmarcava al capdavant de la general provisional del campionat amb 60 punts, 16 més que l’italià Lorenzo Bertelli que com el líder, també acumulava tres participacions en la temporada.
Les dues passades per El Chocolate van dictaminar la victòria de Protasov-Cherepin.
En el campionat de pilots, Sébastien Ogier es recuperava de l’ensopegada patida a Suècia amb la victòria al ral·li i al Power Stage, el que permetia al pilot francès sumar 8 punts més que el seu company finlandès Jari-Matti Latvala, i superar-lo en la taula general per 3 punts i per tant recuperar el liderat perdut sobre la neu sueca. Mads Østberg, que no tenia una de les seves millors actuacions a la cita mexicana, aprofitava que el seu compatriota Andreas Mikkelsen tampoc per tal de mantenir-se en la tercera posició provisional.
PilotPunts
Sébastien Ogier 63
Jari-Matti Latvala 60
Mads Østberg 32
Volkswagen aconseguia el seu primer doblet de la temporada a la ronda mexicana, amb el que la marca germànica es desmarcava en el liderat del campionat davant el desastrós ral·li que feien els seus rivals de Citroën que de León en sortien amb només 4 punts. Hyundai hi aconseguia la puntuació més alta fins aquell moment, amb el que els coreans escurçaven distàncies vers M-Sport que es mantenia en la tercera posició.
ConstructorPunts
Volkswagen115
Citroën60
M-Sport40
-
..:: HdR.cat – 2 març ::..
Richard Burns i Robert Reid s’estrenaven en el calaix més alt del podi en una de les proves més dures del mundial.
El dilluns 2 de març de 1998, Nairobi esdevenia el centre de totes les mirades de la parròquia dels ral·lis en motiu de la clausura del 46è Safari Rally. L’esdeveniment kenià era el tercer en el calendari del campionat del món i tenia en el seu programa un total de 1063,49 km cronometrats distribuïts al llarg de 16 proves especials. Tanmateix, tot i tenir puntuabilitat pels certàmens de pilots, constructors, producció i FIA 2-L, només 49 equips hi formalitzaren la seva inscripció, sent tots ells presents el dissabte 28 de febrer a la rampa de sortida ubicada a la mateixa capital nacional i dels que 19 aconseguirien completar el recorregut.
La fiabilitat i l’ajuda dels seus companys de formació, va ser clau en la segona posició de Kankkunen-Repo.
La primera etapa del ral·li estava composada per 6 proves especials que suposaven 343,85 km de lluita contra el cronòmetre, una distància competitiva que tenia el handicap afegit d’estar força malmesa a causa de les tempestes caigudes 2 setmanes abans. La primera de les proves cronometrades era una especial espectacle de només 2,50 km de distància, totalment insignificant pels estàndards africans, en la que Richard Burns i Robert Reid hi aconseguien el registre més baix per davant dels seus companys de formació Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.
Oltepesi figurava a continuació en el programa, i els seus 108,21 km permetien veure les primeres realitats de la competició a la zona amb una velocitat promig que rondava els 130 km/h. Carlos Sainz i Luis Moya comptaven amb el cert avantatge d’obrir pista, doncs s’estalviaven pilotar enmig del núvol de pols aixecat pel pilot precedent, però en contrapartida, no podien veure les trampes amagades a la pista.
Els espanyols de Toyota s’emportaven la part negativa de la condició de líders del campionat i en topar amb un esvoranc, els pilots malmetien la suspensió frontal i la direcció del seu Corolla WRC; si bé conservaven la 4a posició provisional assolida en l’especial espectacle anterior, si que es deixaven en aquest primer tram 2 minuts i 15 segons amb els homes més ràpids, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki.
Una altra parella amb problemes era la de Subaru formada per Colin McRae i Nicky Grist, els britànics punxaven en fins a 3 ocasions en aquesta primera especial vera, si per sort seva la darrera es produia a manca de 6 km per completar la distància programada, i queien fins a la setena posició a 4 minuts i 3 segons de la primera plaça, posició que passava a estar ocupada per Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki després del seu primer escratx, seguit pels seus companys de formació, que hi aturaven el cronòmetre amb un retard de 15 segons.
Colin McRae i Nicky Grist començaven a partir de llavors la dificil missió de recuperar terreny, i els britànics de la Constel·lació de les Plèiades s’imposaven en les 4 proves especials cronometrades que restaven per celebrar-se en l’etapa i retornaven així al parc tancat de Nairobi amb la tercera posició provisional a 2 minuts i 18 segons de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Richard Burns i Robert Reid entraven al parc tancat classificats entre els seus compatriotes i els seus companys d’equip a només 36 segons dels homes més ràpids.
Fora de les posicions de podi s’hi trobaven Carlos Sainz i Luis Moya a 5 minuts i 22 segons dels líders, qui després de l’incident sofert amb el seu Toyota Corolla WRC en la segona prova especial del dia, mai van acabar de trobar-se del tot a gust amb les reaccions del seu cotxe, Ari Vatanen i Fred Gallagher eren cinquens a 6 minuts i 3 segons dels finlandesos de Mitsubishi i superant per 18 segons el registre dels seus companys de formació Juha Kankkunen i Juha Repo.
De fet Ari Vatanen i Fred Gallagher van ser cridats a última hora per Ford per a substituir al lesionat Bruno Thiry. La formació havia iniciat la seva tanda d’entrenaments en la zona més humida del recorregut i casualment el Ford Escort WRC de Juha Kankkunen i Juha Repo es va averiar en un fangar, el pilot belga va rescatar als seus companys amb la seva unitat, anant tots quatre dins el mateix cotxe, Juha Repo assegut a la falda d’Stéphane Prévot, Juha Kankkunen al volant del cotxe de l’oval i l’anterior conductor de la unitat, de menors dimensions, anava assegut com podia en la part posterior del compacte britànic. En un sotrac, Bruno Thiry va sortir volant i en impactar amb la gàbia de seguretat, el belga es trencava les seves costelles causant baixa per a l’esdeveniment; motiu pel qual Ford va pensar que el per llavors líder del Campionat FIA de Baixes era un molt bon candidat per a substituir-lo amb conjunció amb un vell conegut de la ronda keniana, Fred Gallagher.
L’etapa reina de l’edició era la dominical, amb 5 proves especials cronometrades de 378,29 km de distància en el seu programa. Una jornada que s’iniciava a les 5 en punt de la matinada per tal de desplaçar l’activitat cap a la regió més septentrional del país. Els líders Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki esdevenien els pilots més ràpids en la primera especial del bucle, mentre que els seus companys d’equip cedien prop de 4 minuts per problemes d’embragatge, amb el que els finlandesos s’afermaven en la primera posició.
Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda s’emportaven un altre revés, ara per no obrir pista, la pols aixecada per Colin McRae i Nicky Grist els hi impedia veure amb nitidesa un revolt tancat, bolcant el seu Corolla WRC quan portaven la cinquena velocitat engranada. Si bé exteriorment el cotxe va quedar molt malmès, mecànicament aquest estava bé, pel que els espanyols continuaven en competició malgrat haver perdut una desena de minuts en l’incident i 3 posicions en la general.
Els problemes d’embragatge prosseguien en el Mitsubishi Carisma GT Evo VI de Richard Burns i Robert Reid, pel que, malgrat que Colin McRae i Nicky Grist patien una punxada en la següent prova especial, els britànics de Subaru prenien el segon lloc als de Mitsubishi per només 4 segons. Per davant de les dues formacions de les illes, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki s’anotaven un altre millor temps i anaven posant encara més segons al seu coixí de confiança.
Carlos Sainz i Luis Moya s’imposaven en la tercera especial dominical després d’haver marcat el segon millor registre en l’especial anterior, amb el que els espanyols aconseguien superar el Toyota Corolla WRC dels seus companys d’equip Didier Auriol i Denis Giraudet. Però la posició guanyada els durava ben poc, doncs una punxada soferta en la quarta especial del dia, desena en el còmput global del ral·li, els tornava a endarrerir en un parell de minuts i els seus companys d’equip, que ara eren els més ràpids a final de tram, recuperaven la posició perduda a la taula provisional.
Més greus eren però els problemes de Colin McRae i Nicky Grist, el pilot escocès i el copilot gal·lès completaven els 78,70 km del tram amb 6 minuts i 43 segons de retard, el motor fumejant i l’oli del seu Impreza S4 WRC a punt de bullir, tal era la temperatura que quan els seus mecànics van drenar el líquid lubricant per intentar salvar la mecànica, aquest fonia el contenidor! Amb el que el seu abandonament era obligat abans de ni tan sols celebrar-se l’última prova especial de la jornada. Entretant però, Richard Burns i Robert Reid ja els havien aconseguit superar a la taula provisional.
Un nou cop de teatre esperava en la darrera especial, quan Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki es veien obligats a abandonar la competició en trencar-se’ls hi la corretja de distribució del seu Lancer Evo VI. Mentre que Carlos Sainz i Luis Moya guanyaven la cronometrada per tal de superar a Juha Kankkunen i Juha Repo en la taula general de temps.
Sense més activitat sobre les especials cronometrades, els 22 equips que seguien en actiu desfeien l’enllaç des de la zona equatorial en la que s’havia disputat la jornada dominical fins a la capital, Nairobi, on hi feien arribada quan faltaven 4 minuts per les 8 del vespre amb Richard Burns i Robert Reid en la primera posició seguit d’Ari Vatanen i Fred Gallagher a 6 minuts i 1 segon del seu temps, els Toyota Corolla WRC de Didier Auriol i Denis Giraudet i de Carlos Sainz i Luis Moya entraven a 8 minuts i 43 segons i 10 minuts i 32 segons respectivament de la parella de Mitsubishi, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo tancava el grup dels 5 primers classificats a 11 minuts i 27 segons dels britànics.
Dilluns 2 de març es programava la tercera i última jornada, la qual no era altra cosa que una repetició de la jornada inaugural però amb una sola passada per l’especial espectacle enlloc de dues. Així doncs la distància total competitiva que es programava era de 341,35 km i aquesta es distribuïa al llarg de 5 proves especials.
Richard Burns i Robert Reid afermaven la seva primera posició amb el seu escratx al tram inaugural del dia, Oltepesi de 108,12 km de distància, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo amb el segon millor temps, aconseguien superar en la taula general al Toyota Corolla WRC de Carlos Sainz i Luis Moya.
El drama retornava en la següent prova especial, tretzena en el còmput global del ral·li, quan Carlos Sainz i Luis Moya se sortien de la pista en una zona de roques i aquests trencaven una roda i un amortidor posterior del seu cotxe. La fricció de la roda amb la carrosseria, va provocar un conat d’incendi, i la parella espanyola es veia obligada a aturar-se per apagar-lo, arrancar la roda i intentar així completar l’especial sobre 3 rodes. Quilòmetres més endavant però, els pilots de la formació nipona van veure que era impossible, en anar-se trencant el seu Corolla WRC a trossos.
No seria l’únic revés per als membres de l’equip Toyota, doncs una averia elèctrica enlentia la marxa dels francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, que es veien superats en la taula provisional per una mica més d’1 minut per Juha Kankkunen i Juha Repo. Els finlandesos de Ford entraven així en les posicions de podi, però ho feien a 6 minuts i 14 segons dels seus companys de formació, Ari Vatanen i Fred Gallagher.
En aquest context, Richard Burns i Robert Reid es preocupaven ja només de cuidar la seva mecànica per tal d’arribar a Nairobi, mentre que Juha Kankkunen i Juha Repo forçaven el ritme per tal de distanciar-se de Didier Auriol i Denis Giraudet i acostar-se als seus companys d’equip i facilitar així unes posteriors ordres d’equip, i així va ser, els finlandesos de l’oval s’imposaven en la tercera i quarta prova especial, i si bé entre els dos Ford Escort WRC la distància només minvava en 38 segons, si que amb Didier Auriol i Denis Giraudet aquesta s’incrementava en fins a gairebé 4 minuts.
La insignificant prova especial espectacle aportaria pocs canvis a la classificació, pel que a Ford feien penalitzar en 6 minuts a Ari Vatanen i Fred Gallagher per tal de que els seus companys guanyessin una posició i enters en la cursa pel títol de pilots.
Sense més seccions competitives en el programa, els 19 equips que aconseguien superar el recorregut feien entrada al parc tancat de Nairobi a partir de 2 quarts de 4 de la tarda, moment i lloc en el que els britànics de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid hi certificaven la seva primera victòria al mundial de ral·lis en completar els 1063,49 km cronometrats del programa en un temps de 8 hores 57 minuts i 34 segons. Ajudats pels seus companys d’equip, Juha Kankkunen i Juha Repo es classificaven a continuació a 9 minuts i 27 segons dels guanyadors, mentre que Ari Vatanen i Fred Gallagher tancaven el podi kenià a 25 segons de la seva ex-segona posició.
Vatanen-Gallagher retornaven al mundial i ho feien amb un podi.
En l’apartat de vehicles de producció el valencià Luis Climent i el català Alex Romaní van aconseguir completar la primera jornada del ral·li amb l’aclaparador marge de 12 minuts sobre els locals Patrick Njiru i Gillian Webb. Aquests últims però, es veurien obligats a abandonar la competició en el transcurs de la primera prova especial dominical per averia en la caixa de canvis, amb el que el marge del pilot valencià i el copilot català s’incrementava substancialment, malgrat però que aquests vivien un calvari dins del seu habitacle en haver de connectar la calefacció per tal d’intentar disminuir la temperatura del motor. Amb uns 50 minuts de coixí vers Manfred Stohl i Kay Gerlach, Luis Climent i Alex Romaní afrontaven la tercera i última jornada amb calma, aconseguint finalment la victòria sobre el pilot austríac per idèntic marge.
En clau de campionat, la victòria de Luis Climent combinada amb la segona posició de Manfred Stohl, generava un empat entre els dos pilots al capdavant de la general a 21 punts, doncs tots dos comptaven amb un primer i un segon lloc en el seu haver, Stig-Olov Walfridsson, absent a la ronda africana i molt segurament en el que restava de certamen, es despenjava amb 13 punts.
Amb mà de ferro va manar a la cita africana la parella catalano-valenciana.
En la Copa FIA 2-L, malgrat que SEAT competia per primera vegada a la ronda keniana i els seus pilots també, els cotxes catalans ben d’hora van prendre les regnes de la categoria davant l’oposició dels Volkswagen Golf KitCar de Raimund Baumschlager i Klaus Wicha i de Kris Rosenberger i Per Carlsson.
Harri Rovanperä i Voitto Silander ocupaven la primera posició a l’entrada al parc tancat de Nairobi el dissabte al vespre malgrat patir problemes amb el dipòsit del carburant en la tercera prova especial i haver-se quedat varat 7 minuts en un fangar en la quarta. El lideratge dels finlandesos era per 2 minuts i 7 segons de marge vers els seus companys catalans Oriol Gómez i Marc Martí, mentre que Raimund Baumschlager i Klaus Wicha es trobaven a 49 segons del darrer Ibiza KitCar.
Abans d’afrontar la jornada dominical però, una revisió feta sobre la fitxa de temps de Harri Rovanperä i Voitto Silander, va suposar una penalització i la pèrdua de la primera posició per part d’aquests, que recalava sobre els seus companys catalans. Malgrat tot, els finlandesos recuperarien la plaça ben d’hora sobre les pistes kenianes, quan Oriol Gómez i Marc Martí es veien endarrerits en el transcurs de la segona prova especial de l’etapa en uns 40 minuts quan se’ls hi trencava la manegueta de direcció. Finalment però, els catalans aconseguien arribar al reagrupament de l’Equator Park amb unes corretges exercint les funcions d’unió, permetent que els seus mecànics poguessin reparar el seu Ibiza KitCar, canviant la suspensió frontal, els frens i el pont posterior en 33 minuts.
Si bé ja eren quarts a la categoria, el de Santa Coloma de Gramanet i el de Molins de Rei no defallien i prosseguien el seu concurs a la cita keniana en vistes de seguir guanyant experiència alhora d’intentar sumar quants més punts fossin possibles. Una labor que no es va poder dur a terme, quan els comissaris no permetien a la parella prendre la sortida en la tercera i última jornada per haver excedit el retard màxim permés el dia anterior.
Sense més contratemps rellevants, Harri Rovanperä i Voitto Silander aconseguien la victòria de la categoria i el 5è lloc absolut final, una victòria que donava el liderat en el certamen a la firma de Martorell. Si bé Volkswagen sumava els mateixos punts que SEAT gràcies al segon i tercer lloc de Raimund Baumschlager i Klaus Wicha i Kris Rosenberger i Per Carlsson, els de Wolfsburg es trobaven a 11 punts dels catalans. Peugeot, que no desplaçava cap efectiu al continent africà, romania en segon lloc a 8 punts dels nous líders.
La victòria de Rovanperä-Silander donava el liderat a SEAT.
En el campionat de pilots, Juha Kankkunen aconseguia el seu tercer podi en les tres cites celebrades fins al moment, el que unit amb l’abandonament de Carlos Sainz, va permetre al pilot finlandés empatar en la primera posició provisional amb el madrileny. Richard Burns, que guanyava un ral·li del mundial per primera vegada en la seva carrera, feia una forta pujada fins a la segona posició, mentre que Tommi Mäkinen en perdia una arran del seu segon zero de la temporada.
PilotPuntsJuha Kankkunen Carlos Sainz 16
16
Richard Burns 12
Tommi Mäkinen 10
En el campionat de marques, la segona i tercera plaça de Ford, permetia als de l’oval superar a Toyota en la classificació provisional i restar a un sol punt del lideratge, que ara passava a estar en mans de Mitsubishi gràcies a la segona victòria consecutiva de la temporada. Toyota doncs, perdia dues posicions en la taula en aconseguir només 3 punts de la quarta plaça de Didier Auriol.
ConstructorPunts
Mitsubishi22
Ford21
Toyota19
25ena victòria per a Carlos Sainz i 2a per a Marc Martí en el mundial.
Puntuable per primera vegada com a data d el calendari del mundial de ral·lis, el 4t Ra·lli de Turquia, hereu de l’antic Ral·li d’Anatolia, figurava com la terecera ronda del calendari. Otorgant punts en els campionats de pilots, constructors i mundial junior, fins a un total de 70 equips s’hi inscrivien, dels que 60 serien presents a la rampa de sortida ubicada a Kemer el dijous 27 de febrer de 2003. La prova, que estava composada per 18 especials cronometrades de 337,88 km de distància total, era superada per 26 equips participants, que arribaven a la cerimònia de clausura el diumenge 2 de març.
Les desgràcies alienes van permetre que Burns-Reid minimitzessin l’efecte de les dues punxades sofertes.
Una curta especial espectacle d’1,55 km donava el tret de sortida al ral·li el dijous al vespre, la qual donada la seva poca distància, deixava molt poques diferències entre els principals equips, sent els finlandesos de Peugeot i campions del món en vigència, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, els mes ràpids per davant de Petter Solberg i Phil Mills i de Richard Burns i Robert Reid.
L’endemà divendres es complementava la primera etapa amb l’entrada en escena dels trams genuïns forestals, en total s’hi programaven 5 proves especials al llarg de 4 trams diferents, els que permetien assolir la distància final de 95,35 km competitius. A la preocupació que imperava en el parc tancat pel poc coneixement del terreny, calia afegir el mal estat del mateix a causa de les intenses pluges caigudes en les dates anteriors a la celebració del ral·li, pluja que en les parts altes de les especials, superiors als 1400 metres, havia esdevingut neu i per tan la presència de plaques de gel no era descartable.
Els pilots de Subaru Petter Solberg i Phil Mills, que en la superespecial espectacle havien completat el tram a 1 décima de segon dels líders provisionals, marcaven els dos primers escratxs del dia, el que permetia a la parella noruego-britànica primer encapçalar la provisional, i després distanciar-se tímidament de la resta del parc tancat, sent els més avantatjats els seus companys d’equip, els finlandesos Tommi Mäkinen i Kaj Lindström, a 9,3 segons.
El domini dels Subaru tocaria final en la quarta especial, quan Petter Solberg i Phil Mills s’accidentaven per una banda deixant la direcció del seu Impreza S9 WRC inoperativa i per una altra quan Tommi Mäkinen i Kaj Lindström deixaven molt repercutides les seves suspensions després d’impactar amb les pedres del voral. Aquests no van ser els únics incidents de l’especial, doncs Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es quedaven sense direcció assistida en plena especial, havent de fer també la següent sense aquest element, el que en unes especials tan lentes com eren les turques era bàsic, fent perdre a la parella finlandesa de l’ordre d’onze minuts i pràcticament tota opció a puntuar.
Lliure de problemes i amb el millor temps en la quarta prova especial, tercera del dia, el lideratge de la classificació el recollia llavors una altra parella de finlandesos de Peugeot, la formada per Harri Rovanperä i Risto i Pietiläinen, qui gaudien d’una posició de sortida endarrerida. Carlos Sainz i Marc Martí es situaven per darrera d’ells en la taula, capitanejant un grup molt compacte en el que s’hi seguia trobant Tommi Mäkinen i Kaj Lindström, François Duval i Stéphane Prévot i els germans Gilles i Hervé Panizzi.
Els líders s’afermaven en la seva condició gràcies a un segon millor temps i un escratx en les dues últimes proves especials del bucle, amb el que Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen feien entrada al parc tancat de Kremer quan passaven 3 minuts de 2 quarts de 6 de la tarda amb 20,7 segons de marge vers la parella espanyola de Citroën formada per Carlos Sainz i Marc Martí, que com els líders de Peugeot, estaven traient petroli de la seva posició de sortida endarrerida. François Duval i Stéhane Prévot tancaven les posicions de podi a 29,5 segons dels homes de Peugeot, mentre que Tommi Mäkinen i Kaj Lindström es trobaven a 31,4 segons dels seus compatriotes en la quarta posició i superant en 6,5 segons el Peugeot 206 WRC dels germans Gilles i Hervé Panizzi. Richard Burns i Robert Reid, amb un 206 WRC oficial, eren sisens, però ja força despenjats del grup perseguidor a causa de dues punxades a 56,5 segons dels seus companys d’equip i havent de controlar als seus compatriotes Colin McRae i Derek Ringer, classificats a 6,8 segons del seu registre.
A part de l’abandonament de Petter Solberg i Phil Mills, també es va registrar el de Sébastien Loeb i Daniel Elena a causa d’una errada doble, primer el copilot monegasc es va equivocar en interpretar el llibre de ruta i van prendre una carretera que no era, al cap d’uns 15 kms van adonar-se de l’error i en intentar tornar al camí correcte cap al repostatge de carburant, el seu Xsara WRC es va quedar sense benzina. Didier Auriol i Denis Giraudet que completaven l’etapa amb el motor del seu Škoda Octavia WRC molt malmés en haver trencat el radiador i Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen amb la suspensió del seu Ford Focus WRC feta miques, engruixaven la llista d’abandonaments.
La segona jornada del ral·li era la més llarga de totes, tal i com venia sent habitual a les cites contemporànies al ral·li turc, i per tant les seves 7 proves especials programades suposaven 158,52 km cronometrats més pels 41 equips arribats al parc tancat de Kemer el divendres a mitja tarda.
Els liders Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen començaven la segona etapa amb el millor temps en la primera especial del dissabte, al que Carlos Sainz i Marc Martí replicaven amb el millor temps en la segona per deixar les taules de temps pràcticament com havien quedat en la jornada anterior. Mentre que Tommi Mäkinen i Kaj Lindström prenien la tercera plaça a François Duval i Stéphane Prévot, alhora que els belgues de Ford veien com Richard Burns i Robert Reid se’ls hi començaven a acostar.
En la quarta prova sabatina, els liders colisionaven el seu Peugeot 206 WRC el que els feia perdre uns 3 minuts i la primera posició, que ara passava a ser pel madrileny Carlos Sainz i el molinenc Marc Martí, autors a la seva vegada del registre més baix i per gairebé 25 segons de marge vers el segon equip més ràpid. També en la quarta especial del dia i també per un impacte, Tommi Mäkinen i Kaj Lindström es veien obligats a fer una reparació d’emergencia en el seu Impreza S9 WRC emprant una corretja, un nyap que amb prou feines va aguantar un parell de quilòmetres i que obligava als finlandesos de la Constel·lació de les Plèiades a reduir molt dràsticament el seu ritme.
L’ocasió també va ser aprofitada pels britànics Richard Burns i Robert Reid, que de la cinquena posició que ocupaven en sortir del parc tancat, en només 4 cronometrades havien aconseguit pujar fins a la segona plaça provisional si bé a 1 minut i 2,6 segons dels nous líders; François Duval i Stéphane Prévot per la seva banda recuperaven la darrera plaça de podi que els hi havia estat presa en el transcurs del matí a 4,2 segons dels seus predecessors.
Carlos Sainz i Marc Martí, tot i punxar en la cinquena especial cronometrada del dia, els pilots només cedien 6,3 segons amb els autors de l’escratx gràcies a que la mousse treballava a la perfecció, sent tanmateix aquest el pitjor resultat parcial dels espanyols en el que restava de segona etapa, amb el que la parella de Citroën retornava al parc tancat amb 1 minut i 19,5 segons d’avantantge vers Richard Burns i Robert Reid. François Duval i Stéphane Prévot es deixaven prop de mig minut en la darrera prova especial i fitxaven a 1 minut i 44 segons dels líders, o el que és el mateix, a 24,5 segons dels britànics de Peugeot.
La tercera i última etapa dominical era la més curta de totes amb 84,01 kms cronometrats al llarg de 5 especials, Carlos Sainz i Marc Marti es van dedicar a administrar l’avantatge aconseguit, si bé mantenien un ritme relativament alt per no perdre la concentració. A manca de dues cronometrades per completar el recorregut una llum vermella intermitent en el quadre d’instruments advertia al pilot madrileny d’una averia a l’alternador. Marc Martí desconectava tot alló que no fos necessari per a córrer, fins i tot la ràdio amb l’equip, i els espanyols feien via fins a completar tot el recorregut.
Quan eren les 4 en punt de la tarda, els 26 equips participants que aconseguien superar els 337,89 km cronometrats del recorregut, començaven a fer entrada al parc tancat de Kemer, on Carlos Sainz i Marc Martí hi accedien mantenint la primera posició per un marge final de 47,9 segons vers Richard Burns i Robert Reid. Amb aquesta, Carlos Sainz sumava la seva vint-i-cinquena victòria al mundial, empatant així amb el seu company de formació, l’escocès Colin McRae, com els dos pilots amb més victories al mundial; mentre que Marc Martí tot just aconseguia la segona després de la de Córsega l’any 2001 amb el pilot càntabre Jesús Puras. Els belgues François Duval i Stéphane Prévot mostraven un pilotatge madur i pujaven per primera vegada a un podi del mundial, completant el recorregut a 1 minut i 46,5 segons dels guanyadors del ral·li.
François Duval i Stéphane Prévot debutaven en el podi.
En la categoria junior el ral·li va estar dominat al llarg del divendres pels suecs de Suzuki Daniel Carlsson i Mattias Andersson, els quals s’imposaven en 4 de les 5 proves especials del dia, sumant un segon millor temps en la cronometrada que se’ls hi escapava l’escratx.
La jornada sabatina semblava seguir un guió semblant al de l’anterior, fins que en la darrera prova especial del dia els destacats líders s’havien d’aturar per tal de poder reparar la direcció i poder proseguir la competició caient fins la tercera posició provisional. Els finlandesos Kosti Katajamäki i Miikka Anttila prenien llavors el liderat de la classe a bord del seu nou Volkswagen Polo S1600, entrant a Kemer amb un marge de més de 2 minuts i quart sobre el Ford Puma S1600 de Guy Wilks i Phil Pugh.
Diumenge Daniel Carlsson i Mattias Andersson s’imposaven en la primera especial del dia, però en la següent els suecs havien d’abandonar la competició per una averia en la suspensions, poc després, els britànics Guy Wilks i Phil Pugh cedien la seva segona posició als catalans Salvador Cañellas i Xavier Amigó en quedar-se-ls-hi el cotxe amb una marxa clavada. Sense més incidents de relevància, els finlandesos del Volkswagen Polo S1600 aconseguien la victòria per més de 5 minuts d’avantatge vers els catalans de Suzuki.
En clau de campionat, cap dels pilots que havia puntuat al Ral·li Monte-Carlo, primera ronda del campionat, ho feia a Turquia, pel que en totes les posicions de la taula provisional del certamen hi figuraven empats, en la que Kosti Katajamäki compartia la primera plaça amb Brice Tirabassi.
Katajamäki-Anttila aconseguien la victòria gràcies a no patir massa problemes mecànics.
La victoria que aconseguia Carlos Sainz a Turquia, situava al pilot madrileny en la tercera posició de la taula provisional del campionat per a pilots i a només 2 punts del lideratge, que a partir de llavors passava a ser pel britànic Richard Burns. L’anglès sumava 8 punts en el seu compte particular a la cita euroasiàtica i mantenia a l’escocès Colin McRae a 1 punt per darrera seu.
PilotPuntsRichard Burns18
Colin McRae 17
Carlos Sainz 16
En el campionat de constructors Citroën aconseguia distanciar-se una mica dels seus socis de grup PSA gràcies a la victoria de Carlos Sainz i Marc Marti i la quarta posició de Colin McRae i Derek Ringer, mentre que Ford per la seva banda tancava el podi provisional amb 25 punts, 10 dels quals s’aconseguien a la prova, a l’espera que el nou Ford Focus RS WRC’03 els pogués donar part de la competivitat perduda.
ConstructorPunts
Citroën39
Peugeot31
Ford25
Loeb-Elena van haver de batallar per la victòria fins a l’equador de la prova.
León era escenari el diumenge 2 de març de 2008 de la finalització del 22è Ral·li de Mèxic, tercera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova centre-americana puntuava pels certamens de pilots, marques i mundial júnior, peró els elevats costos d’enviar el material a l’altra banda de l’oceà atlàntic, va suposar una llista d’inscrits de només 42 equips. D’aquests, 40 prenien la sortida des de la pertinent rampa ubicada a Guanajuato el dijous 28 de febrer per tal d’iniciar un recorregut programat de 20 proves especials cronometrades i de 353,75 km de distància total que 28 dels equips participants aconseguirien superar.
Atkinson-Prévot van pujar al segon graó del podi gràcies a mantenir integre el seu Impreza WRC.
Abans d’iniciar-se el tram de proves, el popularment conegut com "shakedown" totes les alarmes s’encenien en el si de l’equip Citroën quan els seus caps de files, el francès Sébastien Loeb i el monegasc Daniel Elena, comunicaven que el seu motor fallava, sense ni tan sols arribar a participar, els campions mundials decidien retornar al parc tancat per tal de canviar el motor, peró en conèixer que de realitzar el canvi de propulsor els hi seria aplicada una penalització de 5 minuts, els tècnics de la marca dels dos galons decidien intentar reparar el motor instal·lat.
Divendres 29 de febrer arrancava el ral·li propiament dit, amb un bucle de tres especials cronometrades que es celebraven en dues ocasions, més dues especials espectacle que tancaven la jornada a mitja tarda, amb el que el recorregut cronometrat de la primera etapa s’elevava fins als 135,74 km al llarg de les 8 proves especials programades.
En la primera d’elles el millor temps corresponia als finlandesos de Ford Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, malgrat que els nòrdics patien una lleugera sortida de pista després d’impactar contra una pedra. Aquest no va ser l’únic incident registrat en aquesta primera prova cronometrada, doncs els oficials de Subaru Petter Solberg i Phil Mills cedien una desena de segons en quedar-se sense frens en el seu Impreza S12B WRC després d’atropellar-hi un gos, mentre que el germà del pilot, Henning Solberg, i el seu copilot Cato Menkerud cedien uns altres tants segons després de colisionar contra un arbre. Pitjor era el cas dels espanyols de Citroën Dani Sordo i Marc Martí, la parella cantabro-catalana venia marcant uns bons parcials, superant inclús als autors del millor temps, peró en un revolt tancat, els de Citroën es menjaven una pedra amagada i trencaven un trapezi de suspensió, veient-se obligats a abandonar la prova.
Tot i no haver pogut posar a punt el cotxe en el tram de proves, Sébastien Loeb i Daniel Elena s’imposaven en la segona especial cronometrada, el que els permetia arribar fins la segona posició provisional superant el Subaru Impreza S12B WRC de l’australià Chris Atkinson i el belga Stéphane Prévot, així com el Ford Focus RS WRC’07 dels italians Gigi Galli i Giovanni Bernacchini. Un segon escratx consecutiu dels campions mundials acostava la parella de Citroën als líders provisionals abans de les assistències intermitges, esbaint alhora qualsevol dubte que pogués planar sobre el rendiment del seu motor, mentre que els italians Gigi Galli i Giovanni Bernacchini queien de les posicions capdaventeres en quedar-se una roda clavada en el voral de la pista en aquesta tercera prova cronometrada.
Ja en les segones passades per les especials de la tarda, Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila començaven a posar segons per mig en relació a Sébastien Loeb i Daniel Elena en aconseguir un segon temps escratx i dos escratxs en els tres trams del bucle per un quart temps escratx i dos segons millors temps escratxs respectivament dels pilots de Citroën, peró en les dues superespecials espectacle que tancaven la jornada la parella franco-monegasca invertia la dinàmica retallant 9 dècimes de segon als pilots de Ford, que entraven al parc tancat de León amb 9,6 segons de marge. Chris Atkinson i Stéphane Prévot esdevenien l’únic equip capaç de seguir el ritme capdavanter en completar la jornada a 22,4 segons dels líders, mentre que Petter Solberg i Phil Mills, amb diversos alti-baixos al llarg de l’etapa, es trobaven en quarta posició a poc més d’1 minut dels líders i amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, penalitzats per haver d’obrir pista, trepitjant-lis els talons.
La segona jornada del ral·li tenia un model similar a la anterior, tres trams cronometrats per les muntanyes mexicanes que es celebraven en dues ocasions cadascuna, més dues passades per l’especial espectacle que posaven punt i final a la lluita contra el cronòmetre. En total 8 proves especials que s’afegien al recorregut i que suposaven 157,32 km cronometrats més de distància.
Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila tenien ara la feixuga labor d’obrir pista, i ja en la primera especial cronometrada sabatina els líders veien com Sébastien Loeb i Daniel Elena eixugaven pràcticament tota la diferència acumulada per deixar-la en 1 dècima de segon en marcar-hi el millor temps. En la següent cronometrada els de Citroën repetien autoria de l’escratx i ara si es situaven al capdavant de la taula general de temps. D’altra banda, en aquesta mateixa segona especial cronometrada, Petter Solberg i Phil Mills perdien tres posicions en la general en trencar un palier del seu cotxe, certificant poc després el seu abandonament en veure’s incapaços d’arribar a la línia de sortida del tercer tram del dia.
En aquesta tercera especial, els reenganxats al ral·li Dani Sordo i Marc Martí prenien l’honor de l’escratx per 5 dècimes de segon als seus companys d’equip, que intentaven per tots els mitjans distanciar-se quan més els hi fos possible de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila en previsió d’haver d’obrir pista diumenge.
Després de les assistències els líders tornaven a guanyar en la primera especial que es celebrava, mentre que els pilots de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen cedien gairebé 3 minuts en patir dues punxades i queien fins la cinquena posició just per darrera del cotxe homòleg en mans de l’equip Stobart de Henning Solberg i Cato Menkerud i amb opcions remotes al podi.
La cinquena especial cronometrada de la jornada, segona en el bucle de la tarda, va ser especialment traumàtica per l’equip Ford, doncs el turbo de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es trencava i als finlandesos els hi queia un important correctiu de segons en comptar amb molta menys potència donada la gran altitud en la que es celebrava el ral·li. Chris Atkinson i Stéphane Prévot superaven als nòrdics per poc marge en l’especial de l’averia, mentre que en la següent, i sense encara no haver pogut reparar el turbo, el marge s’ampliava fins gairebé 1 minut amb els pilots de Subaru i en 2 minuts en relació als de Citroën.
Les dues passades per les especials espectacle no van aportar canvis significatius, menys encara quan en la segona d’elles el millor temps va ser ex-aequo entre Sébastien Loeb i Daniel Elena amb Chris Atkinson i Stéphane Prévot, entrant els dos equips al parc tancat de León distanciats en 1 minut i 1,4 segons, mentre que Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila es mantenien en posicions de podi a 2 minuts i 6,4 segons dels líders gràcies a que Henning Solberg i Cato Menkerud, quarts, estaven ja a 3 minuts i 51,6 segons de la parella de Citroën.
La tercera i última jornada de competició estava formada per només 4 especials cronometrades sense assistències, de les que a més a més una corresponia a la cinquena i última passada per la superespecial espectacle, pel que amb una corda de 60,69 km de lluita contra el cronòmetre, a priori tot semblava estar decidit donades les distàncies tan importants que exisitien entre els tres primers classificats, restant com a únic punt calent de la taula, la lluita que pogués exisitir per la quarta posició entre Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen amb Henning Solberg i Cato Menkerud.
Jari-Matti latvala i Miikka Anttila s’imposaven en la primera especial dominical, mentre que la segona, la més llarga de l’etapa amb 22,30 km cronometrats, era cancelada per l’organització degut a l’excés de públic. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen aconseguien el seu primer escratx al ral·li en la tercera prova del programa, gràcies al qual la parella oficial de Ford superava a la de l’equip satèl·lit Stobart, mentre que l’especial espectacle que tancava el programa del ral·li, no aportava canvis a la general.
Completades doncs 19 de les 20 proves especials cronometrades programades, Sébastien Loeb i Daniel Elena sumaven la seva trenta-vuitena victòria mundial gràcies a aturar el cronòmetre en un temps final de 3 hores 33 minuts i 29,9 segons, el que suposava invertir 1 minut i 6,1 segons menys que els oficials de Subaru Chris Atkinson i Stéphane Prévot. Els finlandesos Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila completaven el podi a 1 minut i 39,7 segons dels guanyadors.
En quan el turbo es va trencar, la lluita per la victòria es va acabar per Latvala-Anttila.
En el campionat junior, els debutants provençals Sébastien Ogier i Julien Ingrassia feien una demostració de poder en quan guanyaven totes les especials cronometrades que es celebraven a les pistes montanyoses mexicanes, arribant a la neutralització de la primera etapa amb més de mig minut de marge vers l’estoni de Suzuki Jaan Mölder i el seu copilot belga Frédéric Miclotte.
L’endemà dissabte, malgrat que els líders van relaxar una mica el ritme, van seguir incrementant distàncies al capdavant de la taula de temps, mentre que Jaan Mölder i Frédéric Miclotte es veien immersos en una lluita aferrissada per la segona posició amb els seus companys d’equip polonesos Michal Kosciuszko i Maciej Szczpaniak, fins que una pèrdua de potencia en el Swift S1600 d’aquests últims a les acaballes de la segona etapa va permetre relaxar tensions.Diumenge les tres especials cronometrades que s’acabaven celebrant eren un mer tràmit per a Sébastien Ogier i Julien Ingrassia, que debutaven en el mundial júnior amb victòria, esdevenint tanmateix els primers pilots que aconseguien sumar un punt al mundial al volant d’un cotxe S1600 en completar el recoregut en vuitena posició general.
Ogier-Ingrassia debutaven en el mundial guanyant i esdevenint els primers pilots en puntuar dalt d’un S1600.
En el campionat de pilots Sébastien Loeb es recuperava del zero que havia sumat a Suècia en aconseguir la segona victòria de la temporada, amb el que el campió mundial en vigència es quedava a 1 sol punt de Mikko Hirvonen, el líder provisional del campionat tot i no haver guanyat encara cap prova i obtenir un resultat fluix a la cita mexicana. Per la seva banda Jari-Matti Latvala tancava el podi provisional del certàmen en sumar el seu segon podi consecutiu.
PilotPuntsMikko Hirvonen 21
Sébastien Loeb 20
Jari-Matti Latvala 16
En la taula provisional del campionat de constructors, Ford seguia figurant en primera posició, gràcies a tornar a situar dos dels seus cotxes en la zona punts, mentre que Subaru veia com ara passava a compartir la segona posició amb Citroën, que per segon ral·li consecutiu només aconseguia els punts d’un dels seus cotxes, en aquest cas els corresponents a la victòria dels seus campions mundials. Stobart que baixava una posició en el campionat, es mantenia encara en places de podi a 18 punts de l’equip oficial.
ConstructorPuntsFord37
Citroën 
Subaru25
25
Stobart19 -
..:: HdR.cat – 3 març ::..
Colin McRae i Nicky Grist, donaven a Pirelli la victòria número 100.
El dilluns 3 de març de 1997 finalitzava a Nairobi, capital de Kenia, el 45è Safari Rally, edició de l’esdeveniment que per primera vegada en la seva història es movia de la seva tradicional data per Pasqüa per avançar-se una mica més d’un mes i per tant resultar la tercera cita en el calendari del campionat mundial de ral·lis. El ral·li otorgava punts en els campionats de pilots, constructors, producció i FIA 2-L, el que malgrat tot només copçava l’ínterés de 52 formacions per a formalitzar la seva inscripció. El recorregut estava composat de només 13 sectors competitius, denominació que reben en aquesta particular prova els trams, però la seva distància cronometrada era de 1318,0 km, una autèntica marató per a pilots i màquines. A la sortida, celebrada el 28 de febrer, s’hi donaren cita tots els equips inscrits, dels que només 19 van aconseguir acabar.
Segona vegada que Richard Burns i Robert Reid pujaven al podi del mundial.
Quatre sectors competitius de 388,35 km de distància donaven la benvinguda als participants el dissabte 1 de març, en els que ben d’hora es van poder començar a veure problemes. Ian Duncan i David Williamson esdevenien els primers líders de la prova per davant dels dos Ford Escort WRC d’Armin Schwarz i Denis Giraudet i de Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, que venien de guanyar el Ral·li de Suècia, arrancaven una roda en impactar amb una roca en el primer sector, i després de fer 50 km a tres rodes, els danys en el seu Impreza WRC eren irreparables i l’abandonament obligat.
En el segon tram, Ian Duncan i David Williamson sofrien dues punxades que els ocasionaven problemes amb les suspensions, amb el que la parella keniana es veia endarrerida en uns 7 minuts cedint el seu testimoni als guanyadors de la darrera edició, els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne, qui tanmateix esdevenien els més ràpids en l’especial. Un altre equip amb problemes era el format per Carlos Sainz i Luis Moya, els espanyols en intentar evitar l’impacte amb un impala patien una segona punxada, i poc després de canviar la roda, veien com els cargols de la roda que havien canviat es partien, potser per la pols que s’hi havia introduit, amb el que els de l’oval es veien fora de la competició.
El tercer sector competitiu era el més curt de tot el programa, amb 44,60 km, malgrat aixó, aquesta distància va ser més que suficient com per desencadenar un nou canvi en el liderat. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne punxaven i s’endarrerien dues posicions en la taula provisional, mentre que els seus companys de formació, els britànics Richard Burns i Robert Reid arrossegaven problemes d’embragatge i baixaven un lloc. L’altra cara de la competició eren uns altres britànics, els de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, qui amb el seu millor temps en aquest sector, aconseguien enfilar-se fins la segona posició per darrera de l’alemany Armin Schwarz i el copilot francès Denis Giraudet.
Richard Burns i Robert Reid atacaven fort en el darrer sector competitiu per tal de prendre la segona posició als seus compatriotes Colin McRae i Nicky Grist, mentre que Armin Schwarz i Denis Giraudet feien entrada al parc tancat de Nairobi a 3 quarts i mig de 6 de la tarda amb un marge de 2 minuts i 36 segons i de 2 minuts i 43 segons sobre les dues formacions britàniques respectivament. Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne restaven fora del podi però per tan sols 4 segons de diferència vers el Subaru del pilot escocès i el copilot gal·lès, un gap inexistent pels estàndards kenians, mentre que Ian Duncan i David Williamson es trobaven 59 segons més endarrera. Es donava la casualitat que per a Armin Schwarz aquesta era tot just la primera vegada que competia en el ral·li africà, si bé coneixia suficientment el terreny doncs en el passat havia exercit les funcions de cotxe d’assistència ràpida al seu compatriota Walter Röhrl.
La jornada dominical era la de més pes de totes amb 541,30 km cronometrats al llarg de 5 sectors competitius, els quals dibuixaven un panorama totalment diferent al de la jornada anterior. L’activitat es desplaçava fins a la zona equatorial del país, on les pedres deixaven pas a la pols i a les pistes arrissades que feien treballar constantment les suspensions.
Fe d’això en podien donar Armin Schwarz i Denis Giraudet, els líders van patir molts problemes amb la seva suspensió ja en el primer sector dominical, havent-se d’aturar a reparar un amortidor que provocava una degradació dels pneumàtics constant, amb el que el pilot alemany i el copilot francès cedien la seva plaça d’honor a Colin McRae i Nicky Grist, guanyadors d’aquest primer sector.
Sense moure’ns d’aquest sector Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne s’hi veurien forçats a abandonar; els finlandesos després de patir la seva tercera punxada, havien de pilotar amb una roda sense pressió d’aire, el que desencadenaria en una averia en el diferencial central, per tal de poder arribar a les assistències, els campions del món van optar per pilotar només amb tracció a les rodes anteriors, però finalment el diferencial anterior cedia i la parella dels tres diamants vermells quedava fora de competició.
Els problemes dels uns i dels altres permetien a Ian Duncan i David Williamson recuperar una posició de podi per darrera de les dues formacions britàniques, si bé el seu marge s’havia incrementat d’1 a 4 minuts en els 153,90 km cronometrats del primer escull dominical. Els nous líders, Colin McRae i Nicky Grist, s’imposaven en les tres següents cronometrades programades, afermant-se en la seva posició, mentre que Richard Burns i Robert Reid patien una punxada i colisionaven amb una cabra en l’equador de la jornada i els de Mitsubishi cedien la seva segona posició als locals de Toyota, és a dir Ian Duncan i David Williamson.
Richard Burns i Robert Reid aconseguien revertir la situació en la darrera especial de la jornada, on la pluja va fer acte de presència i els britànics de Mitsubishi marcaven el millor temps per tal de recuperar la segona plaça en detriment dels pilots kenians. Així doncs l’entrada a la capital nacional es produïa al capvespre del diumenge amb Colin McRae i Nicky Grist en la primera posició per un marge de 6 minuts i 34 segons sobre Richard Burns i Robert Reid i de 9 minuts i 45 segons amb Ian Duncan i David Williamson. Armin Schwarz i Denis Giraudet, classificats en quarta posició a 1 hora 20 minuts i 16 segons, poc més podien fer que sumar uns importants punts per a la marca de l’oval.
La tercera i última jornada no era més que una repetició de la jornada sabatina, per tant doncs en el programa hi tornaven a constar 4 sectors competitius de 388,35 km de distància, però en el parc tancat només hi quedaven 19 equips participants. Els dos primers equips classificats mantenien un interessant estira i arronsa al llarg de les 3 primeres proves especials arran del qual Richard Burns i Robert Reid aconseguien retallar minut i mig a Colin McRae i Nicky Grist a manca d’una prova especial per acabar l’edició.
En aquesta última prova especial cronometrada del ral·li, la tretzena, els líders van viure moments d’angoixa quan el seu alternador es quedava sense escombretes per culpa de la pols en suspensió, tement quedar-se sense bateria i per tant no poder completar el recorregut, els pilots desconectaven tots els elements suplementaris del cotxe i corrien amb ho més bàsic possible. Per sort seva, els problemes d’embragatge es tornaven a manifestar en el Mitsubishi Carisma GT Evo IV de Richard Burns i Robert Reid, i aquests lluny de donar caça al lideratge, cedien 2 minuts i 10 segons amb el Subaru capdaventer.
Amb tots els 19 equips participants que sortien del parc tancat de Nairobi de retorn a la capital keniana a primera hora de la tarda, i amb 1318 km cronometrats sobre les seves esquenes, Colin McRae i Nicky Grist esdevenien els guanyadors del 45è Safari Rally en completar la distància programada amb un temps total de 11 hores i 29 minuts. La victòria era la primera per a un pilot britànic a Kènia, alhora que suposava la número 100 per a Pirelli en el campionat del món, donant-se tanmateix la casualitat de produir-se en un esdeveniment en el que la marca italiana s’hi presentava sense pneumàtics amb sistema antipunxades, per contra del que feia Michelin. Richard Burns i Robert Reid escortaven els seus compatriotes a 7 minuts i 4 segons del seu registre, mentre que els locals Ian Duncan i David Williamson s’havien de conformar amb tancar el podi.
Guanyadors de la prova en 1994, Ian Duncan i David Williamson es feien amb el seu quart podi.
En la categoria de producció, els kenians Patrick Njiru i Rick Matthews dominaven els compassos inicials del ral·li a bord d’un Subaru Impreza WRX familiar, però un problema de motor en el transcurs de la tercera prova especial sabatina, deixava a la parella fora de competició, cedint el testimoni a un altra parella keniana, la formada per Johnny Hellier i Stefano Rocca, qui pilotaven un altre Subaru Impreza WRX però en aquest cas de tres volums. Finalment Johnny Hellier i Stefano Rocca guanyaven la categoria amb 1 hora 3 minuts i 23 segons d’avantatge vers els segons classificats, els polonesos Sobieslaw Zasada i Ewa Zasada.
En clau de campionat, Gustavo Trelles, que no acudia a la cita africana, es mantenia líder de la general del certamen de producció amb 16 punts, 3 més que no pas els guanyadors de les dues últimes rondes, Kenneth Bäcklund a Suècia i Johnny Hellier a Kènia.
Contundent victòria la d’Hellier-Rocca.
La Copa FIA-2L no gaudia d’una amplia llista d’inscrits, i sobretot sense cap de les formacions que estaven animant el campionat doncs aquests preferien destinar els seus recursos a preparar la següent ronda, el Ral·li de Portugal. Així doncs a la cita hi havia un conglomerat de formacions locals o del campionat Asia-Pacific amb marques com Daewoo, Hyundai i Proton.
Els australians Russell Palmer i Brian Harwood acudien a la cita keniana amb un Proton Satria sense haver competit mai a l’Àfrica i amb la breu experiència sobre esdeveniments de llarga distància de dues jornades en el Ral·li Hong Kong-Pekin de 1996, malgrat tot els pilots guanyaven el ral·li marcant nombrosos millors temps i liderant la taula des de la segona espcial cronometrada.
En clau de campionat el resultat de Proton era anecdòtic doncs pràcticament aquesta sortida seria única, mentre que Škoda es mantenia al capdavant de la general amb 18 punts, 4 per davant de Volkswagen i 11 de SEAT.
Palmer-Harwood aprofitaven el buit per emportar-se la victòria.
En el campionat de pilots, la victòria que Colin McRae aconseguia a Kènia disparava al pilot escocès fins al lloc més alt de la taula provisional, en detriment del madrileny Carlos Sainz, que cedia la posició per 1 punt. Piero Liatti i Kenneth Eriksson, guanyadors de les dues rondes anteriors seguien empatant, però ara en tercera posició general.
PilotPuntsColin McRae 13
Carlos Sainz 12
Piero Liatti Kenneth Eriksson 10
10
Al llarg de les tres primeres cites del campionat del món de ral·lis, Subaru havia aconseguit les tres victòries possibles, amb el que la marca nipona assistida per Prodrive, iniciava el seu camí en la nova era World Rally Car d’una forma immillorable, encapçalant la general per marques per davant de Ford i doblant a Mitsubishi.
ConstructorPuntsSubaru33
Ford19
Mitsubishi16 -
..:: HdR.cat – 4 març ::..
Biasion-Siviero escapaven dels problemes majors i aconseguien la seva 11ena victòria mundial a Portugal.
El dissabte 4 de març de 1989 acabava a Estoril el 22è Ral·li de Portugal, tercera cita del calendari del Campionat del Mòn de Ral·lis, que amb 93 equips inscrits, era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció. Els organitzadors programaven per a l’edició un recorregut composat per 38 proves especials cronometrades de superficie mixta, és a dir, trams d’asfalt i trams de terra, llur corda competitiva assolia la distància de 593,60 km; una distància que dels 93 equips que baixaven de la rampa de sortida el dimarts 28 de febrer a Estoril, 38 equips van aconseguir superar.
Les pluges van deixar les pistes en autèntics fangars on fins i tot Alén-Kivimäki, guanyadors en cinc ocasions del ral·li, no es van escapar de les sortides.
Un conjunt de 12 proves especials cronometrades de 147,73 km de distància, formaven el primer escull que els pilots havien de superar per tal d’arribar a Povoa de Varzim, al nord del país, on la seva arribada estava prevista per quan passessin 10 minuts de l’1 de la matinada del dijous 2 de març.
El dimarts 28 de febrer es donava el tret de sortida a l’edició amb la disputa d’una única especial espectacle de 5,50 km de distància a l’Autòdrom d’Estoril. Per a la seva cel·lebració, els organitzadors aprofitaven el traçat del circuit, els pàrquins, els paddocks i fins i tot les voreres del recinte, generant un triple empat entre el Toyota de Carlos Sainz Luis Moya amb els Lancia de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Miki Biasion i Tiziano Siviero. A 2 segons del seu registre completaven els primers quilòmetres cronometrats els seus respectius companys d’equip Juha Kankkunen i Juha Piironen i Didier Auriol i Bernard Occelli.
L’endemà dimecres 1 de març arrancava el ral·li propiament dit amb l’entrada en escena dels trams genuins, molt malmesos per les intenses pluges caigudes la setmana anterior a la cel·lebració del ral·li. L’empat es va desfer en favor de Carlos Sainz i Luis Moya, en la primera especial del dia gràcies al seu segon millor temps consecutiu, però una punxada soferta a continuació, els hi feia perdre prop d’un minut i la posició de líder en favor de Massimo Biasion i Tiziano Siviero.
El lideratge dels transalpins no seria massa llarg, doncs Didier Auriol i Bernard Occelli, que venien d’aconseguir el millor temps en la segona prova especial de la jornada, repetien en la tercera i rellevaven així als seus companys d’equip. Després, els francesos de Lancia refermaven la seva privilegiada posició en imposar-se en totes i cadascuna de les proves especials que restaven, tres, fins arribar al reagrupament de Caramulo, si bé en l’última d’elles, el famós Arganil, l’honor va ser ex-aequo amb el seus companys d’equip Massimo Biasion i Tiziano Siviero amb el que la distància entre les dues formacions s’establia en 18 segons.
Juha Kankkunen i Juha Piironen treien un bon renidment als problemes de frens que venien arrossegant els seus compatriotes Markku Alén i Ilkka Kilvimäki, guanyadors de fins a 5 edicions de la cita portuguesa, i es classificaven en la darrera posició de podi a 41 segons dels líders i amb 15 segons de marge amb els tercers integrants de l’equip torinès. Un altre Lancia Delta Integrale afligit era el d’Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo, si bé aquest era del Jolly Club; el fill del cap també patía un enderreriment a causa dels problemes de frens, al que se l’hi va unir el diferencial, que l’obligà a fer uns 20 km amb només dues rodes motrius, un problema que es va resoldre a les assistències convertint el diferencial d’electrònic a manual.
A la represa Juha Kankkunen i Juha Piironen patien una sortida de pista i es deixaven una mica més de 16 minuts en l’incident, pel que el seu concurs al ral·li va anar lligat a un allargament del retard màxim permès, mentre que el triplet de Lancia es segellava amb l’ascens de Markku Alén i lIkka Kivimäki a la tercera posició provisional. En la part més alta del triplet, la dinàmica canviava i amb dos escratxs consecutius, Massimo Biasion i Tiziano Siviero es situaven a 5 segons de Didier Auriol i Bernard Occelli.
Els francesos posaven fre a la fuga de segons amb el millor temps en el desè tram cronometrat de l’etapa, novè de la jornada, però el rendiment que obtenien a l’esforç era de tan sols 1 segon vers els seus companys italians. Les dues formacions de Lancia estaven competint fort i finalment els mal parats van ser Didier Auriol i Bernard Occelli, quan aquests patien una sortida de pista en la penúltima prova especial cronometrada del bucle i punxaven dues rodes, en només disposar d’una roda de recanvi, els pilots perdien una gran quantitat de temps i servien en safata el lideratge a Massimo Biasion i Tiziano Siviero, els quals arrodonien la gesta marcant els dos últims millors temps de la primera etapa.
Així doncs, l’arribada al parc tancat de Povoa de Varzim es feia amb Miki Biasion i Tiziano Siviero en la primera posició per 1 minut i 54 segons de marge vers Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Markku Alén i lIkka Kivimäki era tercer a 3 minuts i 16 segons després de veure com els problemes de diferencial s’unien als problemes no resolts de frens. Didier Auriol i Bernard Occelli eren quarts a 4 minuts i 5 segons dels seus companys italians.
La segona etapa del ral·li era la més breu de totes, doncs aquesta estava formada per un total 6 proves especials de 94,20 km de distància que dibuixaven un bucle al voltant de Povoa de Varzim. L’última d’elles però, Ponte de Lima, havia de ser cancelada abans de la seva disputa a causa dels danys que havia sofert amb les tempestes recents, pel que la jornada es veia reduïda a 3 especials de terra i 2 mixtes que totalitzaven 77,40 km de lluita contra el cronòmetre.
La pluja feia acte de presència en molta intensitat a la sortida del parc tancat i Carlos Sainz i Luis Moya mantenien un estira i arronsa amb Massimo Biasion i Tiziano Siviero en les primeres proves especials del dia, els espanyols de Toyota s’imposaven en la primera cronometrada de Fafe per retallar 3 segons als líders, precisament el mateix temps que els italians de Lancia els hi aconseguien interposar en la segona prova especial de Fafe, amb el que les dues formacions es quedaven tal i com havien sortit del parc tancat. Carlos Sainz i Luis Moya ho tornaven a provar en la tercera prova especial de Fafe, i si bé marcaven de nou el millor temps, la recompensa era de tan sols 2 segons.
El ral·li de Carlos Sainz i Luis Moya tocaria final però en la quarta prova especial del dijous, moment en el que els espanyols perdien el control del seu Toyota Celica GT-4 poc després d’iniciar el tram en una secció d’asfalt i en colisionar lateralment contra un arbre, la seva unitat quedava molt mal para obligant-los a abandonar la competició i facilitant alhora de nou un triplet de la marca rival torinesa, posteriorment es va poder comprovar que la pressió dels pneumàtics no era l’adequada per afrontar aquella especial.
Massimo Biasion i Tiziano Siviero guanyaven les dues últimes proves especials de l’etapa, amb el que els campions mundials en vigència retornaven al parc tancat de Povoa de Varzim a 3 quarts de 7 de la tarda amb un marge de 3 minuts i 53 segons vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de 5 minuts i 12 segons en relació a Didier Auriol i Bernard Occelli; Björn Waldegård i Fred Gallagher restaven a les portes del podi a 8 minuts i 58 segons dels líders.
L’etapa del divendres tenia en el seu inici una repetició de les tres primeres especials de Fafe, per després conduir l’activitat restant de la jornada en el que seria l’inici del retorn cap a Estoril. En total s’hi programaven 11 cronometrades, de les que 6 eren mixtes, 4 de terra i 1 d’asfalt, de 151,60 km de distància, les quals tenien el seu final a Viseu quan faltaven 5 minuts per a 3 quarts de 7 de la tarda.
56 equips sortien de Povoa de Varzim el divendres a 2 quarts de 7 del matí, i els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki esdevenien la formació més ràpida en les tres primeres proves especials de Fafe, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli s’imposaven en la quarta prova especial just abans d’arribar al reagrupament de Regua sense que això produís cap canvi rellevant a la taula general provisional.
Markku Alén i Ilkka Kivimäki es tornaven a imposar en la represa, però una sortida de pista en la sisena prova especial del dia, vint-i-quatrena en el còmput global del ral·li, els hi suposava la pèrdua de 3 minuts i 49 segons amb els seus companys d’equip francesos i l’intercanvi de posicions entre les dues formacions. Una especial més tard, Björn Waldegård i Fred Gallagher havien d’abandonar la competició amb la transmissió del seu Toyota Celica GT-4 trencada, amb el que Toyota es quedava sense equips en actiu al ral·li i el Lancia Delta Integrale d’Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo ascendia fins a la quarta posició provisional, però a 8 minuts i 43 segons dels finlandesos oficials.
Didier Auriol i Bernard Occelli marcaven 3 millors temps en la recta final de la jornada per 1 per part de Miki Biasion i Tiziano Siviero, i quan aquests estaven disputant la segona passada per l’especial cronometrada de Viseu, la qual posava punt i final a la tercera etapa del ral·li, una averia d’embragatge deixava a l’estocada a la parella francesa.
Massimo Biasion i Tiziano Siviero per la seva part marcaven el millor temps en aquesta última prova especial i feien entrada al parc tancat de Viseu amb 8 minuts i 15 segons de marge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki, Alessandro Fiorio i Luigi Pirollo eren tercers a 10 minuts clavats dels finlandesos de Lancia, i els austríacs Georg Fischer i Thomas Zeltner esperaven amb el seu Audi 200 Quattro a que es produís una altra averia per aconseguir una posició de podi, doncs la distància que els separava dels homes del Jolly Club era de 8 minuts i 59 segons. Donades unes distàncies entre els primers classificats prou importants, els responsables técnics de Lancia reduïen la pressió del turbo per tal d’assegurar-se que els seus dos cotxes arribessin a la cerimònia de clausura.
Per tancar l’edició els organitzadors posaven sobre el programa l’etapa més llarga de totes, la qual estava formada per 6 proves especials de terra i 3 de superficie mixta que sumaven els últims 170,50 km cronometrats, una distància que conduiria als 46 equips que restaven en actiu des de Viseu fins al Casino d’Estoril, on hi tenien prevista l’entrada el mateix dissabte a partir de les 8 del vespre. Massimo Biasion i Tiziano Siviero s’imposaven en les dues primeres proves especials sabatines, sent especialment escandalós l’escratx del primer tram del dia, on els líders italians aconseguien treure 56 segons a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els segons més ràpids a l’especial.
Markku Alén i Ilkka Kivimäki treien a lluir els seus galons en imposar-se en la tercera prova especial de la jornada per 2 segons de marge amb els transalpins, però 4 escratxs consecutius d’aquests en les 4 proves especials següents, permetia als líders elevar el gap entre les dues formacions per sobre dels 10 minuts i mig. Amb el ral·li ja decidit, Massimo Biasion i Tiziano Siviero afluixaven el ritme i Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’anotaven els dos últims millors temps sense arribar a situar la diferència entre les dues formacions per sota dels 10 minuts.
Sense més activitat programada sobre les pistes i carreteres portugueses, els 39 equips que aconseguien completar el recorregut del ral·li arribaven al Casino d’Estoril, on s’hi celebrava al vespre la corresponent cerimònia de clausura de l’edició, i en la que els pilots italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero s’hi proclamaven vencedors en completar els 576,80 km disputats en un temps total de 6 hores 47 minuts i 1 segon. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, agreujats per un parell de problemes mecànics així com de sortides de pista, ho feien en segona posició a 10 minuts i 18 segons dels seus companys de formació, mentre que Alessandro Fiorio, fill del patró de Lancia, i Luigi Pirollo tancaven el podi a 23 minuts i 18 segons dels seus compatriotes guanyadors.
Fioro-Pirollo aconseguien un nou podi gràcies a les nombroses baixes.
Entre els vehicles de Grup N, el ral·li començava amb molt mal peu pels guanyadors de la categoria en el 39è Ral·li de Suècia, els suecs Sören Nilsson i Per-Ove Persson; la parella arrancava una roda frontal del seu Lancia Delta Integrale al Circuit d’Estoril i malgrat completar l’especial amb el seu copilot enfilat al maleter, les seves opcions s’esvaïen. Una imatge totalment oposada la mostraven els uruguaians Gustavo Trelles i Ricardo Ivetich, llur Lancia Delta Integrale hi esdevenia el més ràpid.
En desplaçar l’activitat sobre les carreteres i pistes portugueses, els belgues Pascal Gaban i Eddy Chevaillier accedien a la primera posició amb dos escratxs consecutius, posició que aquests mantenien i eixamplaven en imposar-se en 6 de les 9 proves especials que restaven per tal d’entrar al parc tancat de Povoa de Varzim amb 1 minut i 24 segons de marge amb els seus compatriotes Grégoire de Mevius i Willy Lux.
El seu lideratge però tocava final a la primera prova especial del dijous, l’intensa pluja que es precipitava sobre les proves especials de Fafe facilitava un accident i el seu abandonament era obligat. Grégoire de Mevius i Willy Lux recollien llavors el testimoni, i si bé Gustavo Trelles i Ricardo Ivetich eren els homes més ràpids del dia amb 5 escratxs de 6 possibles, el cert és que els uruguaians estaven molt lluny després dels 2 minuts perduts a Arganil i Arouca, pel que aquests retornaven a Povoa de Varzim ocupant la tercera posició per darrera dels italians Paolo Andreucci i Carlo Cassina i a 3 minuts i 33 segons dels líders.
En el camí cap a Viseu una altra figura emergia a la taula a bord d’un Lancia, el suec Fredrik Skoghag i l’alemany Peter Diekmann, els quals en imposar-se en 6 de les 11 proves especials, 4 d’elles de forma consecutiva, aconseguien desbancar a Gustavo Trelles i Ricardo Ivetich de la darrera posició de podi, mentre que per davant Grégoire de Mevius i Willy Lux controlaven la classificació alhora que aconseguien eixamplar distàncies en mig minut amb Paolo Andreucci i Carlo Cassina, presents a la ronda portuguesa després d’haver guanyat el "Trofeo Uno" a Itàlia, per establir el marge en 2 minuts i 43 segons.
Després de la disputa de la primera especial sabatina, Grégoire de Mevius i Willy Lux se sentiren amenaçats per Paolo Andreucci i Carlo Cassina, doncs els transalpins els hi retallaven en una sola cronometrada mig minut, motiu pel qual els belgues reaccionaven i s’imposaven en 4 de les 8 proves especials següents, marcant en les 4 restants 2 segons i 2 tercers millors temps, amb el que l’entrada al Casino d’Estoril es produia amb Grégoire de Mevius i Willy Lux en la primera posició per 4 minuts i 14 segons de marge amb Paolo Andreucci i Carlo Cassina. Fredrik Skoghag i Peter Diekmann tancaven el podi portuguès a 7 minuts i 36 segons dels guanyadors.
En clau de campionat, la victòria que aconseguia Grégoire de Mevius a Portugal, la primera que aconseguia al llarg de la temporada després del segon lloc del Ral·li Monte-Carlo i el cinquè del Ral·li de Suècia, permetia al pilot belga desmarcar-se al capdavant de la classificació amb 27 punts en ser pràcticament l’únic que sumava punts en les tres primeres rondes del calendari.
Primera victoria dels belgues en el Grup N que servia per marcar distàncies amb la competència.
En el campionat per a pilots, la segona victòria que aconseguia Massimo Biasion en la temporada desmarcava al pilot italià en el lideratge provisional del certamen. Ingvar Carlsson, guanyador de la ronda inaugural a Suècia, era el seu primer perseguidor, si bé aquest rol no hauria de durar massa tenint en compte els plans esportius de Mazda. Per darrera del pilot suec s’establia un triple empat entre els tres pilots que havien aconseguit marcar segones places en els tres ral·lis disputats fins al moment, Per Eklund a Suècia, Didier Auriol al Monte-Carlo i Markku Alén a Portugal.
PilotPuntsMassimo Biasion 40
Ingvar Carlsson 20
Per EklundDidier Auriol Markku Alén 15
15
15
En el campionat de marques, dos de dos per a Lancia en la temporada, que ja compençava a desmarcar-se en la general. Mentre que Mazda, si bé no competia oficialment a la ronda portuguesa, aconseguia sumar 12 punts gràcies a la victòria en Grup N i escalava fins a la segona posició. El zero de Toyota els feia caure fins al cinquè lloc, per darrera de BMW i Audi, que empataven en la tercera posició.
ConstructorPuntsLancia40
Mazda24
Audi
BMW14
14
Kankkunen-Grist van sorprendre sobre asfalt, en terra es dedicaren a controlar..
Segona cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 28è Ral·li de Portugal finalitzava a Estoril el divendres 4 de març de 1994, ciutat des d’on s’havia donat el tret de sortida el dimarts 1 de març amb la disputa de la primera jornada. La prova, que era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció, comptava amb fins a 97 equips en la seva llista d’inscrits, dels que 89 van empendre des de la rampa de sortida la viacap a les 36 especials cronometrades de 571,82 km de distància que composaven el recorregut. Només 34 d’ells van superar-los i van retornar a Estoril.
Una mala primera jornada va afectar negativament Auriol-Occelli.
La primera etapa, que conduia els equips des d’Estoril al centre del país, fins a Povoa de Varzim al nord, estava composada per 11 especials cronometrades integrament d’asfalt que en total sumaven 159,18 km de distància. La principal preocupació entre els equips era no perdre temps en forma de punxades doncs l’asfalt brut portugués era molt propici aquests incidents.
Els guanyadors de l’anterior edició, els francesos de Ford François Delecour i Daniel Grataloup sortien com una exhalació marcant set escraxts en els vuit primers trams cronometrats, peró en la novena especial cronometrada tot girava radicalment quan un palier del seu Ford Escort RS Cosworth es trencava tot l’avantatge aconseguit, aproximadament de mig minut, s’esbaïa cedint la primera posició als pilots de Toyota Juha Kankkunen i Nicky Grist, que amb l’escratx de la desena especial cronometrada sumaven un total de tres al llarg de la primera jornada.
En la onzena especial cronometrada que tancava el primer dia de competició, François Delecour i Daniel Grataloup tornaven a marcar el millor crono per tal de situar-se al capdavant de la provisional amb només 4 segons d’avantatge vers els seus companys d’equip Massimo Biasion i Tiziano Siviero i els de Toyota Juha Kankkunen i Nicky Grist. Per darrera, a 43 segons dels líders, s’hi trobaven els italians debutants amb Toyota Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, els quals eren capaços de classificar-se per davant dels francesos Didier Auriol i Bernard Occelli, que asseguraven estar desconcertats per que els cronos no els hi sortien. Els pilots de Subaru, agreujats per un funcionament un tant erràtic del seu diferencial central electrònic sobre asfalt Carlos Sainz i Luis Moya i Colin McRae i Derek Ringer es trobaven en setena i vuitena plaça just per darrera del Ford Escort RS Cosworth de RAS Motorsport dels belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot.
La segona etapa, disputada ja sobre terra i la més curta de totes quatre que es disputaven, arrancava amb un cop de teatre quan una vàlvula del Ford Escort RS Cosworth de François Delecour i Daniel Grataloup perforava un pistó i el seu motor es quedava mut en la primera especial cronometrada del dia, l’especial espectacle de Lousada. El liderat l’heredava llavors la parella de Toyota formada per Juha Kankkunen i Nicky Grist, als quals dos escratxs i el devenir de la jornada, van afavorir per tal de situar-se a la neutralització del segon dia amb 26 segons d’avantatge vers els italians de Ford Miki Biasion i Tiziano Siviero i 1 minut i 10 segons en relació amb Didier Auriol i Bernard Occelli.
I es que a la baixa de François Delecour i Daniel Grataloup en la primera especial del dia, cal afegir les dues baixes dels Ford oficiosos de RAS Motorsport, tots dos per trencar el càrter, els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot en colisionar contra una pedra i els iatalians Sandro Fiorio i Vittorio Brambilla en recpecionar bruscament un salt. Aquests tres abandonaments deixaven totalment sol a Miki Biasion i Tiziano Siviero per tal de sumar punts per la marca de l’oval, pel que la parella italiana rebia consignes d’acabar la prova.
Andrea Aghini i Sauro Farnocchia, que es trobaven fent un bon paper després de la primera jornada, veien com després de patir problemes de canvi en la primera especial del segon dia, en la segona patien una sortida de pista que els obligava a abandonar el ral·li, mentre que Didier Auriol i Bernard Occelli, que començaven l’etapa amb dos escratxs, en la sisena especial del dia es veien perjudicats per la boira, de la que s’escapaven els liders Juha Kankkunen i Nicky Grist i una virolla en la última especial, aturava la seva progressió.
Per darrera dels francesos de Toyota s’hi trobaven ja els espanyols de Subaru Carlos Sainz i Luis Moya, els quals gràcies als múltiples incidents van guanyar places i ja sobre la terra portuguesa podien exprimir millor les bondats del seu Impreza, superficie sobre la qual el cotxe es comportava molt millor, adjudicant-se dues especials cronometrades. Peró la boira de la sisena especial i una caiguda de la pressió de l’oli en la penúltima especial del dia que deixava el seu cotxe a propulsió, els espanyols perdien bona part del temps recuperat en les primeres especials, acabant la jornada en quarta posició provisional a 1 minut i 41 segons dels líders provisionals i amb poc més de 20 segons de marge vers Colin McRae i Derek Ringer.
Amb la consecució de la segona plaça en el seu punt de mira van sortir Didier Auriol i Bernard Occelli a disputar la tercera jornada de competició, també sobre terra, el que va portar als francesos a marcar el millor registre en les tres primeres especials celebrades en les que escurçava 35 segons a Miki Biasion i Tiziano Siviero. Després de tres especials relativament curtes que no permetien als de Toyota escurçar gaire, els francesos aconseguien l’objectiu a falta de dues especials per a tancar la jornada.
Afortunadament pels de l’oval, Carlos Sainz i Luis Moya trencaven una barra estabilitzadora en la primera especial cronometrada del dia i havien de fer la segona amb la barra trencada doncs les assistències no estaven permeses fins a completar aquesta segona cronometrada, amb el que els espanyols van haver d’aminorar el ritme del seu Subaru Impreza, a més a més, una errada en la munta de pneumàtics en la tercera especial cronometrada desencadenava en que no només deixaven d’assetjar les posicions de podi, sino que passaven a estar assetjats pels seus companys d’equip, els britànics Colin McRae i Derek Ringer, els quals poc després eren víctimes d’un conat d’incendi a causa d’un problema elèctric en la sisena especial del dia.
Juha Kankkunen i NIcky Grist seguien fent el seu ral·li, adjudicant-se un parell d’escratxs que servien per contenir en part l’atac dels seus companys d’equip i completar la tercera jornada de competició amb 41 segons d’avantatge vers Didier Auriol i Bernard Occelli, mentre que Miki Biasion i Tiziano Siviero eren ja a més d’1 minut en tercera posició i Carlos Sainz i Luis Moya quarts a 2 minuts exactes, deixant doncs les primeres posicions bastant decidides a falta de celebrar-se una última jornada que no era de tràmit.
Al llarg de la quarta i última etapa del ral·li, celebrada en divendres, els pilots retornaven a Estoril a través de 149,57 km cronometrats sobre pistes de terra mantenint-se pràcticament la tónica de la jornada anterior. Didier Auriol i Bernard Occelli es mostraven de nou com els pilots més ràpids davant el crono adjudicant-se fins a 3 especials cronometrades, mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist seguien en mode de control marcant els escratxs en les dues especials més curtes de la prova, suficient com per mantenir les distàncies vers els seus rivals permetent que els seus companys d’equip escurcessin només 1 segon la distància que els separava.
Pel que fa als interessos de Ford, Miki Biasion i Tiziano Siviero certificaven la darrera plaça de podi amb tres escratxs aconseguits en les vuit especials celebrades en tot el dia, retallant així les distàncies que tenia vers els rivals que hi havia per davant, és a dir els Toyota, alhora que es distanciava del Subaru Impreza de Carlos Sainz i Luis Moya que li venia per darrera.
Completats els 571,82 km d’especials cronometrades sobre un terreny mixte asfalt-terra, Juha Kankkunen i Nicky Grist esdevenien els pilots més ràpids, i per tant guanyadors dl ral·li, en aturar el cronòmetre amb un temps total de 6 hores 20 minuts i 59 segons, superant en 40 segons als seus companys d’equip Didier Auriol i Bernard Occelli. Miki Biasion i Tiziano Siviero tancaven el podi a 50 segons dels guanyadors.
Els ràpids abandonaments dels altres Ford, va condicionar l’actuació de Biasion-Siviero.
En el campionat de producció l’àrab Mohammed Bin Sulayem i el seu copilot irlandès Ronan Morgan es situaren com a líders després de la primera etapa d’asfalt seguits dels locals Antonio Coutinho i Luis Lisboa, tots dos amb Ford Escort RS Cosworth, però en iniciar-se la terra, un accident dels líders seguit d’una averia en la caixa de canvis per part dels locals, deixava al capdavant a Jesús Puras i Carlos del Barrio. Antonio Coutinho i Luis Lisboa acabarien trencant la caixa de canvis en la segona especial de la tercera etapa, deixant a la parella càntabre molt més lliure de pressions, conduint fins a la victòria i vuitena posició absoluta final. Amb aquesta victòria Puras passava a encapçalar la general del Grup N amb 23 punts, 10 més que Pierre-Manuel Jenot, guanyador al Monte-Carlo per davant seu i absent a Portugal.
Ràpids peró mimant la mecànica, així va ser com Puras-del Barrio guanyaven en Grup N.
En la general del campionat per pilots Juha Kankkunen traduia la seva victòria en el liderat provisional gràcies a la fantàstica combinació del segon lloc al Monte-Carlo amb la victòria a Portugal. Per darrera del quadruple campió del món finlandès, s’hi trobaven empatats a 22 punts Miki Biasion i Carlos Sainz, amb un tercer i un quart lloc cadascun. François Delecour, guanyador al Monte-Carlo, peró que a Portugal es veia obligat a abandonar, tancava el podi provisional.
PilotPuntsJuha Kankkunen 35
Massimo BiasionCarlos Sainz 22
22
François Delecour 20
En el campionat de marques, les hostilitats entre Ford i Toyota continuaven pràcticament tan tancades com en la temporada anterior amb una victòria i un podi per a cada marca, si bé pels japonesos afincats a Colònia, el podi era un segon lloc permetent-los portar una inciativa de 3 punts al capdavant de la general. Subaru amb 26 punts començava a perdre una mica el contacte amb els seus rivals.
ConstructorPuntsToyota37
Ford34
Subaru26
-
..:: HdR.cat – 22 febrer ::..
En aquesta ocasió Per Eklund deixava de fer d’escuder i s’adjudicava el seu primer ral·li mundial.
El diumenge 22 de febrer de 1976 acabava a Karlstad el 26è Ral·li de Suècia, segona cita en el calendari del mundial de ral·lis, que si bé en la seva llista oficial d’equips inscrits hi figuraven un total de 203 formacions, 68 ho feien en categoria internacional, i només aquests haurien de superar un recorregut programat composat per 34 proves especials cronometrades de 722 km de distància, els que competien en la categoria nacional sueca, només afrontaven la primera etapa de 18 proves especials. 28 equips participants aconseguiren superar la distància competitiva programada i ser al parc tancat el diumenge.
Stig Blomqvist no va poder superar en aquesta ocasió al seu company i amic Per Eklund
Divendres 20 de febrer al vespre es donava la sortida als participants per tal de que poguessin afrontar la primera etapa del ral·li, la qual estava formada per 18 proves especials cronometrades que els conduïen cap a la frontera amb Noruega per després retornar al punt de sortida, Karlstad. La primera prova especial es celebrava l’hipòdrom de Farjenstad, on els participants hi competien en grups de 4, tal i com marcava la tradició. Sobre aquest traçat, els 3 Lancia Stratos HF presents, en mans de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, de Simo Lampinen i Arne Hertz i de Per-Inge Walfridsson i Kjell Nilsson, marcaven per aquest ordre els 3 millors temps i copaven la part altra de la classificació provisional.
Acte seguit l’activitat es desplaçava cap a una pista forestal molt sinuosa, on a més a més la neu va començar a caure amb intensitat just en aquell instant, generant així unes condicions lliscants en les que els potents Lancia Stratos HF no podien exprèmer al màxim els seus motors Ferrari, mentre que els petits Saab de tracció al davant i equipats amb unes rodes Dunlop molt estretes, hi gaudien d’una major estabilitat que els permetien marcar els dos millors temps i passar a ocupar les des posicions més altes de la taula provisional amb Per Eklund i Björn Cederberg per davant d’Stig Blomqvist i Hans Sylvan.
Björn Waldegård i Hans Thorszelius s’imposaven en la tercera prova especial del bucle, celebrada al circuit de ral·licross d’Avrika, per tal de superar a Stig Blomqvist i Hans Sylvan a la classificació, però en les següents cronometrades, celebrades en els boscos de la regió, els Saab es mostraven especialment més ràpids que els Lancia i els petits cotxes suecs de mica en mica es van anar desmarcant al capdavant de la general provisional.
Quan la caravana del ral·li feia arribada al reagrupament de Torsby, Per Eklund i Björn Cederberg figuraven en la primera posició provisional amb 1 minut d’avantatge ja vers Stig Blomqvist i Hans Sylvan i 2 minuts amb els Lancia Stratos HF de Björn Waldegård i Hans Thorszelius i de Per-Inge Walfridson i Kjell Nilsson. El tercer Lancia Stratos HF, el de Simo Lampinen i Arne Hertz, es veia endarrerit fins a la desena posició provisional per problemes amb la injecció.
En la recta final de la primera etapa, la neu tornava a caure en abundància per beneficiar encara més als dos primers classificats, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius patien una sortida de pista que els suposava perdre uns 8 minuts i 2 posicions en la taula general provisional. Stig Blomqvist i Hans Sylvan s’imposaven en l’especial més llarga del programa, Eddeholm de 70 km, on la parella aconseguia retallar en 1 minut el gap que tenien vers els seus companys de formació i líders provisionals.
Així doncs, a l’entrada al parc tancat de Karlstad, s’hi arribava amb Per Eklund i Björn Cederberg en la primera plaça per 14 segons de marge amb Stig Blomqvist i Hans Sylvan. Per-Inge Walfridson i Kjell Nilsson eren tercers a 10 minuts i 22 segons dels líders, precedint en 1 minut i 34 segons l’Opel Ascona d’Anders Kulläng i Claes-Göran Andersson. Björn Waldegård i Hans Thorszelius, a 12 minuts i 45 minuts dels líders, encara tenien esperances d’entrar en posicions de podi.
Dissabte al vespre 43 formacions, ja sense els participants en categoria nacional, es disposaven a afrontar la segona etapa del ral·li, que com ja havia passat en l’etapa anterior, la neu fresca tornava a fer acte de presència sobre els boscos del Värmland per donar ales als dos petits Saab.
Tanmateix, la manca d’ordres d’equip en el si de l’equip, va acabar generant un moment surrealista, Stig Blomqvist i Hans Sylvan, eren els primers en prendre la sortida i per tal d’evitar perdre temps netejant la traçada de neu fresca, aquests decidien endarrerir la seva sortida a costa de rebre 1 minut de penalització. Per Eklund i Björn Cederberg prenien la mateixa decisió, amb el que els dos Saab prenien la sortida en el mateix ordre preestablert i havent perdut 1 minut de marge vers els seus perseguidors.
Malgrat aquest disbarat, Per Eklund i Björn Cederberg van tornar-se a anar separant de la resta de participants gràcies a un major coneixement de les pistes per les que es celebrava el ral·li, mentre que per darrera Björn Waldegård i Hans Thorszelius van anar recuperant segons fins assolir la tercera posició provisional, però en la 26ena especial cronometrada la parella de Lancia patia una forta sortida de pista que els obligava a abandonar la competició. Un camí que seguiria en la següent prova especial els seus companys Per-Inge Walfridsson i Kjell Nilsson, amb el que Anders Kulläng i Claes-Goran Andersson es trobaven així amb la tercera posició.
Amb l’entrada a Karlstad el diumenge al matí, el 26è Ral·li de Suècia es donava per conclòs, moment en que els locals Per Eklund i Björn Cederberg podien brindar per la seva primera victòria en el mundial després d’haver recorregut els 722 km del programa amb un temps final de 8 hores 8 minuts i 26 segons, Stig Blomqvist i Hans Sylvan ho feien a 1 minut i 36 segons dels seus companys d’equip en la segona posició, mentre que Anders Kulläng i Claes-Goran Andersson tancaven el podi a 22 minuts i 44 segons del registre dels guanyadors.
Anders Kulläng i Claes-Goran Andersson acabaven en tercera posició a un mòn dels dos Saab.
Tot i el bany que els petits Saab van donar al potent Stratos HF, Lancia aconseguia salvar els mobles gràcies al quart lloc final de Simo Lampinen i Arne Hertz, amb el que la marca tansalpina es mantenia al capdavant de la clasificació mundial. Opel per la seva banda vivia una situació similar, gràcies als punts que els hi otorgaven Anders Kulläng i Claes-Goran Andersson amb la seva tercera posició, podien contenir la victòria de Saab i classificar-se 2 punts per davant dels de Trollhätan en combinar-los amb el quart lloc de Walter Röhrl i Jochen Berger al Ral·li Monte-Carlo inaugural.
ConstructorPuntsLancia30
Opel22
Saab20
Agraïments a Carles Bosch per l’ajuda prestada amb el material gràfic.
-
..:: HdR.cat – 27 febrer ::..
Guanyar al Safari és dificil, i Richard Burns i Robert Reid amb un pilotatge ben mesurat ho feien per segona vegada en la seva carrera.
Amb Nairobi, capital keniana, com a centre neuràlgic del ral·li, el diumenge 27 de febrer del 2000 es celebrava la tercera i última jornada del 48è Safari Rally. La dura i maratoniana prova africana, era la tercera cita del calendari del mundial de ral·lis i amb tan sols 12 especials però 1047,26 km cronometrats de recorregut, era una de les cites més atípiques del calendari mundial. A la rampa de sortida s’hi donaren cita 51 dels 55 equips inscrits dels que 17, una tercera part, van conseguir acabar la ronda que era puntuable per als campionats de pilots, marques i producció.
Sacrificats per l’aposta de Subaru pel seus companys d’equip, Kankkunen-Repo van haber de comformar-se amb la segona plaça.
La primera etapa, celebrada el divendres 25 de febrer de 2000, tenia 4 trams cronometrats en el seu programa, els quals suposaven una distància total competitiva de 350,84 km. Didier Auriol i Denis Giraudet es van alçar com els primers líders del ral·li kenià en guanyar la primera especial, Orien, de 112,43 km, amb el que SEAT liderava un esdeveniment del mundial per primera vegada en la seva història. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aturaven el cronòmetre 14 segons més tard i Richard Burns i Robert Reid ho feien amb 1 segon més que la parella finlandesa de Mitsubishi.
Malauradament en la següent prova especial, els francesos de SEAT impactaven amb una roca que els hi trencava una llanda del seu Córdoba WRC, perdent 5 minuts i el liderat que passava a estar en mans dels britànics de Subaru Richard Burns i Robert Reid, doncs Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki hi patien 3 punxades i completaven l’especial amb 12 minuts i 18 segons de retard vers els de la Constel·lació de les Plèiades, els més ràpids a l’especial. Completada la segona especial, el motor del Mitsubishi Lancer Evo VI va enmudir, sent impossible tornar-lo a posar en marxa a causa d’una averia elèctrica, amb el que el seu abandonament era obligat.
Tanmateix aquesta segona prova especial, Oltepesi, va ser especialment dramàtica per aquells que muntaven pneumàtics Michelin per contra dels equipats amb Pirelli, i es que la marca italiana havia treballat en l’interior de les seves gomes per facilitar la dissipació de la calor acumulada per pilotar a altes velocitats sobre les pistes pedregoses kenianes. Carlos Sainz i Luis Moya punxaven dues vegades en aquesta cronometrada així com els seus companys d’equip a Ford Colin McRae i Nicky Grist, a part de les 3 punxades abans esmentades del campió del mòn en vigència, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, amb el que els de l’oval romanien en la quarta i cinquena posició respectivament per darrera de Didier Auriol i Denis Giraudet, segons, i de Juha Kankkunen i Juha Repo, tercers.
Richard Burns i Robert Reid refermaven la seva condició de líders imposant-se en la tercera i quarta prova cronometrada, mentre que els seus companys de formació, els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Repo, marcaven el segon millor registre per segona vegada consecutiva en la tercera prova especial, i en superar per 20 segons a Didier Auriol i Denis Giraudet, els de Subaru els hi prenien la segona posició a la taula general. Per la seva banda, Carlos Sainz i Luis Moya malmetien la suspensió posterior del seu Ford Focus WRC’00 i havien de fer una reparació d’emergència guiats per ràdio per tal de prosseguir, amb el que els espanyols intercanviaven posicions amb els seus companys britànics de formació, per després de la quarta prova especial, caure fins a la desena plaça provisional.
Toni Gardemeister i Paavo Lukander abandonaven el ral·li just abans de prendre la sortida en la tercera prova especial, Olorian, doncs el navegant finlandès arribava a la prova amb una lesió de coll produida durant les jornades de test, a més a més, durant la segona cronometrada, el seu SEAT Córdoba WRC perdia una porta i era tal la quantitat de pols que aquests empassaven, que Paavo Lukander no es veia capacitat per continuar.
Quan eren tres quarts de vuit del vespre, la caravana del ral·li retornava al parc tancat de Nairobi, on Richard Burns i Robert Reid ocupaven la primera posició per 4 minuts i 24 segons de marge vers Juha Kankkunen i Juha Repo, molt endarrerits en la primera prova especial després d’atropellar una vaca, i 7 minuts i 37 segons de coixí en relació a Didier Auriol i Denis Giraudet, qui es lamentaven de no saber-se anticipar al comportament de les seves suspensions. Petter Solberg i Phil Mills restaven a les portes del podi a 13 minuts i 17 segons dels líders i amb només 15 segons de marge vers els seus companys Colin McRae i Nicky Grist.
La segona jornada del ral·li tenia 345,58 km cronometrats en el seu programa i com l’etapa anterior, també 4 proves especials, sent la sortida del Nairobi’s Safari Park, punt en el que s’ubicava el parc tancat, el dissabte a tres quarts de 5 de la matinada. La primera de les cronometrades tornava a ser conquerida per Richard Burns i Robert Reid, que es refermaven en el liderat, mentre que una punxada soferta per Didier Auriol i Denis Giraudet, facilitava que Colin McRae i Nicky Grist s’introduissin en les posicions de podi.
En la segona prova especial sabatina es va poder veure un triplet dels homes de Ford, capitanejats pels espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, els quals s’imposarien també en la tercera i quarta prova especial programada del dia per tal d’enfilar-se fins a la quarta posició provisional, mentre que Colin McRae i Nicky Grist es veurien obligats a abandonar en la darrera d’elles en creuar un riu a massa velocitat, i veure com el motor del seu Focus WRC’00 es negava en estar el cotxe desprovist del tradicional tub respirador.
Així Didier Auriol i Denis Giraudet recuperaven la tercera posició provisional, entrant al parc tancat a les 8 del vespre del mateix dia a 15 minuts i 35 segons de Richard Burns i Robert Reid i amb 5 minuts i 44 segons de marge vers el Ford Focus WRC’00 dels seus excompanys d’equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. Juha Kankkunen i Juha Repo cedien mig minut més vers els seus companys de formació en el transcurs de la segona etapa i conservaven així en la segona posició a 4 minuts i 55 segons d’aquests.
La jornada dominical, tercera i última en el programa de l’esdeveniment, no era més que una repetició de la primera etapa, i com ja havia passat divendres, Didier Auriol i Denis Giraudet aconseguien el millor registre en la primera especial del bucle. L’altra cara de la moneda en la lluita per la tercera posició de podi era la de Carlos Sainz i Luis Moya, els de Ford es quedaven sense direcció assistida i en cedir 10 minuts i 45 segons amb els homes de SEAT, no només veien esfumar-se les possibilitats de podi, sinó que a més a més eren superats pels seus companys Petter Solberg i Phil Mills.
Richard Burns i Robert Reig guanyaven la següent prova especial per deixar clar qui era el cap de files entre les dues formacions de la Constel·lació de les Plèiades, mentre que un problema en la direcció assistida, endarreria en 6 minuts i 36 segons a Didier Auriol i Denis Giraudet sense majors conseqüències per a la parella francesa de la marca catalana. Carlos Sainz i Luis Moya guanyaven les dues últimes proves especials programades, que en conjunció amb una punxada soferta per Petter Solberg i Phil Mills en la darrera cronometrada, permetia als espanyols recuperar la quarta posició alhora que evitava als responsables de Ford haver de tenir el mal tràngol de dictaminar ordres d’equip.
Quan eren les 4 de la tarda, els pilots entraven de nou al Nairobi’s Safari Park Hotel i el 48è Safari Rally es donava oficialment per finalitzat. Richard Burns i Robert Reid aconseguien la victòria després d’acumular 5 escratxs i 2 segons i tercers millors temps, amb el que la parella britànica recorria els 1047,26 km del programa en un temps final de 8 hores 33 minuts i 13 segons. Els seus companys d’equip finlandesos, Juha Kankkunen i Juha Repo, els escortaven en el podi en el seu segon graó havent acumulat un retard de 4 minuts i 37 segons, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven el podi kenià a 22 minuts i 44 segons del registre dels guanyadors, en el que seria el 4t i últim podi de SEAT, fins a la data d’avui, en el mundial de ral·lis.
Didier Auriol i Denis Giraudet aconseguien el quart i últim podi de SEAT al mundial.
En l’apartat dels vehicles de producció Gabriel Pozzo i Rodolfo Amelio Ortiz esdevenien els primers líders de la classificació en imposar-se en el tram inaugural, una posició que els argentins confirmarien amb el millor temps en les dues següents proves especials, mentre que els seus companys d’equip, Claudio Menzi i Edgardo Galindo, s’instal·laven en la segona posició provisional. L’abandonament dels líders en el quart i últim tram del divendres, convertia a Claudio Menzi i Edgardo Galindo en els primers classificats de la categoria amb un coixí de 6 minuts i 33 segons sobre els seus compatriotes Roberto Sanchez i Jorge del Buono.
Al llarg del dissabte, dos escratxs per part dels argentins amb Mitsubishi, el primer d’ells ex-aequo amb els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller, per un escratx dels argentins amb Subaru, no feia més que confirmar les posicions assolides alhora que el gap entre les dues formacions s’obria en 3 minuts i 57 segons més.
Roberto Sanchez i Jorge del Buono afrontaven la jornada dominical com un tràmit, doncs el seu marge vers el Mitsubishi Lancer Evo VI de Manfred Stohl i Petter Müller era de més de 8 minuts i mig. Així finalment Claudio Menzi i Edgardo Galindo aconseguien la victòria per 17 minuts i 58 segons de marge vers Roberto Sanchez i Jorge del Buono, mentre que Manfred Stohl i Peter Müller tancaven el podi a 23 minuts i 46 segons del temps dels guanyadors del ral·li en l’apartat de producció.
En clau de campionat Manfred Stohl era el pilot que tenia més recorregut en el certamen, i els 4 punts que sumava a la cita keniana permetien al pilot austríac incrementar fins a 7 punts el coixí que el centre-europeu tenia amb Jani Paasonen, guanyador de la ronda sueca, i l’esmentat argentí Claudio Menzi.
Menzi-Galindo aconseguien una victòria contundent.
Tot i el zero en el ral·li africà, Tommi Mäkinen es mantenia al capdavant de la taula del campionat de pilots per quatre punts de marge vers Richard Burns, qui gràcies a la victòria pujava set places a la general. D’altra banda Juha Kankkunen superava al madrileny Carlos Sainz i al seu compatriota Marcus Grönholm d’una tacada i entrava al podi provisional de la general.
PilotPuntsTommi Mäkinen 16
Richard Burns 12
Juha Kankkunen 11
Amb el doblet aconseguit, Subaru es situava com a lider en el campionat de constructors per davant de Mitsubishi, que baixava al segon lloc, i de Ford, que tot i superar a Peugeot en la general, es mantenia en tercera plaça donada la pujada de dues posicions dels de la Constel·lació de les Plèiades.
ConstructorPuntsSubaru25
Mitsubishi18
Ford13
Rovanperä-Halttunen es feien amb la victòria i el lideratge de la provisional.
Buscant la neu que tan havia preocupat i mancat en edicions prèvies, el Ral·li de Suècia es reinventava en la seva 69ena edició i abandonava així la tradicional regió de Värmland, al sud oest del país a tocar amb la frontera amb Noruega, per tal de desplaçar-se cap al nord est del país a tocar del Mar de Bòtnia, establint un nou parc tancat i centre neuràlgic a la ciutat d’Umeå. La ronda hivernal per excel·lència, era la segona cita de la temporada i comptava amb 50 formacions en la seva llista oficial d’inscrits, de les que 45 esdevindrien participants en baixar per la protocolària rampa de sortida el dijous 24 de febrer. Uns equips que podien optar a obtenir punts en els certàmens de pilots, constructors, WRC2, WRC3 així com el mundial junior, segons l’edat del pilot o el tipus de vehicle emprat. El recorregut del ral·li estava composat per 19 proves especials cronometrades de 305,79 km competitius, si bé 2 setmanes abans de l’inici del mateix, l’organització es veia obligava a cancelar 2 d’aquestes proves especials degut a la migració de rens a la zona, una corda que era superada per 36 equips participants el diumenge 27 de febrer de 2022.
Una errada al llarg de la jornada sabatina va impedir als belgues lluitar per la victòria.
La primera etapa del ral·li comptava amb 7 proves especials de 125,67 km cronometrats en el seu programa, una distància que resultava de passar en dues ocasions per un bucle de 3 trams, més una especial espectacle a les afores d’Umeå per tancar l’activitat al vespre. El primer equip participant en abandonar el parc tancat, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, ho feia en passar 5 minuts de 3 quarts de 8 del vespre, mentre que el seu retorn s’esperava per quan passessin 3 minuts de les 8 del vespre.
Ott Tänak i Martin Järveoja establien el registre de referència en la primera prova cronometrada del dia, i en bona lògica els estonis esdevenien els primers líders de la cita per davant dels pilots de Toyota Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen i dels seus companys d’equip a Hyundai, Oliver Solberg i Elliot Edmonson i de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe.
L’altra parella finlandesa de Toyota, la formada per Esapekka Lappi i Janne Ferm, marcava el millor temps en la cronometrada següent i aquests saltaven des de la cinquena posició provisional fins a la primera, mentre que els seus companys i compatriotes Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen seguien pagant el preu d’obrir pista i marcar el camí sobre la neu fresca. Tot i així aquests tornaven a ser els segons més ràpids i conservaven la segona posició a 1,0 segons dels nous líders.
Alhora en aquesta segona prova especial el ral·li tenia una baixa entre els seus il·lustres, quan els irlandesos Craig Breen i Paul Nagle se sortien de la pista en dues ocasions, resultant la segona terminal per a la seva progressió a l’edició.
A la conclusió del bucle matinal, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen aconseguien finalment la seva primera victòria de tram, mentre que Esapekka Lappi i Janne Ferm s’hi deixaven una catorzena de segons en calar el motor, un temps que els portava a cedir el lideratge, així com 4 llocs a la taula. Ott Tänak i Martin Järveoja perdien el paracops anterior, malmès en un impacte ocorregut en la segona prova especial, i sense l’aerodinàmica frontal del seu Hyundai, vital en un dels esdeveniments més ràpids del calendari, aquests també perdien terreny i posicions.
Així doncs, a la conclusió del bucle matinal, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen lideraven la classificació per 8,4 segons de marge vers Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i 10,4 segons amb Oliver Solberg i Elliott Edmonson.
A la repetició del bucle, les roderes que els diferents tipus de cotxes que havien passat per la pista al llarg del matí, eren un maldecap afegit per als pilots, sobretot per aquells que afrontaven l’especial en les primeres posicions, així Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen es deixaven 16,3 segons vers el registre guanyador dels seus companys Elfyn Evans i Scott Martin, i els britànics passaven a ocupar la primera posició.
Ott Tänak i Martin Järveoja recuperaven un bon grapat dels segons perduts al llarg del matí amb la seva segona victòria de tram en la cinquena prova cronometrada, un resultat que els llençava fins a la segona posició a 1,1 segons del temps d’Elfyn Evans i Scott Martin, però malauradament per als pilots bàltics, el seu sistema híbrid generava un error a causa d’un impacte, i en encendre’s la llum vermella, als homes de Hyundai no els hi quedava cap altre remei que haver d’abandonar la ronda sueca abans de disputar la sisena prova especial.
Queia la nit a la vora del cercle polar Àrtic i Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe s’imposaven en la darrera prova cronometrada campestre, per tal de prendre la segona posició que els seus companys estonis deixaven vacant a 6 dècimes dels britànics i per només 9 dècimes de segon d’avantatge amb Esapekka Lappi i Janne Ferm.
Tot i que l’especial espectacle d’Umeå només tenia 5,53 km de corda, les distàncies entre els primers classificats eren molt curtes i així la parella belga de Hyundai en aconseguir-hi el segon millor temps per darrera de Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, aquests es feien amb el lideratge provisional, mentre que els finlandesos de Toyota saltaven fins a la segona posició.
Completats els poc més de 2 quilòmetres d’enllaç des de la línia de meta de l’especial espectacle fins al parc tancat d’Umeå, la primera etapa del ral·li es donava per finalitzada amb Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe en primera posició per 4,3 segons de marge amb Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen i 7,4 segons si la mesura es prenia amb els destronats Elfyn Evans i Scott Martin. Esapekka Lappi i Janne Ferm restaven a les portes del podi a 1,4 segons del registre dels seus companys, mentre que Oliver Solberg i Elliot Edmonson quedaven lleugerament despenjats, tancant la pinça dels 5 primers classificats a 28,1 segons dels seus companys líders.
L’especial cancel·lada per la migració dels rens, Örträsk, es trobava programada en un primer moment al llarg de la jornada sabatina, pel que aquesta quedava reduïda a 6 proves especials de 82,30 km cronometrats, una activitat competitiva que s’iniciava en passar 5 minuts de les 8 del matí amb la sortida dels primers participants del parc tancat i que finalitzaria un cop que aquests haguessin superat les assistències de final d’etapa unes 12 hores més tard.
Els homes de Toyota sortien a l’atac i així amb una victòria de tram i 2 tercers llocs per a Elfyn Evans i Scott Martin al llarg del bucle matinal, i un tercer lloc i dues victòries de tram per a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, si bé en la darrera d’elles cal tenir en compte que els reengaxats Craig Breen i Paul Nagle eren els qui establien el registre de referència, però que a efectes pràctics la transcendència dels resultats dels irlandesos era nul·la.
Un rendiment que permetia a Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen arrebassar la primera plaça a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe al terme de la primera prova especial, mentre que en la següent, els britànics abaixaven als belgues un graó més en el podi. Esapekka Lappi i Janne Ferm feien el mateix que els seus dos companys d’equip en la darrera prova de l’escull matinal i expulsaven als de la formació coreana de les posicions d’honor, un bescanvi de posicions facilitat també per una passada de frenada dels belgues i una errada posterior del seu sistema híbrid.
Així doncs, en les assistències de mitja etapa a Umeå, les tres parelles de Toyota ocupaven les 3 posicions de podi, amb Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen al capdavant de la classificació per 4,8 segons de marge amb Elfyn Evans i Scott Martin i 12,0 segons en relació a Esapekka Lappi i Janne Ferm.
El bucle post meridional arrancava amb una nova victòria parcial d’Elfyn Evans i Scott Martin, qui començaven a posar en perill el lideratge dels seus companys Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen, qui reaccionaven i tancaven la jornada amb respectives victòries parcials per tal de restablir el seu marge de confiança, un marge que es veuria incrementat en 10 segons, en quan els comissaris esportius imposaven tal sanció a la parella britànica, que creuava la línia de meta de la darrera prova especial per fora de la pista.
Paral·lelament, Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe milloraven molt el seu rendiment i amb un segon millor temps i dos tercers temps escratx, aquests recuperaven la tercera posició provisional en la penúltima cronometrada sabatina i la conservaven fins a la conclusió de la mateixa. Mentre que els seus companys Oliver Solberg i Elliott Edmonson s’endarrerien en quedar-se’ls-hi l’accelerador clavat.
Un cop al parc tancat d’Umeå, Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen lideraven per 18,3 segons de marge vers Elfyn Evans i Scott Martin, mentre que en relació amb Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, aquest marge s’eixamplava fins als 21,7 segons. Esapekka Lappi i Janne Ferm restaven a 4,2 segons de la darrera de les posicions de podi, emperò amb un marge superior al 1 minut vers els cinquens classificats, Takamoto Katsuta i Aaron Johnston, un cop que Oliver Solberg i Elliott Edmonson rebien una sanció de 160 segons per un retard de 16 minuts en el darrer control horari, arran de les necessàries intervencions mecàniques en el seu auto.
La tercera i última etapa del ral·li comprenia els darrers 56,84 km cronometrats del programa, una distància que es repartia al llarg de 4 proves especials, resultants de passar en dues ocasions per un bucle de 2 trams el diumenge al matí. Amb sortida del parc tancat a 2 quarts de 6 del matí, la cerimònia de clausura es programava per a les 2 en punt del migdia.
Els líders iniciaven la jornada dominical amb una victòria de tram per tal de seguir obrint distàncies al capdavant de la classificació, mentre que Elfyn Evans i Scott Martin es veien obligats a abandonar patir una sortida de pista que danyava el seu radiador, una baixa que deixava a Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe en segona posició a 23,9 segons dels finlandesos de Toyota, i als companys d’aquests últims, Esapekka Lappi i Janne Ferm, en tercera posició a 4,9 segons dels pilots belgues de Hyundai.
En la segona prova especial dominical, ambdues parelles finlandeses de Toyota batien el registre de Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe i aquests reaccionaven imposant-se en la tercera per tal de restablir distàncies, si bé aquestes diferien molt de ser definitives.
En el Power Stage, Ott Tänak i Martin Järveoja es feien amb el millor temps i salvaven lleugerament els mobles trencats arran de la llum vermella del divendres, mentre que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen miraven de no deixar ni les engrunes amb el segon millor temps. Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe, tercers a final de tram, no deixaven lloc a les especulacions.
Completats els 264,81 km cronometrats del programa escapçat, es celebrava la cerimònia del podi a les 2 en punt del diumenge 27 de febrer de 2022, i per primera vegada en la història de l’esdeveniment, a Umeå amb la presència de 36 equips participants, entre els que Kalle Rovanperä i Jonne Halttunen es feien amb la victòria final en completar les 17 proves especials de l’itinerari en un temps de 2 hores 10 minuts i 44,9 segons, registre que rebaixava en 22,0 segons l’aconseguit per Thierry Neuville i Martijn Wydaeghe. Esapekka Lappi i Janne Ferm, que debutaven en competició al volant d’un Rally1, tancaven el podi suec a 30,6 segons dels seus companys d’equip.
Lappi-Ferm tancaven el seu debut amb Rally1 amb un podi.
En categoria WRC2 els compassos inicials del ral·li van estar plens de canvis en la classificació. Si bé els finlandesos Jari Huttunen i Mikko Lukka establien el millor temps en la cronometrada inaugural del programa, la seva plaça la prenien ràpidament els noruecs Ole-Christian Veiby i Stig-Runne Skjærmoen, segons més ràpids en la cronometrada inaugural i autors del millor temps en les dues proves següents del bucle matinal.
L’estoni Georg Linnamäe i el britànic James Morgan, a bord d’un Volkswagen Polo GTi R5 com els líders provisionals, es feien amb la segona posició a la provisional amb respectius segons llocs per darrera dels pilots escandinaus en les dues últimes proves especials de l’escull.
A la repetició del bucle matinal, Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen mostraven símptomes evidents de millora i aquests en aconseguir 3 segons millors temps, així com un temps escratx en la segona prova cronometrada del bucle, entraven al parc tancat d’Umeå en primera posició per 4,1 segons de marge vers els seus compatriotes Ole-Christian Veiby i Stig-Runne Skjærmoen. Els russos Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov eren tercers a 9,8 segons, mentre que Georg Linnamäe i James Morgan, així com Jari Huttunen i Mikko Lukka tancaven una estreta pinça dels 5 primers classificats a 11,7 segons i 14,3 segons dels líders respectivament.
La classificació era estreta, i els focus d’atenció diversos, d’una banda Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen s’immiscien en una lluita per la victòria amb els seus compatriotes Ole-Christian Veiby i Stig-Runne Skjærmoen, amb 2 intercanvis de posicions que deixaven la classificació tal i com estava a la sortida del parc tancat d’Umeå, en el moment de retornar-hi per a les assistències. Parell d’intercanvis que també es produïen entre Georg Linnamäe i James Morgan amb Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov.
En el bucle post meridional, les posicions entre els 3 primers classificats es començaven a definir, mentre que Jari Huttunen i Mikko Lukka s’unien a la festa del canvi de cadires i aquests amb un registre de referència i un segon millor temps, arrabassaven la quarta posició a Georg Linnamäe i James Morgan per estret marge.
A quarts de 8 del dissabte al vespre, els participants procedien amb la protocolària entrada al parc tancat de l’epicentre del ral·li, amb Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen al capdavant de la taula provisional per 10,9 segons de marge amb Ole-Christian Veiby i Stig-Runne Skjærmoen. Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov eren tercers a 30,6 segons dels líders i per 15,5 segons de marge vers Jari Huttunen i Mikko Lukka i 19,4 segons en relació a Georg Linnamäe i James Morgan.
Ole-Christian Veiby i Stig-Runne Skjærmoen iniciaven la jornada dominical a l’atac, i aquests en imposar-se en les 2 proves cronometrades del primer escull, aconseguien reduir el gap vers els líders fins als 4,8 segons.
La tensió era elevada, però aquesta afluixaria en quan els pretendents al lideratge picaven un banc de neu i s’envirollaven enmig de l’especial, un contra temps que els feia concedir 17,3 segons vers el millor temps d’Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen, alhora Nikolay Gryazin i Konstantin Aleksandrov s’accidentaven i deixaven la seva posició de podi a Jari Huttunen i Mikko Lukka.
Sense res rellevant a destacar en la darrera cronometrada del programa, Andreas Mikkelsen i Torstein Eriksen es feien amb la victòria per 23,2 segons vers Ole-Christian Veiby i Stig-Runne Skjærmoen i per 1 minut i 3,1 segons en relació a Jari Huttunen i Mikko Lukka.
A efectes de campionat, Andreas Mikkelsen obtenia la segona victòria de la temporada en la segona prova del calendari, un excels rendiment que li donava un marge de 33 punts amb els respectius segons classificats d’aquestes dues rondes, Erik Cais i Ole-Christian Veiby.
Segona victòria consecutiva de Mikkelsen-Eriksen al WRC2.
Entre els més joves de la categoria, menors de 30 anys, la victòria era per a Georg Linnamäe i James Morgan, mentre que per als més veterans, de més de 50, el guardó corresponia a Michal Solowow i Maciej Baran.
Linnamäe-Morgan vencien entre els joves de la classe…
… I Solowow-Baran entre els més veterans.
En la categoria junior del WRC3, els pilots nòrdics començaven dominant la taula de temps, però just abans de completar el bucle matinal, la comunitat perdia a dos dels seus integrants, Sami Pajari i Enni Mälkönen per avaria en la seva bomba de gasolina i a Robert Virves i Aleks Lesk per accident, amb el que Lauri Joona Mikael Korhonen quedaven al capdavant de la classificació provisional per 5,4 segons de marge vers el nord-irlandès Jon Armstrong i l’irlandès Brian Hoy.
Finlandesos i irlandesos protagonitzaven un ball de segons al llarg del bucle de la tarda, amb un balanç lleugerament favorable a Lauri Joona i Mikael Korhonen, qui entraven al parc tancat d’Umeå amb 7,7 segons de coixí vers Jon Armstrong i Brian Hoy.
Els líders perdien la seva anhelada primera posició al terme de la primera prova especial sabatina, per tal de recuperar-la immediatament i a establir un nou coixí de 5,5 segons vers els seus rivals de les illes britàniques. A la repetició del bucle per la tarda, les dinàmiques s’invertien i Jon Armstrong i Brian Hoy feien cap al parc tancat d’Umeå amb 3,5 d’avantatge al capdavant de la taula vers Lauri Joona i Mikael Korhonen.
Les distàncies eren curtes, molt curtes, pel que la jornada dominical diferia molt de ser un mer tràmit per als dos aspirants a victòria. Lauri Joona i Mikael Korhonen recuperaven la primera posició al terme del primer tram del dia, si bé Jon Armstrong i Brian Hoy la recuperaven amb una victòria de tram en el següent, amb un marge de només mig segon.
Els irlandesos repetien resultat en la tercera prova cronometrada de la jornada i elevaven fins als 3,0 segons el seu coixí en el lideratge. Malgrat que Lauri Joona i Mikael Korhonen superaven a Jon Armstrong i Brian Hoy a final de tram en la darrera prova especial del programa, les 3 dècimes de segon que aquests aconseguien retallar als seus rivals de les dues irlandes eren totalment insuficients com per arrabassar la primera posició.
Finalitzat doncs el programa de l’edició, Jon Armstrong i Brian Hoy es feien amb la victòria final per 2,7 segons de marge amb Lauri Joona i Mikael Korhonen i per 2 minuts i 22,5 segons amb els irlandesos William Creighton i Liam Regan.
Jon Armstrong inciava la campanya en el mundial junior amb 30 punts, resultants de sumar les 5 victòries de tram aconseguides al llarg de les 17 proves especials del recorregut a la victòria absoluta, 9 punts per sobre de Lauri Joona o 13 per sobre de Sami Pajari, qui comenpansava el seu cinquè lloc final amb les 8 victòries parcials aconseguides al llarg de les 12 proves l’itinerari que disputaven.
El nord-irlandès però no es trobava inscrit en el certamen WRC3, pel que els 25 punts de la victòria corresponien a Lauri Joona, qui restava a 12 punts del seu compatriota Sami Pajari, vencedor al Monte-Carlo inaugural i quart classificat a Suècia després d’haver-se acollit al superally el divendres al migdia.
Treballada victòria d’Armstrong-Hoy en categoria junior
que no trobava continuitat en l’absoluta WRC3 per la burocràcia.
Kalle Rovanperä sortia de la ronda inaugural monegasca en tercera posició, per darrere dels dos Sébastien, amb el què davant l’absència dels dos pilots francesos a la ronda sueca, unit a la victòria del de Jyväskylä, el finlandès esdevenia en el nou líder de la provisional. Thierry Neuville, segon, pujava fins a idèntica posició.
PilotPuntsKalle Rovanperä 46
Thierry Neuville 32
Sébastien Loeb 27
Totes les alegries d’M-Sport a Mònaco, esdevenien penes a Umeå, doncs l’equip britànic era el que menys punts obtenia i es veia superat per Toyota en la classificació, formació que veia com dos dels seus cotxes pujaven al podi. Hyundai, sense arribar al nivell dels seus principals rivals en la cursa pel títol, millorava el seu rendiment i començava a escurçar distàncies, amb almenys, l’equip d’homes que dirigia Richard Millener.
ConstructorPuntsToyota83
M-Sport59
Hyundai47
-
..:: HdR.cat – 30 gener ::..
Ragnotti-Andrié aconseguien la seva primera victoria al Mundial de Ral·lis d’una forma un tant adulterada.
Amb la sortida celebrada des de 8 ciutats europees el dissabte 24 de gener de 1981, entre les que s’hi trobava Saragossa, el divendres 30 gener del mateix any el port de Mònaco era testimoni de la clausura del 49è Ral·li Monte-Carlo, primera ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis. La prova alpina, que donava punts en els certamens de pilots i marques, comptava amb 274 equips inscrits dels que 133 aconseguirien completar les 32 especials programades de 750 km cronometrats.
Fréqueli-Todt amb un cotxe de grup 2 van demostrar un cop més que al Monte-Carlo la potència no ho és tot.
El ral·li s’iniciava amb una anècdota gens simpàtica, en quan els pilots amateurs francesos Jacques Dagat i Meyniel es veien privats d’iniciar l’esdeveniment des de Monte-Carlo en ser-lis robat el seu Volkswagen Golf GTi Grup 1 a la porta de l’hotel en el que s’allotjaven.
La noticia però saltava en el recorregut de concentració que unia Paris amb Aix les Bains, quan l’Audi Quattro de les franceses Michèle Mouton i Annie Arrii abandonava la prova en els seus primers compassos. En el dipòsit de carburant hi va entrar aigua, amb el que el seu cotxe es va aturar sobtadament, per tal d’arribar a les assistències més properes, les pilots van necessitar ser remolcades, quelcom que estava prohibit en el reglament intern de la ronda alpina, motiu pel qual la parella decidia abandonar la prova sense haver disputat cap quilòmetre cronometrat.
Sense més ensurts, els participants es reunien a Aix les Bains diumenge al capvespre, on 6 especials cronometrades de 148 km de distància els esperaven per conduir-los fins a Monte-Carlo, formant així el conegut com reorregut de concentració. L’estat lliscant de les especials afavoria especialment l’Audi Quattro de Hannu Mikkola i Arne Hertz, els quals s’imposarien en totes i cadascuna d’aquestes sis proves programades per tal d’arribar al port de Monte-Carlo amb un marge de 5 minuts i 54 segons vers els segons classificats, els francesos Jean-Luc Thérier i Michel Vial, seguits dels seus compatriotes Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, Guy Fréquelin i Jean Todt i de Bruno Saby i Daniel Le Saux.
Després de gairebé una jornada de descans, els 228 equips participants que havien superat l’escull anterior, inciaven el recorregut comú quan mancaven pocs minuts per a la mitjanit del dimarts. Les condicions eren sobtadament seques, el que convertia l’Audi Quattro en un cotxe més vulnerable vers els seus rivals, i per tant els líders es dedicaven a conservar les distàncies vers la resta del parc tancat.
Bernard Darniche i Alain Mahé marcaven el primer millor registre de la nit, seguits de dos escratxs consecutius de Bruno Saby i Daniel Le Saux amb el segon dels Renault 5 Turbo oficials. Hannu Mikkola i Arne Hertz semblaven tenir controlada la classificació en imposar-se en la quarta especial de la jornada, però en la cinquena l’infortuni es va creuar en el seu camí. Al pilot finlandès li patinava la bota del pedal de fre i el seu Quattro s’accidentava perdent una de les seves rodes, malgrat que la parella nòrdica aconseguia completar l’especial sobre tres rodes, el temps que aquests cedien era d’uns quinze minuts i l’únic que els hi quedava era seguir en la competició per anar coneixent més el seu nou cotxe.
Jean-Luc Thérier i Michel Vial heretaven llavors la primera posició a bord del seu Porsche 911 SC preparat pels germans Almeras, la mateixa unitat que els va conduir a la victòria al passat Tour de Corse, seguits de ben a prop per Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié, els quals van començar a pressionar als nous líders amb dos millors registres consecutius.
Al Burzet Jean-Luc Thérier i Michel Vial aconseguien una bona glopada d’aire fresc en aconseguir el millor temps i de pas elevar el gap amb els de Renault fins als 2 minuts i 34 segons. Una distància que es tornaria a incrementar a Saint Bonnet le Froid, on una errada en la munta de pneumàtics, suposava 1 minut més perdut per a Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié vers Jean-Luc Thérier i Miche Vial, sota el millor temps de Guy Fréquelin i Jean Todt, qui es mostraven molt competitius i espectaculars amb el seu Talbot Sunbeam Lotus de Grup 2. Mentre que en la desena especial cronometrada del recorregut comú, una virolla del líder permetia a Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié escurçar en 38 segons el coixí que els hi tenien els líders, alhora que podien desempellegar-se lleugerament de la pressió que els hi començaven a sotmetre Guy Fréquelin i Jean Todt.
L’estira i arronsa entre les dues primeres parelles franceses classificades es va anar mantenint al llarg de les vuit proves especials cronometrades que li restaven a l’etapa, si bé a les acaballes d’aquesta esdevindria més estira que no pas arronsa quan al Renault 5 Turbo de Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié se l’hi trencava l’escapament arran d’una petita sortida de pista; el que els feia perdre de l’ordre d’uns 30 CV de potència i la lluita s’esbiaixava.
Finalment l’entrada a Monte-Carlo, punt final del recorregut comú, es feia dimecres al migdia amb 3 minuts i 13 segons de marge entre els de Porsche amb els de Renault. Guy Fréquelin i Jean Todt eren cómodes tercers classificats a 4 minuts i 39 segons dels líders, doncs darrera dels francesos de Talbot les distàncies eren prou importants, ja que un petit cop endarreria el Renault 5 Turbo de Bruno Saby i Daniel Le Saux, afermant així en la quarta posició l’Opel Ascona 400 dels alemanys Jochi Kleint i Gunter Wagner, campions europeus en vigència i qui a més a més tenien el gran privilegi de comptar amb Walter Röhrl i Christian Geistdörfer com “ouvreurs” en pista, trobant-se aquests a 7 minuts i 7 segons dels primers classificats i amb un coixí d’una mica més de mig minut de marge amb el segon dels Renault oficials.
A la ciutat costanera mediterrània hi arribaven 134 equips classificats dimecres al migdia, però el reglament particular de la ronda alpina només permetia prendre la sortida a l’etapa final als 100 primers classificats, una sortida que tenia lloc dijous a mitja tarda i una etapa que estava composada per 8 proves especials de 171 km de corda cronometrada.
Les condicions de les primeres cronometrades eren pràcticament sobre sec, una característica que donava ales al potent Lancia Stratos HF de Bernard Darniche i Alain Mahé, qui com la resta de pilots que havien emprat pneumàtics Pirelli, havien vist molt reduïdes les seves opcions en mostrar-se aquestes gomes menys competitives que les Michelin.
La noticia però saltava en la primera passada pel Coll del Turini, uns aficionats tiraven neu del marge sobre la carretera, just abans d’una paella, i Jean-Luc Thérier i Michel Vial en trepitjar-la van perdre el control del seu 911 SC i colpejaven contra un parapet, malgrat que els pilots líders van poder reempendre la marxa, 200 metres més avall es veurien obligats a abandonar la prova en tenir un palier trencat.
D’aquesta manera tan accidental, va ser com Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié passaven a liderar la prova, mentre que els alemanys Jochi Kleint i Gunter Wagner ocuparien una plaça de podi provisional. En aquest context de ferm sec, els nous líders de Renault passaven a controlar els temps, deixant el protagonisme a Bernard Darniche i Alain Mahé, mentre que l’altra parella de Renault, la formada per Bruno Saby i Daniel Le Saux, en veure opcions de podi intentaven pressionar a la parella germànica d’Opel, però un curtcircuit acabaria amb les seves aspiracions en fer-los perdre prop de 4 minuts, sense que això suposés una pèrdua de posició.
Després de 3 escratxs consecutius de Bernard Darniche i Alain Mahé, arribaria l’hora de Guy Fréquelin i Jean Todt, qui amb dos millors registres consecutius aconseguirien situar-se a només 54 segons del liderat i quan només restaven 3 proves cronometrades per endavant, servint-se així unes elevades dosis d’emoció en les hores d’espera entre especials, que a més a més resultaven altament recompensades per l’espectacularitat dels francesos de Talbot al seu pas per les especials.
Jean Ragnotti i Jean-Marc Andrié però es guardaven un darrer cop, havien canviat la suspensió de condicions mixtes de neu i sec, per una d’asfalt sec i en els 16 km cronometrats de la sisena especial programada de l’etapa, els líders aconseguien recuperar 25 segons en el seu saldo, amb el que les dues restants especials poc o res van tenir d’interessant i l’entrada al port de Monte-Carlo es faria amb els de Renault ocupant la primera posició per 2 minuts i 54 segons de marge vers Guy Fréquelin i Jean Todt i havent invertit un temps total final de 9 hores 55 minuts i 55 segons en recòrrer els 750 km cronometrats. Jochi Kleint i Gunter Wagner per la seva banda tancaven el podi monegasc a 6 minuts i 59 segons dels guanyadors de la ronda alpina.
.Sense fer gairebé soroll però sent molt regulars Kleint-Wagner van fer el seu primer podi
Amb la seva primera victòria a la seva història com a pilot de ral·lis, Jean Ragnotti era el primer líder del mundial de ral·lis, seguit pel seu compatriota Guy Fréquelin i de l’alemany campió d’Europa al 1979, Jochi Kleint.
PilotPunts Jean Ragnotti 20 Guy Fréquelin15 Jochi Kleint 12De la mateixa manera que el podi de la provisional de pilots era el reflex del podi de Mónaco, en el campionat de constructors es repetia la mateixa circumstància donat que Renault, Tabot i Opel van pujar-hi també.
ConstructorPunts
Renault 18 Talbot 17 Opel 15
Aquest cop la sort no va ser esquiva amb Sainz-Moya que guanyaven el seu 1r Monte-Carlo.
Primera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 59è Ral·li Monte-Carlo finalitzava el dimecres 30 de gener de 1991 a Mónaco. La sortida a la prova es donava des de diferents ciutats europees entre les que hi figurava Barcelona, tal i com marcava la dura tradició, el dijous 24 de gener. Dels 175 equips que formalitzaven la seva inscripció, 165 prenien la sortida per dirigir-se a afrontar les 27 especials cronometrades de 628,64 km de distància a partir del dissabte 26 de gener. 75 equips, ja que en la darrera jornada només es permetia la sortida als 100 primers classificats, aconseguien completar la prova que a part de ser puntuable per als campionats de pilots i marques, també ho era per al de producció.
Ja fos pels Michelin o per manca de ritme, BIasion-Siviero van tenir un ral·li gris.
Transcorreguts els aproximadament 1000 kms fatigosos de concentració a la regió alpina francesa, els pilots començaven a celebrar les primeres especials cronometrades corresponents a l’etapa de classificació el dissabte 26 de gener. Composada per un total de sis trams de 135,82 km de distància total i sense gairebé gel, Carlos Sainz i Luis Moya muntaven un nou tipus de pneumàtic Pirelli que treballava molt bé a baixes temperatures que els permetien adjudicar-se els dos primers millor temps del ral·li, el que els permetia liderar d’entrada la prova i distanciar-se de bona part dels Lancia oficials i semi-oficials.
Només François Delecour i Anne-Chantal Pauwels que debutaven amb el Ford Sierra Cosworth 4×4 i que també anaven equipats amb rodes italianes, semblaven capaços de seguir el ritme dels espanyols de Toyota. Ja en el tercer tram cronometrat, el millor temps canviava de pilots peró no d’equip, doncs Armin Schwarz i Arne Hertz marcaven el millor temps alhora que es certificava la primera baixa de la prova, la del Mazda 323 GT-X de Hannu Mikkola i Johnny Johanson per problemes d’encés.
A Col de Perty, quarta prova del dia, Carlos Sainz i Luis Moya marcaven de nou el millor registre mentre que en quilòmetre 11 de l’especial es produia el primer cop de teatre del ral·li quan Didier Auriol i Bernard Occelli es quedaven 8 minuts clavats en la carretera per que el seu Lancia Delta Integrale 16V del Jolly Club es negava a rugir.
El temps perdut, va obligar als francesos a treure el millor de si mateixos que marcaven el millor registre en les dues últimes cronometrades del dia que conduien a Aubenàs, ciutat on es neutralitzava el ral·li, i on Carlos Sainz i Luis Moya arribaven com a líders destacats amb 54 segons d’avantatge vers els Lancia de Massimo Biasion i Tiziano Siviero i del pilot local Bruno Saby acompanyat per Daniel Grataloup.
L’etapa comú s’iniciava amb el mític i alhora temible Burzet, que enguany tornaria a dictar sentencies amb nombroses incidències que començarien a marcar les diferències. Alain Oreille, obridor de pista oficial del ral·li informava que la baixada del coll estava glaçada i era aconsellable l’ús de rodes amb claus; Lancia va fer cas a les suggerencies mentre que els equipats amb Pirelli, és a dir Toyota i Ford, no i van seguir emprant els pneumàtics llisos per a temperatures baixes que ja havien emprat en la jornada anterior. L’aposta era arriscada però va permetre tan a François Delecour i Anne-Chantal Pauwels, autors del millor temps que suposava el primer escratx en el mundial per al popular pilot francès, com a Carlos Sainz i Luis Moya, marcar distàncies amb l’armada Lancia.
A Burzet també Didier Auriol i Bernard Occelli quedaven fora del ral·li quan trencaven el motor del seu Lancia Delta Integrale 16V del Jolly Club, fòrmula que empraven els francesos per tal de córrer tot el campionat enlloc d’unes cites determinades com passava amb els Lancia oficials. L’oli desprès inhabilitava els frens provocant una lleugera sortida de carretera del seu cotxe. Tot i així els pilots van completar l’especial només per entregar el seu carnet de ruta i certificar així el seu abandonament.
Per últim, quan s’havien disputat uns 5 km de Burzet, Armin Schwarz i Arne Hertz patien una punxada en el seu Toyota Celica GT-4 que els obligava aturar-se a canviar roda, el que va fer que el jove pilot alemany i el seu experimentat copilot suec perdessin més de 4 minuts i el contacte amb el grup del capdavant.
Saint Bonnet le Froid, segona especial cronometrada del dia es va veure una certa reacció dels pilots de Lancia que escurçaven distàncies, si bé el millor temps era pel Mitsubishi Galant VR-4 de Timo Salonen i Voitto Silander. Carlos Sainz i Luis Moya marcaven els dos escratxs següents amb les que s’arribava de nit a disputar l’especial de Sisteron, on la munta de pneumàtics va ser molt diversa així com els seus resultats, Armin Schwarz i Arne Hertz optaven pels llisos, mentre els francesos de Ford François Delecour i Anne-Chantal Pauwels optaven pels mixtes. Carlos Sainz i Luis Moya s’inclinaven per pneumàtics amb claus doncs hi havia gel a la carretera, peró en aquesta ocasió l’elecció dels espanyols es va mostrar com la pitjor ja que en l’especial es deixaven poc més d’un minut amb els seus companys d’equip, autors del millor temps, i 22 segons amb els pilots de Ford.
Tot i l’errada en el darrer tram, els espanyols de Toyota arribaven a la neutralització de mitja etapa amb 39 segons d’avantatge vers els francesos de Ford i més d’un minut i mig vers els italians de Lancia Massimo Biasion i Tiziano Siviero que ocupaven la tercera posició provisional. Bruno Saby i Daniel Grataloup eren quarts a gairebé dos minuts dels líders i per darrera d’ells un buit important.
Dilluns al matí es reemprenia l’etapa comú i Armin Schwarz i Arne Hertz mantenien la tónica amb la que havien finalitzat la jornada anterior, marcant els dos primers escratxs i empatant amb Carlos Sainz i Luis Moya a l’escratx del quart tram celebrat. Tot i així la parella germano-sueca de Toyota tenia molt camí per recòrrer i arribar a posicions capdavanteres, mentre que els seus companys d’equip aconseguien elevar les distàncies vers François Delecour i Anne-Chantal Pauwels fins als 53 segons un cop celebrades les dues primeres especials del dia, moment en que els de Ford van reaccionar i marcaven el millor temps en la tercera especial escurçant 5 segons. En la quarta, on els Toyota empataven l’escratx, els francesos de Ford llepaven la part posterior del seu Sierra cedint 8 segons.
En els dos últims trams peró François Delecour i Anne-Chantal Pauwels marcaven el millor temps i aprofitant que Carlos Sainz i Luis Moya s’envirollaven i es quedaven sense frens en la penúltima especial cronometrada completaven l’etapa comú a 9 segons dels líders provisionals a l’espera que la nit del Turini dictés sentència.
En la tercera especial cronometrada de la jornada, quinzena en el comput global del ral·li, Jesús Puras i José Arrarte patien una sortida de pista a bord del seu Mazda 323 GT-X oficial, si bé l’impacte no va ser gaire fort, en aquella zona no hi havia espectadors que poguessin ajudar a la parella espanyola a retornar a pista. Els pilots es justificaven que en les seves notes tenien anotat "frenar en el pal" doncs al marge de la carretera hi havia un pal trencat de telecomunicacions, peró en dies posteriors als reconeixements els operaris de la companyia telefónica van retirat el pal trencat amb el que els pilots de Mazda van perdre la referencia i el control del seu cotxe.
Dimarts a primera hora de la tarda s’iniciava la última i definitva jornada que finalitzaria dimecres a trenc d’alba, en ella l’estira i arronsa entre François Delecour i Anne-Chantal Pauwels i Carlos Sainz i Luis Moya ben d’hora va començar a donar els seus fruits quan els de Ford aprofitant un problema en els frens dels de Toyota i marcant el millor temps en la primera passada pel Turini, els pilots aconseguien liderar el ral·li per primera vegada, trencant així l’hegemonia dels espanyols des de la primera cronometrada.
Carlos Sainz i Luis Moya responien en la següent especial cronometrada marcant el millor temps, el que els permetia recuperar el liderat que mantenien tot i els dos escratxs consecutius que s’adjudicaven els seus principals rivals, els liders tancaven el primer bucle de la etapa marcant novament un escratx amb el que incrementaven tímidament les distàncies per deixar-les en 4 segons a falta de celebrar les especials de matinada.
Bruno Saby i Daniel Grataloup, que rodaven en tercera posició, patien una punxada en la tercera cronometrada de l’etapa que els feia perdre de l’ordre de 5 minuts i caure fins la setena plaça, permetent al Lancia Delta Integrale 16V oficial de Massimo Biasion i Tiziano Siviero situar-se provisionalment en posicions de podi.
A la represa de matinada, François Delecour i Anne-Chantal Pauwels aconseguien tornar a liderar la prova gràcies al millor registre marcat en la primera especial celebrada que juntament amb dos escratxs més, els pilots revelació de Ford cimentaven un liderat de 41 segons de diferència vers els campions del món Carlos Sainz i Luis Moya els quals semblaven estar resignats a acabar en segona posició.
Peró en la última especial cronometrada del ral·li, la tercera passada pel Turini, els pilots francesos van començar a notar uns moviments extranys en la part posterior del seu Sierra Cosworth 4×4, després de fer una breu aturada per comprovar que estava passant, van poder veure com una rótula del braç posterior esquerre estava cedint, poc després es va acabar trencant i a causa del fregament la roda va acabar punxant-se. Per acabar-ho d’adobar, François Delecour va cometre una errada en intentar creuar el seu cotxe en la part alta del Coll de Turini, ja que aquest apenes tenia estabilitat i es va sortir de la carretera colisionant amb la part frontal esquerre que quedaria força malmesa. La gran quantitat de temps perduda no només li feia perdre la primera posició, sino que a més a més el feia caure fins la tercera posició 13 segons per darrera del Lancia Delta Integrale 16 V de Massimo Biasion i Tiziano Siviero.
Sense més temps per les sorpreses Carlos Sainz i Luis Moya s’adjudicaven per primera vegada en la seva carrera el mític ral·li Monte-Carlo amb un temps total de 6 hores 57 minuts i 21 segons, 4 minuts i 59 segons per davant dels inesperats segons classificats Massimo Biasion i Tiziano Siviero. Tot i la desgràcia de la darrera especial, François Delecour i Anne-Chantal Pauwels aconseguien pujar al tercer calaix del podi amb un temps total 5 minuts i 12 segons més lent que el dels guanyadors.
Una rótula del braç posterior va arruinar el ral·li de Delecour-Pauwels.
En la categoria reservada als cotxes de producció, o Grup N, en l’equador de la prova els francesos Pierre-Manuel Jenot i Slo amb Alfa-Romeo 75 lideraven la prova amb cert marge fins que una sortida de pista d’aquests en la segona jornada de l’etapa comú, deixava el camí planer als monegascs Christophe Spiliotis i Isabelle Spiliotis amb el seu Ford Sierra Cosworth 4×4 que de pas, lógicament, passaven a liderar la provisional del campionat si bé lluitar-lo no entrava en els seus plans.
Els locals Spiliotis-Spiliotis guanyaven la prova en Grup N.
Amb la inesperada victòria al Principat de Mònaco, Carlos Sainz iniciava la temporada 1991 tal i com havia acabat l’anterior, al capdamunt de la taula. Massimo Biasion el seguia a 5 punts de distància, si bé el transalpí en cap moment va donar signes de poder lluitar per posicions més altes. François Delecour tancava el podi provisional amb 12 punts.
PilotPunts Carlos Sainz 20 Massimo Biasion 15 François Delecour 12Gràcies a que fins a tres marques pujaven al podi, el campionat reservat a constructors s’iniciava d’una manera molt ajustada amb Toyota al capdavant de la provisional amb 20 punts, seguits de la quatre vegades campiona consecutiva Lancia a 3 punts i Ford que aconseguia sumar 14 a la prova. Mitsubishi tancava la taula amb només 4 punts.
ConstructorPunts Toyota 20 Lancia 17 Ford 14
-
..:: HdR.cat – 1 febrer ::..
Vatanen-Harryman van haver de remuntar en dues ocasions per adjudicar-se el Monte-Carlo.
El 53è Ral·li Monte-Carlo, ronda incial de la temporada del mundial de ral·lis de 1985, finalitzava el divendres 1 de febrer a Mònaco. L’esdeveniment, que arrancava des de sis ciutats del continent europeu, Paris, Monte-Carlo, Sestrieres, Bad Homburg, Lausana i Barcelona, el dissabte 26 de gener, tenia en el seu recorregut programat un total de 851,70 km, distribuits al llarg de 34 especials cronometrades. La llista d’inscrits es va veure reduida considerablement en comparació amb edicions anteriors, degut a les disputes que mantenien Jean-Marie Balestre, president de la FISA i la FFSA, amb l’Automòbil Club de Mònaco, per tal de fer-se càrrec de la cita; finalment el 26 de desembre es va arribar a una treva entre els dos organismes reguladors, precipitant-se els inscrits fins assolir només 138 equips, d’aquests, 117 iniciaren la prova i 87 l’aconseguiren completar.
Malgrat pilotar un cotxe més potent, poc van poder fer Röhrl-Gesitdörfer per aturar l’agilitat del Peugeot.
Un cop els pilots arribaven a Saint Ètienne el matí del diumenge 27 de gener, punt de concentració, ja el mateix dia i quan passaven 20 minuts de la 1 del migdia, els pilots prenien la sortida a la primera etapa vera, el recorregut de classificació. Per davant els pilots tenien 5 trams cronometrats de 111,20 km de distància, una distància que els conduirien fins a Grospierre i que tradicionalment servia als organitzadors per destriar els 200 primers equips de cara a l’etapa següent, un pas que en aquesta ocasió no serà necessari.
Ari Vatanen i Terry Harryman feien bó el rol de favorits que els hi havia estat otorgat en imposar-se en la primera especial de l’etapa, una cronometrada curta pensada per la transmissió en directe per la televisió, pel que la parella de Peugeot esdevenia lògicament en els primers líders de la cita. En el següent tram però, la parella líder patia una lleugera sortida de pista quan només mancaven 400 m per completar-lo, emportant-se per davant un grup d’espectadors mal ubicats, trencant-li un d’ells en caure sobre el cotxe el seu para-brises, i fent-los perdre uns segons d’or que donaven el millor temps i el liderat a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.
Els alemanys d’Audi es tornarien a imposar en la tercera cronometrada, malgrat que les condicions seques no eren les ideals per al seu Sport Quattro, mentre que en la quarta especial cronometrada, la labor de les màquines lleva-neus donaven una oportunitat al Lancia 037 dels italians Miki Biasion i Tiziano Siviero, mentre que els líders aconseguien un coixí d’11 segons vers Ari Vatanen i Terry Harryman.
En la cinquena i última especial cronometrada, les condicions cambiants otorgaven un nou escratx per a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els quals feien entrada a Grospierre amb 35 segons de marge vers Ari Vatanen i Terry Harryman. Henri Toivonen i Juha Piironen eren tercers classificats provisionals i Miki Biasion i Tiziano Siviero quarts a 5 segons dels seus companys d’equip, en certa manera una sorpresa doncs l’estat del ferm no era ni de bon troç l’ideal per als lleugers cotxes italians de propulsió. Per darrera s’ho prenien amb més tranquilitat Stig Blomqvist i Björn Cederberg, cinquens a 1 minut i 54 segons, i Timo Salonen i Seppo Harjanne, sisens a 2 minuts i 22 segons, sent l’única parella amb problemes la de Peugeot composada pels francesos Bruno Saby i Jean-François Fauchille, els quals queien fins la novena posició a 8 minuts i 12 segons dels líders després de cedir uns 5 minuts en la darrera prova especial de l’etapa.
De Grospierre en van sortir 108 equips participants el matí del dilluns 28 de gener, disposats a afrontar el recorregut comú, una etapa formada per 18 proves especials cronometrades de 494,5 km de corda. Ari Vatanen i Terry Harryman, així com Walter Röhrl i Christian Geistdörfer sortien amb les espases en alt, i si bé en la primera cronometrada de l’etapa els primers aconseguien retallar 6 segons del seu desavantatge als líders, al Burzet, segona especial del bucle, la parella germànica tornava a situar els 6 segons en el comput total, assolint així un empat tècnic.
A partir de llavors l’atac sense treva que sometien Ari Vatanen i Terry Harryman a la primera posició tenia la seva recompensa, en quan els de Peugeot retallaven 27 segons a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer en el descens de Saint Nazaire le Desert i al respectable Saint Jean en Royans uns altres 15, el que situava a la parella finlandeso-britànica al capdamunt de la taula provisional per 8 segons de marge vers els homes d’Audi. Per darrera la resta de participants es començaven a despenjar i Timo Salonen i Seppo Harjanne, així com Stig Blomqvist i Björn Cederberg treien renda de la seva millor tracció per tal de superar els dos Lancia 037 oficials de Henri Toivonen i Juha Piironen i de Massimo Biasion i Tiziano Siviero.
Assolida la posició de privilegi i amb la conciència tranquila després de poder parlar telefónicament amb l’espectador que feria en la segona especial cronometrada de l’etapa anterior, Ari Vatanen i Terry Harryman proseguien amb el seu correctiu, gràcies a la determinació que els permetia afrontar els arriscats descensos el seu Peugeot 205 T16, aconseguint arribar al reagrupament de Grenoble la matinada del dimarts, on hi descansarien prop de 15 hores, amb 2 minuts i 4 segons de marge vers l’Audi Sport Quattro de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, mentre que la resta del parc tancat es trobava ja molt despenjat.
A primera hora de la tarda es reprenia l’acció amb sis especials cronometrades que separaven els reagrupaments de Grenoble i Gap, sis que finalment van ser cinc després de la cancel·lació de la dotzena especial cronometrada del bucle. En imposar-se en quatre de les cronometrades celebrades, Ari Vatanen i Terry Harryman incrementaven la seva distància amb la parella germànica d’Audi fins als 3 minuts i 19 segons, un increment que en bona part responia a una munta de pneumàtics un tan arriscada, llisos, a Barcilonette, on de cop aconseguien treure 40 segons a Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els únics rivals que per llavors comptaven per a ells. En l’especial que se’ls hi escapava a la parella de Peugeot, els honors els feien Miki Biasion i Tiziano Siviero, la primera del bucle, gràcies a que la pista es trobava seca i el seu Lancia 037 Evo hi podia treballar en perfectes condicions, mentre que Walter Röhrl i Christian Geistdörfer només hi aconseguien retallar 3 segons als líders.
Per darrera, els suecs Stig Blomqvist i Björn Cederberg es veien obligats a canviar el turbo del seu Audi Sport Quattro abans de l’especial cronometrada de Chorges, tercer tram del bucle entre Grenoble i Gap i desè en el còmput de l’etapa, la reparació feia penalitzar 7 minuts als campions mundials en vigència i deixava a Timo Salonen i Seppo Harjanne en una còmode tercera posició, perseguit pels seus compatriotes de Lancia Henri Toivonen i Juha Piironen a més de 7 minuts.
Però Terry Harryman cometia una errada en no actualitzar el seu carnet de ruta, i els líders entraven 4 minuts abans de la seva hora establerta al reagrupament de Gap, pel que els homes de Peugeot rebien una penalització de 8 minuts, sanció que tanmateix es faria efectiva a la represa de la competició i al terme de la catorzena especial programada de l’etapa, dinovena en el comput global del ral·li, però que els pilots eren plenament conscients que havien rebut i que els suposava caure fins la segona posició a 4 minuts i 41 segons de l’Audi Sport Quattro de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.
Ari Vatanen i Terry Harryman sortien a per totes en les 5 especials cronometrades que li restaven a l’etapa, celebrades a trenc d’alba i a primera hora del matí, i els pilots aconseguien retallar 1 minut i 42 segons en les 4 primeres i 1 minut i 1 segon més en la cinquena i última del bucle, fent entrada així al parc tancat de Monte-Carlo a 1 minut i 58 segons de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer, els líders de la provisional. Per darrera s’hi trobaven classificats els seus companys de formació, Timo Salonen i Seppo Harjanne, els quals es trobaven classificats a 5 minuts i 4 segons de la parella quatre vegades guanyadora de la ronda alpina, mentre que Stig Blomqvist i Björn Cederberg eren quarts a 13 minuts i 28 segons dels seus companys, un cop havein aconseguit superar el Lancia 037 Evo d’Henri Toivonen i Juha Piironen, cinquens a 16 minuts i 59 segons de la primera posició.
La tercera i última etapa cronometrada del ral·li, l’etapa final, estava composada per un total d’onze cronometrades de 259,80 km especials, cinc d’elles agrupades en un bucle que es celebraria en horari diurn el dijous a partir de les 10 del matí i en horari nocturn a partir de les 10 de la nit en una segona passada, a la que s’hi afegiria el tram del Col de Bleine de 34 km de distància. Amb 87 equips en actiu, no va ser necessari filtrar als 100 primers classificats de cara a aquesta etapa final, i tots els arribats a Monte-Carlo estaven autoritzats a prendre la sortida.
Massimo Biasion i Tiziano Siviero aprofitaven les bones condicions de la primera especial del bucle, Col de la Madone, per imposar el seu Lancia 037 Evo en la lluita contra el cronòmetre, donant pas a tres escratxs consecutius dels pilots de Peugeot, dos per als aspirants Ari Vatanen i Terry Harryman i un altre per a Bruno Saby i Jean-François Fauchille. Precisament en la quarta especial cronometrada del bucle, Col de Saint Raphael, tot es precipitaria, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’inclinaven per muntar els Michelin T1, indicats per a carretera mixta, mentre que Ari Vatanen i Terry Harryman ho feien pels Michelin A3, amb un lleuger clavetejat. El tram estava en la seva majoria sec, però hi havia una fracció d’1 km nevada i glaçada on la precaria adherència del seu cotxe, feia perdre 2 minuts i 23 segons als alemanys vers Ari Vatanen i Terry Harryman, qui esdevenien els homes més ràpids en l’especial i els nous líders de la provisional.
Henri Toivonen i Juha Piironen tancaven el bucle matinal amb un escratx, el primer que els finlandesos de Lancia aconseguien a l’esdeveniment, pel que el retorn a Monte-Carlo cap a les 7 de la tarda es feia amb Ari Vatanen i Terry Harryman en la primera posició per 1 minut i 13 segons de marge vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Timo Salonen i Seppo Harjanne eren tercers a 5 minuts i 43 segons i lliures de qualsevol pressió, doncs Stig Blomqvist i Björn Cederberg es trobaven ja a 17 minuts i 3 minuts dels líders.
El bucle nocturn arrancava com el diurn, amb un millor temps per a un Lancia, si bé en aquesta ocasió els honors corresponien a Henri Toivonen i Juha Piironen, Ari Vatanen i Terry Harryman s’imposaven en les dues següents, mentre que ara si, amb la lliçó apresa del matí, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’imposarien en la segona passada pel Col de Saint Raphael. La parella líder de Peugeot tornaria ser la més ràpida en la penúltima especial cronometrada del programa, donant-se així pocs canvis en la taula provisional de temps, però en la sisena i última prova especial del bucle, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer perdien uns 4 minuts per culpa d’una averia en l’encès del seu Audi, abultant així enormement el seu gap vers els primers classificats.
Així doncs, cap a les 8 del matí del divendres 1 de febrer de 1985, els primers pilots començaven a arribar al port de Monte-Carlo, donant així per finalitzat el seu ral·li. Ari Vatanen i Terry Harryman ho feien com a guanyadors de l’esdeveniment invertint un total de 10 hores 20 minuts i 49 segons per a recòrrer els 851,70 km cronometrats que finalment s’acabaven celebrant, 5 minuts i 17 segons menys que els segons classificats, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. Els companys de formació dels primers, els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne, tancaven el podi monegasc a 10 minuts i 5 segons del seu registre.
Salonen-Harjanne van aconseguir fer pujar un segon 205 Turbo 16 al podi.
En la categoria reservada als turismes, el Grup A, els francesos Guy Chasseuil i Christian Baron es feren fàcilment amb el liderat de la classe a bord del seu Volkswagen Golf GTI, però un problemes amb els pneumàtics al llarg de la segona nit del recorregut comú, és a dir en el bucle que unia Gap amb Monte-Carlo, els va fer cedir un temps d’or brindant la primera posició als seus compatriotes Bertrand Balas i Eric Laine. Si bé Guy Chasseuil i Christian Baron van anar escurçant distàncies amb els primers classificats al llarg de l’etapa final, el cert és que als pilots els van mancar un parell de cronometrades per aconseguir arrebatre finalment la posició d’honor i la victòria corresponia a Bertrand Balas i Eric Laine per 33 segons de marge.
Balas-Laine s’imposaven en el Grup A per mig minut de marge després de celebrar-se 850 km cronometrats.
La cita alpina donava el tret de sortida a tots els campionats que es celebraven al llarg de la temporada, pel que la classificació provisional del certamen reservat als pilots, era una còpia exacta de la classificació final del ral·li, així doncs Ari Vatanen figurava en la primera posició, seguit de Walter Röhrl i Timo Salonen a 5 i 8 punts respectivament.
PilotPunts Ari Vatanen 20 Walter Röhrl 15 Timo Salonen 12
En l’apartat de constructors, Peugeot aconseguia un petit marge vers els vigents campions mundials, Audi, en trobar-se totes dues marques en les posicions més altes del podi monegasc, mentre que a Lancia havien de veure com al llarg de l’etapa final, el 037 Evo de Henri Toivonen i Juha Piironen era superat pel tercer 205 T16 present al ral·li, el de Bruno Saby i Jean-François Fauchille, i els italians s’havien de conformar amb sumar només 8 punts corresponents a la sisena posició final dels finlandesos.
ConstructorPunts Peugeot 18 Audi16
Lancia 8
Començant amb mal peu i ensortint-se’n d’un ensurt, Loeb-Elena començaven el mundial amb victòria.
Amb el Ral·li Monte-Carlo cercant la seva essència dins el calendari del IRC, el Ral·li d’Irlanda era l’encarregat d’obrir la temporada del Mundial de Ral·lis corresponent a l’any 2009, la qual tanmateix seria la darrera que es correria amb cotxes World Rally Car de 2000 centímetres cúbics i turbo. La prova irlandesa corria la seva segona edició dins el calendari del mundial i ho feia atorgant punts als certamens de pilots, constructors i junior; en el seu recorregut programat hi figuraven 19 proves especials cronometrades de 349,50 km de corda, una distància que els 36 equips participants dels 43 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció, començarien a afrontar a partir del divendres 30 de gener de 2009, i que 28 d’ells van poder completar i ser presents a la ceremonia de clausura celebrada al mateix epicentre de l’esdeveniment, Sligo.
Enèssim doblet de Citroën sobre asfalt gràcies a Sordo-Martí.
La primera etapa del ral·li tenia en el seu programa un total de 8 proves especials cronometrades de 164,53 km de corda; un bucle de tres trams cronometrats pels que s’hi passaven matí i tarda, més dues especials per les que només s’hi competia una sola vegada per tancar la jornada inaugural.
Contra tot pronòstic Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila s’imposaven en la primera especial cronometrada de la prova gràcies a muntar pneumàtics de pluja extrema, opció que donades les precipitacions que s’estaven produint a la zona era la més encertada. Els finlandesos de Ford marcaven el millor temps per davant dels estonis de l’equip Stobart Urmo Aava i Kuldar Sikk, mentre que els principals favorits a la victòria, els pentacampions mundials Sébastien Loeb i Daniel Elena erraven l’elecció de pneumàtics i s’hi deixaven 42 segons caient fins la setena posició provisional.
El liderat dels pilots de l’oval seria efímer però, doncs en la segona especial cronometrada del ral·li patirien dues punxades, i en conduir amb dues rodes sense pressió d’aire, acabarien fora de la carretera. Sébastien Loeb i Daniel Elena guanyaven el tram, però en repetir l’autoria del segon millor temps, Urmo Aava i Kuldar Sikk passarien a encapçalar la taula provisional de temps. Una situació que es repetiria en el tercer i últim tram del bucle, i que permetiria als estonis retornar a Sligo amb un marge de 6,7 segons vers Sébastien Loeb i Daniel Elena.
En la repetició del bucle matinal, Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien adjudicar-se tots tres trams i passar a liderar la general al terme del primer d’ells, mentre que els seus companys de formació, el càntabre Dani Sordo i el català Marc Martí, amb tres segons millors temps consecutius assolirien la segona plaça per davant dels finlandesos de Ford Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, autors a la seva vegada dels 3 tercers millors temps al bucle.
La intensitat de la pluja es va incrementar al vespre, produint-se inundacions que van obligar als organitzadors a cancel·lar les dues darreres especials cronometrades de la jornada i així els 23 participants que seguien en actiu, 35 comptabilitzant als acollits al “superally” feien camí cap al parc tancat de Sligo. Sébastien Loeb i Daniel Elena hi entraven com a líders amb 44,4 segons de marge vers Dani Sordo i Marc Martí, mentre que Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen ho feien en tercera posició a 1 minut i 4,8 segons de la parella franco-monegasca de Citroën, però amb la tranquilitat de gaudir d’un coixí de 2 minuts i 4,6 segons en relació als quarts classificats, els noruecs Henning Solberg i Cato Menkerud.
La jornada sabatina estava formada per un bucle de tres trams cronometrats que es celebrava en dues ocasions, matí i tarda, el que generava un total de 6 proves especials de 133,36 km competitius, esdevenint així en la jornada més llarga de l’esdeveniment després de les cancel·lacions que s’havien produit en la jornada anterior.
Les dues parelles de Citroën es reafirmaven en les posicions assolides al llarg del matí; Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien la victòria parcial en tots tres trams del bucle i ho feien sempre per davant dels seus companys Dani Sordo i Marc Martí, mentre que una avaria en la direcció assistida del Ford Focus RS WRC’09 de Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen a les acaballes de la segona prova especial del bucle, i que els pilots finlandesos van arrossegar al llarg de la tercera, va provocar que aquests s’hi deixessin pràcticament un minut amb la parella cantabro-catalana dels dos galons.
La repetició del bucle matinal arrancava amb un petit ensurt, Sébastien Loeb i Daniel Elena no sortien prou concentrats i es veien sorpresos per l’aquaplanning,deixant-s’hi un total de 13,7 segons amb Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen, els autors del millor temps a l’especial.
La situació tornava a la norma en quan els líders s’imposaven en les dues darreres cronometrades de l’etapa, mentre que l’australià Chris Atkinson i el belga Stéphane Prévot, que s’anaven fent més al seu Citroën C4 WRC, hi marcaven un segon i un tercer temps escratx, retallant considerablement el gap que els separava de la quarta plaça ocupada per Henning Solberg i Cato Menkerud fins als 4,7 segons al retorn a Sligo.
En resum, els líders feien entrada al parc tancat de Sligo amb 1 minut i 9,1 segons de marge amb Dani Sordo i Marc Martí, i 2 minuts i 30,9 segons en relació a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen. Henning Solberg i Cato Menkerud amb el segon dels tres Ford Focus RS WRC’08 de l’equip Stobart presents a la ronda, acumulaven ja una demora de 5 minuts i 57,4 segons vers els líders, trobant-se amb la incòmode situació de no poder guanyar una posició de podi per mèrits propis, i a més la desagrable pressió del Citroën C4 WRC de Chris Atkinson i Stéphane Prévot.
Donada aquesta classificació, els 51,76 km cronometrats dels quatre trams i l’especial espectacle urbana de la darrera jornada esdevenien pràcticament un tràmit pels tres primers classificats, sent l’únic punt calent de la taula la lluita per la quarta posició final. Chris Atkinson i Stéphane Prévot decidien el seu duel particular amb Henning Solberg i Cato Menkerud en la primera especial de l’etapa dominical, mentre que els homes de Citroën, Sébastien Loeb i Daniel Elena així com Dani Sordo i Marc Martí, es dedicaven a controlar la classificació, brindant una oportunitat a Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen que s’imposarien en 4 de les 5 especials del dia.
Quan tot semblava estar fet, en la darrera prova cronometrada vera del recorregut programat, Chris Atkinson i Stéphane Prévot patien una sortida de carretera i s’hi deixaven gairebé minut i mig en l’incident, el que feia perdre a la parella del Citroën Junior Team la quarta posició guanyada a primera hora del matí en favor de Henning Solberg i Cato Menkerud. No seria l’únic incident registrat, doncs Sébastien Loeb i Daniel Elena perdien el control del seu C4 WRC en trepitjar una porció enfangada durant uns 60 metres, si bé en aquest cas l’incident només feia perdre 14 segons als líders.
Els primers pilots començaven a fer entrada a Sligo a partir de quarts de 3 del migdia, donant així per conclòs l’esdeveniment en el que Sébastien Loeb i Daniel Elena aconseguien una victòria que se’ls hi presuposava amb un temps final de 2 hores 48 minuts i 25,7 segons. Els seus companys d’equip, Dani Sordo i Marc Martí, els escortaven per l’esquerra en la cerimònia del podi, completant els 310,18 km cronometrats celebrats amb un retard d’1 minut i 27,9 segons. Mikko Hirvonen i Jarmo Lehtinen s’havien de conformar amb tancar el podi a 2 minuts i 7,8 segons del temps dels guanyadors de la ronda irlandesa.
En una superficie poc ideal per a la parella finlandesa, un podi era un molt bon resultat
En la categoria junior, els alemanys Aaron Burkart i Michael Kölbach arrancaven la cita imposant-se en les dues primeres especials programades, en quan les condicions del ferm van millorar, Martin Prokop i Jan Tománek començaren a encadenar escratxs fins arribar a situar-se en la tercera posició provisional, mentre que el neerlandès Hans Weijs i el belga Björn Degandt es feien amb la primera posició en la sisena, i posteriorment última, especial cronometrada del dia.
Aaron Burkart i Michael Kölbach recuperaven la primera posició amb un millor temps en la segona especial cronometrada sabatina, establint-se a partir de llavors un duel tancat i molt interessant entre germànics i flamencs que es decidiria a favor dels primers en la darrera especial de l’etapa en quan els segons hi patien un accident.
A l’entrada al parc tancat d’Sligo, Aaron Burkart i Michael Kölbach atresoraven un coixí d’1 minut i 27 segons vers els txecs Martin Prokop i Jan Tománek, qui al llarg de la tota la jornada perdien 1 minut i 4,3 segons amb els alemanys.
Amb només 51,76 km cronometrats per davant i unes distàncies molt notories en la part alta de la provisional, la jornada dominical esdevenia un tràmit en el que ningú va voler arriscar certificant-se a ixí la victòria d’Aaron Burkart i Michael Kölbach per 47,3 segons de marge amb Martin Prokop i Jan Tománek, amb el que l’alemany passava a encapçalar la classificació provisional del certamen amb 10 punts, 2 més que Martin Prokop.
Burkart-Kölbach s’adaptaven bé a l’asfalt mullat i s’emportaven la victòria.
Sébastien Loeb començava la temporada de la millor manera possible, guanyant el ral·li i situant al seu company d’equip, Dani Sordo, entremig del seu màxim rival en la cursa pel títol de pilots, el finlandès Mikko Hirvonen, pel que l’alsacià sumava 10 punts, el càntabre 8 i el darrer 6.
PilotPunts Sébastien Loeb 10 Daniel Sordo 8 Mikko Hirvonen 6En el campionat de constructors, l’inici de temporada de Citroën era magnific, doncs per una banda els dels dos galons aconseguien el doblet al ral·li, i per tant la màxima puntuació possible, i per una altra banda Ford no sumava sumava massa punts degut a la posició final endarrerida del seu segon cotxe oficial, el Focus RS WRC’09 accidentat de Jari-Matti Latvala i Miikka Anttila, pel que els francesos obtenien una renda de 10 punts sobre els britànics. Stobart gràcies a que Henning Solberg i Cato Menkerud eren quarts en la classificació final i els estonis Urmo Aava i Kuldar Sikk sisens en la de constructors empataven amb la casa mare a 8 punts. El Citroën Junior Team, tancaven la classificació amb 6 punts, després de que tan el seu cap de files com l’escuder fossin els darrers classificats en les seves respectives categories particulars.
ConstructorPunts Citroën 18 Ford Stobart 8
8
Citroën Junior 5
Joaquim Moutinho 
