Amb 94 equips presents a la cerimònia de clausura celebrada a Birmingham el dimecres 24 de novembre de 1993 a última hora del vespre, es donava per finalitzat el 49è RAC Rally, darrera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, que amb la possibilitat d’otorgar punts en els certàmens de pilots, constructors, producció i campionat FIA 2-L, copçava l’interés de fins a 171 equips per a formular la seva inscripció de forma oficial. 165 d’aquests inscrits iniciaven el diumenge 21 de novembre des de Birmingham també, a afrontar un recorregut programat de 35 proves especials d’una corda cronometrada de 547,94 km.
Els britànics de tradicions en saben molt, i com a tals aquests iniciaven el ral·li amb les habituals Mickey Mouse, una mena de superespecials espectacle traçades en parcs o fins i tot en circuits permanents que permetien acostar el públic britànic a l’esdeveniment d’una manera còmode. En total es programava 9 proves especials de 58,66 km de distància, de les que 2 eren sobre asfalt i les 7 restants mixtes.
Els ja proclamats campions mundials tres setmanes abans, el finlandès Juha Kankkunen i el britànic Nicky Grist, s’imposaven en la primera cronometrada del programa, el que lògicament els convertia en els primers líders de la prova. Armin Schwarz, pilot a qui Juha Kankkunen prenia el copilot de forma definitiva, juntament amb Peter Thul, aconseguien marcar el millor temps en la següent especial, el que permetia a la parella germànica de Mitsubishi situar-se al capdavant de la taula de temps.
Els alemanys aconseguirien dos escratxs més consecutius en les dues proves següents per aconseguir un marge de 6 segons amb els segons classificats, els campions mundials de Toyota, si bé en la tercera especial aquest era ex-aequo amb François Delecour i Daniel Grataloup i Juha Kankkunen i Nicky Grist i per tant les distàncies només s’incrementaven amb el del quart tram.
Tot aquest marge però es volatilitzava a Chatsworth, cinquena prova especial del dia, quan després de creuar un bassal a gran velocitat, el motor del seu Lancer Evo començava a fer estibades i els alemanys quedaven empatats a temps en la taula general provisional amb Juha Kankkunen i Nicky Grist, que amb el millor registre de la sisena prova especial cronometrada, quedaven com a líders en solitari.
La parella finlandeso-britànica aconseguia obrir forat vers els seus més immediats perseguidors en les tres especials que restaven a la primera jornada gràcies a un millor registre i a un segon i tercer temps escratx, amb els que el retorn a Birmingham es feia amb 14 segons de marge vers Armin Schwarz i Peter Thul i 15 amb els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, que pilotaven el segon Mitsubishi Lancer Evo present a la cita. Per darrera dels dos cotxes dels tres diamants vermells s’instal·laven els dos Subaru Impeza 555, amb els locals Colin McRae i Derek Ringer a 2 segons de la parella sueca de Mitsubishi i Ari Vatanen i Bruno Berglund a 26 segons del liderat.
La segona jornada del ral·li ja era força més significativa, en quan acollia les primeres especials forestals sobre sòl gal·lès. En total figuraven 10 proves especials que conduirien als 144 equips participants que restaven en actiu fins a Lancaster, i que suposaven 192,58 km de lluita contra el cronòmetre, en els que la neu i el gel eren la nota dominant i la negativa dels organitzadors a permetre rodes amb claus un handicap afegit.
Quan encara el sol no brillava al cel, Juha Kankkunen i Nicky Grist s’imposaven en la primera especial cronometrada del dia, de 20,55 km de distància, per endossar un bon feix de segons als seus més immediats perseguidors, que passaven a ser Ari Vatanen i Bruno Berglund i el seus companys d’equip, els francesos Didier Auriol i Bernard Occelli, a gairebé 1 minut, davant el defalliment dels dos Mitsubishi Lancer Evo. Armin Schwarz i Peter Thul es deixaven 16 minuts en una sortida de pista, i Kenneth Eriksson i Staffan Parmander cedien 3 minuts a causa d’una punxada.
Acte seguit Kenneth Eriksson i Staffan Parmander es posaven a recuperar posicions i amb dos escratxs consecutius, els de Mitsubishi pujaven des de l’onzena posició que havien caigut fins la vuitena. Aquest no era l’únic moviment important, doncs a Myherin, segona especial cronometrada de la jornada i la més llarga d’aquesta, Colin McRae i Derek Ringer aturaven el cronòmetre a 3 segons de la parella sueca, el que permetia als britànics de Subaru superar als seus companys d’equip i esdevenir els primers perseguidors del liderat. Mentre que en la tercera prova especial Ari Vatanen i Bruno Berglund es veien desplaçats de les places de podi per Didier Auriol i Bernard Occelli.
A partir de llavors Colin McRae i Derek Ringer van iniciar el seu assalt particular alliderat, i amb 5 temps escratx consecutius, els escocesos de Subaru aconseguien situar-se a només 7 segons dels pilots de Toyota, mentre que per darrera seu Didier Auriol i Bernard Occelli anaven cedint terreny amb els dos equips capdavanters fins arribar a veure compromesa la seva plaça podi en un duel a 4 bandes en el que s’hi trobaven els recuperats Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, els locals Malcolm Wilson i Bryan Thomas i els seus compatriotes de Ford François Delecour i Daniel Grataloup.
Juha Kankkunen i Nicky Grist posaven fre a la sangria de segons en aturar el cronòmetre juntament amb Colin McRae i Derek Ringer com autors del millor temps en la penúltima prova especial del dia, mentre que els seus companys, Didier Auriol i Bernard Occelli, perdien de cop tres posicions cedint el seu lloc al podi a la parella sueca de Mitsubishi.
Colin McRae i Derek Ringer no afluixaven, i amb el seu setè millor temps consecutiu, els de Subaru superaven a Juha Kankkunen i Nicky Grist i feien entrada al parc tancat de Lancaster a quarts de nou del vespre amb 21 segons de marge amb aquests. La parella sueca de Mitsubishi, Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, conservaven la seva plaça de podi amb 10 segons de marge vers el Ford de François Delecour i Daniel Grataloup, però amb 2 minuts i 34 segons de retard vers els líders, amb el que les seves opcions de millora de posició, passaven per alguna desgràcia aliena.
Dimarts a partir de dos quarts de set del matí es posava en marxa la tercera etapa del ral·li, la qual conduïa els participants fins Escòcia mitjançant un total de 9 proves especials cronometrades d’una distància de 196,75 km, esdevenint així en l’etapa més llarga de tot l’esdeveniment. Amb la neu encara present a les pistes, pilots que fins llavors havien quedat en un segon pla com Ari Vatanen i Bruno Berglund o François Delecour i Daniel Grataloup reclamaven la seva part de protagonisme en imposar-se en les dues primeres proves especials.
En arribar a la tercera prova especial de la jornada, Kershope, el tram rei de l’edició amb 39,78 km cronometrats, el ral·li vivia un gir quan Colin McRae i Derek Ringer hi trencaven el radiador del seu Impreza 555 a resultes d’una petita sortida de pista quan només havien disputat 13 km des de la sortida; si bé els escocesos podien completar el tram, ho feien a costa de perdre 2 minuts i mig vers Juha Kankkunen i Nicky Grist, els homes més ràpids a l’especial, i per tant el liderat, però a més a més ho feien amb un important sobreescalfament del motor bòxer del seu cotxe, impedint-los prendre la sortida del següent tram i per tant obligant-los a abandonar el ral·li quan estaven a punt d’afrontar les especials escoceses.
Ari Vatanen i Bruno Berglund guanyaven la quarta i cinquena prova especial per tal d’anar llimant distàncies amb els cinc primers classificats, mentre que els francesos François Delecour i Daniel Grataloup accedien a les places de podi amb l’abandonament dels companys d’equip dels nòrdics de Subaru. Dos escratxs consecutius dels britànics Malcolm Wilson i Bryan Thomas, en les dues següents proves cronometrades, els permetia situar el seu Ford Escort RS Cosworth privat per davant de l’oficial dels francesos, mentre que Juha Kankkunen i Nicky Grist, que al terme de la sisena prova especial gaudien d’un marge de gairebé 3 minuts amb el Mitsubishi de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, veien com a causa d’una doble punxada en la setena cronometrada, aquest quedava reduït fins a 1 minut.
Kenneth Eriksson i Staffan Parmander hi posaven més pebre en guanyar la penúltima prova cronometrada de l’etapa per situar-se a 32 segons dels líders, els quals en veure com la seva posició perillava, reaccionaven en la darrera especial per atacar cada revolt i retornar així gairebé 1 minut al gap. Així doncs es feia entrada a Gateshead a partir de dos quarts de deu de la nit, punt final de la jornada, amb Juha Kankkunen i Nicky Grist al capdavant de la classificació general amb 1 minut i 21 segons de marge en relació Kenneth Eriksson i Staffan Parmander. Malcolm Wilson i Bryan Thomas per la seva part tancaven les posicions de podi a 2 minuts i 52 segons dels líders i amb un coixí de 45 segons vers els oficials de la marca de l’oval, François Delecour i Daniel Grataloup.
El coixí de segons que els quatre primers classificats havien aconseguit vers els seus més immediats perseguidors, convidava a la tranquil·litat de cara als darrers 99,95 km cronometrats repartits al llarg de 7 proves especials, les quals retornaven als participants al punt de sortida, Birmingham. Juha Kankkunen i Nicky Grist es repartien amb Kenneth Eriksson i Staffan Parmander el primer i el segon millor temps en les dues primeres cronometrades de la jornada per deixar les distàncies pràcticament iguals a com havien sortit del parc tancat, mentre que Malcolm Wilson i Bryan Thomas es despenjaven dels dos primers classificats, però ampliaven forat amb François Delecour i Daniel Grataloup.
Els líders s’imposaven consecutivament en les tres cronometrades següents, les tres últimes celebrades sobre pistes forestals, ampliant encara més les distàncies amb la parella sueca de Mitsubishi, que en les tres ocasions hi aturaven el cronòmetre just per darrera seu. Però tanmateix l’escratx que els líders s’anotaven en la cinquena prova especial, comportava una certa tensió en quan la parella campiona mundial se sortia una mica de la traçada a causa del gel i impactava violentament contra un arbre, causant danys a la carroceria del seu Celica Turbo 4WD.
Els alemanys Armin Schwarz i Peter Thul tancaven l’edició de la prova britànica imposant-se en les dues darreres cronometrades del recorregut, un esforç que resultava simbòlic doncs aquests es trobaven lluny de prendre la posició al ja abandonat per la marca nipona, Subaru Legacy RS dels britànics Richard Burns i Robert Reid.
Així doncs, amb l’entrada a Birmingham el dimecres a les vuit del vespre es donava per finalitzat el 49è RAC Rally amb la victòria de Juha Kankkunen, vintena pel finlandès que passava a ser el pilot amb més victòries al mundial, i el gal·lès Nicky Grist. La parella de Toyota invertia un temps total de 6 hores 25 minuts i 48 segons per a recórrer els 547,94 km cronometrats del programa, és a dir 1 minut i 44 segons menys que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, els quals si més no havien demostrat un progrés del seu Mitsubishi. Els locals Malcolm Wilson i Bryan Thomas tancaven el podi britànic a 5 minuts i 38 segons guanyadors, però sobretot amb 1 minut i mig de marge vers la parella oficial de la marca.
Entre els vehicles amb homologació de producció, els locals Gwyndaf Evans i Howard Davies s’emportaven una contundent victòria, amb escratx absolut inclòs, per gairebé 20 minuts de marge vers els seus companys d’equip, els també britànics Jonny Milner i Steve Turvey. Uns resultats però que a efectes de campionat eren intranscendents, doncs els britànics no seguien el certamen i l’italià Antonio Fassina havia esdevingut campió a la ronda catalana anterior.
Juha Kankkunen ja havia aconseguit el campionat del món per a pilots a Lloret de Mar per quarta vegada, amb el que la victòria que el finlandès aconseguia al Regne Unit no feia més que destacar-lo al capdavant de la taula, més quan els seus perseguidors, els francesos François Delecour i Didier Auriol hi quallaven una actuació fluixa, molt pitjor en el cas del seu company d’equip que perdia el pols amb el de Ford en la lluita pel sub-campionat.
|
Pilot |
Punts
|
|---|---|
|
Juha Kankkunen |
|
|
François Delecour
|
112 |
|
Didier Auriol |
92 |
En la classificació del campionat de constructors, Toyota fregava la temporada perfecta amb la seva setena victòria, la qual permetia als nipons descartar el podi que havien aconseguit a Nova Zelanda com a pitjor resultat i acumular un total de 157 punts, 12 més que els seus rivals de Ford. Subaru experimentava un progrés en relació a temporades anteriors i finalitzava la temporada en tercera posició a 45 punts dels líders.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Toyota |
157 |
|
Ford |
145 |
|
Subaru |
112 |