Ral·li Sanremo 1974

Quarta prova en el calendari del campionat del mòn de ral·lis, el 16è Ral·li de Sanremo posava final a la seva edició el dissabte 5 d’octubre de 1974 a la mateixa ciutat que li donava el nom des d’on la prova havia arrancat el dimecres 2 d’octubre. El recorregut, de 416 km, per primera vegada en la història de la cita era majoritàriament d’asfalt degut al treball del govern italià en la millora de les rutes alpines, si bé seccions de terra o trams purs de terra seguien existint en la prova que 54 equips dels 106 participants van aconseguir superar.

La mescla asfalt-terra d’alguns trams era un autèntic trenca-closques per a molts dels equips, ja que la elecció de pneumàtics no resultava senzilla, amb els llisos es corria el risc de punxar i amb els de terra no es tindria prou adherència, pel que alguns van optar per unes gomes de compromís o mixtes, mentre que d’altres van optar per anar canviant les rodes segons els tram a afrontar.

La llista de baixes ja es va començar a engruixir abans de l’inici de la prova quan Simo Lampinen i John Davenport no van actualitzar el seu programa horari i van acudir a l’escrutini del seu Lancia Beta Coupé una hora tard amb la conseqüent exclusió de la prova per part dels comissaris, el mateix fet va passar a James Rae i Henry Liddon que pilotaven un Ford Escort RS1600.

Poc després, en la primera especial cronometrada del ral·li, un tram curt d’uns 13 km de distància on es combinava l’asfalt humit dels primers quilòmetres amb la terra de la part final de la mateixa, es produia la debacle en el si de l’equip FIAT, quan fins a 4 dels seus 7 cotxes que emprenien la sortida, abandonaven la prova. Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini patien una punxada en el seu FIAT Abarth 124 Rallye, els quals en aturar-se a canviar la roda eren avançats en pista pels seus companys d’equip Alcide Paganelli i Ninni Russo qui després colisionarien contra una pedra i quedarien envirollats enmig de la calçada amb tan mala fortuna que poc després eren envestits pels seus companys d’equip Pinto-Bernacchini. Els pilots locals de FIAT Maurizio Verini i Gino Macaluso així com Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini, haurien d’abandonar la prova a causa dels seus respectius accidents, l’un contra el parapet d’un pont, l’altre després de colisionar contra una roca i destrossar la suspensió posterior.

La debacle dels FIAT va permetre que els Lancia Stratos, que per primera vegada eren posats en competició en un ral·li del mundial, comencessin a desmarcar-se dels seus competidors, amb els italians Sandro Munari i Mario Manucci al capdavant, seguits dels seus compatriotes Amilcare Ballestrieri i Silvio Maiga. Les alegries però van durar poc ja que en la quarta cronometrada, el segon dels Lancia colisionava violentament amb la part posterior del seu Stratos destrossant la suspensió d’aquest eix així com perdent part del semieix.

Munari-Manucci es veien llavors pressionats per Sergio Barbasio i Piero Sodano, els quals s’estaven mostrant prou combatius, fins que aquests en la desena especial cronometrada, just en l’equador de l’etapa, fonien una biela del motor del seu FIAT Abarth 124 Rallye i passaven a engruixar la llista de baixes de la prova, i sobretot de l’equip FIAT que veia com ja només li quedaven dos cotxes oficials en competició.

Els trams van anar passant, i Munari-Manucci van anar pilotant sense forçar massa per tal d’arribar al final de la primera etapa amb un còmode marge al capdavant de la general provisional del ral·li, fins que una penalització de 4 minuts li va ser aplicada per entrar dos minuts abans en un dels controls, amb el que veien com les distàncies vers el segon classificat, el FIAT Abarth 124 Rallye de Giulio Bisulli i Francesco Rossetti, es reduien fins als 20 segons, en tercera posició s’hi trobava instal·lat l’altre 124 supervivent, el que pilotaven els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, però ja a 2 minuts i 35 segons.

Situats ja en la segona i última etapa, Markku Alén i Ilkka Kivimäki van haver d’abandonar quan un trapeci es va trencar en dos, ocasionant que la parella finlandesa de l’equip italià patís un accident. Prèviament, les mecàniques del Porsche 911 S de Roberto Liviero i Roberto Cerignai, així com de l’Opel Ascona d’Angelo Presotto i Maurizio Perissinot havien dit prou pel que el tercer lloc del podi el recollia un cotxe de Grup 1, el pilotat per Alfredo Fagnola i Elvio Novarese.

Va ser llavors quan Bisulli-Rossetti, conscients de quan es jugaven per a l’equip FIAT i de la impossibilitat de donar caça a l’Stratos de Munari-Manucci, així com de ser atrapats per l’Ascona Grup 1 de Fagnola-Novarese, es van limitar a rodar sense correr riscs de cap mena i assegurar uns bons punts per la marca que tan esforç havia posat en la prova de casa.

Sense lloc a més incidències, Sandro Munari i Mario Manucci guanyaven per primera vegada el Ral·li de Sanremo, una fita que se’ls hi havia escapat en diverses ocasions per culpa dels accidents, alhora que guanyaven per primera vegada una prova del mundial, amb un crono total de 9 hores 12 minuts i 43 segons, 7 minuts i 47 segons per davant dels seus compatriotes Giulio Bisulli i Francesco Rossetti i únics supervivents dels 7 FIAT Abarth 124 Rallye. Alfredo Fagnola i Elvio Novarese completaven el podi en acabar en tercera posició a 43 minuts i 26 segons dels guanyadors de la prova.

L’any 1974 l’únic campionat que es celebrava era el de marques, en el que FIAT després de 4 proves disputades, seguia liderant amb 48 punts, mentre que Lancia, gràcies a la victòria pujava fins a la segona plaça amb 32 alhora que animava a la marca a prendre part en les quatre proves que restaven fins a final de temporada. Ford, sense puntuar a la prova, perdia una plaça i queia fins al tercer lloc provisional.