Ral·li Nova Zelanda 1979

El 10è Ral·li de Nova Zelanda, oficialment anomenat Motogard Rally New Zealand, s’iniciava el dissabte 14 de juliol de 1979 a la ciutat d’Auckland amb 82 equips participants dels 83 que prèviament s’hi havien inscrit. La revolució islàmica viscuda a l’Iran va provocar una segona crisi del petroli que va obligar als organitzadors a escurçar el recorregut del ral·li, passant de 4 etapes a 3, en les quals hi constaven 42 proves cronometrades de 658 km sobre diferents terrenys, 7 sobre asfalt, 18 mixtes i 17 sobre terra. El ral·li oceànic, que era puntuable pels campionats de constructors i pilots, era completat el dimecres 18 de juliol per 37 dels equips que hi prenien part.

La llista d’inscrits comptava amb equips i pilots de primera linia mundial gràcies a que prèviament diferents equips locals haguessin acordat comprar els dos Ford Escort RS1800 que es desplaçaven fins l’illa oceànica des de Boreham, així com el Vauxhall Chevette 2300 HS que el grup General Motors hi portava. Aixó permetia tenir a la rampa de sortida a Hannu Mikkola i Arne Hertz, i Ari Vatanen i David Richards per la banda de l’oval, trobant-se tots dos pilots finlandesos en viatge de lluna de mel doncs el primer feia 15 dies que s’havia casat i el segon només 24 hores, mentre que per part de Vauxhall el pilot escollit va ser el també finlandès Pentti Airikkala, el qual comptava amb la labor del local Rodger Freeth per al copilotatge.

La prova s’iniciava el diumenge a les 14 hores amb un esprint a 5 voltes pel circuit Western Springs, en el que els participants hi sortien de dos en dos. Hannu Mikkola i Arne Hertz s’enfrontaven amb Pentti Airikkala i Rodger Freeth, els pilots de Vauxhall oferien un dels moments calents del ral·li en quan aquests picaven lateralment contra l’Escort RS 1800 de la parella nòrdica que els obligava a fer una maniobra delicada pel voral lliscant del traçat donada l’abundant pluja que els acompanyava. Tanmateix Pentti Airikkala i Rodger Freeth marcaven el registre més baix en aquesta especial tan peculiar i esdevenien els primers líders del ral·li.

Els líders s’imposaven en la següent curta especial cronometrada, mentre que Hannu Mikkola i Arne Hertz posaven punt i final al domini dels homes de Vauxhall en aconseguir el millor crono a la tercera prova especial i de retruc passar a liderar la general provisional. A mida que les especials s’anaven allargant, Hannu Mikkola i Arne Hertz anaven cimentant el seu liderat, imposant-se en un total de 9 de cronometrades de les 14 que formaven la primera etapa.

Poc després de les 6 del matí del dilluns, moment en que es neutralitzava el ral·li a Tauranga i que per tant es donava per conclosa la primera etapa, els seus companys d’equip Ari Vatanen i David Richards, els quals lluien uns colors diferents a la carrosseria del seu Escort RS 1800, es trobaven en la segona posició gràcies a 2 escratxs consecutius aconseguits en la desena i onzena prova especial, mentre que Pentti Airikkala i Rodger Freeth recalaven en la tercera posició provisional amb un comfortable coixí de prop de 2 minuts vers el Datsun 160 J Grup 2 importat des del Japó i pilotat pels finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne. Els locals Blair Robson i Chris Porter, amb un dels Ford Escort RS1800 del preparador local Masport, eren cinquens, sent tanmateix els neozelandesos més ben classificats.

Amb una mica menys de 10 hores pel descans, a les 4 en punt de la tarda del mateix dilluns, s’iniciava la segona etapa del ral·li, la qual portaria als participants fins a la població de New Plymouth, una ciutat situada a l’oest de l’illa nòrdica del país, mitjançant 2 proves sobre asfalt, 4 mixtes i 6 més sobre terra.

Hannu Mikkola i Arne Hertz, amb 9 escratxs més de 12 possibles al llarg de la jornada incrementava el seu marge al capdavant de la general, mentre que Ari Vatanen i David Richards amb dos escratxs més semblaven deixar lligat el doblet per a Ford, més quan el Vauxhall Chevette 2300HS de Pentti Airikkala i Rodger Freeth va començar endarrerint-se en les primeres especials de la jornada per problemes d’encès i acabant per retirar-se durant la quarta prova especial del dia per averia elèctrica.

Peró a mesura que l’etapa progressava, malgrat seguir-hi marcant els millors registres, el Ford Escort RS1800 dels líders consumia més aigua del que és habitual, mentre que el motor dels seus companys d’equip i segons classificats provisionals es quedava a tres cilindres a manca de dues cronometrades per arribar a New Plymouth. El marge dels dos equips Ford al capdavant de la taula era important, pel que en el cas d’incòrrer en penalitzacions per retard en l’hora que tenien per a les assistències abans d’entrar al parc tancat, semblava poc probable que es poguessin produir canvis en la general provisional, més quan Timo Salonen i Seppo Harjanne havien baixat fins la quarta posició provisional uns segons per darrera dels locals Paul Adams i Mike Franchi per culpa del bloqueig en segona velocitat de la seva caixa de canvis.

Els mecànics de Masport, encarregats del manteniment dels dos Ford oficials així com els de la seva propia estructura, reparaven les dues juntes de culata responsables de les dues averies dels seus cotxes dins l’hora permesa per a les assistències i per tant no donaven lloc a les penalitzacions ni a les emocions extra.

La tercera i última etapa del ral·li oceànic era la més llarga de totes, amb 291 km de lluita contra el cronòmetre al llarg de 14 proves especials de les que 2 eren sobre asfalt, 8 mixtes i les restants de terra. L’etapa arrancava a dos quarts de nou del dimarts al vespre, per arribar de nou a Auckland el dimecres a dos quarts de cinc de la tarda.

El marge de gairebé 8 minuts que tenien Hannu Mikkola i Arne Hertz al capdavant de la classificació en relació als seus companys d’equip, va portar a la parella nòrdica a pilotar amb una mica més de cautela en les especials nocturnes, mentre que aquests, Ari Vatanen i David Richards, s’anotaven els dos primers escratxs nocturns, així com el millor temps en la cinquena especial de l’etapa. Els neozelandesos Paul Adams i Mike Franchi, tercers classificats provisionals, també reclamaven la seva quota de protagonisme imposant-se en la tercera cronometrada nocturna, peró tots aquests mèrits es van venir avall quan el Ford Escort RS1800 del pilot finlandès i del copilot britànic començava a consumir aigua en excès, altre cop per la junta de culata, mentre que el cotxe homòleg dels locals patia dues punxades i se li trencava una connexió de l’embragatge, retrassant substancialment als dos Ford que quedaven fora de les places de podi.

Beneficiats pels dos incidents en sortien Hannu Mikkola i Arne Hertz, que malgrat no volguer prèmer fort l’accelerador, s’anotaven quatre escratxs més en la part central de la jornada, peró sobretot els finlandesos de Datsun Timo Salonen i Seppo Harjanne que aconseguien pujar fins la segona plaça, així com els locals Blair Robson i Chris Porter, que tancaven les places provisionals de podi.

Un cop Paul Adams i Mike Franchi havien reparat el problema amb l’embragatge del seu Ford Escort RS1800, aquests aconseguien imposar-se consecutivament en les 5 darreres proves especials del programa, si bé els kiwis no aconseguien guanyar posició i resolien el ral·li en la cinquena posició a 13 segons d’Ari Vatanen i David Richards, que malgrat els problemes de sed del seu cotxe, aconseguien fer entrada a Auckland el dimecres a primera hora de la tarda en la quarta plaça final.

Completat doncs tot el recorregut del ral·li, Hannu Mikkola i Arne Hertz aconseguien la victòria de manera inqüestionable aturant el cronòmetre en 8 hores 5 minuts i 47 segons, 16 minuts i 31 segons per davant de Timo Salonen i Seppo Harjanne, que a més a més de completar el ral·li en segona posició, aconseguien la victòria en Grup 2. Els locals Blair Robson i Chris Porter tancaven el podi neozelandès a 21 minuts i 16 segons dels guanyadors.

En haver acabat en posicions de podi, peró sobretot per haver guanyat el Grup 2, el Datsun 160J de Timo Salonen i Seppo Harjanne va ser requerit pels comissaris per la pertinent inspecció. Andy Dawson, pilot i màxim responsable de Dawson Auto Developments, equip que s’encarregava del manteniment dels Datsun oficials, havia rebut ordres estrictes des del Japó de no permetre que els motors dels seus cotxes fossin oberts fins al retorn a fàbrica, motiu pel qual el britànic es va haver de negar rotundament a que la inspecció es portés a terme. Davant la negativa els finlandesos van ser exclosos del ral·li i el seu lloc al podi passava a estar ocupat per Blair Robson i Chris Porter, mentre que el podi el passaven a tancar Ari Vatanen i David Richards a 23 minuts i 54 segons dels seus companys d’equip.

La victòria que aconseguia Hannu Mikkola en el seu viatge de noces per Nova Zelanda, permetia al pilot finlandès empatar a punts amb el seu altre company d’equip, el suec Björn Waldegård, al capdavant de la general provisional del campionat per a pilots. Mentre que els absents Markku Alén, Stig Blomqvist i Shekhar Mehta veien com els dos pilots de Ford s’allunyaven més i més en comptar amb un millor programa mundial.

En el campionat de constructors, Ford avançava amb pas ferm gràcies a la seva tercera victòria consecutiva de la temporada, obrint forat vers els seus rivals de Datsun, exclosos al ral·li, i FIAT, absents de manera oficial en el campionat.