Ral·li Marroc 1975

Figurant com la cinquena ronda en el campionat del món de ral·lis, el 28 de juny de 1975 finalitzava a Casablanca el 18è Ral·li del Marroc, esdeveniment que comptava amb un total de 103 equips en la seva llista oficial d’inscrits. Totes les formacions que oficialitzaven la seva inscripció, esdevenien participants en quan prenien la protocol·lària sortida des de la corresponent rampa ubicada a la mateixa capital marroquina el dimarts 24 de juny i des d’on farien cap a un recorregut composat per 9 proves especials de 1962,0 km cronometrats, una corda que només 14 equips van aconseguir superar.

A l’Àfrica tot es mesurava d’una manera molt diferent al que es feia a la resta d’esdeveniments americans o europeus, doncs en el programa de l’edició, les proves especials cronometrades més curtes tenien una corda competitiva propera al centenar, arribant a la màxima exageració dels 786 km cronometrats de la Transmarocaine. Amb el que el format de l’esdeveniment magrebí era molt més proper al Safari contemporani, o al que posteriorment acabarien esdevenint els raids, que no pas una cita a l’esprint occidental. Tot això just després del solstici d’estiu i per tant acompanyat d’unes temperatures força elevades que posaven a prova la resistència de mecàniques i pilots.

A mode de pròleg, una ràpida prova especial de 95 km cronometrats es programava entre Casablanca i Rabat, en la que els finlandesos de FIAT Markku Alén i Ilkka Kivimäki hi aconseguien el millor temps per davant dels seus companys d’equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius i del Peugeot 504 de Timo Mäkinen i Henry Liddon. 

La festa en la formació italiana s’aigualia quan la tercera unitat confiada als francesos Bernard Darniche i Alain Mahé, s’endarreria en trencar el seu diferencial. Les reparacions s’allargaven per més de 2 hores i la parella arribava a Rabat en 92ena posició. Si bé tot aquest temps concedit no comptava de cara a la classificació provisional, si que aquest determinaria l’ordre de sortida en la primera etapa del ral·li a partir de l’endemà dimecres, i prendre part en les llargues cronometrades marroquines darrere de tantes cortines de pols no era un bon presagi.

Robert Neyret i Jacques Terramorsi eren quarts a Rabat per davant dels guanyadors a l’Acròpolis, els alemanys federals Walter Röhrl i Jochen Berger, i per davant del segon dels Peugeot 504 oficials presents a l’edició, el pilotat per Hannu Mikkola i Jean Todt.

Dimecres al matí els participants abandonaven Rabat per tal d’afrontar la primera etapa del ral·li i  dirigir-se cap a Marrakech via Fèz, on hi farien arribada l’endemà dijous després de disputar 5 proves especials de 789 km cronometrats.

La primera prova especial vera del ral·li seguia sent favorable als interessos de FIAT i tan els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki com els suecs, de préstec per part de Lancia, Björn Waldegård i Hans Thorszelius, tornaven a aturar els cronòmetres abans que ningú per tal de situar-se al capdavant de la classificació provisional.

Malauradament per a la marca torinesa, que havia fet un desplegament espectacular a la ronda africana llogant un helicòpter a la gendarmeria marroquina o fins i tot posant a disposició del seu director esportiu, Daniele Audetto, un avió particular per tal de fer un seguiment acurat de les evolucions dels seus pilots sobre les dures pistes magrebines, el terreny començava a marcar sentència en la segona prova especial programada, en la que els Peugeot 504 de Hannu Mikkola i Jean Todt i de Timo Mäkinen i Henry Liddon esdevenien els més ràpids i posaven en perill el lideratge de Markku Alén i Ilkka Kivimäki.

L’acarnissament amb la formació italiana era superior quan Björn Waldegård i Hans Thorszelius s’hi endarrerien en 2 hores i mitja després de malmetre l’eix posterior del seu 124 Abarth Spider, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé es veien obligats a abandonar amb la bateria de la seva unitat fora d’ús, molt probablement després de quedar-se sense alternador amb tanta pols en suspensió.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki resistien com abanderats de la marca italiana i els finlandesos tornaven a esdevenir els homes més ràpids en la tercera prova especial del dia. Res més lluny que un miratge, doncs a Missour, penúltima prova especial de l’etapa, els Peugeot 504 de Hannu Mikkola i Jean Todt i de Timo Mäkinen i Henry Liddon tornaven a marcar el ritme i els nòrdics de FIAT s’hi deixaven 10 i 9 minuts respectivament als dos cotxes francesos, el que els feien baixar fins a la tercera posició.

A Missour el ral·li coneixia una altra baixa entre els pilots d’entitat. Malgrat que Opel havia reduit la potència dels motors dels seus Ascona de 200 CV a 150 CV per tal de millorar la fiabilitat mecànica dels mateixos, Rauno Aaltonen i Claes Billstam es veien obligats a abandonar la competició amb la culata de la seva unitat fosa.

La darrera cronometrada de la primera etapa no variava massa respecte l’anterior i novament els pilots de Peugeot tornaven a esdevenir els més ràpids, amb Timo Mäkinen i Henry Liddon per davant dels seus companys, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki, amb problemes amb els llums, hi concedien novament temps alhora que cometien una penalització de 3 minuts. Tanmateix, l’altre Opel, el pilotat per Walter Röhrl i Jochen Berger, havia de renunciar a la competició amb l’eix frontal inoperatiu.

A Marrakech hi arribaven fins a 37 equips participants el dijous 26 de juny, amb Hannu Mikkola i Jean Todt en primera posició per 2 minuts i 15 segons de marge vers els seus companys d’equip Timo Mäkinen i Henry Liddon, i per 6 minuts i 24 segons de distància vers el FIAT de Markku Alén i Ikka Kivimäki. Per darrera dels finlandesos de la marca italiana un gran buit, amb Robert Neyret i Jacques Terramorsi eren quarts a 42 minuts i 31 segons dels líders i per només 33 segons de marge vers el Citroën DS23 de Grup 1 dels marroquins d’origen francès i gran cercadors de dreceres en el desert, Jean Deschazeaux i Jean Plassard.

Després d’un dia de repòs, els participants afrontaven a partir del divendres 27 de juny la segona i última etapa del ral·li, la qual tenia en el seu programa 3 trams cronometrats de 1078 km de distància, entre els que hi destacava la presència del temut «Transmarocaine» de 786 km, una corda competitiva que molts dels esdeveniments contemporanis europeus ni tan sols arribaven a cobrir en tot el seu recorregut. L’etapa conduïa als participants de retorn a Casablanca via Agadir, un punt final en el que se’ls hi esperava a partir de l’endemà dissabte.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki s’imposaven en la primera d’elles, de només 85 km, sense que això comportés cap canvi en la classificació provisional en el moment d’arribar al reagrupament d’Agadir, pas previ a la disputa de la “Transmarocaine”.

34 formacions participants afrontaven la cronometrada reina que resseguia els límits del desert del Sàhara i d’aquestes només 16 aconseguien superar-la. Entre els que s’hi quedaven en el camí, destacaven els FIAT 124 Abarth Spider de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Els finlandesos foradaven el càrter del seu cotxe i havien d’acomiadar-se de la competició en quedar-se sense oli, mentre que els suecs trencaven la transmissió de la seva unitat.

Hannu Mikkola i Jean Todt hi patien dues punxades en aquesta longeva prova especial i la parella en concedir 15 minuts vers el registre guanyador de Timo Mäkinen i Henry Liddon, també entregaven la primera posició als seus companys d’esquadra. Alhora, el tercer dels Peugeot 504 oficials presents a l’esdeveniment, el pilotat pels francesos Bernard Consten i Gérard Flocon, aconseguia superar d’una tacada en la taula provisional l’Alpine A110 1800 privat de Robert Neyret i Jacques Terramorsi així com el Citroën DS23 de Jean Deschazeaux i Jean Plassard, un moviment que situava els 3 cotxes de la firma del lleó al capdavant de la classificació.

Amb 13 minuts de marge al capdavant de la taula provisional i els 205 km cronometrats de la darrera prova especial per disputar-se, tot semblava estar fet per a Timo Mäkinen i Henry Liddon, però novament la duresa de les pistes africanes demostraven tot el contrari. Un amortidor del seu Peugeot fallava i l’avaria acabava suposant la ruptura d’un eix de la transmissió, una contrarietat que els endarreria en més de 4 hores i mitja i que els feia perdre 4 posicions a la classificació.

Pràcticament de rebot i sense espai per al lament d’incidents, Hannu Mikkola i Jean Todt arribaven al parc tancat de Casablanca com a vencedors del 18è Ral·li de Marroc en completar els 1962 km cronometrats de l’itinerari en un temps de 23 hores 30 minuts i 48 segons. Els seus companys, Bernard Consten i Gérard Falcon, els escudaven en el podi a 1 hora i 41 minuts i 15 segons del seu registre, mentre que Robert Neyret i Jacques Terramorsi completaven les posicions d’honor a 2 hores, 17 minuts i 31 segons del temps dels guanyadors, gràcies en part també a que Jean Deschaseaux i Jean Plassard, veterans francesos i residents al Marroc, foradessin el radiador del seu Citroën DS23 i l’haguessin de reparar amb pebre vermell en pols.

Després de la victòria al Safari Rally del mateix any, Peugeot aconseguia al Marroc la seva segona victòria al mundial de ral·lis, demostrant així que el 504 era un cotxe ideal per competir en proves de resistència com les africanes. Una segona victòria que permetia als francesos acostar-se a la primera posició de Lancia, absent en la prova, si bé no s’esperava veure gaire més en acció als cotxes del lleó en el que restava de temporada. Alpine-Renault, de nou al podi gràcies a la presència de pilots privats, treia el nas en les tres primeres posicions del campionat i en detriment dels equips oficials de FIAT i Opel per 10 punts de marge.