Ral·li Portugal 2001

Amb la població de Santa Maria da Feira com a centre neuràlgic de la prova, el diumenge 11 de març de 2001 finalitzava el 35è Ral·li de Portugal, tercera prova en el calendari del campionat del món de ral·lis. La cita, que tenia un recorregut composat de 22 especials cronometrades de 390,14 km de distància, s’iniciava el dijous 8 de març i era puntuable pels campionats de pilots, constructors i producció, el que portava a 97 equips a formalitzar la seva inscripció al ral·li. D’aquests, 94 van iniciar el recorregut i només 24 van aconseguir completar-lo.

El ral·li s’iniciava el dijous al vespre amb la celebració de la tradicional superespecial espectacle, en aquesta ocasió l’escenari escollit era el circuit de rallycross de Baltar, on el fang i la pluja van ser la nota predimonant, augurant als pilots el que els hi venia per davant després d’unes intenses pluges caigudes a la regió nord del país i que si bé havia minvat la seva intensitat, encara no cesaven de caure.

Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki van aconseguir marcar el millor registre a Baltar i convertir-se així en el primer líder de la prova, superant en només 1 segon i 4,1 segons als seus compatriotes oficials de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen i Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen respectivament, els quals es presentaven a les verificacions prévies de la prova amb una roda més estreta que la resta de la competència, un pneumàtic que s’havia d’escollir amb 4 setmanes d’antelació segons la normativa FIA i que donades les condicions enfangades de les especials, semblaven els ideals.

Divendres es donava el tret de sortida al ral·li propiament dit, i amb una pluja que no cesava de caure, els pilots finlandesos de Peugeot Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen aconseguien marcar el millor registre en la primera cronometrada, el que situava als pilots del lleó en la primera posició provisional. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki peró es varen posar ben d’hora a treballar per recuperar la primera posició, fita que aconseguirien després de la celebració de la tercera especial cronometrada de la jornada, on gràcies a que surtien en primera posició als trams i per tant no se’ls trobaven tan trencats ni amb les marques de les roderes al fang, els pilots dels tres diamants vermells donaven un cop d’efecte endosant 26 segons a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen i 39 segons a Carlos Sainz i Luis Moya, deixant a la resta del parc tancat a més d’1 minut, i tot i aixó malgrat patir una lleugera sortida de pista i tres punxades, que la mousse van neutralitzar.

A partir de llavors el ral·li va quedar en un assumpte de tres, ja que altres favorits com podien ser Richard Burns i Robert Reid, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen o Colin McRae i Nicky Grist, la seva posició de sortida endarrerida enlloc de ser un avantatge en especials de terra, es convertia en un handicap afegit ja que quan hi passaven les roderes que havien deixat els pilots anteriors, convertien el pilotatge en un impossible i la sangria de temps una constant.

Carlos Sainz i Luis Moya, així com Harri Rovanperä i Risto Pietliäinen es varen posar mans a la feina per mirar d’escurçar distàncies, i els espanyols marcaven tres escratxs en el que restava de jornada per un dels finlandesos de Peugeot, peró la neutralització de la sisena especial cronometrada per reagrupar als pilots, així com l’anulació de la setena per causes de seguretat, la boira impedia a l’helicòpter sobrevolar l’especial, van tallar les opcions d’aquests que completaven la primera etapa a 17,4 segons pels de Ford i 26,3 segons per part dels finlandesos, dels líders Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki. Els pilots de Peugeot haguessin acabat la jornada en segona posició de no ser per una penalització imposada de 10 segons per arribar 1 minut tard en el penúltim control horari.

En l’etapa del dissabte la pluja seguia acompanyant als pilots, peró en aquesta etapa el terreny era més compacte que en l’anterior i per tant amb menys presència de fang. Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki s’adjudicaven sota aquestes condicions els dos primers escratxs del dia, sent especialment important el segon, aconseguit en el dur tram d’Arganil, on els finlandesos de Mitsubishi incrementaven distàncies vers els seus perseguidors. La gran majoria d’aquests en veure unes llums d’emergencia en mig d’una boira espessa aixecaven el peu de l’accelerador, per comprovar en passar pel seu costat que només es tractava del cotxe d’un comissari de la FIA que s’havia quedat aturat en un voral, el que va provocar l’enuig i reclamació de molts d’ells.

Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen completaven l’especial d’Arganil amb el seu 206 WRC a tres cilindres, per en la següent especial cronometrada, Gois, haver d’abandonar el ral·li amb el motor trencat el que per una banda deixava la lluita per la victòria en un assumpte de dos cotxes, el de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i el de Carlos Sainz i Luis Moya, alhora que situava el 206 WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en posicions de podi peró ja a més de 2 minuts dels seus compatriotes.

Carlos Sainz i Luis Moya van aconseguir llimar diferències entre la tercera i cinquena especial cronometrada del dissabte, destacant l’escratx en la segona passada per Arganil, peró en la repetició de Gois els espanyols de Ford arribaven massa forts en unes corbes enllaçades esquerra-dreta, el que provocava que la parella espanyola patís una lleugera sortida de pista i perdrés pràcticament tot alló que havien aconseguit escurçar vers Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que a més eren els autors del millor temps.

Els finlandesos de Mitsubishi aconseguien de nou l’escratx en la següent especial cronometrada, penúltima de la jornada, superant per només 1 segon el Ford Focus WRC de Carlos Sainz i Luis Moya, els quals retornaven el cop en la darrera prova cronometrada del dissabte, on retallaven gairebé 17 segons per deixar les diferencies entre els dos equips en 13 segons a la neutralització de la segona etapa. Marcus Grönholm i Timo Rautiainen per la seva banda, eren sólids tercers classificats a 2 minuts i 12,1 segons, un cop havien aconseguit desempallegar-se de la pressió que exercien els britànics de Subaru Richard Burns i Robert Reid, els quals havien arribat a estar a només 5 segons dels pilots de Peugeot peró que en les dues darreres especials celebrades cedien molt temps.

La jornada dominical, tercera i última del ral·li, composada per tan sols tres especials cronometrades, es veia reduida a dues en comprovar que l’ambulància no podia passar per la primera d’elles, una especial que a priori era més favorable al Ford Focus WRC que no pas al Mitsubishi Lancer Evo 6.5 donades les quantitats de paelles que hi havia. Carlos Sainz i Luis Moya van sortir a per totes en la segona especial programada, primera que es celebrava i els pilots espanyols aconseguien superar en 13,3 segons als finlandesos de Mitsubishi, pel que la parella de l’oval passava a liderar la prova per només 3 dècimes de segon a falta de celebrar una única especial cronometrada on s’ho jugarien tot.

En la última cronometrada, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki van sortir a per totes, tallant tots i cadascun dels revolts, el que suposava que en una pista estreta com era la de la última especial cronometrada, Carlos Sainz i Luis Moya que venien justament per darrera dels pilots de Mitusbishi es trobessin la pista bruta havent-se d’apartar en alguna ocasió de la traçada ideal per evitar les pedres patint fins i tot dues lleugeres sortides de pista, el que en un comput global es va traduir en 8,9 segons d’avantatge per a Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki que d’aquesta manera recuperaven el liderat i guanyaven el ral·li, en el que era la participació número 100 al mundial de ral·lis per part del pilot quatre vegades campió mundial.

Marcus Grönholm i Timo Rautiainen disputaven la darrera cronometrada amb l’objectiu d’assegurar la tercera plaça després dels dos zeros amb els que havien iniciat la temporada i d’haver quasi empatat a temps amb Richard Burns i Robert Reid en l’anterior, el que suposava que els britànics escurcessin uns 26 segons les distàncies que els separaven dels campions del món en vigència, insuficients com per prendre’ls-hi la posició de podi.

En la categoria de producció els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller pujaven al primer calaix del podi seguits pels argentins Marcos Ligato i Ruben Garcia, peró dies després tan austríacs com argentins eren desqualificats del ral·li per unes irregularitats en la carcassa de les seves transmissions pel que la victória la heredava llavors els locals Pedro Dias da Silva i Mario Castro que superaven en poc més de 15 minuts els segons classificats, els seus compatriotes Vitor Pascoal i Duarte Costa. Competir en el mundial no entrava en el programa dels pilots portuguesos, peró si més no empataven al capdavant de la provisional amb els altres dos guanyadors del Monte-Carlo i Suècia.

En la classificació general de pilots, el resultat de la cita lusa trencava el triple empat que hi havia al capdavant de la provisional, Tommi Mäkinen es situava líder solitari gràcies a la segona victòria de la temporada, mentre que Carlos Sainz queia a la segona posició per idéntic resultat al ral·li. El zero de Harri Rovanperä, feia baixar al pilot finlandès fins la tercera plaça provisional.

En el campionat de constructors, Mitsubishi sumava la tercera victòria consecutiva el que permetia a la marca dels tres diamants vermells obrir un cert forat vers Ford, els més immediats perseguidors donats els tres podis que acumulaven els seus pilots espanyols Carlos Sainz i Luis Moya. Hyundai sumava tres punts gràcies al cinquè i sisè lloc en constructors d’Alister McRae i David Senior i de Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, el que permetia a la marca coreana situar-se en tercera posició provisional un punt per davant de Subaru i dos d’Škoda