Ral·li Monte-Carlo 1992

El dimecres 29 de gener de 1992 finalitzava a Mònaco el 60è Ral·li Monte-Carlo, primera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis, que tal i com marcava la farragosa tradició s’iniciava des de diverses ciutats europees, entre elles Barcelona, el dijous 23 de gener. La llista d’inscrits s’elevava fins a 151 equips, dels que 141 realment començarien a afrontar les 26 especials programades amb un recorregut total de 628,29 km cronometrats dels que 76 aconseguirien completar-lo. El ral·li era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció.

Abans de començar a celebrar-se els primers trams cronometrats el dissabte 25 de gener, aribaven ja les primeres sancions, quan els finlandesos de Martini-Racing, equip que prenia el relleu de Lancia sota la tutela de Jolly Club, Juha Kankkunen i Juha Piironen, s’endarrerien 1 minut acumulat i rebien una penalització de 30 segons.

Dissabte doncs començaven a disputar-se les primeres especials cronometrades, sis en total d’uns 140 km de distància i que en conjunt formaven l’anomenat recorregut de classificació. Dos dies abans de la celebració del ral·li va caure una intensa nevada en la regió, si bé la calor i el sol que havia imperat en la jornada anterior, havia desfet bona part de la mateixa, quedant només restes de neu i glaç en les zones més baixes de les valls i en les zones on pràcticament no hi tocava el sol, donant una diversitat àmplia al tram. Tot plegat feia que l’elecció de pneumàtics fos un autèntic mal de cap i on els errors es succeïen fàcilment.

El Col de Turini donava el tret de sortida a la prova, on els pilots de Toyota Armin Schwarz i Arne Hertz eren els homes més ràpids alçant-se com els primers líders del ral·li, mentre que els seus companys d’equip, els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, tenien problemes de tracció i cedien 18 segons, si bé en la segona especial de la jornada intentaven posar remei marcant el millor temps juntament amb Didier Auriol i Bernard Occelli.

Els sancionats Juha Kankkunen i Juha Piironen marcaven el millor temps en la tercera cronometrada on ja es va començar a definir un primer grup que podria aspirar a lluitar per la victòria de la prova tot i trobar-nos en els compassos inicials de la prova en el que hi figuraven 2 Lancia Delta HF Integrale, els pilotats per Didier Auriol i Bernard Occelli i Juha Kankkunen i Juha Piironen, 2 Toyota Celica Turbo 4WD en mans d’Armin Schwarz i Arne Hertz i Carlos Sainz i Luis Moya i el Ford Sierra Cosworth 4×4 dels francesos François Delecour i Daniel Grataloup, els quals a base d’assumir riscs estaven en el grup capdavanter.

El premi als riscs arribaria al Col de Perty, on François Delecour i Daniel Grataloup aconseguien el seu primer escratx, mentre que una errada en la munta de pneumàtics endarreria a Carlos Sainz i Luis Moya. Pitjor anaven les coses per als flamants fitxatges de Toyota, els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals patien una sortida en l’especial i havien d’abandonar com també ho van haver de fer Kenneth Eriksson i Staffan Parmander pel mateix motiu.

Ja en la sisena i última especial cronometrada de la primera jornada, qui erraven la munta de pneumàtics eren Armin Schwarz i Arne Hertz els quals cedien el liderat als francesos de Lancia Didier Auriol i Bernard Occelli, que entraven a la neutralització de la jornada de classificació amb 17 segons d’avantatge vers els seus compatriotes François Delecour i Daniel Garataloup i 37 segons vers els seus companys Juha Kankkunen i Juha Piironen.

La segona jornada arrancava amb el temible Burzet, on tan Carlos Sainz i Luis Moya com Armin Schwarz i Arne Hertz perdien tots els claus de les seves Pirelli en la fracció seca del tram, resultant menys eficaços els seus pneumàtics en arribar en les fraccions amb neu o gel del tram amb el que els pilots de Toyota cedien de l’ordre de mig minut amb els líders. A Saint Bonnet le Froid, següent especial en celebrar-se, qui erraven la munta de pneumàtics eren els francesos François Delecour i Daniel Grataloup i Didier Auriol i Bernard Occelli amb el que la classificació tornava a estrenye’s tret del cas d’Armin Schwarz i Arne Hertz, els quals patien una sortida de carretera i malmetien la seva suspensió deixant-se 2 minuts en l’especial.

A partir de llavors la parella alemanyo-sueca de Toyota va atacar per tal d’intentar recuperar el temps perdut, el que els portaria a marcar els tres últims escratxs de la jornada mentre que en la penúltima especial del dia François Delecour i Daniel Grataloup es quedaven sense turbo, que es trencava, i cedien 3 minuts. Sisteron tancava la primera jornada de l’etapa comú, on els qui patiren problemes de pneumàtics foren els membres de Martini-Racing, els quals en una porció de port d’1,2 km veien com els seus cotxes no traccionaven cedint de l’ordre de 2 minuts, a més a més, Didier Auriol i Bernard Occelli castigaven el seu embragatge. Els Toyota també tenien problemes de tracció en ascendir, peró el seu equip es va encarregar de pagar a uns espectadors per tal d’empenyer immediatament els seus cotxes, si bé també van empenyer els Lancia per tal de fer neta la carretera d’entrebancs, la operació no es va fer amb tanta celeritat, el que va permetre a Carlos Sainz i Luis Moya passar a liderar la prova en la neutralització amb 49 segons vers Didier Auriol i Bernard Occelli i 1 minut i 16 segons en relació Juha Kankkunen i Juha Piironen. Armin Schwarz i Arne Hertz restaven a només 17 segons de la parella finlandesa de Martini-Racing gràcies a l’esforç fet en les últimes especials.

No es va haver d’esperar massa per veure la reacció de Didier Auriol i Bernard Occelli, i els pilots duien el Lancia Delta HF Integrale com un avió, adjudicant-se quatre de les sis especials cronometrades del dilluns. Si bé en les altres dues especials cronometrades els homes més ràpids eren Carlos Sainz i Luis Moya, els espanyols de Toyota amb prou feines aconseguien distanciar-se 3 segons dels francesos en aquestes dues especials, pel que en el comput global de l’etapa els segons classificats escurçaven 46 segons amb els primers, restant a l’espera de la nit del Turini precisament a només 3 segons de diferencia, els que aconseguien en els seus escratxs.

Bona part de la feina que feien Didier Auriol i Bernard Occelli s’aconseguia en les dues últimes especials cronometrades on els francesos retallaven 34 segons als líders, 22 segons en la penúltima especial i 12 segons al Col de Saint Roch on Toyota coneixia l’abandonament d’Armin Schwarz i Arne Hertz després que els seus pilots colisionessin contra un mur de roca. L’accident deixava en una posició cómode a Juha Kankkunen i Juha Piironen, que veien com no haurien de patir massa per tal de conservar la seva tercera posició aliens ja a la lluita que estaven brindant els dos primers classificats per la victòria.

Dijous al capvespre arrancava la última i decisiva etapa amb una segona passada pel Col du Turini, on Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien marcar el millor registre i incrementar en un pírric segon la distància que els separava dels seus màxims rivals per la victòria Didier Auriol i Bernard Occelli. Ja en la segona especial cronometrada, els de Lancia superaven en 9 segons als de Toyota, recuperaven la primera posició i a partir de llavors començaven a distanciar-se, recordant l’edició de 1990. Uns problemes de frens en la tercera cronometrada i possiblement la resignació dels de Toyota en la quarta, permetien que es tanqués el primer bucle de la jornada amb 34 segons de diferencia favorables als francesos.

La tercera passada pel Col du Turini va haver de ser anulada a causa d’un incendi forestal i al Col de la Couillole, especial que seguia, Didier Auriol i Bernard Occelli aconseguien el seu onzé i últim escratx on aconseguien treure 26 segons més de diferencia a Carlos Sainz i Luis Moya que semblaven ja conformar-se amb la segona posició pensant en clau de campionat doncs eren l’únic Toyota supervivent dels tres que prenien la sortida al ral·li i Juha Kankkunen i Juha Piironen eren massa lluny com per veure compromesa la seva posició.

François Delecour i Daniel Grataloup tancaven la seixantena edició del ral·li amb els dos últims escratxs que sense més cops de teatre donava com a guanyador a Didier Auriol i Bernard Occelli amb un crono total de 6 hores 54 minuts i 20 segons, Carlos Sainz i Luis Moya completaven el recorregut en segona posició a 2 minuts i 4 segons per darrera d’ells mentre que els companys d’equip dels vencedors, Juha Kankkunen i Juha Piironen, tancaven el podi a 2 minuts i 57 segons.

En la categoria reservada a cotxes de producció, la victòria va anar a parar al Ford Sierra RS Cosowrth 4×4 en mans dels pilots locals Christophe Spiliotis i Isabelle Spiliotis, el que els situava com a primers líders del campionat amb 13 punts. Si bé per als del Principat de Mónaco competir en el mundial no entrava en els seus plans i pensant en clau de campionat aquest resultat podria considerar-se intrascendent.

El Monte-Carlo era la ronda inaugural del campionat, pel que el podi que deixava la prova es veia reflexat en el podi del campionat reservat a pilots, en el que el pilot de Montpeller Didier Auriol ocupava el graó més alt amb 20 punts, mentre que el pilot madrileny Carlos Sainz el seguia amb 15. El finlandès Juha Kankkunen tancava la provisional amb 12.

Tot i que Lancia no competia oficialment en el mundial de ral·lis l’any 1992, sino que ho feia amb la representació de Martini-Racing i sota la tutela del Jolly Club, la marca turinesa encapçalava la provisional amb els seus primers 20 punts que els hi donava la victòria de Didier Auriol i Bernard Occelli. Toyota seguia d’aprop amb 17 punts, gràcies a que Carlos Sainz i Luis Moya van optar per pensar en clau de campionat. Ford tancava el podi provisional gràcies al quart lloc de François Delecour i Daniel Grataloup.