Ral·li Monte-Carlo 2000

Amb el 68è Ral·li Monte-Carlo s’iniciava el calendari del campionat del món de ral·lis corresponent a la temporada 2000. La prova era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció, el que aplegava un total de 92 equips inscrits, dels que només un no empendria la sortida el dijous 20 de gener de 2000, cap als 412,81 km de distància cronometrada al llarg de 15 especials. El ral·li va ser finalitzat per 59 equips participants el dissabte 22 de gener, deixant per l’endemà diumenge només la cerimónia de clausura.

La primera jornada, celebrada en dijous, estava composada per 5 especials cronometrades de 112,83 km, en la que els pilots de Peugeot Gilles Panizzi i Hervé Panizzi feien bons els pronóstics vers el 206 WRC per tal d’adjudicar-se el primer tram cronometrat i esdevenir els primers líders de la prova seguits d’aprop pels britànics de Subaru Richard Burns i Robert Reid. La segona especial cronometrada del ral·li tenia els seus últims 4 quilómetres glaçats on Richard Burns i Robert Reid, Gilles Panizzi i Hervé Panizzi així com Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, autors del millor temps, prenien més riscs que la resta del parc tancat aconseguint trencar pràcticament el ral·li ja que es distanciaven de la resta en 1 minut.

Si bé els de Mitsubishi aconseguien marcar el millor temps, el liderat recalava en mans dels pilots de britànics de Subaru, els quals certificaven temporalment la seva posició amb l’escratx del tercer tram. Ja en les dues últimes cronometrades de la jornada, els campions del món en vigéncia, és a dir Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, feien una elecció de rodes un tan arriscada, ja que es decantaven per les que només duien claus en la seva cara interior. L’elecció va donar els seus fruits i els dels tres diamants vermells ja s’adjudicaven el liderat en la quarta especial cronometrada, per després en la cinquena incrementar distàncies fins als 11,7 segons vers els de Subaru i 30 segons amb els de Peugeot. La resta del parc tancat, capitanejats per Carlos Sainz i Luis Moya es trobaven ja a gairebé 2 minuts dels líders.

El divendres pel matí saltaven totes les alarmes a Peugeot quan els seus 3 cotxes es negaven a arrancar al parc tancat deixant fora de competició als francesos Gilles Panizzi i Hervé Panizzi, François Delecour i Daniel Grataloup, cinquens per llavors, i als finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen els quals no havien tingut una bona arrancada a la prova. La mateixa sort corrien els britànics Richard Burns i Robert Reid, pel que ara Carlos Sainz i Luis Moya pujaven fins la segona posició, mentre que els líders veien com la pressió desapareixia. La cancelació de la primera cronometrada per excés de públic en la part incial del tram, no va fer més que facilitar les coses als pilots de Mitsubishi.

En les restants 4 especials cronometrades de l’etapa, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aconseguien adjudicar-se dos escratxs, en el segon tram celebrat, tercer programat, i en el darrer, mentre que els seus compatriotes a Subaru Juha Kankkunen i Juha Repo ho feien en la primera especial celebrada. Si bé no aconseguien marcar cap escratx, la revelació de la jornada van ser uns altres finlandesos, els de SEAT Toni Gardemeister i Paavo Lukander els quals amb un segon lloc escratx i dos tercers aconseguien ser els homes més ràpids de la jornada i finalitzar en posicions de podi distanciant-se dels pilots de Ford Colin McRae i Derek Ringer, autors del millor temps en la tercera especial cronometrada.

Carlos Sainz i Luis Moya per la seva banda conservaven la segona plaça sent el segon equip més ràpid de la jornada, peró les distàncies amb els líders es mantenien pràcticament neutres, ja que els pilots de Ford, després dels 130,95 km disputats al llarg de la jornada, només aconseguien retallar 6 décimes de segon als campions mundials de Mitsubishi, mentre que amb els de SEAT, els espanyols perdien 5 segons.

Ja en la jornada final del dissabte, els britànics Colin McRae i Derek Ringer eren la cara de l’alegria, quan gràcies al millor crono en la primera cronometrada aconseguien superar als pilots de SEAT Toni Gardemeister i Paavo Lukander, per a continuació gràcies a uns bons cronos en la segona i tercera especials cronometrades, aconseguien situar-se a només 12,8 segons de la segona plaça, ocupada pels seus companys d’equip Carlos Sainz i Luis Moya.

D’altra banda, la cara de la tristesa de la jornada la protagonitzaven Toni Gardemeister i Paavo Lukander, els quals després de veure’s superats pels britànics de Ford, en un seguit de males eleccions de pneumàtics es veien superats al terme de la tercera especial del dia per darrera dels seus compatriotes de Subaru Juha Kankkunen i Juha Repo.

L’alegria peró de Colin McRae i Derek Ringer, no va arribar a consumar-se, primer per que en la quarta especial cronometrada els seus companys d’equip aconseguien marcar el millor registre i incrementar en uns tímids 2,4 segons la distància que separava ambdos equips de Ford i segon per que en la última especial cronometrada del ral·li el motor del seu Focus RS WRC deia prou i deixava als pilots a l’estacada. D’una banda Carlos Sainz i Luis Moya podien respirar tranquils doncs la seva segona posició ja no corria perill i per altra banda Juha Kankkunen i Juha Repo es trobaven sobre la línia de meta amb un podi en el que no hi comptaven.

Els líders de la prova, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki es varen mantenir aliens a tot l’enrenou que es vivia per darrera d’ells i amb pràcticament tota la feina feta al llarg de la primera jornada, es limitaren a acumular quilómetres per tal de certificar la seva segona victória al Principat de Mónaco amb un temps total de 4 hores 23 minuts i 35,8 segons, 1 minut i 24,9 segons per davant dels espanyols de Ford Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que els compatriotes dels guanyadors Juha Kankkunen i Juha Repo tancaven el podi a 3 minuts i 21,4 segons dels pilots dels tres diamants vermells.

En la categoria de producció, els alemanys Uwe Nittel i Detlef Ruf van dominar amb mà de ferro pràcticament la primera meitat del ral·li amb 5 escratxs, 4 d’ells consecutius en les 4 últimes especials del primer dia, peró una averia eléctrica en la novena especial cronometrada els feia cedir el liderat als austríacs Manfred Stohl i Peter Müller, alhora que els obligava a abandonar abans d’empendre la sortida al desè tram, l’últim de la segona jornada. En aquell moment Manfred Stohl i Peter Müller van agafar el rol de líders, i amb 3 escratxs en els 5 trams que restaven per disputar, s’adjudicaven una incontestable victória per gairebé 3 minuts i mig de diferencia vers els sudamericans Gustavo Trelles i Jorge del Buono. Lógicament, tracatnt-se del primer ral·li del calendari, l’austríac liderava la general per davant del 4 vegades campió Gustavo Trelles i de l’italià Gigi Galli.

En el campionat reservat a pilots, Tommi Mäkinen començava d’una manera immillorable la seva via cap a la cinquena corona mundial consecutiva amb la victòria que li otorgaven els 10 primers punts. Donat que el Monte-Carlo era la cita inaugural del campionat, la resta d’integrants en el podi del campionat eren els mateixos del podi monegasc celebrat en diumenge 23.

En el campionat reservat a constructors, Freddy Loix i Sven Smeets aportaven 2 punts gràcies al seu 5è lloc a la victòria aconseguida per Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, pel que Mitsubishi s’emportava del Principat de Mónaco 12 punts, el doble que Ford, que amb l’abandonament de Colin McRae i Derek Ringer es quedava amb els 6 de Carlos Sainz i Luis Moya. Sort similar corria Subaru, que només podia sumar els 4 punts de Juha Kankkunen i Juha Repo degut a l’abandonament de Richard Burns i Robert Reid.