RAC Rally 1985

Dotzena i última cita del mundial de ral·lis, el 41è RAC Rally finalitzava el dijous 28 de novembre de 1985 a Nottingham, ciutat des d’on arrancava el diumenge 24 de novembre. La prova seguia fidel al seu tret diferencial, amb trams secrets pels quals no s’hi podia entrenar donat el caràcter de camins particulars o de parcs naturals nacionals, i on les assistències seguien estant prohibides fora dels emplaçaments establerts per la organització o tallers mecànics, el que feia estar en alerta les xarxes de concessionaris per on passava el ral·li. A la prova hi competien tots els 155 equips inscrits, dels que 62 aconseguirien completar les 65 especials cronometrades de 896,98 km de distància.

Seguint el model establert en anteriors edicions, el ral·li arrancava el diumenge amb la cel·lebració d’un seguit d’especials espectacle, moltes d’elles sobre asfalt, que permetien acostar el ral·li a la gent no tan aficionada a l’esport, en la que els debutants Lancia Delta S4 van sorprendre a un bon grapat del parc tancat situant als dos cotxes de la marca en les dues primeres posicions al terme de les 7 especials cronometrades que composaven la jornada.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki aconseguien sumar fins a 5 escratxs de 7 possibles i esdevenien els líders de la prova des d’un bon inici, per la seva banda Henri Toivonen i Neil Wilson patien una lleugera sortida de pista en la quarta especial cronometrada, que si bé arribava a impactar contra tres espectadors, no ocasionava lesió alguna a aquests. Aquest incident i l’escratx que aconseguirien en l’anterior especial cronometrada, permetia que el suec Kalle Grundel i el britànic Terry Harryman passessin a ocupar la segona plaça, posició que perdrien en la setena i última especial del dia quan una sortida de pista els feia caure fins la cinquena posició, deixant en posicions de podi al seus companys Timo Salonen i Seppo Harjanne molt pressionats pel també debutant MG Metro 6R4 de Malcolm Wilson i Nigel Harris.

L’acció es desplaçaria cap a Gales, on ja de nit i amb un terreny molt enfangat Hannu Mikkola i Arne Hertz van treure a lluir els seus galons recuperant els dos minuts que havien perdut fins llavors i alçar-se com a líders de la prova britànica, mentre que els seus companys d’equip, l’alemany Walter Röhrl i el local Phil Short havien d’abandonar la prova per sortida de pista en la quinzena especial cronometrada.

Hannu Mikkola i Arne Hertz van aconseguir un marge de 50 segons d’avantatge vers Markku Alén i Ilkka Kivimäki, els quals encapçalaven un grup perseguidor separats per tan sols 22 segons on hi figuraven noms com Kalle Grundel i Terry Harryman, Henri Toivonen i Neil Wilson o Timo Salonen i Seppo Harjanne, però a partir de llavors la situació va viure un gir important, quan Hannu Mikkola i Arne Hertz i Timo Salonen i Seppo Harjanne havien d’abandonar la prova amb problemes de motor, mentre que Kalle Grundel i Terry Harryman patien una volcada i Henri Toivonen i Neil Wilson s’endarrerien gairebé 3 minuts.

Tots aquests incidents deixaven de nou a Markku Alén i Ilkka Kivimäki com a primers classificats amb 3 minuts i 11 segons d’avantatge en finalitzar la primera etapa vers a Tony Pond i Rob Arthur, els quals també pilotaven un dels nous MG Metro 6R4. Henri Toivonen i Neil Wilson per la seva banda es trobaven en tercera posició a gairebé 4 minuts dels liders provisionals.

La segona i última etapa arrancava el dimarts pel matí per finalitzar dijous al migdia, aixó eren 53 hores de pilotatge amb unes neutralitzacions suficientment llargues com per permetre que els pilots poguessin menjar. L’etapa bàsicament es celebrava pel nord d’Anglaterra i Escòcia i al terme del primer dia, és a dir, dimarts, Markku Alén i Ilkka Kivimäki seguien liderant la provisional tot i reventar una roda posterior del seu Delta S4 cedint un parell de minuts en l’incident, després Tony Pond i Rob Arthur escurçaven distàncies gràcies al millor registre a Dalby, l’especial llarga del dia amb els seus 41 km de longitud, el que deixava als britanics de Leyland a 1 minut i 14 segons del liderat. Henri Toivonen i Neil Wilson per la seva banda havien de disputar les últimes especials del dia a propulsió quan se’ls hi trencava el diferencial.

Ja dimecres l’ultim Peugeot 205 T16 Evo2, el pilotat pel finlandès Mikael Sunsdtrom i el britànic Paul White, abandonava la prova en trepitjar una placa de gel en una corba llarga de dretes en l’especial número 49 del ral·li. Els pilots van perdre 12 minuts en tornar a situar el seu cotxe en pista, on van poder observar que els danys causats al seu cotxe eren massa seriosos com per continuar en actiu. Mentrestant en els boscos d’Escòcia Henri Toivonen i Neil Wilson aconseguien superar a Tony Pond i Rob Arthur en la lluita per la segona plaça, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki seguien escapant-se al capdavant de la general.

Quan tot semblava estar decidit en favor de la parella finlandesa de Lancia, aquests patien una sortida de pista que els feia perdre de l’ordre de 5 minuts, deixant el liderat en mans dels seus companys d’equip Henri Toivonen i Neil Wilson, caient fins i tot fins la tercera posició provisional per darrera del MG Metro 6R4 de Pond-Arthur.

Malgrat tot Markku Alén i Ilkka Kivimäki van saber reaccionar i ben d’hora superaven als pilots britànics de MG, restant al final de tot el recorregut a 56 segons dels seus companys d’equip i guanyadors de la prova. D’aquesta manera Henri guanyava el seu segon ral·li mundial precisament on va guanyar un per primera vegada 5 anys abans amb un Talbot-Lotus per llavors. Tony Pond i Rob Arthur per la seva banda tancaven el podi a 2 minuts i 27 segons dels guanyadors.

Per darrera del trio animador de la prova es classificava Per Eklund i Björn Cederberg en terra de ningú amb un Audi Quattro A2 a gairebé mitja hora dels guanyadors, mentre que entre els Grup B de dues rodes motrius, el ja fitxat per Peugeot de cara la següent temporada, el finlandès Juha Kankkunen, i el seu copilot Fred Gallagher, aconseguien imposar-se a l’Opel Ascona 400 dels locals Jimmy McRae i Ian Grindord, els quals es van mostrar molt combatius al llarg de la prova fins que una fuita d’oli en el seu Opel va fer-lo dessistir en el seu atac.

Timo Salonen ja era campió des de feia temps, pel que el seu abandonament no va revertir en canvis importants en la taula general del campionat de pilots. De fet tots els pilots situats en les 4 primeres posicions o bé van abandonar el ral·li o no hi van participar, pel que la general no es va moure per la part alta.

En la classificació reservada a constructors es va viure una situació paral·lela i els 12 punts que donava la quarta plaça del privat pilotat per Eklund-Cederberg, no pujaven al compte particular dels alemanys. Peugeot sortia en blanc del RAC amb els seus 3 cotxes fora de cursa, mentre que Lancia per la seva banda gràcies a la victòria del nou Delta S4 aconseguia certficar el seu tercer lloc al campionat incrementant distàncies amb Nissan.