El dimarts 25 de novembre de 1997, a Cheltenham es posava punt i final al 53è RAC Rally així com a la temporada del mundial de ral·lis amb 93 equips presents a la seva cerimònia de clausura. La prova britànica era puntuable pels certàmens reservats a pilots, constructors, producció i FIA 2-L, el que permetia als organitzadors mostrar una llista d’inscrits amb 162 equips. Tots ells emprenien des de la mateixa ciutat a partir del dissabte 22 de novembre, el camí cap a 26 proves especials de 381,05 km de distància.
L’activitat del ral·li s’iniciava amb les peculiars Micky Mouse, un conjunt d’11 proves especials de distància curta, com ho demostren els 56,98 km cronometrats totals de la jornada, traçats en circuits, trams urbans o fins i tot parcs. Aquestes especials no eren gens significatives del gruix del ral·li, doncs 4 d’elles eren sobre asfalt, 6 mixtes i la restant sobre terra, però que si més no apropava el públic a l’esdeveniment d’una forma ordenada i senzilla, i sobretot, passant per caixa generant una font d’ingressos als organitzadors.
L’etapa dominical s’iniciava amb boira, el que complicava una mica més el devanir de la prova, ja per si delicada per les humitats presents de les pluges caigudes. Els britànics de Subaru, Colin McRae i Nicky Grist, s’imposaven amb contundència en la primera prova especial cronometrada, aconseguint un marge de 6 segons sobre els seus més immediats rivals en tan sols 3,85 km de tram cronometrat. Tanmateix en aquesta primera prova especial, Subaru rebia també la cara amarga quan els suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander es veien obligats a abandonar per averia elèctrica.
Els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya empataven a l’escratx amb els locals Richard Burns i Robert Reid en la següent per tal de pujar fins la segona posició, just per davant dels seus companys de formació Juha Kankkunen i Juha Repo. Mentre que la parella finlandesa de Ford s’anotava precisament el registre més baix en la tercera cronometrada, novament ex-aequo amb el Mitsubishi de Richard Burns i Robert Reid, per tal d’accedir al liderat aprofitant que Colin McRae i Nicky Grist hi tenien un petit ensurt.
Els francesos de Toyota, Didier Auriol i Denis Giraudet, s’anotaven llavors tres temps escratx consecutius per tal de desplaçar de la darrera plaça de podi a la parella espanyola de Ford, mentre que per davant la primera i segona posició es mantenien per unes diferències mínimes, 3 i 1 segon respectivament vers els nous inquilins del podi.
Per esdevenir campions del món, Colin McRae i Nicky Grist necessitaven guanyar imperiosament la cita britànica i esperar que els finlandesos Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne en sortissin amb les mans buides, és a dir més avall de la sisena posició. Amb aquesta necessitat, el pilot escocès i el seu copilot gal·lès s’imposaven consecutivament en les següents quatre cronometrades, recuperant així el liderat en la primera d’elles, setena en el còmput de l’etapa, i acumulant un marge de fins 15 segons vers Juha Kankkunen i Juha Repo, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya tornaven a ocupar plaça de podi amb el segon millor temps en la setena especial.
Part de l’esforç realitzat pels britànics de Subaru es volatilitzava en la darrera prova especial dominical, quan aquests s’emportaven el segon ensurt de la jornada en forma de col·lisió i 6 segons perduts vers Juha Kankkunen i Juha Repo o 17 en relació als Toyota Corolla WRC de Didier Auriol i Denis Giraudet i Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, autors del millor temps ex-aequo. Per la seva banda, Carlos Sainz i Luis Moya erraven la munta de pneumàtics, pel que la parella de Ford cedia 15 segons amb els que la següent temporada serien els seus companys d’equip i aquests s’intercanviaven les posicions provisionals a la general.
Així doncs, de retorn a Cheltenham a primera hora del vespre del mateix diumenge, es finalitzava l’activitat contra els cronòmetres, amb Colin McRae i Nicky Grist com a líders provisionals per 9 segons de marge vers Juha Kankkunen i Juha Repo, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet tancaven les posicions de podi 1 segon més avall. Uns altres britànics, els de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, figuraven en la quarta posició a 14 segons dels seus compatriotes, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya eren cinquens a 17 segons del liderat i amb 4 segons de marge vers Tommi Mäkinen, que competia amb grip, i Seppo Harjanne.
La celebració de la segona jornada suposava afegir 156,41 km cronometrats al recorregut, els quals es repartien al llarg de 7 proves especials, totes elles forestals i per tant força més representatives del que el ral·li era en si. La pluja, la boira i el fang hi afegien la seva dosi de caràcter britànic a l’esdeveniment.
La primera prova especial del dia, celebrada a trenc d’alba, tenia l’agreujant que es celebrava amb una boira molt canviant que perjudicava als primers participants que hi prenien la sortida, en aquestes condicions, Richard Burns i Robert Reid s’anotaven el millor registre i accedien al liderat, mentre que els Ford de Carlos Sainz i Luis Moya i els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot passaven a ocupar les dues posicions següents. Colin McRae i Nicky Grist hi patien una sortida de pista per culpa de la boira, el que els feia perdre minut i mig i set posicions a la general, mentre que Didier Auriol i Denis Giraudet hi tenien una sort similar en cedir una mica més de 2 minuts i completar l’especial amb el Mitsubishi Carisma GT de la parella britànica llepant-los la part posterior del seu Corolla WRC.
A partir de llavors Colin McRae i Nicky Grist es llençaven a l’atac, doncs no tenien res a perdre i molt a guanyar, i ja en la segona prova especial, Hafren de 39,48 km cronometrats, els britànics aconseguien recuperar un mínim de mig minut amb els primers classificats i situar-se novament en posicions de podi, tercers. Alhora en aquesta especial, Bruno Thiry i Stéphane Prévot es deixaven un parell de minuts en patir una sortida de pista, mentre que els tercers integrants de l’equip Subaru, els italians Piero Liatti i Fabrizia Pons, hi patien una bolcada que malgrat tot no els hi impedia continuar en la competició.
A l’escratx de Hafren, als britànics de Subaru els hi seguirien tres més consecutius que els hi permetien superar a Carlos Sainz i Luis Moya en la segona posició, i només l’escratx de Juha Kankkunen i Juha Repo a Sweet Lamb trencava la ratxa de la parella britànica, doncs en la darrera prova especial de la jornada, Colin McRae i Nicky Grist s’anotaven un nou millor temps per arribar a empatar en el liderat amb els seus compatriotes de Mitsubishi, aprofitant que els seus mecànics eren un xic lents en les últimes assistències i els pilots rebien 10 segons de penalització.
Juha Kankkunen i Juha Repo els seguien en la taula general provisional a l’arribada de nou a Cheltenham, si bé els finlandesos es trobaven a 1 minut i 16 segons d’ells, mentre que els espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, que havien mantingut un ritme molt alt al llarg de tota la jornada, eren quarts classificats per darrera dels seus companys d’equip a 1 minut i 45 segons del liderat, després de que a Sweet Lamb el seu Ford Escort WRC es quedés amb només 2 rodes motrius, les del darrera, per una averia en la transmissió que els suposava cedir minut i mig en les dues últimes proves especials de la jornada.
La tercera i última jornada, novament un bucle amb arribada i sortida de Chentelham, comptava amb 8 proves especials en el seu programa, d’una distància total competitiva de 167,66 km. Richard Burns i Robert Reid iniciaven l’etapa adjudicant-se el millor registre en la primera cronometrada que es celebrava, llevant 17 segons de marge als seus compatriotes Colin McRae i Nicky Grist, amb el que els de Mitsubishi es quedaven com a líders en solitari alhora que ajudaven als seus companys d’equip, doncs impedien la victòria dels de Subaru.
La reacció de Colin McRae i Nicky Grist no es demorava gens ni mica, i la parella britànica de la marca de la Constel·lació de les Plèiades s’imposava consecutivament en les tres proves especials següents; mentre que en el tercer tram del dia, Richard Burns i Robert Reid etzibaven un cop a una roda del seu Carisma GT que els obligava a aturar-se per canviar-la, perdent-hi cinc minuts i el liderat que retronava a mans dels de Subaru.
A partir de llavors la parella britànica de Mitsubishi intentava lluitar per una plaça de podi, però el gap que els separava dels pilots espanyols Carlos Sainz i Luis Moya, darrers inquilins del podi, era un mur difícil de franquejar malgrat que els de l’oval s’endarrerien substancialment en la quarta prova especial de la jornada, el tram més llarg de tot el ral·li amb 42,21 km cronometrats, quan un palier del seu Ford es trencava.
Per la seva banda, Tommi Mäkinen i Seppo Harjanne es limitaven a completar les especials amb la calma que la grip que afectava al pilot finlandès li permetia, doncs la sisena plaça que per llavors ocupaven els hi era suficient per revalidar el títol mundial, sent a més a més una plaça confortable després de l’abandonament de Didier Auriol i Denis Giraudet en els darrers compassos de l’etapa anterior, així com les errades que havien comès els belgues Bruno Thiry i Stéphane Prévot o els italians Piero Liatti i Fabrizia Pons.
Sense gaire més fets rellevants per explicar, es retornava a Chentelham per tal de donar-se per completat el 53è RAC Rally, el qual es resolia amb la victòria de la parella local de Subaru formada per Colin McRae i Nicky Grist, els britànics hi invertien un temps total de 3 hores 54 minuts i 31 segons per a recórrer els 381,05 km cronometrats, és a dir amb un marge de 2 minuts i 55 segons vers els segons classificats que eren Juha Kankkunen i Juha Repo. Tancant el podi britànic s’hi trobava l’altra parella de Ford, la formada per Carlos Sainz i Luis Moya, els quals aturaven el cronòmetre 3 minuts i 53 segons per darrera del temps guanyador.
Entre els vehicles amb fitxa de producció, el valencià Luis Climent i el català Alex Romaní, acudien a la cita britànica a mode de tastet cara la temporada següent, malgrat tot la parella espanyola completava la primera jornada del ral·li al capdavant de la general provisional. Dilluns amb l’entrada de les especials forestals, els líders no podien seguir rendint al mateix nivell que a les Mickey Mouse de la primera jornada, i aquests eren superats pels finlandesos Olli Harkki i Kari Mustalahti per només 12 segons de marge a l’entrada al parc tancat de Cheltenham.
Dimarts, en el transcurs de la darrera jornada, la parella finlandesa líder patia un accident quan es quedaven sense frens, el que tornava a situar al capdavant de la taula provisional a Luis Climent i Alex Romaní per estret marge, la parella valenciano-catalana va saber competir amb la pressió i s’acabava adjudicant la victòria al terme del ral·li.
En clau de campionat la victòria era intranscendent, doncs l’uruguaià Gustavo Trelles ja feia mesos que s’havia proclamat campió, però si més no, la victòria donava l’oportunitat al pilot valencià d’empatar a 26 punts amb un dels altres protagonistes de la temporada, l’austríac Manfred Stohl.
En el campionat reservat als vehicles de dues rodes motrius i motors atmosfèrics, el FIA 2-L, la primera jornada es plantejava com un duel particular entre el Volkswagen Golf KitCar d’Alister McRae i David Senior amb el Nissan Almera KitCar de Mark Higgins i Phil Mills davant el mal reglatge inicial de les suspensions dels Ibiza KitCar oficials i l’abandonament dels catalans Oriol Gòmez i Marc Martí quan aquests trencaven la suspensió del seu cotxe en la tercera especial després d’impactar contra una mena de graó que havia quedat al descobert quan Juha Kankkunen i Juha Repo havien desplaçat prèviament una bala de palla.
Al terme de la primera etapa doncs, la parella britànica de Volkswagen liderava la categoria, davant la recuperació accelerada de Gwyndaf Evans i Howard Davies, que un cop havien modificat les seves suspensions, arribaven al parc tancat a només 6 segons dels líders, havent superat prèviament al Nissan de Mark Higgins i Phil Mills.
Dilluns Gwyndaf Evans i Howard Davies es veien obligats a abandonar el ral·li quan l’embragatge del SEAT Ibiza KitCar deia prou, donant un glop d’aire als líders davant la recuperació dels finlandesos de SEAT Harri Rovanperä i Voitto Silander que aconseguien superar el Nissan de Mark Higgins i Phil Mills.
Les distàncies no arribaven a ser neutralitzades per la parella finlandesa de SEAT al llarg de la tercera jornada, amb el que la victòria recalava en mans dels locals Alister McRae i David Senior. En les verificacions posteriors però, es trobaven components no reglamentaris en les suspensions anteriors del Golf KitCar, amb el que la parella britànica era exclosa de la prova i la victòria anava a parar en mans de Harri Rovanperä i Voitto Silander.
En clau de campionat, SEAT ja havia aconseguit el títol al terme del Sanremo, amb el que aquesta nova victòria no feia més que el seu gap vers els seus rivals, capitanejats per Škoda a 57 punts.
En el campionat de pilots, Colin McRae i Tommi Mäkinen arribaven a la cita britànica amb opcions a títol, el britànic necessitava la victòria i que el seu rival no sumés cap punt, mentre que des del punt de vista del finlandès la conquesta era força més factible, doncs només precisava d’un punt. Finalment tots dos van aconseguir els objectius amb els que afrontaven la prova i per tant el títol tornava a ser per a Tommi Mäkinen per 1 sol punt de marge. Carlos Sainz per la seva banda tancava la temporada en tercera posició a 12 punts del campió.
|
Pilot |
Punts
|
|---|---|
|
Tommi Mäkinen |
63 |
|
Colin McRae
|
62 |
|
Carlos Sainz |
51 |
En el certamen reservat a marques, Subaru que ja havia aconseguit el títol amb motiu del ral·li d’Austràlia, mantenia la distància amb Ford gràcies a que tots dos constructors aconseguien el mateix botí en la darrera prova de la temporada, 10 punts, una puntuació que tanmateix permetia als de l’oval superar a Mitsubishi en la lluita pel subcampionat per 5 punts.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Subaru |
114 |
|
Ford |
91 |
|
Mitsubishi |
86 |