RAC Rally 1999

Amb la ciutat de Cheltenham com escenari de cerimònies, el dimarts 23 de novembre de 1999 finalitzava el 55è RAC Rally, darrera prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, la qual amb puntualitat pels certàmens reservats a pilots, constructors, producció i FIA 2-L, presentava una llista d’inscrits oficial amb 186 equips. D’aquests, 160 prenien a partir del diumenge 21 de novembre el camí cap a les 22 proves especials que l’organització els hi programava, llur distància cronometrada s’elevava fins als 389,39 km, distància que aconseguien superar 89 dels equips participants.

Les tradicionals “Mickey Mouse” tornaven a encetar l’activitat dels participants vers el cronòmetre, si bé en aquesta edició seria l’última ocasió en les que aquesta mena de superespecials espectacle tindrien lloc per formar una jornada completa de competició. En total es celebraven 7 proves especials de 35,61 km, cobrant especial pes les dues passades pel tram habilitat dins el Circuit de Silverstone, amb 10,02 km cadascuna.

Els finlandesos de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki i els de Peugeot Marcus Grönholm i Timo Rautiainen es convertien en els primers líders de la prova en imposar-se en la primera cronometrada, mentre que una altra parella de finlandesos, la de Subaru formada per Juha Kankkunen i Juha Repo, marcava el millor registre en la següent especial de la jornada, rellevant en el liderat als seus 4 compatriotes.

Els nous líders s’imposaven també en les dues passades per l’especial de Silverstone que seguien en el programa, assolint un cert coixí de segons al capdavant de la general, un marge que s’esfumaria parcialment a continuació davant l’embranzida dels seus rivals capitanejada per Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, Richard Burns i Robert Reid i Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, autors dels tres darrers escratxs.

Superat el tràmit de les “Mickey Mouse”, en les que molts dels pilots favorits es reservaven una mica per por de perdre temps en una de les moltes trampes que s’hi amagaven, Juha Kankkunen i Juha Repo feien entrada al parc tancat de Cheltenham en la primera posició per 3,5 segons de marge vers els francesos de Peugeot François Delecour i Daniel Grataloup, mentre que una segona parella de Peugeot, la formada per Marcus Grönholm i Timo Rautiainen eren tercers a 4,5 segons. Els locals Richard Burns i Robert Reid restaven a les portes del podi a 8,1 segons dels seus companys d’equip.

La segona jornada, formada per 8 proves especials de 156,71 km cronometrats, posava per primera vegada als participants sobre les pistes forestals. Richard Burns i Robert Reid s’imposaven en la primera d’elles per accedir de cop al liderat provisional reemplaçant als seus companys d’equip finlandesos que baixaven fins la segona plaça. De fet la parella britànica s’imposava en totes les cronometrades de la jornada tret de la quarta, en la que els pilots l’acabaven amb el seu motor amb flames a causa d’una fuita d’oli sense més importància que l’espectacularitat de la imatge, i la darrera prova especial del dia, on el millor temps era pels seus companys Juha Kankkunen i Juha Repo que refermaven així la seva segona posició que poc abans havien aconseguit recuperar de les mans de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.

Alhora en la quarta prova especial els francesos de Toyota Didier Auriol i Denis Giraudet així com els finlandesos de Mitsubishi Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, que malgrat ser campions mundials i no jugar-s’hi res estaven tenint un ral·li molt fluix, patien una sortida de pista que els feien perdre més d’1 minut i els descartava totalment de la lluita per les places de punts. Una especial més tard, arribava l’hora de la sortida de pista per a Carlos Sainz i Luis Moya, els quals lliscaven a molt baixa velocitat en el fang fins a caure en el voral de la pista, on hi perdien 5 minuts per sortir-ne.

Els britànics Colin McRae i Nicky Grist eren uns dels altres perjudicats de l’etapa, quan en la darrera prova cronometrada del dia la parella de Ford, que figurava en la quarta posició, patia un accident que els hi suposava perdre dues rodes del seu Focus WRC, impedint-los lògicament continuar la competició.

Superat el primer bucle forestal, els participants retornaven al parc tancat de Cheltenham, en el que Richard Burns i Robert Reid hi fitxaven en la primera posició per 29,0 segons de marge vers els seus companys de formació Juha Kankkunen i Juha Repo, uns altres finlandesos, Marcus Grönholm i Timo Rautiainen, tancaven les places de podi a 44,2 segons dels líders, amb la tranquil·litat que en la quarta posició s’hi trobaven els seus compatriotes de SEAT Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen a 3 minuts i 2,8 segons de la parella britànica de Subaru.

La tercera i última etapa del ral·li era la més llarga de tot el recorregut en comptar amb 197,07 km competitius al llarg de 7 proves especials entre les que destacava Resolfen, la més llarga de tota la cita amb 46,45 km cronometrats. Carlos Sainz i Luis Moya s’anotaven el seu primer escratx al ral·li en la primera cronometrada de l’etapa, si bé aquest millor temps era totalment estèril donat el temps perdut en el voral de la pista en la jornada anterior.

A partir de llavors Richard Burns i Robert Reid engranaven el seu ritme impossible que havien mostrat en la jornada anterior, i en imposar-se en cinc de les sis especials que restaven, els britànics aconseguien triplicar les distàncies vers els seus més immediats perseguidors, els seus companys d’equip Juha Kankkunen i Juha Repo, que tanmateix trencaven la ratxa dels líders en imposar-se en la penúltima especial. Especial en la que Carlos Sainz i Luis Moya s’acomiadaven de Toyota amb la suspensió del seu Corolla WRC inoperativa.

En les dues posicions restants de podi, Juha Kankkunen i Juha Repo mantenien un tímid estira i arronsa de segons amb Marcus Grönholm i Timo Rautiainen en les tres primeres proves especials, fins que en la quarta els de Peugeot es veien obligats a abandonar la competició per accident, permetent als seus compatriotes de SEAT Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen accedir a la darrera posició de podi. En aquell moment, els de SEAT disposaven de gairebé 1 minut de marge vers els quarts classificats, pel que els finlandesos decidien pilotar amb cautela per tal d’assegurar el segon podi del SEAT Córdoba WRC al mundial, tercer de la marca catalana.

Amb la celebració de la vint-i-dosena prova especial i l’entrada per tercera vegada al parc tancat de Cheletenham es donava per finalitzat el ral·li amb la victòria de Richard Burns i Robert Reid per segon any consecutiu. Els britànics invertien un temps total de 3 hores 36 minuts i 33,5 segons per a recórrer els 389,39 km cronometrats del ral·li, 1 minut i 42,1 segons menys que els seus companys d’equip els finlandesos Juha Kankkunen i Juha Repo. Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen per la seva part, tancaven el podi britànic a 4 minuts i 32,2 segons dels guanyadors.

En el campionat de producció, els austríacs Manfred Stohl i Peter Müller llauraven el liderat de la classe en imposar-se en 3 de les 7 «Mickey Mouse” programades, l’endemà, amb l’entrada a escena de les especials forestals, els líders incrementaven distàncies amb 3 millors registres consecutius en les 3 primeres cronometrades, però en la quarta els austríacs es veurien fora de la competició per accident.

El relleu el prenien llavors els britànics David Higgins i Chris Wood, els quals amb 2 millors registres en els 3 trams que aquests acabaven disputant, els situaven al capdavant de la classificació per més d’1 minut de marge. Dimarts, en el transcurs de la tercera i última jornada, la parella obria una mica més el marge amb l’escratx de primera hora, però en la tercera prova especial, el trencament dels espàrrecs de les rodes del seu Subaru Impreza, els suposava perdre prop de 45 minuts i l’abandonament.

Aquest incident deixava com a líders als peruans Ramon Ferreyros i Gonzalo Saenz per prop de mig minut vers uns altres locals, Richard Tuthill i Roger Freeman, que després de pressionar als líders amb tres escratxs consecutius, veien com aquests tancaven el seu concurs a la cita britànica amb dos millors temps consecutius que els conduïen a la victòria final.

En termes de campionat, el títol ja estava decidit en favor de Gustavo Trelles i amb tots els principals protagonistes del certamen absents, el resultat del ral·li era pràcticament intranscendent, només Ramon Ferreyros aconseguia guanyar cinc posicions i tancar la temporada en la sisena posició final.

Entre els cotxes amb homologació pel FIA 2-L, els locals de Hyundai Alister McRae i David Senior iniciaven la seva participació a la prova imposant-se en dues de les tres primeres especials, conferint-los un liderat no massa ampli. A partir de la quarta especial cronometrada, els finlandesos Tapio Laukkanen i Kaj Lindström responien amb dos escratxs consecutius que els permetien fer-se amb el liderat, si bé la distància tan curta de les especials no permetia que aquest fos gaire ampli.

En trepitjar les pistes forestals gal·leses, Tapio Laukkanen i Kaj Lindström ampliaven distàncies amb els 2 primers millors registres de la jornada, mentre que l’accident d’Alister McRae i David Senior en la quarta especial del programa, donava automàticament el títol de campions a Renault. Aquest abandonament donava carta blanca a Tapio Laukkanen i Kaj Lindström, els quals pilotaven un Renault Maxi Mégane, i en imposar-se en dues de les tres proves que restaven per disputar-se obrien una mica de gap vers els britànics Mark Higgins i Bryan Thomas.

Dimarts els líders seguien obrint distàncies al capdavant de la classificació, però aquests en quedar-se sense carburant en l’enllaç entre la tercera i quarta prova especial de la jornada, es veien obligats a abandonar cedint el liderat als locals Mark Higgins i Bryan Thomas; parella que s’imposava finalment amb tres escratxs consecutius en els quatre últims trams disputats.

En el campionat de pilots, Richard Burns era pràcticament l’únic pilot de les posicions capdavanteres que aconseguia puntuar, i el britànic ho feia amb la victòria i a casa, el que li permetia esdevenir subcampió mundial superant al francès Didier Auriol per només 3 punts. Una mica més avall, Juha Kankkunen sumava els sis punts de la segona posició per acabar la temporada empatat al quart lloc amb el madrileny Carlos Sainz a 44 punts.

Pilot	Punts
Tommi Mäkinen	62
Richard Burns	55
Didier Auriol	52

En el certamen reservat a constructors, Subaru feia una gran passa endavant amb el doblet britànic, acabant la temporada a només 4 punts dels ja proclamats campions, Toyota. Per darrera, una altra marca nipona, Mitsubishi, tancava les posicions d’honor, si bé aquests ho feien a força distància dels seus rivals, lluny del rendiment que una temporada abans els havia portat a esdevenir campions mundials.

Constructor	Punts
Toyota	109
Subaru	105
Mitsubishi	83