Tour de Corse 1976

Novena i penúltima cita en el calendari del campionat del món, el diumenge 7 de novembre de 1976 a les 15h finalitzava a Bastia el 20è Tour de Corse. La prova, amb un format més proper al d’una cursa en carretera que un ral·li s’iniciava el dia anterior a les 13h a Bastia també, pel que suposava 26 hores d’acció en les que una operació tan senzilla com reomplir el dipósit de carburant s’havia de fer amb la màxima celeritat. A la prova s’hi presentaven els 88 equips inscrits dels que 17 aconseguirien completar el recorregut, si bé 6 d’ells ho feien superant el màxim permés de demora i restaven exclosos.

La prova estava dividida en trams cronometrats i sectors selectius, els primers tenien unes distàncies contingudes, del voltant dels 20 km, en els que hi havia una autèntica lluita contra el crono, mentre que en el segon tipus d’especial, la distància era superior als 100 km i calia cobrir-la en un temps determinat per la organització que era pràcticament impossible de complir doncs els promitjos eren elevats, per cada segon de retard vers el temps estipulat, els participants rebien un punt de penalització fins arribar a un llindar màxim.

En el campionat, si bé el títol estava força encarat a favor de Lancia, encara no estava decidit, pel que totes les mirades es centraven en el duel que pogués haver entre Lancia i Opel, els primers varen un confiar una unitat de la versió de 24 vàlvules als italians Sandro Munari i Silvio Maiga, mentre que les unitats de 12 vàlvules i menys potents eren pels locals Francis Serpaggi i Dominique Subrini i els francesos Bernard Darniche i Alain Mahé. Pel que fa a Opel, els alemanys Walter Röhrl i Jochen Berger i els francesos Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne pilotaven la versió Grup 4 de l’Opel Kadett GT/E, mentre que la versió de Grup 2 era pels membres de l’equip BP-Vimont confiats en mans dels francesos Jean-Louis Clarr i Jean-François Fauchille i Guy Fréquelin i Jacques Delaval.

Però aquest duel no es va arribar a produir, doncs el ral·li va ser desastrós pels interessos d’Opel. Walter Röhrl i Jochen Berger en perdre diverses vegades la corretja del ventilador van haver-se de retirar amb el seu cotxe fumejant, mentre que en el cas dels seus companys Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, van haver de pendre el camí cap al parc tancat abans d’hora en perdre els cargols d’una roda.

Bernard Darniche i Alain Mahé aconseguien guanyar el primer tram cronometrat, el que lógicament situava a la parella francesa, vencedora de l’anterior edició, al capdavant de la provisional. Però aquesta posició la perdrien ràpidament, ja que en la següent especial en celebrar-se, el sector de Calvi-Liamone de 145,20 km, Sandro Munari i Silvio Maiga van aconseguir penalitzar menys que ningú amb 9 minuts i 33 segons, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé ho feien en segona posició amb gairebé dos minuts més de demora, pel que el liderat recalava en el Lancia Stratos oficial dels italians.

Sandro Munari i Silvio Maiga aconseguien adjudicar-se els dos trams cronometrats que restaven per finalitzar la primera etapa, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé ho feien en el sector selectiu de Porto-Vecchio-Brunelli penalitzant gairebé mitja hora. Amb tot aixó el liderat de Sandro Munari i Silvio Maiga semblava força comfortable i donada la major potència del seu Stratos res semblava poguer-los inquietar.

Després d’un descans de 2 hores i mitja a Ajaccio, es reprenia l’activitat amb dos trams cronometrats i dos sectors selectius per davant. Sandro Munari i Silvio Maiga s’adjudicaven el primer tram cronometrat, mentre que Bernard Darniche i Alain Mahé s’imposaven en els dos sectors selectius que es celebraven a continuació aprofitant una averia en una vàlvula del Lancia Stratos dels líders provisionals, protagonitzant així una important remontada que donava més emoció a la prova doncs situava als francesos en primera posició.

Finalment però, van planar les sospites d’ordres d’equip, ja que tot i que Sandro Munari i Silvio Maiga s’adjudicaven el darrer tram cronometrat, només aconseguien retallar 4 segons vers Bernard Darniche i Alain Mahé, insuficient per guanyar la prova, però en un control de carretera els francesos arribaven tard, el que els suposava 1 minut de penalització i caure fins la segona plaça a 16 segons dels guanyadors. El podi el tancava Jean-Pierre Manzagol i Jean-François Filipi a 25 minuts i 19 segons dels guanyadors de la prova a bord d’un dels nous Renault-Alpine A310 que tan exhaustivament la marca francesa havia estat testant en els dies previs al ral·li i que els va permetre acabar en tercera i quarta posició la prova.

La victòria de Lancia en terres corses, donava automàticament el títol de campió del món al constructor italià, sobretot gràcies a la debacle dels seus màxims rivals en la consecució de la corona, els alemanys d’Opel. Datsun per la seva banda, tot i no ser present a la prova, es mantenia en tercera posició del campionat.