El diumenge 16 de setembre de 1979 es celebrava a Montreal la cerimònia de clausura del 6è Critérium Molson du Québec, edició que esdevindria el darrer esdeveniment que es celebrava amb categoria mundial al Canadà. Figurant com la vuitena ronda en el calendari del campionat del món de ral·lis, entre un total de 12, la cita s’iniciava el dijous 13 de setembre amb 39 equips prenent la protocolària sortida a peus de l’Hotel Sheraton de Montreal, d’entre els 61 que prèviament hi havien oficialitzat la seva inscripció. Amb molts problemes per tal de poder configurar un itinerari, donats els impediments de l’administració per a la concessió temporal de les pistes, els organitzadors establien un recorregut mixte conformat per 32 proves especials cronometrades d’una corda total de 503,70 km, distància que després d’un seguit de cancel·lacions arran de les males condicions meteorològiques associades al cicló Federic, minvaria fins als 387,30 km, i que només 13 parelles participants aconseguirien completar.
La primera etapa s’iniciava just després del cop de bandera de sortida a les 12 de la tarda del dijous 13 i aquesta dibuixava un bucle amb inici i final a Montreal, amb un reagrupament a Sainte Agathe des Monts, de 8 proves especials cronometrades de 59 km de distància, una competició que finalitzaria en caure la mitjanit del ja endemà divendres 14 de setembre.
La primera prova cronometrada no era altra cosa que una especial espectacle de només 2,3 km de distància, que es disputava sobre asfalt a l’Illa de les Germanes de la mateixa ciutat quebequesa. Amb pocs equips oficials presents a l’esdeveniment, la previsió es complia i tan Björn Waldegård i Hans Thorszelius com Ari Vatanen i David Richards compartien el millor temps per 1 segon de marge amb el Datsun 160J de Rod Millen i John Bellefleur.
La segona prova especial, repetició de l’especial espectacle inaugural, deixava a Björn Waldegård i Hans Thorszelius com a líders en solitari per 1 segon de marge amb Ari Vatanen i David Richards, mentre que el neozelandès establert als Estats Units Rod Millen i el canadenc John Bellefleur, queien fins a 4 segons del registre dels suecs de la formació anglosaxona de l’oval blau.
Obligats a cancel·lar la tercera prova especial, l’activitat es desplaçava vers les pistes que vorejaven els grans llacs del Québec, on ambdues parelles de Ford deixaven palesa la seva superioritat, especialment Ari Vatanen i David Richards, qui establien el millor temps en les 5 proves especials que restaven per davant i aquests prenien la condició de líders als seus companys d’equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius a les primeres de canvi.
D’altra banda, els finlandesos de Datsun Timo Salonen i Seppo Harjanne, cinquens a 13 segons dels líders després de la doble passada per la cronometrada inaugural, ràpidament prenien l’alternativa als pilots de Ford i aquests es feien amb la tercera posició dels seus companys d’estructura, si bé al preu de veure duplicat el seu demèrit en vers els líders de la classificació, en disposar de 60 CV menys de potència sota el capó del seu 160J.
Entretant, els seus compatriotes a Toyota, Taisto Heinonen i Erkki Nyman, patien una punxada sobre l’equador de la jornada i aquests perdien dues posicions a la taula general, entregant la quarta plaça que havien estat ocupant en els compassos inicials de l’etapa.
Completada la primera etapa, Ari Vatanen i David Richards entraven en règim de parc tancat liderant la classificació provisional per 17 segons de marge amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius i per 1 minut i 44 segons amb Timo Salonen i Seppo Harjanne. Els seus companys a Datsun, els britànics Andy Dawson i Kevin Gormley, així com Rod Millen i John Bellefleur, tancaven la pinça dels 5 primers classificats separats per tan sols 4 segons, trobant-se els primers a 2 minuts i 31 segons dels líders.
La segona etapa del ral·li conduïa a la caravana de participants des de Montreal fins a la ciutat de Quebec, un desplaçament que es programava al llarg de 10 proves especials de 133,70 km cronometrats, amb un repartiment de 4 a 6 entre l’asfalt i la grava, si bé posteriorment es quedarien en 7 de 86,30 km, amb un balanç de 3 a 4, i per culpa de les males condicions meteorològiques associades al cicló Frederic. Una activitat que arrancava a les 7 en punt del matí del divendres 14 de setembre i que finalitzaria al cap de 14 hores per a la primera parella participant.
Les dues primeres proves especials, novena i desena en el còmput global de l’esdeveniment, eren cancel·lades arran de les adversitats climatològiques i per tant l’etapa s’iniciava amb un cert retard a Maskinongé, on Ari Vatanen i David Richards volaven per establir una velocitat promig de 144,51 km/h i eixamplar en 14 segons el seu marge al capdavant de la classificació. Més avall en la taula, Rod Millen i John Bellefleur es feien amb la quarta posició provisional en detriment dels seus companys d’equip britànics.
Björn Waldegård i Hans Thorszelius invertien tendències sobre el traçat del Circuit semiurbà de Trois Rivières i aconseguien retallar 5 segons als seus companys d’equip líders, mentre que el gap d’Ari Vatanen i David Richards amb Timo Salonen i Seppo Harjanne, assolia ja els 3 minuts de distància.
Els líders tornaven a aplicar el seu correctiu en la tercera prova especial de facto de la jornada, però aquests en patir una punxada en la quarta prova especial, s’hi deixaven quelcom més de 2 minuts vers el registre de Björn Waldegård i Hans Thorszelius i per tant la parella sueca es retrobava amb el lideratge de l’esdeveniment canadenc per 1 minut i 46 segons de marge amb Ari Vatanen i David Richards, restant Timo Salonen i Seppo Harjanne encara lluny de remuntar posicions a 1 minut i 24 segons del segon dels Ford Escort RS1800 oficials.
Emperò el pitjor encara estava per venir per a les dues parelles de la firma anglosaxona. Amb la pista de la cinquena prova especial, Tawachiche, convertida en un autèntic fangar, els organitzadors dediciden tirar endavant amb la seva disputa, amb l’agreujant que al llarg dels 23,70 km cronometrats d’aquest tram, els pilots es creuaven amb diversos guals i torrents. En un d’ells, d’uns 30 cm de profunditat, els 2 Ford que encapçalaven la classificació s’hi quedaven aturats a pocs metres de la seva sortida, amb respectius motors plens d’aigua. Per una banda Ari Vatanen i David Richards miraven de reprendre la competició amb una simple neteja de bugies, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius anaven més enllà, desconnectant l’encès del seu Escort RS1800 i activant el motor d’arrencada per tal d’evacuar l’aigua dels cilindres.
Timo Salonen i Seppo Harjanne s’imposaven en aquesta prova especial tan dramàtica per als pilots de Ford, sent tanmateix la primera victòria de tram per a una parella que no pilotés un Escort RS1800 oficial, mentre que els líders Björn Waldegård i Hans Thorszelius invertien una mica més de 6 minuts per a reprendre la marxa i Ari Vatanen i David Richards se n’hi deixaven una dotzena. Una combinació de resultats que deixava la classificació comandada pels 3 Datsun 160J oficials, amb la formació finlandesa 53 segons per davant de la formació de la Commonwealth i 2 minuts i 48 segons de la britànica, sent Björn Waldegård i Hans Thorszelius els quarts classificats a 3 minuts i 22 segons dels líders i Ari Vatanen i David Richards els sisens per darrera del Toyota de Taisto Heinonen i Erkki Nyman.
Impracticable, la vuitena prova especial de la jornada, i setzena en el còmput global de l’esdeveniment, corria la mateixa sort que les dues primeres, amb el què l’etapa perdia la cronometrada més longeva de si mateixa i les dues parelles de Ford una bona ocasió de començar a recuperar posicions.
De menor entitat cronometrada, Ari Vatanen i David Richards s’imposaven en les dues últimes proves especials de la jornada, sent el darrer dels registres, aconseguit ex-aequo amb els seus companys de formació suecs.
Malgrat la superioritat palesa en la lluita vers el cronòmetre, aquesta era del tot insuficient per a provocar canvis en la classificació provisional, i les dues parelles de Ford no guanyaven posicions per mèrits propis, sinó que aquests avenços en la taula venien donats pel context, doncs el tram d’enllaç des de la darrera cronometrada de l’etapa fins al parc tancat de Quebec estava en un estat deplorable i diversos eren els pilots que el completaven fora del plaç establert pels organitzadors, acumulant les pertinents penalitzacions per retard. Destacant entre els penalitzats els Datsun 160 J d’Andy Dawson i Kevin Gormley i el de Rod Millen i John Bellefleur, perdent-se així el triplet de la marca nipona.
Així doncs, endreçant-ho tot, l’entrada al parc tancat es produïa amb Timo Salonen i Seppo Harjanne encapçalant la classificació per 3 minuts i 5 segons de marge amb Björn Waldegård i Hans Thorszelius i per 5 minuts i 4 segons amb els seus companys Andy Dawson i Kevin Gormley, 9 segons més si la distància es mesurava amb Rod Millen i John Bellefleur. Taisto Heinonen i Erkki Nyman eren cinquens a 8 minuts i 21 segons del temps dels seus compatriotes de Datsun, mentre que Ari Vatanen i David Richards eren sisens a 10 minuts i 34 segons de la posició que a primera hora del matí ocupaven.
A la ciutat de Quebec els 18 equips participants que restaven en actiu hi romanien fins a 2 quarts de 9 del matí de l’endemà dissabte 15 de setembre, hora en la que els més matiners es posaven mans al volant i a les notes, amb la tercera etapa del programa, la més llarga de tota l’edició, per endavant. Amb 6 proves especials sobre asfalt i 8 sobre grava en el seu rutòmetre, l’etapa comptava doncs amb 14 cronometrades que suposaven els darrers 311 km de l’itinerari, una activitat competitiva que els primers en sortir del parc tancat completarien l’endemà diumenge a partir de les 6 del matí, amb el retorn a Montreal.
Amb el cicló Frederic fora de les latituds en les que es celebrava l’esdeveniment canadenc, el sol brillava radiant en el cel i les cancel·lacions, que encara se’n produïen fins i tot abans que es dongués la sortida del parc tancat, aquestes més aviat responien a problemes amb els veïns.
Ari Vatanen i David Richards volaven sobre les dues passades pels 15,30 km cronometrats del tram que inaugurava l’etapa, amb velocitats promig superiors als 180 km/h, i els de Ford acomplien amb la necessitat imperiosa de recuperar el temps concedit al gual de Tawachiche, llevant més segons per quilòmetre que no pas al llarg de les dues etapes inaugurals.
Després d’aconseguir establir també el registre més baix en les dues cronometrades següents, el pilot finlandès i el navegant anglès prenien la cinquena posició al Toyota Celica 2000 GT de Taisto Heinonen i Erkki Nyman i posaven en el seu punt de mira els respectius Datsun 160 J de Rod Millen i John Bellefleur i d’Andy Dawson i Kevin Gormley, mentre que els seus companys d’equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius, retallaven prop d’1 minut als encara líders Timo Salonen i Seppo Harjanne.
Una dinàmica que es seguiria perllongant en el temps, tot i haver de tornar a passar per al mal enyorat tram de Tawachiche. Björn Waldegård i Hans Thorszelius s’imposaven en les 3 següents proves cronometrades, sent especialment rellevant la victòria de tram aconseguida a “Rivière aux Brochets”, on malgrat arrossegar problemes amb la caixa de velocitats, els suecs retallaven 52 segons als líders en els seus 34,60 km cronometrats, per tal de deixar el demèrit en vers els líders en 25 segons i quan per davant hi havia el tram més llarg de tot l’itinerari de 47,90 km cronometrats. Entretant, Rod Millen i John Bellefleur eren baixa per avaria de transmissió, facilitant que Ari Vatanen i David Richards s’immiscissin en les posicions de podi, en aconseguir superar el Datsun 160 J d’Andy Dawson i Kevin Gormley.
Retornats a les places que donaven dret a obtenir un guardó, Ari Vatanen i David Richards establien en 18 minuts i 27 segons el temps de referència per a la resta de participants que seguien en actiu a l’edició en aquesta cronometrada reina, mentre que gràcies a la ràpida intervenció dels mecànics de Ford en el tram d’enllaç, els seus companys Björn Waldegård i Hans Thorszelius recuperaven el lideratge de la taula per 24 segons de marge amb Timo Salonen i Seppo Harjanne.
Però tan d’hora els suecs recuperaven l’anhelada primera posició com la perdien, en tan en quan la parella de Ford es lamentava d’una punxada en la següent prova especial, i amb tan sols 2 trams més per a completar el programa, els finlandesos de la formació nipona tornaven a liderar la classificació provisional per un marge de 13 segons.
Així doncs, Björn Waldegård i Hans Thorszelius es veien obligats a omplir la motxilla dels riscos i esforçar-se de valent per tal de tornar a liderar la classificació. En el tercer concurs per Tawachiche, els suecs aturaven el cronòmetre abans que ningú i la parella recuperava la primera posició per 7 segons de marge, un esforç que l’equip completaria amb una darrera victòria de tram en la darrera prova especial de l’itinerari per tal de deixar la primera posició ben lligada.
Malauradament, els riscos es cobraven el seu peatge i la parella trencava en un dels salts de la cronometrada el protector del càrter del seu Escort RS1800, alhora que hi esquerdaven la caixa de velocitats, una combinació d’incidències que carregava de tensió a la parella, la qual conduïa els prop de 300 km d’enllaç fins al parc tancat de Montreal amb molta precaució, alhora que precisaven afegir fins a 9 litres d’oli en el motor del seu cotxe.
Arribats a Montreal a les 6 en punt del matí del diumenge 16 de setembre, la tensió s’alliberava i Björn Waldegård i Hans Thorszelius podien celebrar la seva victòria a l’esdeveniment gràcies a completar els 387,30 km cronometrats disputats en un temps de 3 hores 35 minuts i 32 segons, registre que rebaixava en 38 segons l’acumulat per Timo Salonen i Seppo Harjanne. Ari Vatanen i David Richards completaven el podi canadenc a 6 minuts i 18 segons del temps dels seus companys d’equip.
Per a Björn Waldegård, la victòria aconseguida en terres canadenques, combinada amb l’absència dels seus màxims rivals, els finlandesos Markku Alèn i Hannu Mikkola, reforçava al suec cap al títol del recentment creat campionat per a pilots. Ari Vatanen per la seva banda, gràcies a l’amarga tercera plaça, mantenia distàncies vers Timo Salonen entre els pilots regulars del mundial.
|
Pilot
|
Punts
|
|---|---|
|
Björn Waldegård
|
103
|
|
Markku Alén
|
71
|
|
Hannu Mikkola
|
54
|
En el certamen de constructors, la victòria de Ford donava més volada als líders de l’òval, si bé aquests només podien ampliar en 1 punt les distàncies que els separaven de Datsun, qui malgrat tot vencien entre els Grup 2. FIAT, absent a la cita americana, aconseguia mantenir la tercera plaça per davant de Toyota.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Ford
|
120
|
|
Datsun
|
94
|
|
FIAT
|
59
|