Setena prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 29è Ral·li dels 1000 Llacs finalitzava el diumenge 26 d’agost de 1979 a Jyväskylä. El ral·li gaudia d’un gran prestigi en l’especialitat, tal i com quedava reflectit en els 133 equips que figuraven en la seva llista oficial d’inscrits. Amb la baixa ilustre de l’equip oficial Saab abans no es dongués el cop de bandera de sortida, 128 equips esdevenien en participants en iniciar cap a la mitja tarda del divendres 24 d’agost un recorregut composat per 47 proves especials cronometrades de 423,50 km de distància, corda competitiva que 74 de les formacions participants aconseguirien superar. Tanmateix el ral·li finlandès era puntuable per als dos campionats grans de l’època, és a dir, el de pilots i el de constructors.
La primera etapa de l’edició s’iniciava el divendres 24 d’agost a les 6 en punt de la tarda des del parc tancat ubicat de Jyväskylä, per mitjà d’un reagrupament intermedi a Vääksy la matinada de l’endemà dissabte, retornar de nou a la ciutat de sortida a partir d’1 quart i mig de 9 del matí del mateix dia. Els organitzadors doncs, dibuixaven un bucle en sentit antihorari vers el sud de l’epicentre del ral·li, el qual en un primer moment comptava amb un total de 21 proves especials cronometrades, si bé la cancel·lació prèvia del penúltim tram, reduïa el programa fins a 206,60 km de distància al llarg de 20 proves especials.
Els 4 primers trams del programa tenien una corda cronometrada inferior a la desena de quilòmetres, quelcom que a priori no hauria d’oferir grans diferències i que a manca de marges acumulats, donaria un ball de posicions constant. La parella oficial de Ford composada per Hannu Mikkola i Arne Hertz establien el millor registre en la primera prova especial cronometrada, si bé els vencedors de la darrera edició de la ronda finlandesa, els locals Markku Alén i Ilkka Kivimäki, feien el mateix en el següent tram per tal d’assolir la primera posició provisional per 3 segons de marge a bord de l’únic FIAT de fàbrica.
Ari Vatanen i David Richards, després d’aquests dos primers reptes cronometrats eren tercers amb un altre Ford Escort RS 1800 a 4 segons dels pilots de la marca italiana, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius compartien la quarta posició amb el tercer cotxe de la marca anglosaxona de l’oval blau a 1 segon del darrer graó del podi amb el Vauxhall Chevette 2300 HS de Pentti Airikkala i Risto Virtanen. Paral·lelament, els vencedors de l’edició de 1973, el finlandès Timo Mäkinen i el britànic Henry Liddon, quedaven a l’estacada arran d’una avaria en la bomba de l’oli del seu Toyota Celica.
Hannu Mikkola i Arne Hertz establien el temps de referència per a la resta de participants en la cronometrada més ràpida del programa, Urria, amb una velocitat promig de 123,65 km/h, un esforç però que només els servia per retallar la mínima distància mesurable amb els líders, és a dir 1 segon. Distància que romandria congelada en la quarta prova especial en tan en quan els pilots de Ford i els de FIAT hi aconseguien la victòria de tram ex-aequo.
En aquesta part del recorregut, el motor del Vauxhall Chevette 2300 HS de Pentti Airikkala i Risto Virtanen es trencava, obligant als útims inquilins de la darrera edició de la prova finlandesa a abandonar la competició i just després de completar la tercera prova especial. La baixa dels de la marca anglesa del grup General Motors, permetia a uns altres finlandesos d’una altra marca anglesa, Simo Lampinen i Juhani Markkanen a bord del Triumph TR7 V8 sense injecció electrònica, flirtejar amb les posicions de podi, si bé tan aquests com Ari Vatanen i David Richards, com els cinquens classificats, Björn Waldegård i Hans Thorszelius, es trobaven ja a 14, 16 i 18 segons dels líders respectivament.
Els 24,50 km cronometrats del mític tram d’Ouninpohja, cinquena prova especial del programa, suposaven el primer repte amb entitat de l’edició. Markku Alén i Ilkka Kivimäki completaven la corda de l’especial amb el temps més baix de tots els participants que restaven en cursa, amb un promig de 5 dècimes de segon per quilòmetre més ràpids que no pas Hannu Mikkola i Arne Hertz, amb el què els pilots de FIAT assolien un marge de 15 segons vers els de Ford, mentre que per darrera els seus companys Ari Vatanen i David Richards queien a 27 segons dels líders i els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius a 45 segons.
Hannu Mikkola i Arne Hertz contraatacaven en les 3 següents proves especials, les quals el pilot de Joensuu coneixia perfectament, i els de Ford hi encadenaven 3 victòries parcials. Alhora, Markku Alén i Ilkka Kivimäki trencaven una llanda en impactar contra una pedra en el transcurs de la vuitena prova especial, una convergència de resultats que deixava al capdavant de la taula als nòrdics de la marca de l’oval per 23 segons de marge amb els finlandesos de FIAT.
Empesos per les circumstàncies, en les 3 últimes proves especials abans els participants no arribessin al reagrupament de Vääksy, Markku Alén i Ilkka Kivimäki responien als seus rivals de Ford amb la mateixa moneda, si bé davant l’absència d’incidents en la parella de la formació anglosaxona, així com la compartició de la victòria de tram en la segona d’elles, els segons classificats només aconseguien retallar en conjunt 8 segons a Hannu Mikkola i Arne Hertz, mentre que Ari Vatanen i David Richards queien ja a 37 segons dels seus companys d’estructura i Björn Waldegård i Hans Thorszelius a 1 minut i 27 segons.
Rere els suecs de Ford, Simo Lampinen i Juhani Markkanen s’endarrerien a causa d’una avaria en el distribuidor del seu Triumph TR7 V8, deixant en cinquena posició als joves locals Henri Toivonen i Juha Paajanen, qui pilotaven un dels 2 FIAT 131 Abarth d’Autonovo, és a dir de l’importador local de la marca torinesa, el mateix cotxe que 2 temporades abans havien pilotat Timo Mäkinen i Henry Liddon.
A la represa de la competició, el ball de segons prosseguia entre els dos principals animadors de l’edició, si bé Markku Alén i Ilkka Kivimäki escapçaven considerablement el seu retard en la dissetena prova especial programada, la primera que es disputava amb els primers raigs de sol del nou dia, deixant les distàncies entre els dos equips en tan sols 3 segons.
Una prova especial abans, la setzena, Henri Toivonen i Juha Paajanen causaven baixa en el ral·li per sortida de pista, cedint el testimoni de la cinquena plaça als seus companys d’estructura Ulf Grönholm i Bob Rehnson, llur 131 Abarth tampoc gaudia de les darreres evolucions de la berlina esportiva italiana, carregant a més a més amb 2 anys de competició sobre els seus eixos.
Arribats a la divuitena prova especial, a manca de 3 cronometrades per a completar l’etapa, la junta de culata del Ford Escort RS1800 de Hannu Mikkola i Arne Hertz defallia, explicant-se així el perquè de tants segons perduts en la cronometrada anterior, i el lideratge retornava a Markku Alén i Ilkka Kivimäki, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius prenien una posició al podi, si bé força despenjats dels graons anteriors. Alhora, els seus companys Ari Vatanen i David Richards aconseguien el millor temps en aquestes 3 últimes proves especials de la primera etapa i retallaven sensiblement les distàncies vers els líders de FIAT.
Retornats al punt de sortida de l’edició a partir d’1 quart i mig de 9 del matí, Markku Alén i Ilkka Kivimäki lideraven la classificació provisional amb 42 segons de marge vers Ari Vatanen i David Richards i per 2 minuts i 29 segons en relació a Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Afortunadament per als suecs de Ford, el seu coixí respecte als quarts classificats, els finlandesos Timo Salonen i Seppo Harjanne, qui hi pilotaven un Datsun 160J de Grup 2, era de 2 minuts i 43 segons, amb el que la seva posició no semblava perillar de transcórrer la segona etapa sense sobresalts. Així doncs, Ulf Grönholm i Bob Rehnson perdien la quarta posició en la darrera cronometrada de l’etapa i per tan sols 1 segons de marge, el mínim que es mesurava en l’època.
Les 90 formacions participants que restaven en el parc tancat de Jyväskylä, reprenien la competició després d’haver-hi descansat per un període de 6 hores, és a dir a partir d’1 quart i mig de 3 de la tarda. Per davant els organitzadors els hi disposaven 26 proves especials de 216,9 km cronometrats, distància que els conduïria cap al nord-est de l’epicentre del ral·li fins a reagrupar-se a Leppävirta i retornar a Jyväskylä, on un segon bucle cap al sud els esperava.
Ari Vatanen i David Richards sortien disposats a atacar la primera posició, i aquests es feien amb el millor temps en 5 de les 6 primeres proves especials cronometrades, un rendiment que els permetia escurçar el forat amb els líders fins als 26 segons. En l’altre punt calent de la taula, Ulf Grönholm i Bob Rehnson aconseguien recuperar la quarta posició i construir-se un petit coixí de 13 segons vers Timo Salonen i Seppo Harjanne. Aliens a qualsevol mena de lluita i pensant en recollir els punts del tercer lloc en la seva cursa cap al títol mundial, Björn Waldegård i Hans Thorszelius optaven per una posició conservadora, concedint encara més segons amb els dos llebrers del ral·li, arribant a fregar els 3 minuts de demèrit amb els líders.
La reacció de Markku Alén i Ilkka Kivimäki en les 2 següents proves especials abans no arribessin al reagrupament de Leppävirta, esmorteïa la caiguda de segons, i els de FIAT i els de Ford hi feien entrada amb 27 segons de distància, mentre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius es trobaven ja a 3 minuts i 4 segons dels primers classificats. Entre la parella de l’importador local de FIAT i els líders del Grup 2, la taula de temps reflexava una separació de 16 segons.
Queia la nit i a la represa Ari Vatanen i David Richards tornaven a les andades. Els de Ford es feien amb 5 victòries parcials en les 6 següents proves cronometrades, una d’elles ex-aequo amb Markku Alén i Ilkka Kivimäki, qui en aquesta fracció del programa només n’hi aconseguien 2, i el finlandès i el britànic es situaven a 18 segons del lideratge de la parella de FIAT. Malauradament per als pilots de la marca de l’oval blau, una punxada en la segona passada per Jouhtikyla, els hi suposava reiniciar la remuntada, doncs la parella concedia de cop 19 segons en vers els líders, pràcticament tot el temps que havien aconseguit retallar fins llavors.
Emperò els segons classificats no defallien i aquests entraven en el reagrupament de matinada de Jyväskylä a 30 segons dels líders i després d’haver aconseguit 2 victòries de tram més en les 2 proves que el programa els hi posava per davant. Björn Waldegård i Hans Thorszelius, que tot just aconseguien la seva primera victòria de tram en el que els seus companys d’estructura hi patien la inoportuna pèrdua de pressió, es trobaven ja a 4 minuts i 6 segons dels líders.
Ja en el bucle cap al sud de Jyväskylä, llurs 3 primeres proves especials eren una segona passada per la segona, tercera i quarta prova especial del programa de l’edició, la lluita s’estancava en compartir el millor temps en dues ocasions, mentre que a Mutanen, la cronometrada més llarga de tot el programa, Markku Alén i Ilkka Kivimäki hi aconseguien una important victòria de tram que els hi retornava 11 segons dels que havien perdut, establint-se una separació de 43 segons entre els dos principals animadors dels vorals finlandesos.
El ritme que Markku Alén i Ilkka Kivimäki imprimien en aquestes últimes proves especials del programa, era impossible per a la resta de participants, i els líders seguien obrien forat al capdavant de la taula, molt més notori quan en la penúltima prova especial Ari Vatanen i David Richards hi patien una lleugera sortida de pista que els hi doblava el retard acumulat. Paral·lelament, els nòrdics Ulf Grönholm i Bob Rehnson es feien forts en la quarta posició, i a bord del seu vell Grup 4, aconseguien ampliar el seu coixí amb els líders del Grup 2, Timo Salonen i Seppo Harjanne, per sobre del minut.
Retornats a Jyväskylä en passar 5 minuts de les 9 del matí del diumenge 26 d’agost, el 29è Ral·li dels 1000 Llacs es donava oficialment per conclòs. Markku Alén i Ilkka Kivimäki, llur constructor s’estava prenent un any sabàtic, revalidaven la victòria aconseguida la temporada anterior en completar els 423,50 km cronometrats disputats dels 429,10 km prèviament programats en un temps de 4 hores 1 minut i 11 segons, registre que rebaixava en 1 minut i 31 segons l’acumulat per Ari Vatanen i David Richards. Björn Waldegård i Hans Thorszelius, amb un auto clarament superior al del seus perseguidors, tancava el podi sense massa esforç a 6 minuts i 4 segons dels guanyadors.
Per a Björn Waldegård la baixa de Hannu Mikkola en el primer terç del programa era un premi doble, doncs per una banda el suec es feia amb una posició de podi que finalment li suposaria 12 punts en el certamen de pilots i d’altra banda el seu màxim rival en la cursa cap el títol, el seu company de formació finlandès, es quedava a 0, desfent-se la igualada amb la qual tots dos arribaven a Finlàndia. Markku Alén aconseguia la seva primera victòria de la temporada en el seu programa parcial i el de Hèlsinki es situava en tercera posició.
|
Pilot |
Punts
|
|---|---|
|
Björn Waldegård
|
83 |
|
Hannu Mikkola |
71 |
|
Markku Alén |
54 |
En el certamen de constructors, Ford, tot i no obtenir la màxima puntuació arran de la victòria del FIAT 131 Abarth de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, sumava 16 punts a Finlàndia, contenint així l’embestida del seu principal rival en la cursa pel títol, Datsun, qui obtenia 14 punts en combinar la victòria en Grup 2 amb la cinquena posició de Timo Salonen i Seppo Harjanne.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Ford |
102 |
|
Datsun |
77 |
|
FIAT |
59 |