Novena cita en el calendari del campionat del món de ral·lis entre un total de 14, el dilluns 27 de juliol de 1998 finalitzava a Brookby el 28è Ral·li de Nova Zelanda. La ronda austral, entregava punts en els certàmens de pilots, marques, producció i FIA 2-L, raó per la qual fins a 81 equips es decidien a formalitzar la seva inscripció oficial. D’aquests, 79 es varen personar el divendres 24 de juliol a la cerimònia de la rampa de sortida, ubicada a Manukau, per tal de disputar un itinerari programat de 25 proves especials sobre terra i d’una distància total cronometrada de 388,39 km, corda que 49 equips participants aconseguirien completar.
Seguidament a baixar per la rampa de sortida, els pilots es posaven mans al volant i a les notes per tal d’iniciar la seva escomesa vers els cronòmetres. Una especial espectacle per Manukau es celebrava el mateix divendres al vespre, mentre que la resta de l’activitat competitiva de la primera etapa es deixava per a l’endemà dissabte, amb un bucle de 3 trams que es celebrava a doble passada, en un format de 2+1, més una segona passada per l’especial de Manukau per tal de concloure l’activitat cronometrada. En general, les cronometrades d’aquest primer escull de l’itinerari eren més aviat curtes, pel que les 8 proves especials del programa només suposaven 48,10 km competitius, una activitat cronometrada que s’iniciava el divendres 24 de juliol en passar 1 quart de 7 de la tarda i que finalitzaria l’endemà dissabte a 2 quarts de 5 de la tarda.
L’especial espectacle de Manukau era afrontada pels participants en parelles i en traçats relativament paral·lels, per a més deliri del públic neozelandès que allà s’hi aplegava. Carlos Sainz i Luis Moya hi aconseguien el millor registre, per 9 dècimes de segon d’avantatge vers els britànics de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, precisament amb qui els espanyols de Toyota s’emparellaven en la disputa d’aquesta primera especial. Katsuhiko Taguchi i Ron Teoh eren tercers a 1,6 segons dels líders, precedenit en 7 dècimes de segon el Toyota Corolla WRC de Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.
Després de passar la nit en format de reagrupament, l’endemà dissabte es reprenia la competició amb l’acompanyament d’una incessant pluja, el que unit a la poca corda cronometrada de les especials, facilitava un ball constant de posicions, doncs l’elecció de pneumàtics era molt delicada.
Els dos primers trams del dia, que conformaven el primer bucle de l’etapa, es celebraven a doble passada i sense assistències, doncs pràcticament aquests dibuixaven un cèrcol al sud-est de Manukau, amb un escassos metres de tram d’enllaç entre ells. Colin McRae i Nicky Grist, així com Carlos Sainz i Luis Moya optaven per muntar pneumàtics amples amb el dibuix retallat, una opció que es va mostrar molt eficaç en les primeres passades pels trams, tal i com ho certificaven les dues victòries parcials que britànics i espanyols hi aconseguien.
Els de Subaru aconseguien el millor temps en la primera prova especial campestre de l’edició per davant de la de Toyota, amb el que la parella britànica es feia amb el lideratge de la classificació provisional per 1 segon exacte de marge vers els espanyols. Intercanvi de rols a final de tram en la cronometrada següent i els de Toyota recuperaven l’anhelada primera posició per, també, 1 segon exacte vers els de la Constel·lació de les Plèiades, mentre que els companys d’equip a Toyota dels líders, els francesos Didier Auriol i Denis Giraudet, restaven en tercera posició a 9,1 segons i després d’haver encadenat 2 tercers millors temps.
Emplaçats a la segona passada pel bucle de 2 trams contigus, l’opció de gomes que es va mostrar com més efectiva va ser la dels pneumàtics estrets i de dibuix marcat, una opció per la qual s’hi havien decantat Didier Auriol i Denis Giraudet. Els francesos, tot i marcar els dos millors temps, es quedaven sense millorar la seva posició provisional, si bé retallaven fins a 3,4 segons les distàncies amb els seus companys d’equip líders i després de que aquests s’haguessin tornat a intercanviar la posició amb Colin McRae i Nicky Grist.
En sortir de les assistències, Colin McRae i Nicky Grist s’adjudicaven el millor temps i recuperaven altra vegada la primera posició provisional del ral·li i per 2,4 segons de distància amb Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que en la segona passada pel darrer tram campestre del dia, Didier Auriol i Denis Giraudet inscrivien per tercera vegada el seu nom com el dels vencedors de la cronometrada, un resultat que permetia als francesos superar en la segona posició als seus companys d’esquadra Carlos Sainz i Luis Moya per 4 dècimes de segon.
Sense moure’ns d’aquesta segona passada pel tercer tram del dia, el ral·li recollia una de les seves primeres baixes d’entitat, quan els belges de Ford Bruno Thiry i Stéphane Prévot accidentaven molt violentament el seu Escort WRC cap al final de la cronometrada, volta de campana incluida, deixant el cotxe que pilotaven per desballestar.
Si 21 hores abans l’especial espectacle de Manukau obria les hostilitats vers el cronòmetre, dissabte a partir d’1 quart de 4 de la tarda les tancava. Didier Auriol i Denis Giraudet es tornaven a mostrar com la parella més ràpida en l’especial i els francesos es situaven en primera posició provisional, mentre que Colin McRae i Nicky Grist aixecaven descaradament el peu de l’accelerador per tal de no haver d’obrir pista l’endemà i baixaven fins la tercera posició provisional a 2,2 segons de Carlos Sainz i Luis Moya, segons, 4,4 segons si les distàncies es mesuraven amb els líders provisionals. Per darrera dels britànics de Subaru s’hi situaven els de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid, qui entraven al parc tancat de Manukau a 13,0 segons dels líders, precedint en 3,1 segons el Ford Escort WRC de Juha Kankkunen i Juha Repo.
La jornada dominical, segona etapa del ral·li, arrancava a les 7 en punt del matí amb la sortida de la primera parella participant del parc tancat de Manukau, mentre que el seu retorn es programava per al cap de 14 hores i 5 minuts. L’escull discorria cap al nord de l’epicentre del ral·li i aquest tenia en el seu programa un total de 10 proves especials de 157,91 km cronometrats, corda que es repartia al llarg de 7 trams, és a dir, 3 d’ells es disputaven en 2 ocasions.
La pluja tornava a ser protagonista al llarg del diumenge i tal era la quantitat d’aigua que es precipitava sobre les pistes de grava neozelandeses, que la crescuda d’un torrent d’aigua obligava als organitzadors a suspendre la segona i la tercera especial cronometrada del dia.
En el terreny estrictament esportiu, Carlos Sainz i Luis Moya iniciaven la jornada a l’atac, marcant el registre de referència per a la resta de 75 formacions participants que prenien la sortida del parc tancat en la primera prova especial cronometrada de l’etapa. Didier Auriol i Denis Giraudet aturaven el cronòmetre just per darrere dels seus companys i en deixar-s’hi 1,2 segons amb aquests, les dues formacions de Toyota passaven a estar separades en 1,0 segons.
La cancel·lació de la segona i tercera especial, desplaçava l’acció fins a l’especial reina de la jornada, Ararua, en la que els líders hi volaven i hi marcaven les diferències vers la resta del parc tancat, ampliant notablement el seu marge en el lideratge. Rere els francesos, els britànics de Mitsubishi Richard Burns i Robert Reid hi aconseguien el segon millor temps, i aquests desplaçaven fora de les posicions de podi als seus compatriotes de Subaru Colin McRae i Nicky Grist, mentre que una avaria de motor deixava fora de competició als finlandesos Marcus Grönholm i Timo Rautiainen.
Precisament els britànics de la firma dels tres diamants vermells aconseguien el millor temps ex-aequo en la cinquena prova especial del dia amb Carlos Sainz i Luis Moya, si bé aquests amb prou feines aconseguien llevar 5 dècimes de segon a Colin McRae i Nicky Grist i 1,0 segons als líders Didier Auriol i Denis Giraudet, un resultat que feia que el seu esforç passés pràcticament inadvertit en la classificació provisional.
L’estat de gràcia de les dues parelles de Toyota era excels i aquests aconseguien el ple de victòries de tram en la segona meitat del dia, certificant així una jornada dominada de cap a peus pels pilots de marca nipona. Didier Auriol i Denis Giraudet es feien amb 4 millors temps en les 5 darreres proves especials del dia, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya només n’aconseguien 1. Tanmateix en la cronometrada que els francesos no vencien, aquests hi aconseguien el segon millor temps, mentre que els espanyols deixaven escapar el segon millor temps en una d’elles i s’hi classificaven per darrere de Richard Burns i Robert Reid.
Amb 6 victòries parcials al llarg de les 8 cronometrades dominicals disputades, Didier Auriol i Denis Giraudet fitxaven a l’entrada de Manukau amb un coixí de 30,4 segons vers els seus companys de formació Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Richard Burns i Robert Reid ho feien a 44,9 segons dels líders i per un marge de 9,5 segons amb Colin McRae i Nicky Grist. Juha Kankkunen i Juha Repo conservaven la cinquena plaça provisional, si bé els finlandesos es trobaven ja a 1 minut i 33,8 segons dels francesos i amb només 1,3 segons de marge vers els seus compatriotes de Mitsubishi, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki
Les 61 formacions que aconseguien completar la segona etapa el diumenge al vespre, iniciaven el dilluns 27 de juliol a partir de les 5 en punt l’última jornada de competició, la més llarga de quantes es programaven a l’itinerari amb un total de 7 proves especials cronometrades de 182,38 km competitius que es desenvolupaven a tocar de la costa de Hamilton, al sud de Manukau, i que finalitzarien a partir de les 7 de la tarda amb l’entrada al parc tancat de la població veïna de Brookby.
L’etapa s’iniciava amb una doble passada per la cronometrada reina del programa, Te Koraha de 47,43 km, una distància que resultava fatal per als líders Didier Auriol i Denis Giraudet. La pluja cesava i el terreny es començava a assecar, el que permetia als pilots atacar més en cada revolt, a part de perjudicar aquells que obrien pista en netejar la traçada de grava. Els francesos patien una sortida de pista i calaven el motor del seu Corolla WRC, un contra-temps que portava al pilot occità i al copilot nat en la mateixa ciutat que l’excampió del món de Fórmula 1 Alain Prost, a deixar-s’hi uns 46,7 segons vers el millor temps de Colin McRae i Nicky Grist. Molt pitjor els hi anava aquesta especial inaugural a Richard Burns i Robert Reid, qui deixaven el seu Mitsubishi Carisma GT Evo V rodes amunt i tardaven uns 15 minuts en trobar ajuda entre el públic per tornar-lo a posar en condicions de rodar.
Didier Auriol i Denis Giraudet baixaven fins la segona plaça a 10,8 segons del temps total dels seus companys Carlos Sainz i Luis Moya, mentre que Richard Burns i Robert Reid queien fins a la catorzena posició provisional, habilitant a Colin McRae i Nicky Grist a recuperar una plaça de podi a 18,7 segons dels nous líders. Per la seva banda, Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki aturaven el cronòmetre per darrere dels britànics de Subaru i dels espanyols de Toyota, superant als seus compatriotes de Ford per tal de restar a les portes de les posicions de privilegi, si bé a aquests es trobaven a gairebé 1 minut dels de la Constel·lació de les Plèiades.
Una errada en la munta de pneumàtics per part de Carlos Sainz i Luis Moya en la segona passada per Te Koraha, permetia als seus companys d’equip escurçar les distàncies entre els dos Toyota i situar-la en 1,4 segons. Tanmateix, Colin McRae i Nicky Grist intentaven llimar per totes les vies possibles la vintena de segons que els separaven del lideratge, motiu pel qual l’escocès i el gal·lès decidien sortir sense roda de recanvi i així alleugerir el pes del seu cotxe. La parella tenia l’infortuni de punxar per primera vegada una de les rodes del seu Impreza S4 WRC i els pilots completaven l’especial a més de 3 minuts del registre de referència de Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki, sobre tres rodes i amb la suspensió posterior arrancada.
Amb el segon incident acumulat entre els pilots britànics en les dues passades per Te Koraha, els finlandesos Tommi Mäkinen i Risto Mannisenmäki saltaven fins a les posicions de podi, si bé a 55,2 segons del temps de Carlos Sainz i Luis Moya, pel que la lluita per la victòria quedava pràcticament en un assumpte entre els companys a Toyota.
Després de reagrupar-se a Otorohanga, la competició es reprenia a manca de 4 minuts per a 2 quarts d’1 de la tarda, un horari que comportava que el terreny encara estigués més sec i per tant la grava més solta, el que en principi era desfavorable per a Didier Auriol i Denis Giraudet que obrien pista. Tot i això els francesos recuperaven la primera posició del ral·li en marcar el millor registre en la tercera prova cronometrada del dilluns i per davant de Richard Burns i Robert Reid i de Carlos Sainz i Luis Moya.
La pèrdua del lideratge esperonava a Carlos Sainz i Luis Moya, qui amb una victòria parcial de tram portaven els 4,5 segons de demèrit que tenien vers els seus companys d’equip francesos fins a les 9 dècimes de segon que quedaven al terme de la quarta prova especial del dia.
Richard Burns i Robert Reid s’adjudicaven el millor temps en les tres últimes especials cronometrades del ral·li, mentre que Carlos Sainz i Luis Moya aconseguien completar-les sempre en segona posició, és a dir, sempre per davant dels seus companys Didier Auriol i Denis Giraudet, amb el què els espanyols es situaven en primera posició a manca de dos trams per acabar l’itinerari i ratificaven a continuació la seva anhelada primera plaça.
En quan les manetes dels rellotges neozelandesos indicaven que eren les 7 en punt del vespre del dilluns 27 de juliol, el 28è Ral·li de Nova Zelanda es donava per conclòs amb l’entrada a Brookby i amb Carlos Sainz i Luis Moya com a guanyadors del mateix. Els espanyols completaven els 360,58 km cronometrats disputats del programa en un temps total de 3 hores 54 minuts i 57,1 segons, un registre que els hi suposava la victòria per 4,1 segons de marge vers els seus companys d’equip Didier Auriol i Denis Giraudet. Alhora, aquesta victòria era la vint-i-unena que el madrileny i el gallec aconseguien en el mundial, establint-hi un nou rècord en superar les 20 victòries de Juha Kankkunen. El pilot finlandès campió mundial en vigència Tommi Mäkinen i el seu compatriota Risto Mannisenmäki, pescaven una posició en el podi, en completar el recorregut a 1 minut i 43,7 segons dels guanyadors.
Entre els cotxes de producció, les condicions humides i la poca entitat cronometrada de les especials inicials, donava opcions als pilots locals per tal de marcar territori, fins que en la quarta prova especial programada, els campions mundials de la categoria, Gustavo Trelles i Martin Christie, imposaven el seu ritme i passaven a liderar la prova.
L’uruguaià i l’argentí acumulaven un total de 3 victòries de tram en la segona meitat de la breu etapa inicial, i la parella se n’anava a descansar amb 11,1 segons de marge vers els locals Kevin Holmes i Daryll Judd i 18,5 segons en relació a Ross Meekings i Alan Glenn.
Una avaria en els frens apareguda en el transcurs de la cinquena prova especial dominical, els feia perdre 3 minuts i 42,3 segons al final de la cronometrada, i amb ells el lideratge de la categoria així com 12 posicions en la classificació. El contra-temps donava la primera posició a Kevin Holmes i Daryll Judd, tanmateix els homes més ràpids en aquesta especial, i per davant dels australians Michael Guest i David Green, qui també es posaven als comandaments d’un Subaru Impreza WRX com els locals.
Reparada l’avaria, Gustavo Trelles i Martin Christie es posaven mans a la feina per recuperar quantes més posicions els hi fos possible, imprimint el ritme de referència en una elevada freqüència, mentre que amb un segon millor temps per darrera dels sud-americans i una victòria de tram en la setena prova especial, Michael Guest i David Green escapçaven les distàncies vers el lideratge fins a 1,5 segons.
En la vuitena prova especial dominical, els australians arrabassaven finalment la primera posició als neozelandesos per 7 dècimes de segon, quelcom que feia reaccionar als locals en la recta final de l’etapa per tal de recuperar el lideratge de la classe. Kevin “Stumpy” Holmes i Daryll Judd marcaven el registre de referència en la penúltima prova especial programada i es quedaven a 2 dècimes de segon del seu objectiu, mentre que amb un segon millor temps per darrere dels llebrers Gustavo Trelles i Martin Christie en la darrera, els permetia retornar a Manukau liderant la classe amb 6,9 segons de coixí vers Michael Guest i David Green. Katsuhiko Taguchi i Ron Teoh, els vencedors de les dues passades per l’especial espectacle de Manukau, eren tercers a 1 minut i 17,6 segons dels pilots neozelandesos.
Gustavo Trelles i Martin Christie marcaven el millor temps en les dues passades per la cronometrada reina de Te Koraha, i amb el primer d’ells, l’uruguaià i l’argentí es feien amb la tercera posició provisional, tot coincidint amb una fuita d’oli en el veterà Mitsubishi Lancer Evo III de Katsuhiko Taguchi i Ron Teoh, que els obligava a abandonar la competició.
Per davant, la lluita entre els dos Subaru Impreza WRX prosseguia i els australians recuperaven la primera posició en ser els segons més ràpids en la seva primera passada, mentre que en la següent aquests eixamplaven discretament les distàncies amb el tercer registre.
Michael Guest i David Green es refermaven al capdavant de la categoria amb dues victòries de tram consecutives en la tercera i quarta prova especial, mentre que en la darrera d’elles, Kevin Holmes i Daryll Judd cursaven baixa per accident, quan aquests estaven intentant seguir el ritme dels seus rivals en la cursa per la victòria.
Amb la baixa dels neozelandesos, Gustavo Trelles i Martin Christie s’enfilaven fins a la segona posició, si bé l’uruguaià i l’argentí es trobaven a 2 minuts i 33,9 segons dels líders australians, mentre que per darrere seu, els austríacs Manfred Stohl i Ilka Minor es trobaven a 1 minut i 10,5 segons del seu registre, unes distàncies que portaven a dir que el ral·li estava sentenciat.
Finalment, Michael Guest i David Green aconseguien la victòria per 2 minuts i 41,5 segons de marge amb Gustavo Trelles i Martin Christie i per 3 minuts i 17,9 segons en relació a Manfred Stohl i Ilka Minor. Una victòria que tenia especial valor a la seu central de Subaru, doncs els australians trencaven amb una ratxa de 9 victòries consecutives dels cotxes dels tres diamants vermells en el certamen de producció.
A efectes de campionat, la segona plaça que hi aconseguia Gustavo Trelles, per davant de tots els seus principals rivals en la cursa pel títol, donava més consistència al seu lideratge vers Manfred Stohl, gaudint a partir de llavors de 13 punts de marge en relació a l’austríac.
En la categoria FIA 2-L l’anècdota la donava Hyundai quan, sota el consentiment de la FIA, alineava el nou Coupé KitCar Evo2 sense que aquest cotxe hagués rebut la pertinent homologació.
Els seus pilots suecs Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, vencedors absoluts de la darrera edició de la ronda neozelandesa, iniciaven el ral·li com els líders de la classe en imposar-se en les tres primeres proves especials programades, però l’aparició d’un problema en el pedal de l’accelerador, va revertir tendències i amb tres victòries parcials consecutives per part dels finlandesos de SEAT Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen, donava el lideratge als nòrdics per 1,0 segons de marge en relació als escandinaus.
Una altra victòria de tram per part de la parella finlandesa de la marca catalana, així com un segon lloc, per darrere dels seus companys i compatriotes Toni Gardemeister i Paavo Lukander, en la darrera prova especial programada sabatina, permetia a Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen anar-se’n a dormir amb 6,3 segons de marge vers Kenneth Eriksson i Staffan Parmander i 16,2 segons amb el Volkswagen Golf KitCar de l’austríac Kris Rosenberger i el suec Per Carlsson.
Les distàncies doncs, cronometrades i temporals, eren curtes després de la disputa de la primera etapa, i l’estat de les pistes per les quals discorria la següent, molt delicat per als cotxes de dues rodes motrius.
Suecs i finlandesos s’intercanviaven les posicions en tres ocasions entre la quarta i sisena prova especial programades, segona i quarta de facto, el que deixava als pilots de Hyundai al capdavant de la classificació per 9,9 segons, mentre que Kris Rosenberger i Per Carlsson s’endarrerien substancialment, fins caure en la cinquena posició per darrere dels 2 Hyundai i dels 2 SEAT, sent a partir de llavors els tercers classificats Toni Gardemeister i Paavo Lukander, si bé a 1 minut i 45,4 segons dels líders sobre l’equador de la jornada.
Després d’un ball de segons entre la setena i vuitena prova especial dominicals, que deixava les distàncies entre els dos contendents a victòria en només 4 dècimes de segon, Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen donaven el cop de gràcia en la penúltima prova especial, on hi aconseguien de cop un marge de 33,4 segons en tan sols 16,15 km cronometrats, el que unit a una sanció de 30 segons per retard en el control horari per a Kenneth Eriksson i Staffan Parmander, donava als finlandesos de SEAT un marge d’1 minut i 8,4 segons a la conclusió de la segona etapa. Mentre que al terme de la jornada dominical, Toni Gardemeister i Paavo Lukander eren tercers a 2 minuts i 22,0 segons dels seus companys.
Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen s’imposaven en les dues passades per la cronometrada reina del programa i per davant dels seus companys de formació, amb el que el lideratge dels primers es feia encara més ferm, mentre que Hyundai perdia el Coupé KitCar Evo2 confiar als locals Wayne Bell i Iain Stewart per accident.
Kenneth Eriksson i Staffan Parmander no van poder rèplica a la superioritat amb els cronòmetres de Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen en quan els suecs van començar a perdre relacions del canvi en el seu Hyundai Coupé KitCar Evo2, fins al punt de quedar-se clavats en quarta velocitat. Una contrarietat que permetia a Toni Gardemeister i Paavo Lukander arrabassar-lis la segona posició sobre l’equador de la jornada i certificar així un doblet per a la marca catalana a les antípodes.
Harri Rovanperä i Risto Pietiläinen guanyaven la categoria per 2 minuts i 16,5 segons de marge vers els seus companys d’equip i compatriotes Toni Gardemeister i Paavo Lukander, mentre que Kenneth Eriksson i Staffan Parmander s’havien de conformar amb la tercera posició a 4 minuts i 29,9 segons dels vencedors.
Peugeot pràcticament no tenia representació a la ronda neozelandesa, només un vell 306 S16 pilotat per l’australià Marty Beckon i el britànic Phil Pugh, el qual era baixa per avaria mecànica en la quarta prova especial del programa. Així doncs, el doblet que SEAT aconseguia a Nova Zelanda, donava encara més marge a la marca de Martorell al capdavant de la classificació, ampliant les distàncies amb els borgonyesos fins als 20 punts.
La victòria tan treballada per part de Carlos Sainz i Luis Moya, situava al pilot madrileny al capdavant de la taula provisional del campionat de pilots superant per només 3 punts de marge al britànic Colin McRae, que tot i el desastre, aconseguia sumar 2 punts. Tommi Mäkinen desfeia la igualada amb Juha Kankkunen en classificar-se just per davant d’ell en el ral·li, el que deixava al campió en vigència en tercera posició provisional a 13 punts de Carlos Sainz.
|
Pilot |
Punts
|
|---|---|
|
Carlos Sainz |
41 |
|
Colin McRae |
38 |
|
Tommi Mäkinen |
28 |
Toyota sumava el seu millor resultat de la temporada gràcies al doblet que aconseguien els seus pilots, el que llençava a la marca japonesa afincada a Colònia al capdavant de la taula provisional del campionat, superant a Subaru, anteriors primers classificats, en 11 punts. Mitsubishi per la seva banda, escurçava en un punt la distància que els hi tenien els de la Constelació de les Plèiades, per deixar-la ara en 3 punts.
|
Constructor
|
Punts
|
|---|---|
|
Toyota |
63 |
|
Subaru |
52 |
|
Mitsubishi |
49 |