Ral·li Portugal 1978

Quarta prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 12è Ral·li de Portugal, finalitzava el diumenge 23 d’abril de 1978 a Estoril amb 20 equips presents en la seva cerimònia de clausura. La prova que donava punts per al campionat mundial de marques així com per la Copa FIA de pilots, portava fins a 112 equips a formalitzar la seva inscripció, estant tots ells presents a la rampa de sortida a Estoril també, el dimecres 19 d’abril per afrontar un recorregut mixt asfalt-terra composat de 46 especials cronometrades i 631,50 km de distància.

La prova arrancava amb certa polèmica, quan els comissaris tècnics trobaven que les culates i campanes d’embragatge dels Vauxhall Chevette Grup 4 no eren les corresponents amb la recent fitxa d’homologació, pel que el els cotxes britànics van ser exclosos de la ronda ibèrica. Ja en el camp plenament esportiu, Bernard Darniche i Alain Mahé imposaven el seu Lancia Stratos HF en les dues primeres especials cronometrades d’asfalt celebrades a la Serra de Sintra, el que permetia a la parella francesa ser els primers líders.

En la tercera cronometrada peró el liderat canviaria de mans, passant a ser per als finlandesos de FIAT Markku Alén i Ilkka Kivimäki, que seguien de ben a prop els de Lancia, i es que les distàncies tan curtes de les especials de Sintra, no deixaven lloc a gaires diferències en els temps abans d’afrontar el viatge cap al nord al llarg de la nit entre diumenge i dilluns. Ja de nit, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer aconseguien encadenar fins a 4 escratxs consecutius, el que permetia a la parella germànica de FIAT superar als seus companys d’equip en la última especial de la jornada al capdavant de la general provisional, arribant a la neutralització de la primera etapa amb un marge de només 21 segons. Björn Waldegård i Hans Thorszelius, autors de tres escratxs en les quatre últimes especials celebrades tancaven el podi provisional a 47 segons dels alemanys.

Noms ilustres com Hannu Mikkola i Arne Hertz, Sandro Munari i Piero Sodano, que debutaven amb el FIAT 131 Abarth després de la fusió dels plans esportius de FIAT i Lancia, Jean-Pierre Nicolas i Vicent Laverne o Ari Vatanen i Peter Bryant, els haviem d’anar a buscar a gairebé 2 minuts dels líders, estant els darrers esmentats a més de 3 minuts de Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

Aquesta primera nit va ser dantesca en quan a baixes es refereix, ja que dels 112 participants que sortien d’Estoril el diumenge al migdia, a la neutralització només hi arribaven 47, destacant la baixa del Toyota Celica de Jean-Luc Thérier i Michel Vial, clar favorit en la victòria en Grup 2. Bernard Darniche i Alain Mahé, primers líders de la prova, si bé podien continuar en competició, també eren víctimes de la més que famosa duresa de la prova lusa i per diferents problemes mecànics queien fins la 37ena posició provisional.

Dilluns a mitja tarda arrancava la segona etapa, si bé només comptava amb 6 especials cronometrades, aquestes eren força més llargues que les celebrades en la primera etapa, el que permetia sumar al rutòmetre 108 km més, pràcticament tants com els que els participants duien a les seves esquenes. Els pilots de Ford es llençaren a l’atac, en un primer moment els millors temps van ser per a Björn Waldegård i Hans Thorszelius, amb 3 escratxs en els 4 primers trams, Hannu Mikkola i Arne Hertz eren els qui trencaven la ratxa del seus companys en la tercera cronometrada del dia, mentre que Ari Vatanen i Peter Bryant es reivindicaven en les dues últimes especials de la jornada.

L’atac dels pilots de Ford, que sobre les especials de terra es mostraven molt més competitius que en les d’asfalt, van permetre que Björn Waldegård i Hans Thorszelius prenguessin el liderat a Markku Alén i Ilkka Kivimäki en la última especial de la jornada. Prèviament, en la tercera especial del dia, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer cedien de cop 4 minuts, el que enviava els líders fins a la setena posició provisional. Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne protagonitzaven un altre dels moviments interessants de la jornada, en superar en els darrers compassos de la mateixa a Sandro Munari i Piero Sodano i a Hannu Mikkola i Arne Hertz, el que situava als francesos en tercera posició provisional.

Fafe donava el tret de sortida a la tercera etapa el dimarts al matí, una etapa maratoniana que finalitzava el dimecres de matinada després de 18 hores de competició i més de 300 km celebrats. En els primers compassos de la jornada es varen començar a produir tot un seguit d’abandonaments força importants, primer van ser els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer quan el seu embragatge es va desintegrar ocasionant una petita explosió i tot en la tercera especial cronometrada de la jornada, mentre que els seus companys d’equip, Sandro Munari i Piero Sodano, enfilaven també l’abandonament en aquesta mateixa especial en perdre una roda. En la següent especial cronometrada, «Marão» arribava l’hora de la desgràcia pels homes de Ford, quan per un palier trencat abandonaven pràcticament alhora els Escort RS1800 de Björn Waldegård i Hans Thorszelius i d’Ari Vatanen i Peter Bryant.

Aquests moviments deixaven al capdavant de la provisional als francesos Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, guanyadors al gener del Monte-Carlo amb un Porsche i del Safari amb un Peugeot aproximadament un mes abans, alhora que reduia la lluita per la victòria a tres cotxes, els Ford Escort RS1800 dels líders i el de Hannu Mikkola i Arne Hertz i el FIAT 131 Abarth de Markku Alén i Ilkka Kivimäki, doncs el quart classificat, Ove Andersson i Henry Liddon amb un Toyota Celica de Grup 2, es veia incapaç de seguir el ritme dels pilots que duia per davant figurant ja a més de 13 minuts vers els primers classificats.

El liderat dels francesos va ser breu peró, ja que a Viseu, darrera especial cronometrada abans d’afrontar les especials nocturnes, aquests patien una sortida de pista, i si bé podien continuar en competició, els danys que inflingien al seu cotxe els obligaven a passar per una reparació d’emergència que els faria cedir 10 minuts i la primera posició que recauria novament en mans dels finlandesos de FIAT. Tanmateix, Hannu Mikkola i Arne Hertz es varen llençar a l’atac en la matinada de dimecres i amb 6 escratxs de 8 possibles la parella escandinava de Ford aconseguia escurçar substancialment les distàncies entre el primer i segon classificat per situar-les en uns exigus 7 segons a manca de celebrar la quarta i última etapa, íntegrament d’asfalt superficie en la que el FIAT era favorit, peró el de Markku Alén i Ilkka Kivimäki era l’únic cotxe de la marca turinesa en condicions de sumar punts al campionat.

Amb la Serra de Sintra com escenari, el dimecres 22 d’abril a les 22.15 de la nit es donava el tret de sortida a la quarta i última etapa amb 4 passades pels mítics trams de la Serra próxima a Estoril. En aquesta última etapa, els equips de FIAT i Ford sortien amb les espases en alt, com demostra que les distàncies entre els dos primers classificats van anar oscil·lant entre els 14 segons i el segon de diferència, sempre favorable a Markku Alén i Ilkka Kivimäki fins al moment de la celebració de la penúltima especial cronometrada de l’etapa i per extensió del ral·li, moment en que Hannu Mikkola i Arne Hertz van aconseguir superar per només 4 segons al FIAT 131 Abarth dels finlandesos.

Quedava doncs només una especial per celebrar-se, la quarta passada per Sintra amb 10,50 km de distància cronometrada, tots dos cotxes van afrontar la darrera especial amb el mínim carburant indispensable per afrontar la distància de l’especial, fins i tot van ser despullats de rodes de recanvi i del gat, ja que aturar-se per canviar una roda punxada significava igualment perdre el ral·li. Per a desgràcia dels homes de Ford, Hannu Mikkola i Arne Hertz tallaven massa una corba i en impactar contra una pedra de la cuneta, reventaven una roda del seu Escort RS1800 cedint de cop més de 4 minuts i la victòria que per tercera vegada era per a Markku Alén i Ilkka Kivimäki a la ronda portuguesa.

Markku Alén i Ilkka Kivimäki doncs guanyaven el ral·li en aturar el cronómetre en 7 hores 45 minuts i 33 segons per completar els 631,50 km programats. Hannu Mikkola i Arne Hertz, així com l’equip Ford que acollien amb gran decepció l’incident de la darrera especial cronometrada, perdien «in extremis» el ral·li, completant el recorregut amb una demora de 4 minuts i 28 segons. El podi era tancat pels francesos Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne, a 15 minuts i 38 segons dels guanyadors de la cita.

En la Copa FIA per a pilots, Jean-Pierre Nicolas sumava el seu tercer podi de la temporada en la cinquena prova puntuable per al certàmen, el que permetia al pilot de Marsella distanciar-se al capdavant de la taula provisional. Markku Alén per la seva banda, si bé també comptava amb 3 podis en el campionat, només 1 resultava ser victòria, l’aconseguida a Portugal, el que postulava al pilot finlandès de FIAT com una alternativa al provençal. Hannu Mikkola sumava el seu segon lloc i empatava a 12 punts amb el suec Björn Waldegård en la tercera posició.

Amb la primera victòria de la temporada, FIAT aconseguia així encapçalar la taula provisional del campionat de constructors en sumar els corresponents 18 punts. Porsche que perdia la seva condició de líder, treia bona renda dels 7 punts que li otorgava la novena plaça dels locals Andre Martinho i Antonio Morais, empatant amb Ford en la segona posició del campionat. Mentre que Opel, que no aconseguia guanyar en Grup 2 en classificar-se els seus dos Kadett GT/E just per darrera del Celica d’Ove Andersson i Henry Liddon, tancava el podi provisional.