Ral·li Safari 1989

El dilluns 27 de març de 1989 finalitzava a Nairobi el 37è Safari Rally, quarta cita del calendari del campionat del món de ral·lis, que amb un recorregut allargat fins als 4538,8 km repartits en una superespecial de gairebé 6 km i 85 controls horaris, portava fins a 57 equips a formalitzar la seva inscripció sortint tots ells des de la mateixa capital kenyana dijous 23 de març. D’aquests, només 13 van aconseguir finalitzar el ral·li que era puntuable per als campionats de pilots, constructors i producció.

Les pluges intermitents caigudes en les jornades prèvies a la celebració del ral·li van deixar les pistes forestals en força mal estat a causa de les profundes roderes que generaven els camions en el seu pas per les pistes enfangades, pistes que en brillar el sol s’assecaven ràpid deixant les roderes dures com el ciment. El caràcter intermitent de les pluges no va permetre a les autoritats arranjar les pistes pel que el terreny d’entrada es presentava com un autèntic trenca-cotxes.

La primera etapa era un bucle amb sortida i arribada de Nairobi per dirigir-se cap al sud del país passant pels peus del Kilimanjaro i creuant els Taita Hills. La sortida als 57 equips participants es va donar el dijous 23 març a les 10 del matí on la manca de pluja, que havia caigut amb intensitat dies abans a la celebració del ral·li i havia deixat les pistes en força mal estat, va ser la principal senya, el que afavoria el Nissan 200 SX de Per Eklund i David Whittock, que amb el dorsal número 1 sortien per davant dels tres Lancia Delta Integrale i per tant tenien la pista neta de pols.

Tot i així els argentins Jorge Recalde i Jorge del Buono, que havien passat vora dos mesos entrenant-se i exprimint al màxim el seu Lancia Delta Integrale, i que competien amb el número 3, van fer-se amb el liderat de la prova ja en el primer control horari, peró en arribar a l’equador de l’etapa, en la primera passada per Taita Hills, el Nissan 200 SX pilotat pels locals Mike Kirkland i Robin Nixon, passava a liderar la prova per tan sols un minut de diferència amb els pilots sudamericans de Lancia.

En el segon pas per Taita Hills, de retorn cap a Nairobi, Per Eklund i David Whittock revolcaven el seu cotxe el que va deixar la pista més neta de pols als Lancia Delta Integrale, facilitant que Jorge Recalde i Jorge del Buono tornessin a liderar la prova amb els italians Massimo Biasion i Tiziano Siviero enganxats darrera d’ells. Per darrera dels dos Lancia oficials s’establia una lluita per la darrera plaça de podi entre els kenyans Mike Kirkland i Robin Nixon i el Toyota Supra Turbo de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, cotxe que Toyota preferia desplaçar fins al continent africà enlloc del Toyota Celica GT-4 conèixer més la seva fiabilitat tot i ser de propulsió.

Les exigències i la duresa de la prova van ocasionar fins a 30 baixes en la primera etapa, la majoria dels quals corresponents a pilots amateurs o amb cotxes no oficials i per tant d’una preparació menor.

Amb unes hores de descans entremig, el divendres a mig matí, a les 11, es donava la sortida a la segona etapa, la més llarga de totes que portaria als 27 equips que continuaven en competició cap a la regió nord de la capital kenyana, per retornar a la capital el diumenge a primera hora de la tarda. La tónica de la primera etapa es mantenia quasi bé igual en arribar a la neutralització de Kabernet, equador de la jornada, amb els dos Lancia Delta Integrale oficials separats per tan sols 6 minuts i 26 segons, mentre que el tercer classificat, el Toyota Supra de Björn Waldegård i Hans Thorszelius l’haviem d’anar a buscar a 44 minuts i 22 segons dels argentins fortament pressionats pel Nissan 200 SX dels locals Mike Kirkland i Robin Nixon que es trobaven a 6 minuts dels suecs tot i haver trencat un esmortidor posterior.

La sensació de superioritat dels Lancia es va maximitzar quan en un sector no competitiu del ral·li ambdos cotxes oficials es varen quedar sense carburant, peró ràpidament un helicòpter d’assistència els va portar la quantitat suficient per tal de poder continuar el seu camí sense apenes perdre temps. Peró contradictòriament, la superiotat de l’equip va suposar l’abandonament dels líders Jorge Recalde i Jorge del Buono; un helicòpter seguia el concurs del cotxe número 3 i en divisar que s’acostava un tot-terreny en sentit contrari, aquest va fer una maniobra de descens per tal d’alertar als conductors que de cara els hi vindria un cotxe de ral·lis a alta velocitat, la maniobra va espantar unes ovelles que hi havia als voltants de la pista que van arrancar a còrrer amb tan mala fortuna que van colisionar contra el cotxe dels pilots argentins. Com a conseqüència de l’impacte es va malmetre el radiador de l’oli i de l’aigua del seu cotxe veient-se obligats a abandonar uns quilòmetres més enllà quan les assistències eren incapaces de reparar els danys soferts per haver seguit circulant amb els dos radiadors malmesos.

Contemporàniament aquest incident, en el camí de retorn cap a Nairobi, Björn Waldegård i Hans Thorszelius trencaven una bieleta de la direcció, el que va ocasionar que la parella sueca hagués de fer una reperació d’emergència i circular a una velocitat força reduida per tal d’arribar a les assistències, missió que aconseguirien però havent deixat molt temps en ella.

Així doncs els incidents deixaven a Miki Biasion i Tiziano Siviero en primera posició abans de celebrar-se la última etapa amb un marge de gairebé 40 minuts vers el Nissan 200 SX de Mike Kirkland i Robin Nixon i de 1 hora i 37 minuts vers el mateix cotxe japonès dels també locals Vic Preston jr i John Lyall. Els kenyans gaudien d’una hora de marge vers el Volkswagen Golf GTi 16V de Stig Blomqvist i Björn Cederberg, endarrerits en els primers compassos de la prova per una caixa de canvis trencada així com un para-brises trencat en colisionar contra un animal.

La victòria dels italians peró no era segura, doncs aquests començaven arrossegar problemes d’embragatge i caixa de canvis. La substitució d’aquests elements comportaria una hora de feina, el que deixaria als pilots de Lancia uns 15 o 20 minuts per darrera de Mike Kirkland i Robin Nixon i per tant obligats a forçar el ritme per intentar recuperar la condició de líders, donada aquesta situació, Claudio Lomardi, nou director de l’equip en substitució de Cesare Fiorio que havia marxat a Ferrari, va decidir no intervenir en el Lancia Delta Integrale número 2 i confiar en el bon fer dels seus campions del món.

Els transalpins no només van saber cuidar la seva mecànica en els 17 controls horaris de 873,65 km de distància que restaven per celebrar-se en la tercera i última etapa, sinó que a més a més es varen beneficiar d’una averia en els dos Nissan 200 SX que el seguien. Mike Kirkland i Robin Nixon, principals rivals dels líders, cedien uns 20 minuts en trencar una rótula del seu cotxe, mentre que Vic Preston jr i John Lyall patien una averia en el canvi de velocitats, amb tan mala fortuna que no van poder baixar del cotxe per començar a desmuntar peces abans no arribessin les assistències doncs un lleó rondava pels voltants.

Si bé el segon Nissan 200 SX va poder continuar en competició i retornar a Nairobi a primera hora de la tarda del dilluns 27 de març, quan el ral·li s’acabava, els locals perdien molt de temps, cedint tres posicions i el més important, la darrera plaça de podi que anava a parar en mans de Stig Blomqvist i Björn Cederberg a bord del Volkswagen Golf GTi 16V.

Així doncs els pilots italians campions del món Miki Biasion i Tiziano Siviero revalidaven la seva victòria aconseguida la temporada anterior amb 6 hores 55 minuts i 27 segons de penalització, 1 hora 20 minuts i 44 segons per davant dels locals Mike Kirlkand i Robin Nixon, que pujaven al podi cap-cots doncs aquesta temporada tenien dipositades moltes esperances en superar la segona plaça de l’any anterior peró que finalment no va poder ser. Stig Blomqvist i Björn Cederberg tancaven el podi a 2 hores 22 minuts i 12 segons del temps dels guanyadors de la prova de pasqua.

En la categoria reservada als cotxes de producció, el belga i líder de la provisional Grégoire de Mevius era el principal favorit a la victòria final; inscrit amb un Mazda 323 4WD de l’equip Mazda Italia i acompanyat del local Abdul Sidi, el pilot era l’únic supervivent de la classe en prendre la sortida a la tercera i última etapa peró en ella la caixa de canvis va cedir i la categoria va quedar órfena d’equips pel que la general romania igual com va acabar el Ral·li de Portugal, amb de Mevius al capdavant amb 27 punts.

Miki Biasion aconseguia a Kenya la seva tercera victòria consecutiva de la temporada, el que disparava al pilot italià al capdavant de la taula provisional del campionat de pilots amb 60 punts. Stig Blomqvist, que sumava 12 punts arrel del seu tercer lloc, aconseguia empatar a 20 punts en segona posició amb el seu compatriota Ingvar Carlsson, guanyador del Ral·li de Suècia inaugural. En la tercera posició provisional s’establia un quadruple empat entre els 4 pilots que varen finalitzar segons en els 4 ral·lis celebrats.

En el campionat de marques Lancia marxava vent en popa gràcies a la tercera victòria de tres possibles dels seus pilots campions mundials, ja que Suècia no era puntuable en marques. Mazda, tot i sortir amb el compte a zero de la seva visita a terres africanes, es mantenia en segona posició superant per només 2 punts a Toyota que sumava 12 punts gràcies al quart lloc de Björn Waldegård i Hans Thorszelius.