Ral·li Portugal 1982

El dissabte 6 de març de 1982, 23 equips participants acompanyaven la cerimònia de clausura del 16è Ral·li de Portugal a Estoril, tercera cita en el calendari del campionat del món de ral·lis. La ronda portuguesa tenia un recorregut mixte d’asfalt i terra composat per 40 especials cronometrades de 637,07 km de distància a les quals se’ls hi donava el tret de sortida el dimecres 3 de març des de la mateixa ciutat costanera. A la prova, que entregava punts en els campionats de pilots i constructors, s’hi donaven cita 91 equips dels 107 que prèviament havien oficialitzat la seva inscripció.

La primera etapa, celebrada en dimecres, estava composada per tres trams sobre asfalt a la Serra de Sintra que es repetien fins a tres vegades, el que donava lloc a 9 especials cronometrades de 64,47 km de distància. En elles els pilots d’Opel Henri Toivonen i Fred Gallagher van sortir a per totes adjudicant-se de manera consecutiva l’escratx en les set primeres especials cronometrades fins que en la vuitena punxava una roda del seu Ascona 400 els hi suposava perdre de l’ordre de mig minut i el lideratge.

Hannu Mikkola i Arne Hertz, autors d’un escratx ex aequo amb Henri Toivonen i Fred Gallagher a la quarta especial cronometrada així com en aquesta vuitena, prenien el relleu a la parella de la formació de Rüsselheim. Walter Röhrl i Christian Geistdörfer tancaven la primera jornada amb el millor temps en la novena especial cronometrada, amb el que la taula de temps a la neutralització de la primera etapa s’estrenyia molt entre els primers classificats.

Així doncs, després de les 3 passades pel bucle de Sintra, Hannu Mikkola i Arne Hertz entraven a l’Autodrom d’Estoril a partir de 2 quarts de 5 de la tarda en la primera posició per 5 segons de marge vers Henri Toivonen i Fred Gallagher, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer amb un altre Opel Ascona 400, ho feien a 8 segons dels líders. Les pilots d’Audi Michèle Mouton i Fabrizia Pons, tot i no fer massa soroll, es trobaven en quarta posició a 19 segons dels seus companys d’equip.

Després d’estar neutralitzats durant 5 hores i mitja, la nit del mateix dimecres arrancava ja la segona jornada amb 124,37 km de distància cronometrada al llarg de 9 proves especials de terra, en les que els primers incidents es van començar a succeir i que tanmateix conduirien als 81 participants que restaven en actiu fins a Viseu, a mig camí cap al nord, on hi entrarien a 1 quart de 12 de matí de l’endemà dijous.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer s’imposaven en la primera prova especial de l’etapa i superaven als seus companys d’equip alhora que estrenyien encara més el gap amb els líders. En la següent cronometrada Hannu Mikkola i Arne Hertz, atacaven fort per tal de lligar la seva posició, però la pressió els va portar a cometre una errada i en bolcar el seu Audi Quattro arran d’una sortida de pista, els nòrdics es veien obligats a a abandonar. Les seves companyes d’equip, la provençal Michèle Mouton i la turinesa Fabrizia Pons, marcaven el millor registre en aquesta prova especial i en superar les dues parelles d’Opel d’una vegada, accedien a liderar la taula general de temps.

Walter Röhrl i Christian Geistdörfer així com Henri Toivonen i Fred Gallagher seguien collant a les líders, i els dos equips d’Opel s’imposaven en la tercera prova especial, mentre els germànics ho feien en solitari en la quarta. Sense aconseguir desbancar a les pilots d’Audi, aquestes responien amb 3 escratxs consecutius, per tancar l’etapa amb un quart escratx i fer entrada així al parc tancat de Viseu amb 58 segons de marge vers Walter Röhrl i Christian Geistdörfer.

L’altra cara de la moneda en el si de l’equip Opel era Henri Toivonen i Fred Gallagher, els pilots patien una nova punxada en la sisena prova especial del bucle, la més llarga de tota l’etapa, i malgrat poder finalitzar la cronometrada, ho feien amb la suspensió posterior molt malmesa, obligant als seus mecànics a canviar tot el tren posterior en una assistència molt llarga que els suposava incórrer en una penalització per retard que els feia descendre fins l’onzena posició provisional. Els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, prenien llavors la darrera posició de podi, conservant-la fins a l’entrada a Viseu, on hi fitxaven a 5 minuts de les líders. Tony Pond i Kevin Gormley, autors del millor temps en la vuitena prova especial, eren quarts a 38 segons de la parella de Toyota i precedien en 50 segons a l’altra parella sueca de Toyota, Per Eklund i Ragnar Spjuth.

La tercera etapa era la més curta de totes les celebrades en la setzena edició del ral·li, tenia només 4 especials cronometrades de 87,39 km competitius en el seu programa, i la seva cel·lebració suposava arribar a Povoa de Varzim. La sortida de l’etapa es cel·lebrava 6 hores més tard que els 47 equips en actiu arribessin a Viseu, és a dir, a 1 quart de 6 de la tarda, mentre que la seva finalització estava programada a mitjanit.

Michèle Mouton i Fabrizia Pons van seguir eixamplant encara més el seu domini marcant els 4 escratxs de l’etapa, el que a la taula de temps es va traduir en un increment de gairebé 1 minut vers els seus més immediats perseguidors, els alemanys Walter Röhrl i Christian Geistdörfer. D’altra banda els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius es van veure obligats a abandonar la prova lusa en la seva vint-i-unena prova cronometrada, tercera de l’etapa, en trencar el diferencial del seu Toyota Celica 2000 GT; la baixa de la parella situava en posicions de podi el Nissan Violet GT dels birtànics Tony Pond i Kevin Gormley, els quals entraven a Povoa de Varzim a 7 minuts i 26 segons de les líders i veient com Per Eklund i Ragnar Spjuth havien reduit el gap de 50 fins als 31 segons.

Fafe donava inici a la quarta etapa el divendres a primera hora de la tarda, sent aquesta la etapa més llarga i més dura de totes cinc que es disputaven amb 331,40 km cronometrats repartits en 16 especials que finalitzarien dissabte al matí. A Fafe hi empataven a l’escratx els tres primers equips classificats per a partir de llavors començar-se a produir una autèntica cursa d’eliminació, doncs a Cabreira, segona especial de l’etapa, Walter Röhrl i Christian Geistdörfer patien una aparatosa sortida de pista que els obligaria a abandonar la prova, cedint la segona plaça a Tony Pond i Kevin Gormley.

Els britànics però no van poder gaudir gaire de la seva posició, doncs a Marão, tercera especial cronometrada de l’etapa, el motor del seu Nissan deia prou i els pilots es veien obligats a abandonar, amb el que la parella sueca de Toyota formada per Per Eklund i Ragnar Spjuth pujaven fins a la segona posició, mentre que Jean-Luc Thérier i Michel Vial tancaven provisionalment el podi a bord d’un Porsche 911. Paral·lelament, Michèle Mouton i Fabrizia Pons s’imposaven en aquestes dues proves especials per tal d’obrir una distància pràcticament definitiva.

Per Eklund i Ragnar Spjuth trencaven momentàniament la ratxa de les líders en la quarta prova especial, però aquestes hi tornaven en la segona passada per Marão, cinquena prova especial del bucle. A partir de llavors, la provençal i la torinesa van relaxar el ritme per assegurar-se l’arribada a Tomar l’endemà dissabte al migdia, habilitant que Henri Toivonen i Fred Gallagher, amb urgències després de que un segon problema amb el seu pont posterior en la jornada anterior els condemnés a la vint-i-dosena posició provisional, cobressin protagonisme mediàtic amb 7 escratxs en les següents 8 proves especials.

L’esforç que estaven sotmetent el pilot finlandès i el copilot britànic al seu Opel Ascona 400 els permetia escalar fins la sisena plaça, abandonaments inclosos, però finalment quan mancaven dues cronometrades per completar l’etapa, l’embragatge del seu cotxe cedia i la formació de Rüsselheim es quedava sense integrants.

Entre els abandonaments previs esmentats era de destacar el que patien Jean-Luc Thérier i Michel Vial a la primera passada pel respectable tram d’Arganil, onzena prova especial cronometrada del bucle, quan la suspensió posterior del seu Porsche 911 cedia. L’austríac Franz Wittmann i l’alemany Peter Diekmann, eren els grans beneficiats de la debacle de la quarta etapa i un cop havien solventat els problemes de turbo que havien afligit el seu Audi Quattro en els compassos incials de la prova, prenien la tercera plaça provisional si bé aquests ho feien a 21 minuts de les caps de files i a 10 minuts de la segona posició provisional.

Franz Wittmann i Peter Diekmann guanyaven l’especial de l’abandonament d’Henri Toivonen i Fred Gallagher, mentre que Michèle Mouton i Fabrizia Pons tancaven l’etapa amb dos escratxs més per tal d’entrar al parc tancat de Tomar amb 11 minuts i 59 segons de marge amb Per Eklund i Ragnar Spjuth. Franz Wittmann i Peter Diekmann eren tercers a la taula a 21 minuts i 11 segons de les líders, però amb la tranquilitat de tenir el Ford Escort RS1800 dels locals Carlos Torres i Filipe Lopes a 26 minuts i 54 segons del seu registre.

Les grans distàncies que separaven els integrants del podi i els seus aspirants, convertien les 2 proves especials cronometrades asfaltades de 29,44 km de distància en un mer tràmit. Amb sortida de Tomar el dissabte 6 de març a les 6 de la tarda, l’arribada a l’Autodrom d’Estoril es produia 4 hores i mitja després. Malgrat no tenir la necessitat, Michèle Mouton i Fabrizia Pons marcaven el millor temps en totes dues proves especials per tal d’aconseguir acumular un total de 18 escratxs al llarg de tota l’edició.

Sense drames en la part alta de la classificació, el 16è Ral·li de Portugal finalitzava a última hora del dissabte 6 de març de 1982 amb la victòria de Michèle Mouton i Fabrizia Pons, les pilots d’Audi guanyaven el seu segon ral·li al mundial en aturar el cronòmetre amb un temps total de 7 hores 39 minuts i 36 segons, és a dir 13 minuts i 7 segons menys que els pilots suecs de Toyota Per Eklund i Ragnar Spjuth. Franz Wittmann i Peter Diekmann, a 27 minuts i 49 segons de les seves companyes d’equip, pujaven per primera vegada en un podi del mundial.

En la taula provisional del campionat de pilots, tot i el zero que s’emportava a causa de l’accident, Walter Röhrl seguia mantenint la primera posició amb un marge de només 4 punts vers Michèle Mouton, qui tanmateix gràcies a la victòria, es recuperava del seu zero al Monte-Carlo i escalava fins la segona posició provisional. Per Eklund obtenia una bona recompensa del seu segon lloc així com dels nombrosos abandonaments, el que permetia al suec situar-se en la tercera plaça provisional.

En el campionat de constructors Audi sumava 18 punts al ral·li, els quals permetien als d’Ingolstadt superar al capdavant de la provisional als seus compatriotes d’Opel, que després dels abandonaments dels seus dos equips oficials, s’havien de conformar amb els 12 punts que els hi donaven la victòria en grup 2 dels locals Antonio Ferreira i Carlos Resende. Toyota sumava 16 punts a la cita ibèrica i desplaçava a Porsche fora del podi.