Ral·li Monte-Carlo 1975

El dimecres 15 de gener de 1975 es donava la sortida als 96 equips participants dels 114 que prèviament havien formalitzat la seva inscripció en el 43è Ral·li de Monte-Carlo. Una sortida que tenia lloc a les ciutats europees de
Monte-Carlo, Varsòvia, Atenes i Estocolm i des de la ciutat marroquina d’Agadir; si bé hi havia una sisena cerimònia
de sortida programada a Aberdeen, Escòcia, cap participant emprenia la ruta cap al principat de Mònaco des
d’aquest punt i aquesta no s’acabava celebrant. La ronda alpina, que era la primera del calendari en el campionat del
món de ral·lis, tenia en el seu programa 22 proves especials cronometrades llur distància total competitiva assolia els
472,0 km, una distància que només 43 equips participants aconseguirien completar el divendres 24 de gener.

Els diferents punts de sortida convergien en la ciutat provençal de Gap, des d’on a partir de dos quarts de dotze de la nit del dissabte es programa un petit bucle de 4 trams, 2 en sòl francès, 2 en sòl italià, anomenat selectiu, ja que aquest hauria de permetre només als 180 primers classificats continuar amb les dues següents etapes de competició, un tràmit que degut a l’increment en les quotes d’inscripcions, de 1500 francs en l’anterior edició a 3000 en l’actual, havia esdevingut del tot innecessari.

Els italians Sandro Munari i Mario Manucci s’imposaven en la primera de les quatre proves especials programades per davant dels FIAT 124 Abarth Spider dels finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki i dels també italians Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini, amb el que en bona lògica els transalpins esdevenien els primers líders de la prova. Una posició que els líders confirmaven en imposar-se en les 2 següents cronometrades que finalment s’acabaven celebrant.

L’alegria en el si de l’equip Lancia era però continguda a l’arribada a Mònaco el diumenge al matí, doncs el Beta Coupé d’Amilcare Ballestrieri i Piero Sodano ni tan sols arribava a Gap per una averia en el motor, mentre que en la segona prova especial del recorregut, i en un mateix revolt, els italians perdien a dos dels tres Lancia Stratos HF inscrits a l’esdeveniment. El primer en caure van ser els francesos Jean-Claude Andruet, campió de l’anterior edició l’any 1973, i Yves Jouanny, qui substituïa a la lesionada Michèle Espinosi “Petit”; els gals trepitjaven una placa de gel i en patir una sortida de pista, aquests trencaven el càrter del seu cotxe obligant-los a abandonar. 15 minuts més tard arribava l’hora de la desgràcia per a Raffaele Pinto i Arnaldo Bernacchini, els italians trepitjaven la mateixa placa de gel i en anar-se’n de morro, destrossaven la seva unitat del cotxe torinès.

Així doncs Sandro Munari i Mario Manucci entraven al Principat de Mònaco amb un marge de gairebé 2 minuts vers els finlandesos Markku Alén i Ilkka Kivimäki al terme d’aquest primer escull competitiu. Per la seva banda Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini es classificaven mig minut per darrera dels seus companys d’equip i tancant les posicions de podi amb un marge de només 11 segons amb els seus també companys de formació Hannu Mikkola i Jean Todt. Walter Röhrl i Jochen Berger, vigents campions europeus de ral·lis, eren cinquens classificats a gairebé 3 minuts dels líders precedint en 5 segons el quart FIAT 124 Abarth Spider de Bernard Darniche i Alain Mahé.

Dilluns al vespre els pilots que sortien de Mònaco ho feien per afrontar la segona etapa del ral·li, coneguda oficialment com recorregut comú, la qual incloïa 9 proves especials de 229,50 km cronometrats i, que després de dos re-agrupaments a Val les Bains i Digne, finalitzava el dimecres al matí. L’etapa s’iniciava amb dues baixes il·lustres, les dels Alpine A110 i A310 de Jean Ragnotti i Pierre Thimonier i de Jean-Luc Thérier i Michel Vial respectivament, les dues parelles franceses es trobaven amb un terreny bastant diferent al que els seus “ouvreurs” els hi havien comunicat, doncs aquests hi passaven amb massa antelació pel tram, i en veure’s sorpresos pel de gel, aquests patien un accident que els obligaven a abandonar el ral·li en el primer tram que es celebrava.

Dos trams més endavant es registraven tres incidents més, els suecs Anders Kullang i Claes-Goran Andersson, a bord d’un dels Opel Ascona oficials, xocaven vers un camió en l’enllaç cap a la setena especial cronometrada, tercera en el còmput de l’etapa, i es veien forçats a abandonar, un camí que també seguirien els seus companys d’equip Walter Röhrl i Jochen Berger en trencar el motor de la seva unitat del model alemany ja en el desenvolupament d’aquesta especial. Bernard Darniche i Alain Mahé eren els tercers en abandonar en aquesta cronometrada, els francesos veien com una averia en la bomba d’oli del seu FIAT 124 Abarth Spider deixava el seu propulsor mut.

En aquest context va ser quan Jean-Pierre Nicolas i Vincent Laverne es llençaven a l’atac de les primeres posicions, els francesos que en aquell instant eren quarts classificats a gairebé 4 minuts dels líders, encadenaven tres escratxs consecutius per assolir la segona plaça provisional a 3 minuts i mig de Sandro Munari i Mario Manucci, un guany de posicions que tanmateix era facilitat per una munta equivocada de pneumàtics, sense claus, en l’equip FIAT que es veien així superats per l’únic Lancia i Alpine que seguien en actiu.

En les següents cronometrades la classificació s’estabilitzava, sense canvis rellevants en la taula provisional ni cops de teatre, fins que en la novena i última prova especial de l’etapa, els herois de la nit es veien obligats a abandonar la competició en derrapar excessivament el seu Alpine A110 i patir-hi un accident.

Un altre aspecte negatiu d’aquesta etapa es va tornar a produir a Burzet, si bé en l’edició de 1973 els incidents van ser causats per una gran nevada caiguda en pocs minuts, que deixava a molts participants blocats a la carretera i fora de temps en el següent control horari, en aquesta ocasió van ser els veïns qui intentaren boicotejar la prova llençant claus a la carretera i dipositant-hi rocs per impedir el pas dels participants, el que va obligar a l’organització a endarrerir lleugerament el programa en punxar-hi rodes fins i tots els gendarmes francesos.

Dels 75 equips que marxaven de Mònaco dilluns al vespre, només 47 hi aconseguien retornar dimecres al matí, amb els italians Sandro Munari i Mario Manucci mantenint la primera posició. Els de Lancia afluixaven una mica el ritme en les darreres especials de la segona etapa per tal de conservar la mecànica, el que permetia a Markku Alén i Ilkka Kivimäki fer entrada al parc tancat del Principat a 3 minuts i 23 segons de la parella líder, Hannu Mikkola i Jean Todt que ocupaven la tercera posició provisional a 4 minuts i 16 segons dels del Stratos, podien afrontar la tercera i última etapa amb la tranquil·litat de saber que just per darrera seu, s’hi trobaven els seus companys d’equip Fulvio Bacchelli i Bruno Scabini a més de 5 minuts d’ells.

A partir de les 6 de la tarda del dijous es disputava la tercera i última etapa del ral·li, la popularment coneguda com la nit dels colls. L’etapa era un bucle de 3 trams pels que s’hi passava en tres ocasions, generant així un total de 9 proves especials de 156 km cronometrats.

En la primera passada pels colls els tres equips que ocupaven posicions de podi es repartien els tres millors temps, amb el que la classificació només s’estrenyia lleugerament entre els FIAT de Markku Alén i Ilkka Kivimäki i de Hannu Mikkola i Jean Todt. Conscients de que donar caça a Sandro Munari i Mario Manucci era ja impossible, l’interès en el que restava de nit romania en la lluita per la segona posició entre els dos companys de la marca torinesa, una lluita que ja en la segona passada pels tres colls aconseguia decantar al seu favor Hannu Mikkola i Jean Todt.

Completades les 22 proves especials programades el dijous al matí, Sandro Munari i Mario Manucci certificaven la seva victòria a la ronda alpina amb un temps total de 6 hores 25 minuts i 59 segons; si bé el pilot italià assegurava que en aquesta ocasió s’havia hagut d’esforçar menys que en l’edició de 1972, on la parella de Lancia també s’emportava la victòria. Hannu Mikkola i Jean Todt cobrien els 472 km cronometrats en 3 minuts i 6 segons més que els guanyadors, el que els valia ocupar la segona posició del podi, mentre que Markku Alén i Ilkka Kivimäki tancaven el podi monegasc a 3 minuts i 47 segons de la primera plaça.

L’any 1975 encara no existia un campionat dedicat als pilots i només es comptabilitzaven els millors resultats de cada marca, així doncs a la conclusió de la cita inaugural del mundial de ral·lis, lògicament Lancia era el primer líder tot seguit de FIAT i Alpine, que malgrat tot acabaven la prova en cinquena posició gràcies al veterà Jacques Henry i Maurice Gelin.