..:: HdR.cat – 14 desembre ::..

Dominadors de bona part del ral·li Mikkola-Hertz aconseguien una victòria neutre.

Dotzena i última prova en el calendari del campionat del món de ral·lis, el 11è Ral·li Bandama finalitzava el divendres 14 de desembre de 1979 a Abdijan, capital del país, amb només 8 equips presents dels 57 participants que prenien la sortida el diumenge 9 de desembre un cop disputats els 5622 km de distància que tenia la prova en diferents sectors competitius.

Un tronc es va posar en el camí de Waldegård-Thorszelius a la possible victòria en la tercera etapa.

La prova bàsicament es plantejava com un duel entre Peugeot i Mercedes, doncs les dues marques eren les que més efectius destinaven a la prova africana, sent els alemanys qui destinaven més material i recursos al ral·li.

Per a Peugeot la prova començava amb mal peu quan un dels seus principals efectius de l’equip, el pilot guanyador de la prova l’any 1978 així com del Safari’78, el francès Jean-Pierre Nicolas i el seu copilot Jean de Alexandris trencaven el pont posterior del seu 504 V6 Coupé quan amb prou feines havien disputat uns 30 km del ral·li. Un cop reparat el seu Peugeot, els francesos reprenien la competició, per 10 km més tard, reproduir-se l’averia, provocant ara ja si, el seu abandonament de la prova. Les dues altres bases de l’equip, Timo Mäkinen i Jean Todt, així com Jean-Claude Lefebvre i Christian Delferrier s’endarrerien considerablement en patir unes respectives punxades.

Aquests incidents en el si de l’equip Peugeot aplanava molt el camí per als integrants de Mercedes, els quals després dels 240 km de la primera etapa, considerada com un pròleg, lideraven la prova amb Andrew Cowan i Klaus Kaiser en posició de líders seguits a 1 minut, ja que el cronometratge en la prova africana es feia per minuts, pels seus companys d’equip Hannu Mikkola i Arne Hertz i Vic Preston jr. i Mike Doughty.

Només inciar-se la segona etapa de camí cap a Yamoussoukro, Timo Mäkinen i Jean Todt van començar a retallar distàncies, peró una nova punxada en el seu 504 V6 Coupé truncava l’esforç. Mentre que en el si de l’equip Mercedes, Hannu Mikkola i Arne Hertz a mitja segona jornada aconseguia fer-se amb la primera posició del ral·li amb dos minuts d’avantatge vers els seus companys d’equip, els suecs Björn Waldegård i Hans Thorszelius, als quals la segona plaça ja els hi anava bé per aconseguir el seu principal objectiu, esdevenir els primers pilots campions mundials, si bé havien de vigilar de reull els progressos que poguessin fer per darrera, a només 1 minut d’ells, els seus companys Andrew Cowan i Klaus Kaiser, així com els pilots de Peugeot Timo Mäkinen i Jean Todt.

En la part final de la segona etapa peró, la balança es va seguir inclinant del cantó de Mercedes, quan a Timo Mäkinen i Jean Todt, principals adversaris de l’equip de l’estrella, se’ls hi va reproduir l’averia que havia deixat fora de cursa a Jean-Pierre Nicolas i Jean de Alexandris. Les assistències van reparar el seu cotxe, peró la parella finlandeso-francesa reprenia la marxa a 2 hores i mitja dels liders del ral·li.

Per a més desgràcia dels de Peugeot, quan Jean-Claude Lefebvre i Christian Delferrier es trobaven en tercera posició, un cop havien superat els Mercedes 450 SLC d’Andrew Cowan i Klaus Kaiser així com el de Vic Preston i Mike Doughty, una biela deixava el seu motor de sis cilindres mut, pel que tota esperança per la marca francesa residia en els locals Alain Ambrosino i Robert Schneck, peró aquests es trobaven ja a 1 hora i 15 minuts del cap de cursa.

Els membres de Toyota van correr una sort similar als de Peugeot, quan els seus pilots només sortir d’Abidjan havien d’aturar-se a solucionar uns problemes de sobre-escalfament en els seus Celica. Més tard, els pilots francesos de l’equip, Jean-Luc Thérier i Michel Vial, quan es trobaven retallant distàncies després que el seu motor es negués a rugir durant uns 20 minuts, patien una forta de pista que els obligava a abandonar el ral·li.

De fet els Mercedes semblaven els únics cotxes que progressaven sense lamentar contra-temps i en les seves assistències els mecànics es limitaven a fer operacions bàsiques de manteniment, com canviar rodes, pastilles de fre i revisar els nivells, de fet només Hannu Mikkola i Arne Hertz havien de lamentar danys en la seva carrosseria fruit d’un impacte amb un cotxe que els precedia, i el qual en aixecar pols en el seu progrés per les pistes ivorianes, no va ser divisat pels escandinaus de Mercedes, moment en el que el liderat va recaure de manera temporal en mans de Björn Waldegård i Hans Thorszelius. Abans peró d’acabar la segona jornada, uns problemes de frens en el 450 SLC dels suecs, retornava el liderat en mans de Hannu Mikkola i Arne Hertz pel marge estret de 4 minuts.

Una altra baixa de la segona etapa era la que afectava el Renault 5 Alpine de Bruno Saby i Daniel Le Saux, els quals van intentar finalitzar-la amb les suspensions del seu cotxe totalment inoperatives, i malgrat que van aconseguir arribar a Yamoussoukro, la parella franceso-ivoriana ho feien fora del periode de temps permés com a màxim pel reglament particular i els de Renault es veien automaticament exclosos, pel que només 17 equips podien continuar la tercera jornada del ral·li.

La tercera etapa del ral·li, un bucle amb sortida i arribada a Yamoussoukro passant per la ciutat costanera de San Pedro es va disputar sense gaires canvis importants més enllà de la baixa de sis vehicles més entre els que destacava la dels portuguesos Carlos Torres i Miguel Oliveira, els quals després d’haver aconseguit completar amb forces penúries la segona etapa, es veien obligats a deixar el ral·li per una averia de l’alternador del seu Ford Escort RS2000.

L’altre fet rellevant d’aquesta tercera etapa es produia quan Björn Waldegård i Hans Thorszelius es topaven amb el tronc d’un arbre caigut enmig de la via, el que els obligà a fer una aturada d’emergència per reparar la xapa del seu Mercedes 450 SLC. Aixó donava un marge de 35 minuts al liderat de Hannu Mikkola i Arne Hertz, el que va motivar al cap de l’equip alemany a donar la consigna de respectar les posicions, ordre que els dos principals equips van respectar ja que d’aquesta manera uns guanyaven el ral·li i els altres el mundial.

La quarta i última etapa, de només 720 km, portava als 11 equips supervivents de retorn a Abdijan, on la baixa per averia elèctrica del Peugeot 504 V6 Coupé de Timo Mäkinen i Jean Todt era el fet més rellevant, pel que només 10 cotxes aconseguien arribar a la capital ivoriana, dos d’ells peró ho feien fora de les dues hores de retard màxim acumulat i per tant tot i haver creuat la línia de meta, eren exclosos de la prova pel que 8 eren els equips que completaven el ral·li africà, sent els 4 primers classificats els 4 Mercedes oficials, tot una proesa per la marca de l’estrella.

Hannu Mikkola i Arne Hertz eren els pilots més ràpids, amb 3 hores i 23 minuts de penalització acumulada, ja que en el Bandama així com en el Safari, no es cronometava el temps per cobrir un sector, sino que aquests s’havien de fer en un temps determinat per la organització, un temps que sempre resultava pràcticament impossible, i només s’anaven sumant els temps de penalització, és a dir, quan de temps s’havien excedit del determinat pels organitzadors. Björn Waldegård i Hans Thorszelius per la seva banda, completaven el recorregut 35 minuts per darrera dels seus companys. Andrew Cowan i Klaus Kaiser tancaven el podi a 47 minuts dels seus companys i guanyadors de la cita africana.

Cowan-Kaiser tancaven el podi precedint a Preston-Doughty en el que era un quatriplet de Mercedes.

La segona posició que aconseguia Björn Waldegård, permetia al pilot suec afegir 15 punts en el seu compte particular, i descartar tanmateix els sis punts que havia tret al Safari, arribant a un total de 112 punts sumant els seus 7 millors resultats. Hannu Mikkola, tot i tancar la temporada amb un excel·lent estat de forma amb les victòries del RAC i del Bandama, es quedava a un sol punt del suec, pel que Björn Waldegård es coronava com el primer pilot campió del món de ral·lis. Markku Alén, absent a la prova donada la decisió de FIAT de no competir oficialment aquella temporada, tancava el podi del campionat amb 68 punts.

Pilot	Punts
Björn Waldegård	112
Hannu Mikkola	111
Markku Alén	68

Mercedes no competia de forma regular en el mundial de ral·lis, si bé ja es començava a dir que de cara la temporada següent la seva implicació en el campionat s’incrementaria, pel que la seva gran proesa ivoriana va ser pràcticament estèril a efectes de campionat. Datsun que sumava 12 punts gràcies a la victòria en Grup 2 aconseguia escurçar la distància amb els campions de Ford, si bé no guanyaven plaça, mentre que FIAT, tot i no competir oficialment, tancava el podi amb 92 punts.

Waldegård-Thorszelius semblaven destinats a repetir el segon lloc de la temporada anterior, finalment es feien amb la victòria.

El diumenge 14 de desembre de 1980 Abidjan era escenari de la finalització del 12è Ral·li Costa d’Ivori, prova que a partir d’aquell moment abandonava l’anterior nomenclatura de Bandama. La prova era la dotzena, i per tant última, cita del calendari del campionat del món de ral·lis, a la que s’hi arribava amb tots els títols decidits. En el seu recorregut s’hi trobaven 62 controls horaris amb una distància aproximada de 5226 km, llurs promitjos imposats per la organització eren pràcticament impossibles i que per si sols eren suficients com per anar determinant la classificació.

Recalde-Straimel es recomposaven dels problemes inicials amb un segon lloc.

Dimarts a les 10 del matí es donava la sortida als participants cap a la primera etapa, un breu recorregut amb inici i final a Abidjan composat per 7 sectors selectius que bàsicament haurien de servir com a pròleg per tal de determinar l’ordre de sortida de l’etapa següent, amb un format més habitual per a una prova de ressistència africana. Aquesta primera jornada, tot i comptar amb només 247 km cronometrats, va posar de manifest que una part dels inscrits a la prova no eren més que figurants per tal d’assolir el mínim per seguir mantenint l’estatus de prova mundialista, maniobra permesa en no ser necessaris els documents d’homologació per prendre la sortida. Així dels 52 equips que sortien a Abidjan, només 38 hi aconseguien retornar unes 5 hores després sense que entre les baixes s’hi trobessin pilots de renom.

Tot i l’etapa pròleg del dimarts, la desorganització que reinava a la prova ivoriana, va permetre que els suecs de Toyota, Per Eklund i Hans Sylvan, afrontessin les carreteres ivorianes en primer lloc el dimecres al matí enlloc de la posició que els hi pertocava, el que significava tenir una vista de la carretera molt més lliure de pols en suspensió que no pas els seus rivals. En total la organització havia programat 26 controls horaris amb una distància aproximada total de 2136 km, gràcies als quals els pilots sortits d’Abidjan arribarien a Yamoussoukro el djous a primera hora de la tarda amb un reagrupament a Bouake.

Al poc de la sortida d’Abidjan els riscs de pilotar a velocitats properes als 200 km/h per pistes obertes al trànsit, inclús en zones densament poblades, ràpidament es van posar de manifest quan els oficials de Mercedes Andrew Cowan i Klaus Kaiser patien un espectacular accident en intentar evitar un autobús que circulava en sentit contrari a la sortida d’un canvi de rasant. El 500 SLC de la parella britanico-germànica feia fins a 5 voltes de campana en l’accident i el seu cotxe quedava pràcticament pel desguàs, desfent-se així d’una manera un tan traumàtica el liderat compartit que mantenien Andrew Cowan i Klaus Kaiser amb els seus companys Hannu Mikkola i Arne Hertz.

Paral·lelament a l’accident de la parella oficial de Mercedes-Benz, uns altres pilots oficials, els de Peugeot Timo Mäkinen i Jean Todt, es veien obligats també a abandonar el ral·li en trencar el motor del seu 504 V6 Coupé. En el següent control horari, el dinovè, els qui prenien el camí cap al parc tancat abans d’hora eren els kenyans oficials de Datsun Mike Kirkland i Yvonne Mehta per una averia elèctrica fulminant en el seu 160J. Tanmateix la parella kenyana havia estat inscrita a la prova a última hora i pràcticament no havien pogut reconèixer perfectament el terreny, el que suposava un handicap afegit a la poca potència del seu cotxe.

A l’entrada a Bouake, Hannu Mikkola i Arne Hertz gaudien de 5 minuts de marge vers els seus companys d’equip Björn Waldegård i Hans Thorszelius, mentre que Shekhar Mehta i Mike Doughty eren tercers. Peró en la segona part de l’etapa, tot i que el camí fins a Yamoussoukro revertia una dificultat menor a la que ja havien hagut de fer front fins al moment els participants, una rasqueta es va quedar clavada entre el disc de fre i la llanda del Mercedes-Benz 500 SLC de Björn Waldegård i Hans Thorszelius, ocasionant-lis un bon grapat de problemes que els feia perdre encara més temps en relació als seus companys d’equip Hannu Mikkola i Arne Hertz, que entraven a Yamoussoukro com a líders provisionals amb 48 minuts de penalització, 27 menys que la parella sueca. Tancant el podi encara s’hi trobaven els kenyans de Datsun Shekhar Mehta i Mike Doughty a 41 minuts dels líders.

Per Eklund i Hans Sylvan, tot i gaudir d’una pista neta de pols en suspensió a la sortida d’Abidjan, i fins i tot arribar a compartir el liderat amb els Mercedes-Benz de Hannu Mikkola i Arne Hertz i d’Andrew Cowan i Klaus Kaiser en els primers controls horaris de la segona etapa, ràpidament s’endarreririen per averies de diversa índole, com una fuita de benzina, una fuita de líquid de frens o tres punxades que els obligarien a pilotar 100 km sobre la llanda del seu Celica. En conjunt aquests incidents no només apartaven els suecs del liderat, sino que també de les posicions de podi.

La tercera etapa del ral·li comprenia 15 controls horaris dins un bucle amb arribada i sortida des de Yamoussoukro ressegint la part més occidental del país i la línia de la costa en passar per San Pedro. La sortida als 17 equips participants que restaven en actiu es donava el divendres al migida, mentre que el retorn s’esperava per dissabte a primera hora de la tarda.

En aquesta tercera etapa, un cop els primers participants havien superat el sisè control horari, Hannu Mikkola i Arne Hertz es van trobar amb un problema similar al que la jornada anterior havia afectat als seus companys d’equip, peró per desgràcia dels líders en aquesta ocasió un accident previ d’un dels vehicles d’assistència, va impedir que totes les peces necessàries per a la reparació arribessin al lloc de l’inicident i al Mercedes-Benz 500SLC dels líders només se li va poder canviar l’eix i no els frens, frens que en seguir treballant malament, més endavant van facilitar un accident i el comiat de Hannu Mikkola i Arne Hertz del ral·li.

Björn Waldegård i Hans Thorszelius heredaven així el liderat, seguits de Shekhar Mehta i Mike Doughty, però aviat els kenyans desapareixerien de la compatició quan en intentar esquivar un ciclista que circualava per la pista, feien una maniobra per l’exterior i el seu Datsun 160J acabava estabellat contra un arbre obligant-los lògicament a abandonar el ral·li.

Amb aquestes dues baixes pràcticament consecutives, els argentins de Mercedes-Benz Jorge Recalde i Nestor Straimel pujaven fins la segona posició un cop s’havien recuperat dels problemes inicials amb l’accelerador i que els havien obligat a aturar-se en fins a tres ocasions. Mentre que per darrera de la parella sud-americana, els constants problemes amb els que se n’anaven trobant l’italià Sandro Munari i el seu copilot francès Jacques Jaubert en el seu FIAT 131 Abarth prestat de fàbrica amb patrocini privat, facilitava que la parella francesa resident a la Costa d’Ivori formada per Alain Ambrosino i Jean-Robert Bureau assolissin la darrera plaça de podi amb el seu Peugeot 504 V6 Coupé a l’arribada a Yamoussoukro, en llur parc tancat hi entraven només 13 participants.

La quarta i última etapa del ral·li resseguia part de la primera però en sentit contrari. Amb 733 km competitius repartits en 11 controls horaris, es podia dir que la jornada era pràcticament un tràmit que portava els participants des de Yamoussoukro fins a Abidjan amb sortida el diumenge a la 1 de la matinada i arribada el mateix dia a un quart d’onze. Les distàncies importants que separaven als primers equips classificats van acabar de certificar aquest supòsit i la calma va imperar en les últimes hores de la cita ivoriana que tot i així es cobrava dues víctimes més que no podien fer entrada a la capital nacional.

Superats doncs els 62 controls horaris que la organització havia programat, Björn Waldegård i Hans Thorszelius assolien la victòria en acumular un total de 2 hores i 36 minuts en penalitzacions, 1 hora i 11 minuts menys que els seus companys d’equip argentins, Jorge Recalde i Néstor Straimel. Tancant el podi ivorià a 2 hores i 41 minuts del temps dels líders s’hi trobava el Peugeot 504 V6 Coupé dels francesos Alain Ambrosino i Jean-Robert Bureau.

Francesos però residents a la Costa d’Ivori, Ambrosino-Bureau tancaven el podi.

En el campionat per a pilots, certàmen que feia gairebé un dos mesos que estava decidit en favor del pilot alemany Walter Röhrl, el qual no s’inscribia a la prova pensant en treballar pel seu futur equip, Mercedes-Benz, el resultat del ral·li resultava pràcticament intrascendent, registrant-se un únic moviment destacable i que va ser el protagonitzat pel guanyador, el suec Björn Waldegård, que aconseguia la tercera posició final en detriment del finlandès Ari Vatanen gràcies als 20 punts obtinguts.

Pilot	Punts
Walter Röhrl	118
Hannu Mikkola	64
Björn Waldegård	63

En el campionat de constructors es vivia una situació paral·lela al de pilots, i FIAT havia aconseguit la seva segona corona al terme del Tour de Corse a finals d’octubre. Sandro Munari i Jacques Jaubert completaven la prova en sisena posició, peró en acumular només els 7 millors resultats, els punts obtinguts per la parella no sumaven. Mercedes-Benz, tot i aconseguir una nova victòria al ral·li africà, es quedava a les portes del podi del campionat, en el que Datsun aconseguia superar per estret marge a Ford gràcies als 5 punts que sumaven els nipons a Abidjan.